L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

23 de desembre del 2010

...cuando nos montamos en el tren.

O cuando nos mondamos del tren?

Avui el sempre carinyós personal de Renfe m'ha regalat (oh!!) un meravellós calendari. Aquest pretén ser original, però ratlla en el sarcasme, quasi insult, al viatger. En efecte, s'inspira en frases que la gent sol dir quan viatja... Potser en altres llocs del món aquestes frases siguin habituals, però ho són aquí o bé se'n senten més d'altres?

Quan diu "¿qué estás leyendo?", no hauría de dir "m'ha donat temps a llegir fins i tot les instruccions de l'extintor... i encara no he arribat!"?
Quan diu "¿jugamos a algo?", no hauria d'afegir "o aquí nos moriremos de hastío y aburrimiento"?
Quan diu "voy a dormir un ratito", no hauria de dir "i la sotragada fou tan gran que em vaig despertar tot fotent-me un cop contra el vidre de la finestra i m'han ficat dos punts de sutura"?
Quan diu "¿me acompañas a la cafetería?" no hauría de dir "cinc hores aquí parats sense aire condicionat i damunt ens cobren l'aigua a la cafeteria"?
Quan diu "¿en qué bolsillo habré puesto el billete?" no hauria de dir "¡y encima me piden el billete!"?
Quan diu "¿ya hemos llegado? Qué corto se me ha hecho" no hauria de dir "¿hemos llegado? ¡No me lo creo! ¡Debe ser un sueño!"

Acaba el calendari dient allò de "este viaje hay que repetirlo, ¿nos sacamos ya los billetes?". 

És clar! Quin remei si només tenim la Renfe! Lamento molt el meu desencant, però crec que enguany cap tren dels que he agafat de llarg recorregut ha sigut puntual. Fins a dues hores de retard. I avui que ho ha fet, m'ha deixat en l'estació de Valdrid, a la quinta punyeta, i he hagut de caminar arrossegant la maletota fins l'estació del Nord.

Ja ho tenen bé!

8 de desembre del 2010

Estalvi, avarícia, misèria.


Actualment, amb la que ens està caient, crec que gran part de nosaltres es veu abocat a l'estalvi i és, per tant, estalviador per naturalesa. Estalviem per a un cas d'emergència, per a un viatge, per poder sortir, per comprar llibres, pel·lícules... què sé jo! Un sol plantejar-se d'entrada l'objectiu d'apartar uns (pocs) diners cada mes, i arribat el moment, els desenfunda amb alegria per gaudir del plaer que s'havia proposat.

Aquesta actitud estalviadora, que sol tenir recompenses a curt i mitjà termini, pot convertir-se però en un principi. Llavors l'estalviaire esdevé avar, l'estalvi es converteix en avarícia. El IEC defineix avarícia com a "continència excessiva en les despeses". És a dir, per norma cal no gastar, i llavors aquestes recompenses a mitjà i curt termini esdevenen hipotètiques situacions a llarg termini que qui sap si arribaran. Aleshores la situació de guardar i guardar esdevé plaent. L'avariciós col·loquialment és anomenat agarrat, si bé aquí preferim aquest altre terme més normatiu. L'agarrat, avar o avariciós s'avorreix a casa, no viatja, no compra, no es permet cap caprici, no gaudeix de les coses perquè troba que davant de tot això, és millor guardar els diners. Cal però distingir aquesta actitud de les situacions de força major: en situacions d'atur o mancança de recursos no podem parlar d'avarícia, sinó de necessitat. Tot i que una cosa pot sumar-se a una altra, i llavors és quan ens trobem davant de casos catastròfics.

I un es pregunta: com distingim un estalviaire d'un avariciós (llegim agarrat)? De vegades és difícil. Però alguns símptomes ens poden fer pensar que la frontera està més a prop del segon pol:

-L'avar, amb un pretext o d'altre, sempre acaba posant-se a la boca el tema dels diners per ressaltar l'amargor que suposa gastar-se'ls; l'estalviaire estalvia quan toca, però quan gasta, aquesta acció esdevé un acte necessari, com ho és vestir-se per sortir al carrer, obrir el paraigua quan plou o posar-se el cinturó de seguretat en conduir: un tràmit no traumàtic.

-L'avar, quan es veu abocat a gastar, sempre menysprea el producte amb el que ha fet el sacrifici: no ha pagat mai la pena. La qualitat del producte, l'aportació al gaudi personal no ha estat mai suficient per justificar la despesa. És l'excusa perfecta per justificar el principi d'estalvi radical: com que mai paga la pena, es justifica l'aparent pèrdua d'interès en aquelles activitats que suposen una despesa. Un mecanisme d'autosuggestió que funciona com el peix que es mossega la cua. L'estalviador unes vegades gaudeix molt de les coses en què inverteix, altres no tant, i d'altres gens, però no per això generalitza i es planteja suprimir aquestes activitats, ni torna sempre al tema dels diners que ha gastat. Com tots les coses en aquesta vida, hi ha coses que surten bé, i d'altres que no. L'important és experimentar i conèixer (el món). Si no hagués gastat, no hagués conegut, ni hagués opinat, ni hagués viscut aquestes (bones, males) experiències.

-L'estalviador té clar els seus interessos, i en pro d'aquests és que estalvia. Per a l'avar, és la magnitud de la depesa la que crea els interessos. Per posar un exemple: si u s'ha plantejat viatjar, es planteja les seves preferències. Pot estar entre Xina o Madagascar, i si l'economia va malament, doncs triarà la destinació més barata, però dintre dels seus interessos previs. Si no li arriba, esperarà a tenir els diners necessaris per poder anar. L'avar s'interessa per Xina i Madagascar, però acabarà viatjant a Ciudad Real perquè hi ha una oferta. I dirà que és que Xina i Madagascar no li interessen gaire.

-L'estalviador és sincer en els seus propòsits. Quan no fa una activitat per tal d'estalviar, ho diu amb total normalitat, sense negar que en efecte, li interessaria fer-la, però que la sacrifica. Una cosa no lleva l'altra, és clar. L'avar maquilla el seu pànic a la despesa posant excuses que acaba creient-se: no paga la pena, les activitats, actes, viatges, oferta cultural... no són rellevants ni tenen cap interès.

-L'avar simplifica i confon conceptes: qui gasta en allò que ell en el fons desitja, però no més que l'afany de guardar-se els diners, és un malbaratador. Qui estalvia, és un avar com ell i per tant no té dret a titllar-lo amb aquest adjectiu. Els conceptes estalviar i gastar es confonen així amb acumular i malbaratar. En realitat, això és una actitud d'autodefensa.

-L'estalviador busca alternatives per tal de poder estalviar. Manifesta que ja li agradaria ell fer "x" activitat, però d'entrada no li és possible. L'avar no té aquesta actitud. Si algú ha engegat el tràmit de gastar "x" diners en "x" activitat, ho generalitza i aquest acte acaba esdevenint, des del seu punt de vista, un despilfarro. L'avar voldria mantenir l'estatus de qui gasta, però minimitzant la despesa. Vol compartir les activitats, però abaratint-les, i per tant, traient-hi qualsevol atractiu. És aquesta l'explicació de per què acaba per no gaudir de les coses, malgrat la despesa, que esdevé doblement traumàtica: per despesa, i per insatisfactòria. Aquest trauma doble, però, no serà acceptat, i es maquillarà igualment. És el cas donat quan, posem per cas, un hostal amb parets de fumar (el més barat de la llista de Bookings) esdevé "un bon hotel": com que he gastat en un "bon hotel" -ens dirà l'avariciós-, per això he malmenjat. Quan en realitat ha malmenjat, maldormit i volent disminuir al màxim la despesa, aquesta ha estat del tot improductiva. Gran contrasentit.

