L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

9 de setembre del 2012

7, 8... i 9 (de setembre)


El dia després només és perceptible la fressa tan característica de les rodes dels cotxes que, a Algemesí, durant les properes setmanes xiularan d'una manera peculiar a causa de la quantitat de cera escampada pels carrers de volta. Però ha quedat, m'ha quedat, un mosaic de sensacions, vivències, reflexions, sentiments trobats que han estat fruit d'un treball col·lectiu que... com qualificar-lo? Complex, multitudinari, sorprenent, caòtic, però alhora endreçat, senzill, humil i compartit.

Enguany he tingut també l'oportunitat de dur amb mi cap a casa un objecte que em va enamorar des que vaig veure les fotos de quan estava a mitjan fer a la Bottega de Sergi. I la il·lusió que, durant el trajecte, em feia desempaquetar-lo per contemplar-lo i posar-lo en un lloc privilegiat de casa. Aquest detall de la Festa, una tomasina (*), acompanyarà ara bona part de les meues hores. I n'estic content, perquè és un obra que mostra la força, l'equilibri, el risc que es viuen durant la Festa. I que m'agrada sobretot perquè està feta de fang.

Perquè d'on naix, si no, la muixeranga, i amb ella la pròpia Festa, si no és del treball de la terra? La muixeranga és terra perquè ens hi vincula. Perquè, si prenem la part pagana de la vivència que acompanya, es basteix per celebrar-ne el fruit: la collita, l'arròs, el blat. Perquè s'enlaira des de la terra i a la terra hi torna, com tots els avantpassats que ens han precedit i que ens l'han llegat. Però mentre és enlaire, escampa una espurna als cors de la gent del poble, que es esdevé vincle, compromís, personalitat, retrobament... que com una llavor que torna a caure en terra fèrtil, la perpetuen al llarg dels anys fins qui sap quan. I que ha impedit que desapareguera engolida pel progrés.

Però si ho pensem bé, la muixeranga és molt més: és també el foc, que impregna moltes de les seues figures. Vol tocar el cel. És blava com l'aigua que, reflectint el cel, rega els camps, i que també representa en alguns quadres plàstics. Té tants simbolismes com anys d'història i de vincle amb el treball de la gent d'Algemesí... que qui sap quants en són!

Enguany la Festa ha estat especial per a mi, perquè ha estat un any de retrobament després d'una pausa de quatre anys, durant els quals no he trepitjat el poble durant el 8 de setembre; haig de confessar que no han estat motius de feina (ho tenia fàcil per arreglar-m'ho), sinó més aviat per la necessitat d'un distanciament. Van ser deu anys de viure, participar i treballar intensament per la Festa que van acabar amb una sensació un tant estranya, que ha necessitat el seu temps per desfer-se. El distanciament m'ha servit de molt. Perquè enguany he viscut de nou la Festa des de molts punts de vista, però d'una manera molt diferent a com la vivia. Haig de dir que hi anava amb por de veure de cara algunes actituds que em van fer anar-me'n fa cinc anys amb aquesta sensació que parlava. Però encara que me les he trobat, he capit algunes raons més, altres matisos, detalls i motius. I he entès que per damunt d'allò que potser sobra, està l'autèntic patrimoni de la Festa d'Algemesí, que són totes les intencions i actituds que la fan possible i que sovint prenen forma en persones que m'estime. 

Aquests anys de distanciament també m'han ajudat a la moderació. M'he vist diferent a la Festa, he entès coses que feia malament, actituds i maneres que ara veig incorrectes, i que comentades amb gent que compartia amb mi la parcel·la de la Festa, han compartit. Però malgrat les gambades que cometem, mire endarrere i veig que enguany han sigut molts els aspectes de la Festa millors que fa uns anys. Per què no hem de confiar que allò que no funciona potser acabarà funcionant algun dia? 

La Festa d'Algemesí té moltes forces i motivacions, unes racionals, raonades i raonables, i d'altres del tot irracionals, difícils d'explicar i de comprendre, fins i tot de compartir. Al meu parer, hem d'entendre que hem de mantenir-hi l'equilibri, perquè una prevalença d'unes sobre altres potser faça trontollar la seua continuïtat. Irracionals? Racionals? Qui coneix bé la Festa supose que sabrà a què em referisc! 

Tot i les ganes gegantines de córrer cap al llit, doncs són poques les hores que he dormit encara després d'una processó del tot "irracional" de vuit hores i mitja (sí, és del tot habitual en Algemesí), he tingut durant aquest nou de setembre tot un mosaic d'imatges i sensacions que ara les hores de son ordenaran i arxivaran en la memòria. Haver compartit la música de les vespres amb la meua mare; la desubicació total després de quatre anys absent; les cares noves i el comprovar que hi ha una nova fornada de gent amb molt bones aptituds i actituds; la cara dels xiquets esporuguits per la meua disfressa de cirialot (i l'haver vist els blancs després de tants anys, i recordar la por que em feien de petit!); el ritme que el ball dels bastonets on he tocat ha agafat en alguns carrers; les campanes, omnipresents a tothora;  els retrobaments; el redoblar continu del torneig durant les hores que vaig estar als peus de l'anda; el clima que el cant crea en arribar l'apostolat; les cares de sorpresa, agraïment, estranyesa, tristesa, pregària... amb que la gent mira la Imatge quan passa per davant d'ells; els comentaris "mataors"; el treball, el desinterès i la cordialitat de tantes persones; el cansament infinit, la processó parada, haver-se de mantenir dempeus amb l'ajud només de l'ànim, ben viu; els records; l'haver vist la meua petjada a alguns racons de la Festa; comprovar que aquells xiquets que vaig tenir fa uns anys al meu càrrec ara són adults drets i fets... i que en definitiva, cresc i visc al caliu d'aquesta efemèride.

També algunes decepcions. Però no són aquestes una raó per continuar treballant?


  (*) La tomasina és una torre característica de la muixeranga d'Algemesí, que deu el seu nom a Tomàs Pla, el penúltim responsable del ball que la va introduir, i que té de peculiar que es munta amb els muixeranguers ajupits, que un cop bastida la torre, van aixecant-se des de baix fins que el xiquet que corona la torre s'aixeca, obri els braços enlaire i saluda la gent tot fent "la cameta". Ací en teniu una: