ÀMSTERDAM
-A l'avió he començat a llegir el diari d'Anna Frank. Ana m'acaba de descriure molt bé la casa de darrere... i allà que hi sóc. En una de les oficines de l'antiga empresa d'espècies una nena d'ulls saltons en mira amb una expressió agressiva, com si jo tingués la culpa del seu... avorriment? No només em mira, sinó que em segueix. Igual em fa culpable del destí d'Anna dins de la seva imaginació infantil, qui sap. Després de la visita, surto a la part nova de la casa-museu i allà espera al visitant una foto d'Otto Frank, presa uns 15 anys després de la mort de la seva família, poc abans de l'obertura del museu. Està recolzat en una columna en una de les cambres que acabo de veure, té la mirada trista i perduda. De sobte, prenc consciència que tot això que he vist, que llegeixo, ha passat de debò. Tot és, tristament, real.
-Passeig per la ciutat. Canals, casotes, castanyers, avellaners, nouers... Botigues d'antiguitats del Spiegelgracht, milers d'objectes interessants (però pocs diners per comprar-los i poc espai en la motxilla, hehe). Cling, cling, dong-dong, daaang, cling, dong!! El caminant despistat i patós (o siga: jo) destorba les bicicletes, es posa en el camí del tramvia. Bé. Busquem la vorera! En molts dels canals hi ha dues opcions: una vorera petita al costat de les cases, que a sovint s'interromp per donar pas a les escales d'accés, o bé la vorada de pedra a peu de canal, amb el perill de entropessar i caure. La bicicleta ha conquerit Àmsterdam. No hi ha tants fums, cert. Però, sincerament, vaig més a gust pels carrers de València o Barcelona.
-La primera nit acabo a l'Oude Kerk. Concert d'un orgue barroc gegantí. Un ambient auster: és una església protestant, ni un santet ni una verge amb perruca. Auster i màgic al mateix temps. Hi ha gent jove, cosa que em sorprèn. A fora, l'ambient és del tot contrari: les putes a les escaparates, sexe en viu, neons i menjar ràpid. Bé, el concert va acabant, i al final s'interpreta Bach. En començar el concert, no recordava quines melodies corresponien amb els nombres del BWV que hi havia al programa, però el primer (BWV 659) el conec i m'agrada molt. Però la meva sorpresa és quan sona BWV 543, un preludi que durant la primavera escoltava gairebé cada dia al mp3 anant cap a la feina. M'impressiona molt, tants tubs sonant, tantes línies melòdiques i al mateix temps, tanta harmonia.
-Després d'un altre dia de molt caminar, observar i menjar, acabo al Concertgebouw. Beethoven, Schubert, Prokovjef. Heras-Casado dirigeix. Ho fa sense partitura, molt segur de sí mateix i del que fa. Coneix les obres al detall. Té un carisma que captiva. I en veure que té una edat semblant a la meva, em pregunto: en què he invertit jo el meu temps?! Per cert: les simfonies romàntiques que normalment tant m'ensopeixen, en directe són una passada!
-Tafanejant per la Rembrandt Huis. Recreació amb mobles de l'època de la casa i dels ambients del pintor, feta gràcies a un inventari que van fer quan li van confiscar els béns per no pagar la hipoteca (quin cas més actual, no?). A la cuina hi ha un armari-llit. I a la sala de visites. I a l'habitació. Llits de no més d'un metre i poc de llargs. ¿? L'audioguia ho explica: al segle XVII hi havia la creença que si es dormia gitat del tot, la sang regava massa el cervell i podien formar-se cuàguls al cap i morir. Ridícul, no? Però crec que també és actual. Quantes de les nostres creences d'avui sobre el benestar no resultaran igual de ridícules d'ací uns anys!
-Odie les audioguies. Ho he descobert al museu Van Gogh. Un quadre, deu observadors amb audioguia. Deuen estar escoltant la descripció minuciosa del quadre: -però si el tinc davant... per a què vull que me'l escriguin -penso. El problema és que no el miren, molts d'ells tenen la mirada perduda. Només escolten pacientment, i quan acaba el romanç, fan una ullada a l'obra i canvien a la següent. Ni contemplen els quadres ni deixen fer-ho. M'he convertit en un maleducat de museu. Un quadre, deu observadors, deu audioguies i un cara dura que es cola i pel morro es posa davant de tots. Sóc jo.