És clar que aquests símptomes poden no significar res, poden respondre a casualitats que no tenen per què traduir-se en res concret. L'estalvi és una conjuntura o un tràmit, l'avarícia és una actitud. Saber diferenciar una cosa de l'altra no és gaire fàcil. I cal deixar-ho clar des del començament: per ser estalviaire no s'és ni bona ni mala persona. Ni per ser avariciós tampoc. No té res de dolent, sempre que el darrer símptoma descrit no esdevinga una neurosi en contra d'aquells que decideixen gastar lliurement els seus diners. Una neurosi que fins i tot pot arribar a ridiculitzar l'acció de gastar-se els diners en una cosa plaent. Si quan un estalviador decideix, posem per cas, anar de ruta gastronòmica, i l'avar veu en aquesta acció que l'estalviador "malbarata sempre tots els seus recursos en menjarets", la situació està ja arribant al límit de la puresa del concepte.

Un servidor està rodejat de despilfarradors, estalviadors i avars (en l'accepció del terme abans esmentada). I el tema dels diners surt tant a col·lació que ja no sap en quin punt d'aquesta gradació es troba. Perquè no existeix l'estalviador "pur", ni l'avar "pur", ni el malbaratador "pur". En cada persona, la tendència es decanta cap a un o altre pol depenent de la situació, la temporada i el grau d'estabilitat emocional i, sobretot, les circumstàncies personals. Allò bo seria analitzar què volem ser, què volem fer i què estem fent en realitat de manera objectiva. Però hi ha qui no té por de perdre-la, l'objectivitat.

Siga com siga, el que no m'agradaria que em passara de qualsevol de les maneres és viure de manera miserable. Perquè els extrems sempre es toquen: qui guarda per el simple afany de guardar, acaba, en la pràctica, no tenint res. Em plantejo que sempre que guarde o sacrifique una activitat, sigui en ares d'una de millor que em faça més il·lusió, descomptant això sí les necessitats bàsiques de roba, habitatge i menjar (a casa). Aquestes són pur tràmit (per a mi), i per tant ja ni em plantege estalviar-ne, per necessàries.

Que consti que aquesta reflexió no ha pretès ofendre ningú. Només posar ordre els meus pensaments per tal de situar-me i, si fes falta (que en fa), modificar alguns hàbits, costums, actituds. Com vulgueu dir-li. I si algú s'ha sentit ofès, que conste que no sóc jo qui l'ofén (res més lluny de les meves intencions), sinó perquè segurament haurà vist reflectit alguna cosa d'ell que no li agrada. És el seu problema, no el meu.

Jo en la vida dels altres no em clave. Per tant, no em maregeu. Cadascú allà amb les seves raons. Però que no em facin creure que gastar-se 20 euros menjant fora de casa no és un preu raonable, i que per creure-ho, sóc un malbaratador. Perquè ni una cosa ni altra són certes. I estic segur que la majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi.

6 de desembre del 2010

Aclariments

En el post anterior escric que "defense plenament" el col·lectiu dels controladors aeris. No m'entengueu malament: han jugat una molt mala passada a molts milers de persones. La cabronada que han fet és grossa i poc justificable. Però malgrat que no siga justificable de cap manera, és del tot comprensible. I és això al que em referia: al seu dret a reivindicar, a estar fins el nas d'una empresa i d'un govern que lluny d'estar interessats en una negociació justa d'un nou conveni, els han ningunejat i els han tractat, més que com a ciutadans, com a súbdits!

El que a mi m'ha quedat clar de tot aquest assumpte, és:

1.-La incompetència del Ministre de Foment i d'AENA, a qui continue pensant que s'haurien d'adreçar totes les mirades i la demanda de responsabilitats.

2.-El tracte nefast, malgrat excepcions, que han ofert la major part de les companyies i la pròpia AENA als viatgers: manca d'informació i d'atenció bàsica.

3.-L'herència de la dictadura s'ha fet patent: l'exèrcit ha intervingut. No per recolzar la societat civil, sinó per doblegar-la. En aquest cas, l'actitud dels controladors. És molt greu per mi. En un país "normal", l'exèrcit, un cop plantats els controladors, hauria ocupat les torres de control i s'hagués ocupat del trànsit aeri. Aquí Defensa s'endu el gruix dels pressupostos de l'Estat, i sembla que l'única cosa que ha sabut fer és obligar per la força i la coacció als controladors a tornar al seu lloc de treball. Per què no han pogut ocupar-se ells del trànsit aeri? No hi havia suficient gent formada i amb un nivell suficient d'anglès potser? Som una república bananera!!!

4.-Els mass media i el govern han desviat l'atenció, tota, cap als controladors per evitar que la gent sàpiga des d'on arranca el problema realment, què ha anat passant i fer evident la incompetència d'uns i d'altres. Em fa gràcia veure eixir a Pepiño Blanco a la tele informant que ha arribat hora de la justícia...

I de la dignitat, senyor Blanco? No ha arribat l'hora també de la dignitat?

4 de desembre del 2010

Opinions


El conflicte dels controladors amb AENA resulta, si més no, molest. Sobretot per a aquells milers de viatgers que aquesta nit s'han quedat penjats als aeroports de tot l'Estat. Pareix que els controladors no tinguin altra feina que fer que tocar el nas a milers de persones; llegeixes la premsa i els pinten com uns insurrectes, que damunt de "privilegiats", encara demanen més.

Però no crec jo que aquests treballadors estiguin arriscant tant per assumptes secundaris. Rubalcaba, tan "dialogant", fa poques hores que els ha amenaçat amb penes de presó si no tornen als seus llocs. A EEUU van haver comiats massius per una vaga similar. "Cobren moltíssim, i treballen poc... què demanen?", afirma algun viatger, amb raó, enfadat. Jo pense que si tan estupend és l'ofici de controlador, no entenc per què no tothom ha seguit aquest camí. Ningú parla dels estudis que cal tenir per tal de poder ser-ho, del grau de responsabilitat i d'estrès que tenen, ni de les condicions de treball reals que tenen, més enllà del que pugui dir la premsa (i AENA).

No te preocupues en ese sentido, aquí cumplimos infinidad de órdenes. Pedimos reducciones de jornada por guarda legal de hijos a cargo y se nos deniegan, acatamos, venimos a trabajar, denunciamos en los juzgados y mientras tanto, claro, los días que ha pedido un compañero con hijos, ya los ha tenido que trabajar. Pedimos vacaciones a principio de año, las aprueban, pero llega el verano y por ordeno y mando vulnerando el convenio y los acuerdos locales se "reubican" a otra fecha, acatamos, denunciamos y mientras tanto, AENA tiene sus trabajadores donde le interesa. La empresa te manda de un día a trabajar en tu día libre, no puedes negarte a la orden del empresario, acatas, denuncias pero mientras tanto la empresa ya ha cubierto el servicio (la denuncia ya no sirve para nada). La empresa programa menos controladores, los sectores se sobrepasan produciendo un grave riesgo a la seguridad de la operación, acatamos, denunciamos y mientras se resuelve... mañana y pasado y pasado hacen lo mismo. Podría seguir pero ya no sé ni si twitlonger me lo va a permitir... ;-) Espero que esto te ayude a comprender mejor un conflicto del que por lo general la mayoría toma por cierto lo que dice la prensa, cuando no es así ni por asomo. Un saludo.

Bé, aquest testimoni del bloc que tenen els controladors ens fa entendre una mica més la situació. I jo els recolze plenament. Fa mesos que estan reivindicant els seus drets. En agost ja van avisar que farien una cosa com la que es van atrevir a fer ahir, i encara es van abaixar els pantalons, van aplaçar la vaga i van seguir "negociant"... amb una empresa que, de ser la meitat de nefasta amb treballadors i clients com ho és ADIF, deu ser del tot una pífia. Jo em pregunte: quins han estat els beneficis d'AENA el darrer any? Qui els està gaudint?

