L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

24 de setembre del 2011

Vincles

Per què celebrem la festa de la Mercè? La resposta dels alumnes era lògica, tot i que surrealista: era l'aniversari de la mestra de religió, la Mercè. Segurament, en la seua fantasia, la Mercè passava desfilant per la Rambla dalt d'una carrossa, o què sé jo, repartint caramels i flors a tothom. 

D'algú va sorgir, però, la idea de la patrona de Barcelona. "La Mercè és una patrona que protegeix la ciutat", va dir l'espavilat de torn, que ho havia sentit a algun mestre. Però en aquest temps laic, en què aquestes històries de maresdedéu i de cristos en la creu ja no li la mou a ningú, per què continuem celebrant la Mercè? Què hi contestaríeu, vosaltres?

Un nen apuntava que "no aniria a cap acte, perquè no era la seva religió". Déu meu! Religió? Em va deixar amb cara de pòker, però... en realitat, quants adults, amb l'excusa de la religió, ja no celebra cap festa? La resposta que van donar els nens en primer lloc fa riure, però en realitat és del tot lògica: de fet, era l'única possible, si tenim en compte que vivim total ment desvinculats del cicle de la natura. Aquesta darrera resposta deixa entreveure els prejudicis i la ignorància generalitzats en la nostra societat envers els nostres propis rituals.

I és que les festes del calendari contenien els rituals que ens apropen a aquest cicle de la natura, dintre del qual les persones sempre s'han sentit immerses... fins avui. En realitat ho estem, malgrat no ser-ne conscients. Anar a comprar pa i arròs, carn i peix, és avui la cosa més fàcil del món (i barata). No depèn de res. Invisible queda el treball de milers de persones, el procés lent de la natura que produeix l'aliment, i silenciats els perills amb què la pròpia natura amenaça aquest procés. Si fa cent anys una mala collita podia significar tot un any de carestia, avui ni ens assabentem si la hi ha. Som uns privilegiats, però, perquè sequeres perllongades, inundacions fins ara mai conegudes (causades totes elles pel canvi climàtic), sumades a l'especulació sobre el menjar, encara porten la fam a milions i milions de persones arreu del planeta.

Tornant als rituals, el fet que en la nostra cultura hagin pres simbologia cristiana és una excusa perfecta per defugir-los. En la Mare de Déu jo no hi crec, el Nadal és catòlic, Sant Joan era un sant i Sant Josep un altre. Amb aquesta lògica, igual tindria celebrar la disbauxa i actes de la Mercè en juny (així no plouria, com avui!), en setembre que en octubre. El dinar de Nadal es podria celebrar a final de curs, i les falles es podrien cremar pel desembre, que fa més fred. Vivim desorientats i aliens als processos de la terra, i del ritme de la natura només percebem que en hivern hi ha menys llum, i que això ens entristeix.

Al meu poble també celebrem la Mare de Déu (de la Salut) en setembre. Quan era petit algú m'explicà que acabaven de collir l'arròs, i que era per això que les andes on passejaven la Verge en processó es decoraven amb espigues d'arròs, i no només amb flors, per donar-li les gràcies "a la Mare". Els cants a la Verge també estaven farcits de referències als horts, on la Mare apareixia com hortolana. De fet, la relació de la festa amb la collita era clara encara al segle XIX. En haver estudiat els comptes dels festers d'aquell segle, te n'adonaves que en anys de carestia no hi havia diners: s'hi prescindia de molts elements de la festa. En anys d'abundància, però, la festa creixia i s'enriquia encara més. Calia donar les gràcies "a la Mare".

No fa falta pensar molt per adonar-se que en realitat la Mare de Déu representa la terra, i que el nen que hi porta, el fruit que aquesta ens hi dóna. Que a aquest simbolisme se li pot donar un caire espiritual, cristià, vèdic o animista, però és un simbolisme que fa patent en vincle que tenim amb la natura, a la qual devem la permanència de la vida. Igual com la Mare de Déu ens porta un fill salvador, la terra ens ha donat els seus fruits (arròs, blat, raïm) els quals ens permetran viure un any més, fins a la propera collita del cicle.