-Observo els quadres de la darrera època de Van Gogh, a Auvers-sur-Oise. Camps de blat que són segats, corbs, crepuscles... Poc després de pintar tot allò el pintor es pega un tir. Expliquen els panells que estava malalt, que se sentia una càrrega per als altres i totes les altres teories que expliquen la decisió fatal. Però veient els quadres, a un se li acut que tal vegada el que sentia és que no podia oferir res més, que se li havien acabat les idees, o qui sap si les ganes de pintar. I que sense això, tindria la sensació d'haver fet tot el que havia i volia fer.
UTRECHT
-He arribat al Rijksmuseum mullant-me sota la pluja. Ara que he acabat de veure l'exposició "imperial", guaite i plou encara a bots i barrals. Tenia pensat anar a Utrecht. M'entristeixo, no sé cap on pegar, no tinc paraigua. Però en uns segons (encara no m'ha donat temps a entristir-me del tot) ha parat de ploure de sobte, i el tramvia número 5 està a la porta del museu. Surto com un esperitat, i hi pujo decidit: la pluja no serà per a mi un obstacle! Quan arribo a l'estació prenc el tren, i un cop a Utrecht, el sol guaita: al principi amb timidesa, però després escalfant-me de forma agradable. Una bona lliçó: mai ha de dominar el desànim.
-Utrecht i Àmsterdam són antònims. Quanta calma i tranquil·litat. Quins moments més agradables, llegint a peu de canal, en un banc de fusta podrida sota un plàtan gegantí. He llegit que a les vuit hi ha concert del carilló. Tinc curiositat i m'hi espero. He fet bé. La ciutat s'ha quedat en silenci. Les campanes sonen junt amb un piano que s'escolta per tot arreu gràcies a un sistema de so de qualitat. Una melodia que em recorda a Philip Glass ho envaeix tot durant un hora i un quart. La gent està en silenci a les places escoltant. El sol cau, i la torre va canviant de color cada pocs minuts. Un dels millors moments de tot el viatge.
-Bé, cal tornar a Àmsterdam. Arriba el tren i baixa una colla d'italians sorollosos carregats amb mil maletes. Tot seguit pujo i prenc seient. Al poc, se sent un aldarull molt gran: els italians han tornat a pujar al tren. Han confós Utrecht amb Àmsterdam. Em console: no sóc l'únic que va perdut pel món.
ÀMSTERDAM
-M'acomiade de la ciutat des de la torre de la Wester Kerk. Les seves campanes guiaven a Anna Frank pel mar de les hores, fins que els nazis van fondre les campanes grans per fer munició. Moment que l'omple de tristesa. Me'n recordo en les campanes de la parròquia d'Hostafrancs, i les de l'ajuntament, que m'han guiat durant dos anys. I ara les de la parròquia de Sant Pere. I com no, les de Sant Jaume d'Algemesí, que tantes vegades he vist rodar bocabadat. Sovint concebem com a exòtic els cants des de les mesquites, els dongs xinesos, o què sé jo. Però pense que aquestes ciutats europees amb desenes de torres de campanes també són una aportació ben curiosa al món.
MAASTRICHT
-He arribat ací per error. Dilema: vaig cap a Heerlen per arribar prompte a Aachen o aprofito per visitar la ciutat? Tinc ganes d'anar a les termes, però al mateix temps no sé si m'hi atreviré... Bé, faig un ull. Surto de l'estació... Els carrers i la plaça que s'hi veu semblen bonics... però no hi ha ningú! Està desert! Crec que aquesta no és l'ocasió per visitar Maastricht. Tal vegada ho faci en un futur.
AACHEN
-Carolus Thermen m'ha servit per perdre la vergonya: no m'hi veia sol! Semblo un alemanyet més. Molts nens em parlen. Jo em limito a dir: -ja, ja... - i a somriure. Supose que m'estan fent comentaris referits a com els agrada el lloc, les cascadetes, els canvis de temperatura, les piscines... què sé jo! Què integrat estic en la societat alemana, hahaha. Malgrat que el meu alemany encara siga tan... pèssim!
-Encara se'm fa la boca aigua en pensar amb aquella moussaka... Si visiteu Aachen, no us perdeu el restaurant grec que hi ha prop del Dom!
-Ben de matí em dirigeixo al centre (de nou). A una de les rondes no passa ni un cotxe. El semàfor de vianants, però, està en vermell igualment, i hi ha una alemanya esperant pacientment que es posi en verd. De petita li han ensenyat que cal passar quan estigui en verd, i així que ho farà tota la vida. Rectitud i sentit del deure alemanys! Jo sóc mediterrani. Arribo, veig que no hi ha cap cotxe, no faig cas del semàfor i creue el carrer. L'alemanya se sorprén i em mira. Es queda pensativa i acaba fent el mateix. L'he pervertida! Què culpable em sent, senyor meu! Tot allò dolent s'apega ràpidament, no creieu?