Bé, ànim (als controladors) i paciència (als viatgers, entre els quals em compte, ja que tinc un viatge planejat d'ací a poques setmanes). Però ja està bé que ens tractin com uns no-res. AENAestà obligada a respectar els convenis que signa amb els treballadors, i en cas de no respectar-los, a negociar-ne de nous. Quina culpa tenim tots de la incompetència d'uns grans empresaris que només tenen la mirada fixa en el màxim benefici, per sobre de qui siga i del que siga?

Ja se'n poden anar a la merda. Deixem d'assenyalar amb els dits als controladors, escoltem les seves raons i mirem una mica cap a AENA, que crec que és on està tota la merda.

23 de novembre del 2010

POST INACABAT - 6/VI/10

[Revisant els missatges del bloc he trobat aquest post que no vaig acabar d'escriure... Però és la merda amb que ens trobem cada dia! Ale, a cascar-la. Allà va!]

Tot plegat, és una merda!

Perdoneu, però... algú ho havia de dir. I ho faig avui, que em sento estranyament lliure aquí, sol, escoltant a tota hòstia la BWV 147. Vinc de veure una obra del dramaturg alemany Lutz Hübner,Reacció, que si bé potser no siga l'obra del segle, a un educador no deixa indiferent.

Davant meu hi ha tot un grapat de pensaments que haig de muntar per orientar la meva feina. Què faig a l'escola? Per què ho faig? Com ho faig? Quines prioritats tinc? Em vaig adonant dels errors, però també dels encerts. I un dels pitjors errors que ara em ve al cap és el haver donat valor al coneixement per la seva "utilitat". "Per al dia de demà, per tenir un treball, per obrir portes". I és mentida. El saber no val per a res. La realitat ens demostra que no val per a res: llicenciats quasi-mileuristes, plurititulats en l'atur. Però al mateix temps, ho és tot. Perquè ens fa esdevenir plenament humans, agafar la nostra vida per les regnes i decidir. Ser lliures. Ser persones. Com puc fer que un alumne sigui capaç de gaudir com jo ho faig aquesta melodia, o qualsevol altra cosa de les que té al seu voltant: el cel, la natura, l'art, la paraula... Com fer fluir a través d'ells els pensaments, idees, emocions, d'aquells qui ens han precedit per transformar-los i projectar-los renovats, nous, al futur?

Quants pals a les rodes! Quants interessos s'amaguen i es disfressen de blanc cabritet per impedir que hom sigui plenament lliure. Només interessa crear persones desinformades, ignorants, idiotitzades. Acrítiques i banals. La televisió. Allò superflu d'Internet. La superficialitat, les aparences. El descrèdit del saber, l'aniquilació de la curiositat. Homo videns. Homo ludens. Apocalíptic? Puc dir que hi veig quelcom diferent a l'aula? Potser tingui un alumnat en què tot açò és més palpable, per ser més vulnerable, però crec jo que és una tònica general.

De vegades penso que el verí del nazisme finalment està triomfant. No puc deixar de veure a escala global els elements que entreteixien l'entramat del Tercer Reich. La "Propaganda de Goebbels", el seguimient acrític a les idees... No es prohibeixen els partits polítics, però són eines cada cop més inútils per afrontar els problemes reals de la gent. No es prohibeix la llibertat d'expressió, però cada cop més la gent està menys formada, més desinformada, com per entendre alguna cosa. A més...

[I AQUÍ HO VAIG ENVIAR TOT A LA MERDA. AMÉN]

22 de novembre del 2010

Vida de barri... i parada ibèrica

Acostumat com estic a la vida en ciutat, ja me n'havia oblidat del tot d'aquesta parada màgica que es produïa - es produeix- de dos quarts de dues fins a les cinc de la tarda en tots els pobles. Les botigues tancades "a calicanto", silenci als carrers, el soroll d'algun aparell de televisor ressonant des d'algun habitatge...

Normalment hi anava al col·legi durant aquestes hores, però en les festes era força aclaparador. A casa s'havia de fer silenci absolut. Al carrer no s'hi podia baixar a jugar. Obligat moltes vegades a posar-m'hi al llit: si volia vèncer l'obligació de dormir, m'havia d'inventar un joc ben imaginatiu convertint armaris en muntanyes, làmpades en naus espacials...

I avui, sortint de la feina, en veure els comerços del carrer Aprestadora tancats amb pany i clau, he recordat tot això (i més). I és que al Mediterrani el món es para a migdia durant unes quantes hores, herència pot ser d'una vida dedicada a la terra banyada per un excés d'hores de sol.

9 d’octubre del 2010

Gènesi de la cara dura.






El final és al·lucinant. Crec que ens fa falta una "Erin Brockovich", a ser possible que no siga na Julia Roberts.

Catástrofe química en Hungría
La rotura de una balsa de residuos de una empresa minera causa cuatro muertos y más de 120 heridos - El vertido anega tres condados y amenaza al Danubio


"La ola tóxica se lo llevó todo"
Hungría se afana por frenar el vertido corrosivo antes de que llegue al Danubio - Los supervivientes buscan algo que salvar y temen la contaminación del aire



ENTREVISTA: Catástrofe ecológica RUTH JIMÉNEZ SAAVEDRA Experta en riesgos químicos
"La población está amenazada mientras no se elimine por completo el lodo"

"La ola roja nos arrancaba la piel"
Los afectados por el vertido en Hungría esperan cirugía plástica tras pasar más de tres horas sumergidos en el fango abrasivo - El lodo tóxico ya ha llegado al Danubio


La contaminación del vertido de lodo rojo llega al Danubio
Los equipos de emergencia trabajan en el río Raba, afluente del Danubio, para frenar el avance de los fluidos tóxicos.- Mueren los peces del Marcal, el primer río afectado por la contaminación.- El primer ministro húngaro dice que no se podrá volver a vivir en la zona más afectada.


La firma del vertido se lava las manos y ofrece compensaciones ridículas
La balsa ya tenía grietas en junio - Hungría comunicó en 2001 a los países del Danubio que era peligrosa - La alcalinidad del río cae pero aún es alta

La empresa Magyar Aluminum (MAL) se desentiende del vertido que causó el lunes y que amenaza el Danubio. En un comunicado, califica la ola roja como "una catástrofe natural" y afirma que fue "imposible de predecir".

El director de WWF en Hungría, Gábor Figeczky, juzga un sarcasmo la respuesta: "La mayor parte del barro sigue dentro, pero lo que ha salido es el líquido que estaba encima del barro. Eso es lo que es muy alcalino y corrosivo. Ha muerto una persona por las quemaduras, que le digan que no es tóxico".

WWF denuncia que la balsa estaba ya al borde de su capacidad en junio. Para ello aportó una imagen tomada por una empresa que fotografía el país desde el aire. La balsa muestra estrechamientos en las paredes y alguna fuga. "No decimos que el accidente sea ahí, pero sí que esa balsa tenía problemas y serias fugas, porque se ve el líquido rojo bajo la pared, algo que no debería ocurrir".

Que la balsa era un riesgo era conocido. En 2001, Hungría la incluyó en la lista de instalaciones potencialmente peligrosas para el Danubio a instancias de la Comisión Internacional para la Protección de Danubio.

Mientras los vecinos de Kolontar piden el cierre de la fábrica, aguas arriba, en Ajka, donde está la planta de aluminio, la firma comienza a recibir apoyos. Su presidente, Lajos Tolnay, ha señalado a la prensa local que se perderían 3.000 empleos si cierra la fábrica. Tolnay posee el 40% de MAL y, con 84 millones de euros de fortuna (según el periódico económico Napi Gazdasag, citado por la BBC) está en el puesto número 21 de los húngaros más ricos.