Perdut aquest vincle, on queda la Terra, la Natura i l'ecologia? Esdevenen meres anècdotes que estan de moda. La gent no acaba de ser conscient de la importància de preservar el seu medi, de respectar els seus ritmes,  i de com aquests influeixen en la seva vida. Hi vivim totalment desvinculats: tota prèdica sobre canvi climàtic, contaminació, abocaments o deixalles se'n va en orris. La gent no s'ho acaba de creure, perquè ja no viu ni se sent part de la natura.

I em pregunto si no seria convenient, en lloc de recórrer tant a les filosofies orientals que ara estan tant de moda, ens posàrem a recuperar i posar en valor tots aquests simbolismes propis que tenim tan denigrats, l'origen dels quals es perden en el temps, malgrat la seva forma actual. Potser seria una bona forma de començar a vincular-nos de nou amb el nostre planeta, sense pretendre de començar la casa per la teulada.



En altres paraules: consciència ecològica... i per què?

18 de setembre del 2011

Temps era temps

Quan unes idees et criden l'atenció ronden pel cap una bona temporada, i acaben canviant la manera de fer i de veure les coses. Crec que això m'ha passat amb Safranski, i aquest cap de setmana tot ho he viscut en clau de temps.

La joia del temps present: era el missatge últim de la pel·lícula de Woody Allen. Un atac sense mirament als mites sobre el passat. "Qualsevol temps passat fou millor", solem dir. Però ara tenim els fruits d'aquells temps suposadament millor, i a més, l'oportunitat de fer quelcom nou... no sona més atractiu?



El temps que du cada cosa... i per vivenciar-lo, m'he posat a fer pa. Tot un dia de procés: amassar, reposar, tornar a amassar, fornejar, deixar que es refredi. No ha sortit bé del tot, però ha estat una grata experiència. Estem acostumats a consumir: tot ho comprem al super. Però ja no fem res amb les nostres mans i perdem la noció del que costa cada cosa. Del que prenem a la natura i la transformació que li fem. Me'l menjaré ben orgullós: aquest pa, malgrat faltar-li una mica de rent, és meu!



El temps i la mort... quina relació tenen? És la mort la fi del nostre temps? Existeix el (nostre) temps al marge de la nostra vivència? "On eres tu quan les estrelles encara bullien?"-interpel·la la pel·lícula: "L'arbre de la vida" fa una reflexió més que interessant, imprescindible. M'ha encantat, així de llarga i buida d'acció com és. I penso jo: quan camino per un camí, puc girar-me i mirar el principi. Si vull puc tornar-hi, tornar a desfer el camí fet. Però sembla ser que no puc fer-ho amb el temps. No obstant, el passat ens marca i ens determina contínuament: d'alguna manera, està sempre present; i el futur, malgrat imprevisible, sempre se'l pot intuir, projectar, esperar. Present, passat i futur es donen plegats? Potser siga la nostra manera de vivenciar l'eternitat... però què és, l'eternitat? Mai ho sabrem... però potser puguem intuir-ho?

El temps de contemplar... al concert, el temps es para. Sona Mozart, Bach, Ravel, Chopin: ells tornen i ens entreguen unes vivències en forma de música. Parar i mirar. Parar i escoltar. Parar i preguntar-se: qui coi sóc?



I de tornada a casa, canvi de temps. Primera pluja tardorenca sobre ciutat! He deixat que se'm banyara el rostre contemplant l'espectacle. Terra mullat, els ocres naixents i els núvols que han tapat el sol durant tot el dia. Raigs de sol ponent sobre les paradetes dels encants de llibres a Passeig de Gràcia. Una nova tardor comença... o és la mateixa de sempre?

Qui sap!

Sobre el temps: descobrint Safranski

El títol de la conferència em va cridar l'atenció: la decisió d'anar-hi va ser encertada, i una possibilitat de descobrir un pensador actual d'allò més interessant, en Rüdiger Safranski. Té cognom polonès, però és alemany. 

¿Què és el temps? L'hem conquistat realment? Influïm sobre ell o ens marca excessivament? Quin és el valor que les noves tecnologies han donat a l'ara, al passat i al futur? Vaig decidir no prendre apunts, però finalment no ho vaig poder evitar. Per si voleu fer un tast, aquí transcric algunes de les línies que vaig anotar. No és un discurs lineal, però a partir d'aquests apunts podem fer una idea del contingut de la conferència, que considere més que interessant.