-A la catedral hi ha un grup d'espanyols jubilats fent turisme. Hi ha quatre marujes ràncies. Una està indignada perquè li fan pagar un euro per poder fer fotos. Però el vigilant, que té pinta de feligrès voluntari, per no enfrontar-se amb ella acaba passant-ne. -Si no se puede hacer fotos, para qué quiero entrar aquí, a ver? - diu, encara indignada. Jo aixeco el cap al sostre i admiro la bellesa del lloc, que és calcat -com informa la guia- a la Sainte Chapelle de París. Bé, el súmmum arriba quan dues marujes comencen a mirar ací i allà (una té uns 35 anys, però crec que està ja jubilada també...). -A ver si hay alguna virgen- diu una d'elles. -Uuuyyy, mira! Qué virgen más mona! -Sí, con el bracito así, que mona ella-. M'he quedat perplex. De l'àbsis penja una escultura en forma de medalló gegant, que té dues imatges de la verge diferents, una mirant cap a la porta d'entrada, i l'altra que mira l'altar. -Jolín, qué original, cuántas vírgenes, què bonito.- La meua perplexitat m'ha afonat en un pou d'incredulitat. He deixat de creure en el gènere marujil. Senyores, el seu lloc estava a Benidorm o a Cullera. Bé, millor que tirin cap a Marbella i que ens deixen tranquil·lets, als valencians, que ja tenim bastant martiri!
-A Aachen he vist molts nens, ja granaets, amb el seu osset de peluix. Un d'ells em fa ganyotes mentre dine un plat de pasta a la plaça de l'ajuntament. El pare va vestit amb pantalons de militar, i té un semblant un tant de macarra de poble, cosa que contrasta amb l'actitud del nen, que no separa del seu osset malgrat que ja tindrà uns sis o set anys. I penso que és cert que reproduïm esquemes de comportament dels nostres pares, però al mateix temps, estem canviant el món (relacional). Segurament, al pare del nen als 4 anys li van fotre una hòstia i li van llençar el seu osset a l'estufa. I l'avi, en plena època nazi, als 7 anys ja estaria vestit amb l'uniforme de l'exèrcit. Com podem canviar tant en tan poques generacions? Potser, però, que el canvi sigui aparent, i que allò que subjau en les nostres accions sigui el mateix. Probablement.
KÖLN
-Estic arribant a Colònia en tren. Guaite per la finestra i el Dom apareix poc abans que el tren pari. Impressionant.
-El dia és gris, plujós i mullat. I potser siga per això, o potser siga pel cansament acumulat, veig Colònia grisa, trista i lletja. Se'm mostra reconstruïda amb materials barats i edificis de gust dubtós. Hi ha excepcions, és clar. M'han decebut les esglésies romàniques. Un se les imagina com eren, i les mira ara i no pot evitar entristir-se per no poder gaudir-les en la seva esplendor. Però el riu i els seus voltants resulten més que agradables. Apuja l'ànim i et fa veure la ciutat diferent.
-Grisa, trista i lletja, però molt interessant! Ara em vénen al cap el mosaic de Dionís, el meu primer quadre de Munch, un quadre de l'Espanyoleto, Rubens, Picasso... i el Dom! Per dins és impressionant, més que per fora. Ha pagat la pena visitar-lo ben d'hora, sense la massa dels turistes. Hi he passat hores i hores mirant cada detall.
-Crec que mai m'he cansat més pujant unes escales que a la torre de la catedral de Colònia. Menys mal que el dia d'abans havia menjat un plat de salxixes i altres embotits típics que contenia el triple del greix que menjo en un mes sencer! Mmmmm!
-L'obra de Pollock m'atrau. A Colònia m'ha tornat a passar el mateix que Augsburg. Vagant pel museu Ludwig de repent ensopego amb un quadre que em crida molt l'atenció, em produeix una sensació estranya i em captiva. M'hi aprope i de nou aquest quadre resulta ser de Pollock. Alguns dels seus quadres creen una sensació inquietant dins meu. I faig memòria que tinc pendent de llegir més sobre aquest pintor... No tinc perdó, que ja m'he comprat el llibre!