Estic perplex... Almenys coneixem un poc l'origen de les grans fortunes, no?


FONT: WWW.ELPAIS.COM

8 d’octubre del 2010

Somos muchos y cobardes.

Han concedit el Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. I això ha fet que el món i jo ens hàgem enterat que hi ha una persona empresonada des de fa anys per demanar reformes democràtiques al seu país. Senzillament, per escriure i publicar les seues idees. Per demanar LLIBERTAT per expressar el que hom pensa, hom creu i LLIBERTAT per actuar.

Confesse que seguesc les notícies com aquesta amb poca gana, però un colp com aquest a la repressió i la foscor que representa el govern xinès sempre alegra el dia. Però l'alegria s'ha truncat davant de reaccions com la del govern espanyol... Si bé hi ha hagut al món qui ha alçat la veu amb força exigint l'alliberament de Liu, hi ha qui, com qui em governa, s'ha limitat a donar l'enhorabona al guardonat i a callar com una puta. Hi ha massa interessos pel mig com per molestar al "gegant asiàtic".

Només ha parlat qui no té res a perdre. Tots els altres continuen sotmesos als interessos econòmics. Guanyar, guanyar, guanyar, créixer, créixer, créixer a costa de tot i de tots. Però per a què, com i cap a on? Què importa! El planeta se'n va la merda, la llibertat queda reduïda a anècdota i els desequilibris són cada cop més grans i evidents. Tot plegat és una gran mentida i la gran taca negra de l'esperpent s'ho engoleix tot.

Crec que si el nostre il·lustre president tornara a parlar de la "Alianza de Civilizaciones" es mereixeria una bona sabatada, com aquella que quasi va rebre el Bush a l'Irak.

I la meva pregunta és...


És una bona pregunta, però... què ens cal per fer-ho?

Valentia, potser?

18 de setembre del 2010

Un entrepà de... sorry?


La il·lustrada cambrera no sabia què li demanava. Segons ens indica, parle un valencià "massa perfecte". Mira que n'és, de complicada, la paraula: entre+pa. Enmig del pa, bonica, es col·loca la mescla.

Però en realitat "entrepà" no és una paraula d'un valencià massa perfecte. Més aviat, crec que és una paraula inventada per evitar el castellanisme "bocadillo". A casa de la meva àvia d'un temps ençà es mengen "bocadillos", però abans mai s'havien menjat entrepans. Segons la nit, es feia un ou batut enmig "lo" pa, llonganissa enmig lo pa o pernil amb formatge enmig lo pa. Recorde que la meva àvia preguntava sempre: ho vols en el plat o enmig lo pa. Vull dir jo que segurament aquesta fórmula serà la genuïnament valenciana. Esborrada per la castellanització, ara s'oblida del tot degut a la normativa.

La cambrera anit va quedar de tòfola, pobra. Però ben mirat, la pobra noia, que mai ha tingut a l'abast un model normatiu correcte de referència (gràcies, Canal 9!!!), tampoc havia de conèixer aquest neologisme. I nosaltres que estàvem asseguts, que rèiem després del desconeixement de la cambrera, en lloc de creure que parlem el millor valencià del món, hauríem de fer memòria de la llengua dels nostres avis a l'hora de restaurar la nostra parla. Perquè moltes vegades, atenent a la normativa no caiem en el compte que es produeix igualment una castellanització imparable: desapareix el castellanisme del lèxic, però l'estructura i les maneres de dir resten igualment alienes.

En quantes expressions i vocables passarà aquest fenomen?!

15 de setembre del 2010

Què aprenen?

No deixo de quedar-me perplex davant de l'actitud d'alguns companys i amics a sobre de la poesia. Avui he comentat que enfrontant-se a una poesia, un nen (o nena) pot aprendre moltes coses. La contestació ha estat la pregunta, escèptica, que dóna títol a aquest post.

No vull dir jo que un cop l'hagi llegida, l'hagi après o n'hagi parlat, n'hagi entès gaire cosa. Però s'haurà sorprès de l'ús d'algunes paraules, haurà imaginat Déu sap què, haurà après vocabulari nou, haurà interioritzat el ritme de la llengua, la musicalitat de les paraules i s'haurà capficat de ple en l'univers simbòlic de la nostra cultura. I si això no ho fa de ben petit, no esperem que de gran de sobte li vingui la inspiració i la sensibilitat per les coses.

Cal delimitar, però, què és aprendre. Potser no servisca de res tota l'enumeració anterior per guanyar diners, per viure i tenir una bona casa. Però som... persones! Treballar, menjar, cagar, dormir, pixar, reproduir-se i tot això que basteix una "vida normal", fins i tot això de "comunicar-se", ja ho fan les abelles i molts altres animals. A diferència de tots ells, nosaltres hem d'aspirar a canviar el món. A més de tot allò altre. A "viure" plenament la nostra, com dir-la, humanitat. I això no es pot fer aprenent només a escriure haver amb hac, sabent la taula del 8 i a col·locar els decimals per sumar-los. A més, cal aprendre a imaginar, a sentir, pensar, reflexionar i a somiar truites grans com una paella. Com les que somiaren Plató, Aristòtil, Machado, March, Nietzsche o Rousseau, per posar un exemple. Però també com somiaran el Daniel, la Natàlia, la Camila o el Joel (alumnes) per repensar-se a ells mateixos, millorar les seves relacions amb el món i amb els altres i viure una vida més plena. Perquè aspirar només a guanyar un sou per tenir una llar on poder cagar, dormir, follar i menjar... per mi no és suficient!

Em ve a la ment, no sé per què, el quadre de la mort d'Ofèlia. No recorde el pintor, però sí recorde els colors verds que tenia. Verd, verd per tot arreu. El color de l'estancament, de la mort, de la tragèdia. I no sols de la vida. I això ho vaig aprendre gràcies al Romance Sonámbulo de Lorca, on el verd esdevé el color de la mort tràgica, en l'aljub d'aigües verdes estancades, de la gitana. Tot s'inunda de verd, de nit i de tragèdia. Vull dir jo que la resta d'arts no s'entenen sense la poesia, a l'hora que les altres la il·lustren i li donen vida. I totes les idees i sensacions que ens poden venir al cap en veure un quadre, un edifici, o quan escoltem una melodia tenen el seu fonament en el continu degoteig de les nostres vivències i de les nostres lectures. I si no mireu els molts exemples que ens dóna la història de les conseqüències de la incultura! Gent que sabia sumar, restar, escriure i un ofici ha estat capaç de reduir a centres edificis, ciutats i llegats culturals de valor incalculable! Resta dir que algú molt il·lustrat va apretar el botó que va accionar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima.

Amb els versos podem aprendre molt, massa. Seleccione alguns dels que he posat al poemari que he proposat per enguany.

Por esta poesía
todas las palabras
me hacen compañía.

Aprenem a estar amb nosaltres mateixos.

Los niños juegan.

El agua de la fuente resbala,

corre y sueña

lamiendo, casi muda,

la verdinosa piedra.

Què la vida és aigua que corre, que es mou, que s'aventura a anar més enllà... i que acabarà estancada, com tots nosaltres.

General, l'home és molt útil.
Pot volar i pot matar.
Però té un defecte:
Pot pensar.

Que hem de ser i som responsables de les nostres accions, per molt que un "general" ens ordeni i mani.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Aprenem a buscar paraules que expressin les nostres vivències i sentiments, que els materialitzen. Allò que no expressem, queda dintre amagat i desconegut!


Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama.


A valorar, observar, compartir les vivències sobre els objectes.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa...

A donar la volta al calcetí de les paraules, fer-ne un us nou, original, novedós, com qui crea un obra untant-se amb pintura de dits!

I, mireu, ploro per ella,

perquè sé que li he robat

el verd de l’herba novella

i la blavor sobre el prat.