La conferència va començar amb una reflexió sobre els trets essencials del temps: podem tenir-ne una vivència, però malgrat això, és intangible. La vivència és del tot subjectiva. Feia una reflexió interessant: quan estem avorrits, el temps sembla no passar, esdevé llarg i tediós. Però en el moment que l'avorriment ha passat, en la nostra memòria aquest lapse d'avorriment queda enregistrat com un episodi molt curt. En canvi, quan estem atrafegats, tenim la sensació que el temps passa molt de pressa. En alemany, langweilig (avorrit), ve de lange Weile, literalment "estona llarga".

No percebem el temps a través dels sentits... però sí el rellotge. Aquest, més que la màquina de vapor, va ser l'autèntic motor de canvi de la societat tradicional a la industrial: el rellotge és capaç de coordinar i homogeneïtzar les accions de les persones. I aquesta homogeneïtzació ha arribat a tenir abast mundial. Amb el rellotge, a més, apareix el fenomen de la puntualitat: tot està determinat que passi a una hora determinada. Els temps socialitzats avui en dia gestionen el nostre comportament.

Actualment, doncs, la nostra vida està coberta per una densa xarxa de temps. Vivim sota la pressió del temps: el vivim com a escàs. Però l'escassetat no pot ser un tret del temps: ho és en relació amb les activitats que volem desenvolupar. L'escassetat no és un tret del temps, sinó dels nostres propòsits, i aquesta converteix el temps en un producte. Pretenem guanyar temps a tota costa; a això es dirigeixen les innovacions tecnològiques, que tenen un mercat assegurat gràcies a aquesta escassetat ontològica del temps.

En efecte, les persones estem abocades a percebre la vida com a curta, ja que està limitada per la mort. Ens proposem així el fer el màxim nombre de projectes en el menor temps possible. Ens fixem llavors en el temps limitat que tenim per fer cadascun d'aquests projectes, però aquesta limitació quotidiana recorda la limitació última (la mort). Però esdevé una màscara: per evitar fixar-nos en la nostra condició mortal, fem servir aquestes limitacions quotidianes per amagar la nostra por a la mort. Hem de mantenir-nos ocupats a tota costa.

Ja la història de la salvació cristiana ha estat marcada per aquest fenòmen. Sant Pau, en vida, creia que hi havia poc temps fins l'avinguda de Jesús. Calia doncs no malbaratar el temps, i fer el màxim d'obres possibles per assegurar-se la salvació de l'ànima. Perdre el temps era sinònim de pecat. En qualsevol moment, podria produir-se el judici final.

Aquesta percepció del temps s'ha secularitzat. Avui en dia l'ésser humà es planteja la possibilitat de dominar el temps i la història, actitud que hem de prendre com a variant de l'escassetat del temps ontològica. Ens preguntem sovint com és possible accelerar els processos històrics. A aquest respecte, ja Marx i Engels van apuntar que un dels trets que caracteritza la nostra època és el canvi continu de la producció. S'empra el capital per aconseguir èxit: el capitalisme busca avantatges tecnològics per guanyar temps: sent més ràpid s'és més productiu.

Però aquest fet genera un desequilibri: i és que el present, el ARA, suposa una càrrega per al futur, i una destrucció del passat. En efecte, la producció d'avui és la brossa del demà. Avui, més que crear valors futurs, especulem sobre la seva possible creació. El futur esdevé així una muntanya de brossa, una muntanya de crèdits a retornar. L'especulació comporta una mala administració del futur, en el qual ens esperen un elevat deute públic, una natura destruïda, brossa i factures pendents de pagar amb uns diners que suposadament s'havien d'haver guanyat. El lema és: "consumeix ara, paga després". Però aquesta multiplicació dels diners miraculosa que ens venen no es basa en la creació de valors real, sinó en una il·lusió: el globus acaba punxant-se.

La societat, així, avança a dos ritmes diferents: per una banda, hi ha uns terminis reduïts de creació de negocis i transacció de capitals; però el consumidor no dóna l'abast, no és conscient com de ràpid passa tot. Està desorientat sempre amb l'anhel de guanyar temps. Safranski introdueix el concepte de desincronització amb una frase que és ben certa: i és que el temps que guanyem amb el tren d'alta velocitat, el perdem en el tren de rodalia.