-Finalment, abans de marxar, surt el sol. Anava ja cap a l'estació, però decidisc creuar de nou el pont de ferro i seure una estona al sol contemplant el panorama. Com sempre passa en aquests casos, la visió de la ciutat canvia. L'ànim també. Ara em dol haver de marxar, malgrat que l'hostal on he estat és un dels més inhòspits que he visitat mai!
DÜSSELDORF
-Estic a Alemanya i el tren ha fet tard. Ha fet tard! He arribat amb 20 minuts de retard a l'estació principal de Düsseldorf. Ha estat un schock per a mi, hehehe.
-Estic ple de prejudicis. L'hotel on he arribat és bonic, nou i còmode. Però el regenta una família que sembla d'origen pakistanès. He desconfiat d'alguns detalls, que en altre lloc m'haguessin paregut normals. Pensant-ho objectivament, és el lloc on millor m'han atès i on més bé he estat. I penso que malgrat que estic ple de prejudicis (que tots n'estem plens, suposo), és bo i important ser-ne conscient. Cal saber quins són i el seu origen per saber sobreposar-se a ells i no transmetre-los de forma inconscient.
-Com a friki que sóc, deixo la motxilla a l'hotel i vaig al lloc on no aniria ningú: el jardí japonés del Parc del Nord. Una illa de silenci absolut. En el parc no hi ha ningú, absolutament ningú: només interromp el silenci una noia que passa fent footing. És un jardí perfecte, amb formes ben curioses, amb un llac verdós al mig que fa l'efecte que tot el conjunt és una pasterada de verds pastosos en la que un se submergeix quan hi entra. A partir d'ara quan escolte la paraula "tranquil·litat" em vindrà al cap aquest jardí. S'està fent de nit... ja no llegeix-ho bé les lletres del diari d'Anna Frank. Hauran tancat la reixa del parc? Fa quasi un hora que no hi ha cap senyal de vida!
-Ho confirmo. Düsseldorf és la captial pija d'Alemanya. Quantes botigues, quantes marques i quants centres comercials! Tota la ciutat n'està infestada. El casc antic és bonic i agradable. Està ple de gent, de restaurants de tota mena, de pubs, cerveseries i discoteques. Molt recomanable. Jo he passat de tot i he acabat en un local cutre menjant una salxixa amb patates fregides amb salsa al curri mentre em feia una bona cervesa. Després he acabat passejant per la riba del Rhin, mig a les fosques. Els peus m'han dut a la Rheinturm. Sento vertigen quan em recolze als vidres del mirador. És de nit, no reconec res, llevat del riu, perquè no conec gaire cosa. Potser demà hi torni a pujar després d'haver caminat la ciutat.
-Tinc l'objectiu de la càmera fet malbé: brut de pols i potser també de greix. No obstant, hi ha centenars de fotos a la targeta de memòria, la major part repetides perquè no em sortien bé per l'objectiu. Per a què fas tantes fotos, Édgar? M'ho rumio una estona. M'agrada buscar amb l'ull racons per fotografiar. M'agrada veure els efectes de la llum sobre la imatge. M'agrada fer fotos. Però crec que moltes vegades, la major part de vegades, em mou les ganes de compartir un moment o una impressió amb algú altre o amb mi mateix més endavant. No obstant, la foto rarament recull les impressions que passen pel cap, que acaben igualment oblidant-se...
-A la pinacoteca de la Renània-Westfàlia se m'acudeixen molts possibles treballs de plàstica per als alumnes... I se'm passen pel cap sempre que veig obres de Paul Klee. Crec que malgrat el llenguatge visual que utilitza, és un pintor molt assequible per als nens, i que ofereix moltes possibilitats. Decidit: hi dedicaré el primer trimestre.
-He dinat en el restaurant Santiago, molt "alemany" ell... Però necessitava un bon entrecot dins del cos i una bona sopa! En baixar al riu una tronada impressionant s'ha posat sobre la ciutat. El cel era espectacular. Els núvols, els llampecs, la foscor sobtada. Ha plogut, ha fet vent, però he esquivat la pluja amb el meu merda-paraigua: sort que ha durat pocs minuts! Després ha tornat a sortir el sol... Un bon gelat amb cafè granissat i una estona de lectura. La fi del diari d'Anna Frank. Tristesa infinita.
I això és tot. Me n'he vingut a l'aeroport, on me n'he adonat que tantes estonetes al sol m'han deixat la cara com una tomaca. El viatge en bus ha estat relaxant: el run-run del motor, els paisatges plens de verd, ovelles i vaques, el crepuscle. L'aeroport de Weeze petit i atapeït de gent.
Ryanair... Girona, bus i a casa. Quin cansament!