A penedir-nos, a alegrar-nos, a expressar tristeses, ràbies, rancúnies i incerteses.

“Morirem aviat, lluny de la planta, -

elles deuen pensar;-

mes ara nostre brill el poeta canta,

i això mai morirà.”


I qui sap, si amb uns bons estímuls, arribem a ser immortals!


11 de setembre del 2010

Camps i TV3

Vespra de la Diada de Catalunya. Antecedents: un president de la Generalitat (valenciana) esperpèntic, una gestió desastrosa i eleccions properes. Canal 9 ja no es pot veure a Catalunya: la Generalitat (valenciana) no paga la factura del repetidor de TDT. Però encara molts valencians gaudeixen a casa d'una programació, en gran part de bona qualitat, que ofereix la Televisió de Catalunya.

Nyas! Això s'ha d'acabar! Fora TV3! Ens volen conquistar! Ens volen treure "lo" valencià! Vells fantasmes per a amagar les vergonyes! Tapar la merda amb fanatisme ranci, ignorància supina. És la millor manera. Aquests catalans se n'assabentaran del que és bo!

La medida se adoptó en plena víspera de la diada del 11 de septiembre, fiesta oficial de Cataluña, y coincidió con unas enaltecidas declaraciones del propio presidente de la Generalitat, Francisco Camps, contra una página web dependiente de la Consejería de Cultura del Gobierno de José Montilla en la que se incluyen como escritores del ámbito lingüístico catalán a Ausiàs March y a Vicent Andrés Estellés y que tiene varias referencias a los países catalanes. Camps, que arremetió contra los catalanistas y acusó a los socialistas de los males que aquejan a la Comunidad Valenciana -retraso del AVE a Castellón, paralización del trasvase del Ebro, sentencia contraria al recurso del Consell contra el Estatuto catalán- aseguró: "Lo importante es que haya un gobierno que tenga clara nuestra identidad". (EL PAÍS, 11-IX-10)

Se os acabó el chollo, sucios catalanistas. Ojo! El gobierno tiene clara "nuestra" identidad (de falleros). En la vida han llegit un llibre en valencià, ni molt menys a March o a Estellés, però que més dóna!

No·m pren axí com al petit vaylet
qui va cerquant senyor qui festa·l faça
tenint-lo calt en lo temps de la glaça
e fresch, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poch la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
vehent molt clar que té mala carrera
de cambiar son estat en major.

Clar, com volem esperar que puguen llegir a March amb aquest valencià tan castís... Si almenys digués "chiquet chicotet"... I que em dieu d'Estellés? Anem a traduir-lo al valencià...

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble...

UIS! PERDÓ! cal dir-ho en "valencià"!

Assumiràs la veu d'una región
i serà la veu de la teua región
i serás, per a sempre, región,
i patiràs i esperaràs,
i aniràs sempre entre les falles,
et seguirà una traca encesa,
i tindràs fam i tindràs set,
d'orxata i de bunyols,
i te la suaran els poemes,
i donaràs la vara tota la nit
amb estupideses vàries.
No et pariren per pensar.
No et pariren per parlar.
Et pariren per votar al PP
per fardar i per bufar.

Clar, perdoneu que us diga, però l'altra versió del poema d'Estellès és una traducció malintencionada al... català.

Perdoneu que sigui tan recurrent en el tema, però és que em cabreja tant, i alhora, em posa tan trist! Cal ser hipòcrita, demagog i imbècil per arribar a ser un peu de Camps!

7 nits

ÀMSTERDAM

-A l'avió he començat a llegir el diari d'Anna Frank. Ana m'acaba de descriure molt bé la casa de darrere... i allà que hi sóc. En una de les oficines de l'antiga empresa d'espècies una nena d'ulls saltons en mira amb una expressió agressiva, com si jo tingués la culpa del seu... avorriment? No només em mira, sinó que em segueix. Igual em fa culpable del destí d'Anna dins de la seva imaginació infantil, qui sap. Després de la visita, surto a la part nova de la casa-museu i allà espera al visitant una foto d'Otto Frank, presa uns 15 anys després de la mort de la seva família, poc abans de l'obertura del museu. Està recolzat en una columna en una de les cambres que acabo de veure, té la mirada trista i perduda. De sobte, prenc consciència que tot això que he vist, que llegeixo, ha passat de debò. Tot és, tristament, real.

-Passeig per la ciutat. Canals, casotes, castanyers, avellaners, nouers... Botigues d'antiguitats del Spiegelgracht, milers d'objectes interessants (però pocs diners per comprar-los i poc espai en la motxilla, hehe). Cling, cling, dong-dong, daaang, cling, dong!! El caminant despistat i patós (o siga: jo) destorba les bicicletes, es posa en el camí del tramvia. Bé. Busquem la vorera! En molts dels canals hi ha dues opcions: una vorera petita al costat de les cases, que a sovint s'interromp per donar pas a les escales d'accés, o bé la vorada de pedra a peu de canal, amb el perill de entropessar i caure. La bicicleta ha conquerit Àmsterdam. No hi ha tants fums, cert. Però, sincerament, vaig més a gust pels carrers de València o Barcelona.


-La primera nit acabo a l'Oude Kerk. Concert d'un orgue barroc gegantí. Un ambient auster: és una església protestant, ni un santet ni una verge amb perruca. Auster i màgic al mateix temps. Hi ha gent jove, cosa que em sorprèn. A fora, l'ambient és del tot contrari: les putes a les escaparates, sexe en viu, neons i menjar ràpid. Bé, el concert va acabant, i al final s'interpreta Bach. En començar el concert, no recordava quines melodies corresponien amb els nombres del BWV que hi havia al programa, però el primer (BWV 659) el conec i m'agrada molt. Però la meva sorpresa és quan sona BWV 543, un preludi que durant la primavera escoltava gairebé cada dia al mp3 anant cap a la feina. M'impressiona molt, tants tubs sonant, tantes línies melòdiques i al mateix temps, tanta harmonia.




-Després d'un altre dia de molt caminar, observar i menjar, acabo al Concertgebouw. Beethoven, Schubert, Prokovjef. Heras-Casado dirigeix. Ho fa sense partitura, molt segur de sí mateix i del que fa. Coneix les obres al detall. Té un carisma que captiva. I en veure que té una edat semblant a la meva, em pregunto: en què he invertit jo el meu temps?! Per cert: les simfonies romàntiques que normalment tant m'ensopeixen, en directe són una passada!

-Tafanejant per la Rembrandt Huis. Recreació amb mobles de l'època de la casa i dels ambients del pintor, feta gràcies a un inventari que van fer quan li van confiscar els béns per no pagar la hipoteca (quin cas més actual, no?). A la cuina hi ha un armari-llit. I a la sala de visites. I a l'habitació. Llits de no més d'un metre i poc de llargs. ¿? L'audioguia ho explica: al segle XVII hi havia la creença que si es dormia gitat del tot, la sang regava massa el cervell i podien formar-se cuàguls al cap i morir. Ridícul, no? Però crec que també és actual. Quantes de les nostres creences d'avui sobre el benestar no resultaran igual de ridícules d'ací uns anys!

-Odie les audioguies. Ho he descobert al museu Van Gogh. Un quadre, deu observadors amb audioguia. Deuen estar escoltant la descripció minuciosa del quadre: -però si el tinc davant... per a què vull que me'l escriguin -penso. El problema és que no el miren, molts d'ells tenen la mirada perduda. Només escolten pacientment, i quan acaba el romanç, fan una ullada a l'obra i canvien a la següent. Ni contemplen els quadres ni deixen fer-ho. M'he convertit en un maleducat de museu. Un quadre, deu observadors, deu audioguies i un cara dura que es cola i pel morro es posa davant de tots. Sóc jo.