Existeix un problema de desincronització de la nostra societat. Per una banda, l'economia avança a un ritme molt ràpid: produir més i més, cada vegada amb menys temps. La política, en canvi, adopta unes decisions lentes que han de passar els tràmits parlamentaris. Manca valentia per prendre decisions de gran abast, que subjuguen l'economia, ja que aquestes requereixen el seu temps per pair-se. 

Tot pareix anar accelerat. Aquesta impressió d'acceleració afecta la nostra vida, ja que aquesta esdevé un cúmul de vivències, que requereixen cadascuna poc temps, i no d'experiència. L'experiència necessita el seu temps, i no el té. Això ens deixa una sensació d'intranquil·litat. 

Abans havíem esmentat la destrucció del passat, que té a veure amb aquesta acceleració. Abans de l'era industrial, un "jo-ara" estava distanciat sempre dels esdeveniments, els quals quan arribaven al subjecte ja formaven part del passat, i a més, havien passat pel filtre de la interpretació. Les paraules eren el vincle amb els fets, i no la imatge, com avui. Avui, no parem de rebre imatges: la imatge s'apodera del passat, el converteix constantment en present sempre que convé. Això té una conseqüència profunda en la realitat viscuda: tenim la sensació que tot es pot repetir, fins i tot la vida. Però això, paradoxalment, reforça la sensació d'acceleració.Tot es posa en moviment, s'acceleren els canvis socials i els projectes vitals, per als quals se'ns exigeix flexibilitat: aquest és un eufemisme de la pèrdua de valor de l'experiència. Els recursos de temps són escassos en relació ales exigències. Un fet que il·lustra aquesta idea és el que estem fent a la natura: estem polint les reserves energètiques que han trigat milions d'anys en existir en un lapse de temps més i més reduït. 

El present destrueix el passat, doncs, i a més, carrega el futur amb el llast de la brossa. El present suposa, per tant, una càrrega sobre la resta de temps. Tot això afecta al temps personal, i el carrega de patiment, intranquil·litat, sentiment d'acceleració. Cada cop gira tot més i més de pressa. És important, però, estar ocupat, estar dins d'aquesta roda que gira, ja que convertir-se en un aturat, caure, vol dir sortir del ritme del món. I no podem parar: existeix un horror vacui, una por a la inactivitat que ho impregna tot. Por a la mort. La buidor i l'avorriment, però, estan present a tot arreu de forma subliminal.

Convertir-se en un aturat té dues cares: per una banda, sortim d'aquesta roda infame, però per altra, patim el menyspreu de la resta. Estar aturat està mal vist. 

Hi ha filosofies orientals, com el ioga, que proposen un trobament amb el jo, amb el ritme personal, a través de la respiració. Però aquest retrobament ens fa por: temem que la buidor i l'avorriment es facin evidents.

Per tot això, es fa necessari de trobar un temps humà, si no volem caure en una nova bàrbarie (Nietsche). Hem de reforçar l'element contemplatiu que proposen les filosofies orientals. A nivell personal, hem de treballar tècniques de desacceleració, tornar als rituals, preservar la nostra sobirania sobre el temps en un àmbit per se accelerat. Això és difícil, i per això no només hem de treballar a nivell personal, sinó que cal posar el tema del temps en l'àmbit polític: hem de trobar una nova regulació del temps mundial. Safranski posa com a exemple el tema de la natura, que va trigar anys fins que es va posar en el dia a dia polític; creu que passarà igual amb el tema del temps: és vital, necessari i imprescindible repensar el temps social.

El temps, doncs, ha d'esdevenir una qüestió política per poder sincronitzar els ritmes econòmics, polítics i vitals. Cal supeditar l'economia a la democràcia. Sols així deixarem d'hipotecar el futur només per la il·lusió d'avançar més ràpid... avenç que en realitat ens condueix a la tomba. L'ésser humà no és senyor del temps, no pot dur-lo avant ni enrere, però sí que té en les seves mans aquesta tasca factible de sincronitzar els diferents ritmes del món.