-Observo els quadres de la darrera època de Van Gogh, a Auvers-sur-Oise. Camps de blat que són segats, corbs, crepuscles... Poc després de pintar tot allò el pintor es pega un tir. Expliquen els panells que estava malalt, que se sentia una càrrega per als altres i totes les altres teories que expliquen la decisió fatal. Però veient els quadres, a un se li acut que tal vegada el que sentia és que no podia oferir res més, que se li havien acabat les idees, o qui sap si les ganes de pintar. I que sense això, tindria la sensació d'haver fet tot el que havia i volia fer.

UTRECHT

-He arribat al Rijksmuseum mullant-me sota la pluja. Ara que he acabat de veure l'exposició "imperial", guaite i plou encara a bots i barrals. Tenia pensat anar a Utrecht. M'entristeixo, no sé cap on pegar, no tinc paraigua. Però en uns segons (encara no m'ha donat temps a entristir-me del tot) ha parat de ploure de sobte, i el tramvia número 5 està a la porta del museu. Surto com un esperitat, i hi pujo decidit: la pluja no serà per a mi un obstacle! Quan arribo a l'estació prenc el tren, i un cop a Utrecht, el sol guaita: al principi amb timidesa, però després escalfant-me de forma agradable. Una bona lliçó: mai ha de dominar el desànim.

-Utrecht i Àmsterdam són antònims. Quanta calma i tranquil·litat. Quins moments més agradables, llegint a peu de canal, en un banc de fusta podrida sota un plàtan gegantí. He llegit que a les vuit hi ha concert del carilló. Tinc curiositat i m'hi espero. He fet bé. La ciutat s'ha quedat en silenci. Les campanes sonen junt amb un piano que s'escolta per tot arreu gràcies a un sistema de so de qualitat. Una melodia que em recorda a Philip Glass ho envaeix tot durant un hora i un quart. La gent està en silenci a les places escoltant. El sol cau, i la torre va canviant de color cada pocs minuts. Un dels millors moments de tot el viatge.



-Bé, cal tornar a Àmsterdam. Arriba el tren i baixa una colla d'italians sorollosos carregats amb mil maletes. Tot seguit pujo i prenc seient. Al poc, se sent un aldarull molt gran: els italians han tornat a pujar al tren. Han confós Utrecht amb Àmsterdam. Em console: no sóc l'únic que va perdut pel món.

ÀMSTERDAM

-M'acomiade de la ciutat des de la torre de la Wester Kerk. Les seves campanes guiaven a Anna Frank pel mar de les hores, fins que els nazis van fondre les campanes grans per fer munició. Moment que l'omple de tristesa. Me'n recordo en les campanes de la parròquia d'Hostafrancs, i les de l'ajuntament, que m'han guiat durant dos anys. I ara les de la parròquia de Sant Pere. I com no, les de Sant Jaume d'Algemesí, que tantes vegades he vist rodar bocabadat. Sovint concebem com a exòtic els cants des de les mesquites, els dongs xinesos, o què sé jo. Però pense que aquestes ciutats europees amb desenes de torres de campanes també són una aportació ben curiosa al món.



MAASTRICHT

-He arribat ací per error. Dilema: vaig cap a Heerlen per arribar prompte a Aachen o aprofito per visitar la ciutat? Tinc ganes d'anar a les termes, però al mateix temps no sé si m'hi atreviré... Bé, faig un ull. Surto de l'estació... Els carrers i la plaça que s'hi veu semblen bonics... però no hi ha ningú! Està desert! Crec que aquesta no és l'ocasió per visitar Maastricht. Tal vegada ho faci en un futur.

AACHEN

-Carolus Thermen m'ha servit per perdre la vergonya: no m'hi veia sol! Semblo un alemanyet més. Molts nens em parlen. Jo em limito a dir: -ja, ja... - i a somriure. Supose que m'estan fent comentaris referits a com els agrada el lloc, les cascadetes, els canvis de temperatura, les piscines... què sé jo! Què integrat estic en la societat alemana, hahaha. Malgrat que el meu alemany encara siga tan... pèssim!

-Encara se'm fa la boca aigua en pensar amb aquella moussaka... Si visiteu Aachen, no us perdeu el restaurant grec que hi ha prop del Dom!

-Ben de matí em dirigeixo al centre (de nou). A una de les rondes no passa ni un cotxe. El semàfor de vianants, però, està en vermell igualment, i hi ha una alemanya esperant pacientment que es posi en verd. De petita li han ensenyat que cal passar quan estigui en verd, i així que ho farà tota la vida. Rectitud i sentit del deure alemanys! Jo sóc mediterrani. Arribo, veig que no hi ha cap cotxe, no faig cas del semàfor i creue el carrer. L'alemanya se sorprén i em mira. Es queda pensativa i acaba fent el mateix. L'he pervertida! Què culpable em sent, senyor meu! Tot allò dolent s'apega ràpidament, no creieu?




-A la catedral hi ha un grup d'espanyols jubilats fent turisme. Hi ha quatre marujes ràncies. Una està indignada perquè li fan pagar un euro per poder fer fotos. Però el vigilant, que té pinta de feligrès voluntari, per no enfrontar-se amb ella acaba passant-ne. -Si no se puede hacer fotos, para qué quiero entrar aquí, a ver? - diu, encara indignada. Jo aixeco el cap al sostre i admiro la bellesa del lloc, que és calcat -com informa la guia- a la Sainte Chapelle de París. Bé, el súmmum arriba quan dues marujes comencen a mirar ací i allà (una té uns 35 anys, però crec que està ja jubilada també...). -A ver si hay alguna virgen- diu una d'elles. -Uuuyyy, mira! Qué virgen más mona! -Sí, con el bracito así, que mona ella-. M'he quedat perplex. De l'àbsis penja una escultura en forma de medalló gegant, que té dues imatges de la verge diferents, una mirant cap a la porta d'entrada, i l'altra que mira l'altar. -Jolín, qué original, cuántas vírgenes, què bonito.- La meua perplexitat m'ha afonat en un pou d'incredulitat. He deixat de creure en el gènere marujil. Senyores, el seu lloc estava a Benidorm o a Cullera. Bé, millor que tirin cap a Marbella i que ens deixen tranquil·lets, als valencians, que ja tenim bastant martiri!

-A Aachen he vist molts nens, ja granaets, amb el seu osset de peluix. Un d'ells em fa ganyotes mentre dine un plat de pasta a la plaça de l'ajuntament. El pare va vestit amb pantalons de militar, i té un semblant un tant de macarra de poble, cosa que contrasta amb l'actitud del nen, que no separa del seu osset malgrat que ja tindrà uns sis o set anys. I penso que és cert que reproduïm esquemes de comportament dels nostres pares, però al mateix temps, estem canviant el món (relacional). Segurament, al pare del nen als 4 anys li van fotre una hòstia i li van llençar el seu osset a l'estufa. I l'avi, en plena època nazi, als 7 anys ja estaria vestit amb l'uniforme de l'exèrcit. Com podem canviar tant en tan poques generacions? Potser, però, que el canvi sigui aparent, i que allò que subjau en les nostres accions sigui el mateix. Probablement.

KÖLN

-Estic arribant a Colònia en tren. Guaite per la finestra i el Dom apareix poc abans que el tren pari. Impressionant.


-El dia és gris, plujós i mullat. I potser siga per això, o potser siga pel cansament acumulat, veig Colònia grisa, trista i lletja. Se'm mostra reconstruïda amb materials barats i edificis de gust dubtós. Hi ha excepcions, és clar. M'han decebut les esglésies romàniques. Un se les imagina com eren, i les mira ara i no pot evitar entristir-se per no poder gaudir-les en la seva esplendor. Però el riu i els seus voltants resulten més que agradables. Apuja l'ànim i et fa veure la ciutat diferent.

-Grisa, trista i lletja, però molt interessant! Ara em vénen al cap el mosaic de Dionís, el meu primer quadre de Munch, un quadre de l'Espanyoleto, Rubens, Picasso... i el Dom! Per dins és impressionant, més que per fora. Ha pagat la pena visitar-lo ben d'hora, sense la massa dels turistes. Hi he passat hores i hores mirant cada detall.


-Crec que mai m'he cansat més pujant unes escales que a la torre de la catedral de Colònia. Menys mal que el dia d'abans havia menjat un plat de salxixes i altres embotits típics que contenia el triple del greix que menjo en un mes sencer! Mmmmm!

-L'obra de Pollock m'atrau. A Colònia m'ha tornat a passar el mateix que Augsburg. Vagant pel museu Ludwig de repent ensopego amb un quadre que em crida molt l'atenció, em produeix una sensació estranya i em captiva. M'hi aprope i de nou aquest quadre resulta ser de Pollock. Alguns dels seus quadres creen una sensació inquietant dins meu. I faig memòria que tinc pendent de llegir més sobre aquest pintor... No tinc perdó, que ja m'he comprat el llibre!

-Finalment, abans de marxar, surt el sol. Anava ja cap a l'estació, però decidisc creuar de nou el pont de ferro i seure una estona al sol contemplant el panorama. Com sempre passa en aquests casos, la visió de la ciutat canvia. L'ànim també. Ara em dol haver de marxar, malgrat que l'hostal on he estat és un dels més inhòspits que he visitat mai!

DÜSSELDORF

-Estic a Alemanya i el tren ha fet tard. Ha fet tard! He arribat amb 20 minuts de retard a l'estació principal de Düsseldorf. Ha estat un schock per a mi, hehehe.

-Estic ple de prejudicis. L'hotel on he arribat és bonic, nou i còmode. Però el regenta una família que sembla d'origen pakistanès. He desconfiat d'alguns detalls, que en altre lloc m'haguessin paregut normals. Pensant-ho objectivament, és el lloc on millor m'han atès i on més bé he estat. I penso que malgrat que estic ple de prejudicis (que tots n'estem plens, suposo), és bo i important ser-ne conscient. Cal saber quins són i el seu origen per saber sobreposar-se a ells i no transmetre-los de forma inconscient.

-Com a friki que sóc, deixo la motxilla a l'hotel i vaig al lloc on no aniria ningú: el jardí japonés del Parc del Nord. Una illa de silenci absolut. En el parc no hi ha ningú, absolutament ningú: només interromp el silenci una noia que passa fent footing. És un jardí perfecte, amb formes ben curioses, amb un llac verdós al mig que fa l'efecte que tot el conjunt és una pasterada de verds pastosos en la que un se submergeix quan hi entra. A partir d'ara quan escolte la paraula "tranquil·litat" em vindrà al cap aquest jardí. S'està fent de nit... ja no llegeix-ho bé les lletres del diari d'Anna Frank. Hauran tancat la reixa del parc? Fa quasi un hora que no hi ha cap senyal de vida!


-Ho confirmo. Düsseldorf és la captial pija d'Alemanya. Quantes botigues, quantes marques i quants centres comercials! Tota la ciutat n'està infestada. El casc antic és bonic i agradable. Està ple de gent, de restaurants de tota mena, de pubs, cerveseries i discoteques. Molt recomanable. Jo he passat de tot i he acabat en un local cutre menjant una salxixa amb patates fregides amb salsa al curri mentre em feia una bona cervesa. Després he acabat passejant per la riba del Rhin, mig a les fosques. Els peus m'han dut a la Rheinturm. Sento vertigen quan em recolze als vidres del mirador. És de nit, no reconec res, llevat del riu, perquè no conec gaire cosa. Potser demà hi torni a pujar després d'haver caminat la ciutat.


-Tinc l'objectiu de la càmera fet malbé: brut de pols i potser també de greix. No obstant, hi ha centenars de fotos a la targeta de memòria, la major part repetides perquè no em sortien bé per l'objectiu. Per a què fas tantes fotos, Édgar? M'ho rumio una estona. M'agrada buscar amb l'ull racons per fotografiar. M'agrada veure els efectes de la llum sobre la imatge. M'agrada fer fotos. Però crec que moltes vegades, la major part de vegades, em mou les ganes de compartir un moment o una impressió amb algú altre o amb mi mateix més endavant. No obstant, la foto rarament recull les impressions que passen pel cap, que acaben igualment oblidant-se...

-A la pinacoteca de la Renània-Westfàlia se m'acudeixen molts possibles treballs de plàstica per als alumnes... I se'm passen pel cap sempre que veig obres de Paul Klee. Crec que malgrat el llenguatge visual que utilitza, és un pintor molt assequible per als nens, i que ofereix moltes possibilitats. Decidit: hi dedicaré el primer trimestre.

-He dinat en el restaurant Santiago, molt "alemany" ell... Però necessitava un bon entrecot dins del cos i una bona sopa! En baixar al riu una tronada impressionant s'ha posat sobre la ciutat. El cel era espectacular. Els núvols, els llampecs, la foscor sobtada. Ha plogut, ha fet vent, però he esquivat la pluja amb el meu merda-paraigua: sort que ha durat pocs minuts! Després ha tornat a sortir el sol... Un bon gelat amb cafè granissat i una estona de lectura. La fi del diari d'Anna Frank. Tristesa infinita.



I això és tot. Me n'he vingut a l'aeroport, on me n'he adonat que tantes estonetes al sol m'han deixat la cara com una tomaca. El viatge en bus ha estat relaxant: el run-run del motor, els paisatges plens de verd, ovelles i vaques, el crepuscle. L'aeroport de Weeze petit i atapeït de gent.

Ryanair... Girona, bus i a casa. Quin cansament!

11 d’agost del 2010

Tenacitat, esperança, vida.


Els arbres ornamentals: funcionals. Donen ombra, absorbeixen el soroll del trànsit i de passada embelleixen la ciutat. Qualsevol d'ells ha estat plantat, ha crescut durant anys entre diòxids i sulfurs, sorolls i maltractament, i finalment té la mala sort de caure malalt. És llavors quan la patrulla de jardiners de l'ajuntament el marca, el tala i prepara el parterre per a la propera campanya de plantació. Tot això davant la més absoluta indiferència de la gent qui, de forma més o menys conscient, gaudeix de tot allò positiu que ha anat emanant de l'arbre durant aquests anys que ens ha acompanyat.

Lluny de compartir l'absurdoecologisme, em pregunto si com a éssers vius no es mereixen un tant més de cura i atenció. Sobretot si l'exemplar en concret té rere seu una llarga vida, o una grandària que el fa difícilment substituïble almenys durant una desena llarga d'anys... Vull dir jo, si abans de la tala definitiva, no es mereixerien un tractament o un canvi de les condicions de la ciutat que els han fet emmalaltir. Perquè ben de segur que si no són bones per a ells, molt menys ho seran per a nosaltres.

En fi. Aquesta foto m'ha fet pensar en la gran tenacitat de la natura. Aquest arbre no es rendeix malgrat el mal que li ha fet el jardiner. Potser una bona imatge de la lluita de la vida al nostre planeta front a la devastació que la sotmetem.

Supose que en un futur no massa llunyà sabrem qui ha estat més fort: si la tenacitat de la natura o la nostra estultícia. D'entrada, mirant com ha rebrotat l'arbre, permeteu-me gaudir d'una certa esperança.

24 de juliol del 2010

Solidaritat!


El senyor Ibarra, expresident d'Extremadura, ha escrit avui un article d'opinió a El País que vol semblar convincent. Parla d'allò que és irrenunciable per a l'Estat i que ha d'assumir necessàriament per al "bien de todos":

Me parecería un avance muy significativo y tranquilizador si, del debate surgido después de la sentencia del Tribunal Constitucional, el presidente del Gobierno de mi país hiciera el pronunciamiento firme de que la defensa nacional, la política exterior, la garantía en materia de justicia y de seguridad, en definitiva, la igualdad ante la ley, la Hacienda pública común -la que nos trata como a ciudadanos y no como a territorios- con una fiscalidad que sea la consecuencia de nuestra condición de ciudadanos españoles y no del lugar en que vivimos, son competencias irrenunciables del Gobierno central.

Ai las! Tots tenen la solidaritat a la boca. I jo cada cop estic més indignat amb aquesta "fiscalidad que es consecuencia de nuestra condición de ciudadanos españoles y no del lugar en que vivimos". "¡¡Hay que ser buenos!!" I cada cop m'indigna més el destí dels més de 500 euros que cada mes, cerimonialment, em desapareixen del meu sou. Què estic pagant?

-Valladolid ya tiene su AVE! Aquesta gran polis, no més gran que Alzira, amb una grandíssima producció industrial i un gran allau de turisme i trànsit de persones, pot ara en un tres i no res comunicar-se amb la gran capital imperial! Por no hablar del AVE del norte, y del de Sevilla.
-Qué buenas autovías existen en Castilla para comunicarse con Madrid y toda EjpaÑÑa! Gratis, buenas, bonitas!
-Qué progre es el gobierno andaluz! Que paga los libros de texto a los escolares. Jolín!
-El PER! Viva el PER! Per ello, trabajamos un mes y nos rascamos las bolas 11.
-Etc, etc...

Aquestes coses, la llista de les quals és interminable, no em semblarien malament sí no m'hagués de pagar jo l'autopista de Barcelona-València. Si moltes vegades, repetides vegades, desenes de vegades, no m'hagués passat això de no poder accedir en tren a València des d'Algemesí perquè la catenària de les rodalies és de l'any de la dictadura de Primo de Rivera i sempre s'espatlla... pel mateix punt! Si pogués llegir tranquil·lament un llibre en el tren (cosa que no puc fer perquè la via té forma de ziga-zaga i els sotracs del tren són insuportables). Si les indústries del meu país, i de Catalunya, tingueren una via fàcil i accessible per exportar les seves mercaderies a Europa... Si... hi ha tantes coses!

Tant de bo la gent que l'altre dia esperàrem pacientment durant dues hores la sortida d'un (puto) tren de rodalia cap a València, i que finalment vam desistir de l'intent, ens haguérem adonat què s'amaga darrere d'aquest patriotisme EJJPAÑÑOL de xaranga, bandera i selecció de futbol. Que l'espera era deguda a què ens estan prenent el pèl. I que sí que és cert que cal un sentit d'Estat com apunta el senyor Ibarra, em negue a que aquest sentit d'Estat haja de ser callar mentre et claven l'estaca pel cul i sense lubricant.


El que vol dir que...




17 de juliol del 2010

Llibreria Samaruc

Aquesta és l'única llibreria que hi ha a Algemesí, a banda de la famosa i tradicional Impremta Juan B. Juan convertida en una botiga de tot un poc. La Samaruc s'ubica en un concorregut carrer, anomenat popularment el "carrer Passeig". Té tres escaparates: una dedicada a la literatura infantil, una segona a les publicacions en castellà i la darrera per a les publicacions en valencià. Fins aquí tot bé, normal, de manual. Però una anàlisi breu de què hi trobem en cada escaparata m'ha fet adonar-me que és una fantàstica metàfora visual de la situació sociolingüística del País Valencià. Us explico per què:

-Aparador de publicacions en castellà: llibres de tot tipus. Cuina, filosofia, novel·les, best-sellers, llibres de TV, fotografia... De Saramago a Sardà, de Ken Follet a la cuina de l'Alqueria Blanca.

-Aparador de publicacions en català: temes locals. Només locals! Que si Moreno Gans, que si publicacions a Algemesí de la Decadència, que si Martí Domínguez i el seu temps (únic llibre que mereixia ser comprat), que si la Mare de Déu i la Verge Santa. He trobat a faltar el famós llibre sobre la fabricació de les frontisses de la porta de l'església, hehe, espere que no tardin en publicar-lo! Junt amb les publicacions locals, alguns llibrets de xixa i nabo que no llegirà ni Cristo per veure si l'ultratgen.

-Aparador de literatura infantil: TOTS ELS LLIBRES EN CASTELLÀ!!!

No hem direu que no és força il·lustrador. El passat, el present i el futur. Un passat de prohibicions, convertit en un present de folklorisme i anècdota, caminant cap a un futur de substitució lingüística.

Trist, però cert. Llibreria Samaruc d'Algemesí.

13 de juliol del 2010

Bé, mira


Ja està la gràcia feta, com dirien aquí a Algemesí. Certament, quan veus una foto així d'un lloc que t'estimes sents una mica de ràbia. Una mica no. Molta! Què celebraven? Millor dit, quina era l'excusa per manifestar el seu odi? Que s'ha guanyat el mundial? Però algú em vol explicar QUÈ COLLONS HEM GUANYAT?

Haig de confessar que la previsió de celebracions així per Barcelona, que segurament per part d'alguns sectors minoritaris anaven a ser aprofitades per manifestar el seu odi a allò que no quadre amb EspaÑa i demostrar com de "mascles" són, em feia desitjar l'eliminació i ràpid oblit de l'aventura africana. Tampoc m'ha desagradat, però, que s'hagi guanyat la Copa del Món: per l'alegria d'alguns jugadors que em cauen bé, d'altra gent que m'estime.

Però n'estic fart que aquestes ocasions (no oblidem quan el Barça guanya no res...) siguen aprofitades per demostrar com d'imbècil es pot arribar a ser. M'agradaria posar-me en el cap de qui se li va ocórrer cremar els xiprers de l'avinguda Maria Cristina. Què sentiria?

Segurament tindria un somriure idiota a la boca. Per dintre, ignorància, frustració i falta d'estima pels seus i per allò seu.

Tornant a la pregunta d'adés... Què collons hem guanyat? Espanya no sé, però crec que el Barça ha guanyat el Mundial, no?

Ji ji ji.

30 de maig del 2010

Esguard


Aquest estiu, quan anàrem a Munich, em quedí una nit pegant voltes pel centre mentre les meves companyes de viatge anaven a dutxar-se a l'alberg. El sol queia, i de seguida comencí a notar la geloreta de la nit estival bavaresa. Vaig parar-me a fer un descans assegut a un piló davant d'una de les portes de la Residenz, i quina sorpresa per als meus oïts! El que en principi semblava ser un orgue, era en realitat un expert acordionista que tocava el millor Bach en un entorn idíl·lic.

Ahir em trobí a la plaça de Sant Iu, davant la porta del creuer de la catedral, un acordionista semblant (que resulta ser famós al Youtube!). Potser era el mateix? Vaig valorar aquesta possibilitat i vaig imaginar la vida que portaria en cas que aquell músic i aquest que tenia davant fos el mateix... Viatjar, la música, Europa, les ciutats, la gent, els ambients! Quina sensació de llibertat!

Potser jo hagi triat el camí contrari d'aquest músic imaginari, que viatja per Europa oferint la millor música. He aprovat les oposicions, i d'aquí un temps en donaran "la definitiva". El meu destí es lligarà a un lloc en concret, a unes persones, un barri, una ciutat. M'agrada pensar que des d'allà ajudaré a ser lliure l'alumnat que caigui a les meues mans... Tota una aventura, ben mirat.

Però he pensat que definitiu no hi ha res. Què jo també vull ser lliure i volar. I per això ara que ja he aprovat les opos i tinc la seguretat i l'esguard que dóna aquesta situació, hauré de guaitar bé l'horitzó abans de prendre el meu proper vol.

Jo no vull convertir-me en un "funcionari"!!!