Francesc 2

Ha passat només una setmana i el nom del nou pontífex em reglota per tots els forats... I cada vegada n'estic més convençut: tot és una estratègia per tal de rentar la cara a la imatge de l'Església. Potser els fets em demostren el contrari, però si de veritat fos un bisbe valent, hauria aprofitat la missa d'entronització (sí, entronització!) per denunciar la injustícia assenyalant els rostres d'aquells qui la creen: els tenia al davant! En canvi, només ha fet, de nou, un seguit de declaracions de bones intencions: que si atenció als pobres, que si misericòrdia, que si el medi ambient...

Francesc, Francesc, els pobres no veuran la justícia, el planeta no se salvarà  si practiquem la beatífica caritat, o deixant-nos portar per la misericòrdia, sinó si som capaços de canviar les estructures d'aquest món injust. Canviar, no maquillar. I de moment, em dóna la impressió al Vaticà, de maquillatges, n'entenen moltíssim!

Benet XVI era més "cap", Francesc és més "cor", diu la premsa. Amb una setmana ja s'ha arribat aquesta conclusió per aquesta mera operació de màrqueting evident? Pot ser que per ser més intel·lectual, Ratzinger va arribar a ser conscient que des de dins, des de la mateixa estructura de l'Església, no es podia netejar la merda que hi ha dins i fora de la institució, perquè aquesta merda és i serà inherent a aquesta mateixa estructura que la fa possible: obscurantisme, interessos de poder, diners, corrupció.

Potser Ratzinger va pecar d'il·lús: pensava que tot canviaria tapant-ho i fent porga  portes endins. Però aquesta actitud, i l'enfocament teològic que hi ha al darrere, han fracassat.

Quan deixarem de parlar del papa fins que realment ens demostre que paga la pena parlar-ne?

Urbanisme

Feia temps que el nom de Manresa se m'apareixia en diferents contextos. Cada dia, a l'estació, allò de Manresa, via 1. La setmana passada, una lectura del llibre de text del grup de català anava sobre la capital del Bages i els seus vestigis d'arquitectura medieval defensiva. Per últim, el nomenament del papa Francesc: "tot jesuïta acaba anant tard o d'hora a Manresa a visitar la Cova de Sant Ignasi", deia un periodista. Cova de Sant Ignasi? Manresa? Davant de tantes aparicions i tanta desconeixença sobre la capital del Bages, divendres vaig decidir de posar-me a buscar informació sobre la ciutat, situada al cor mateix de Catalunya, com es comenta a la Viquipèdia. I la tarda plujosa de dissabte em va servir per trepitjar-la.

La ciutat vella de Manresa és decrèpita, ruïnosa i està deixada de la mà de Déu. Se'n salven, però, alguns carrers i places, com el pla de l'Om i els seus voltants, o la plaça de Sant Domènec. No obstant això, Manresa és una ciutat interessant plena de petits grans tresors de totes les èpoques: des de l'esplendor urbà que experimentà al XIV, fins al Modernisme, passant pel Barroc i el Renaixement i la revolució industrial, que ha deixat la seua petjada per tota la ciutat.

Així, a grans trets, us aconselle si hi aneu que visiteu, abans de res, la Seu: una immensa església gòtica projectada pel mateix arquitecte que Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut. La seua planta, de nau única amb capelles entre els contraforts, no la fan tan espectacular com Santa Maria, però no deixa de valdre la pena trepitjar-la. Conserva tres retaules gòtics, el més interessant dels quals atribuït a Pere Serra, i el recinte conjuga, junt amb el gòtic, el llenguatge neoclàssic, el romànic i el contemporani. D'aquesta època són dignes de visitar-se el pont Nou, un pontàs de vuit ulls del segle XIV (considerat la millor infraestructura gòtica del país), i el carrer del Balç, la història del qual ha permès que es conservara com un fòssil a l'interior de l'illa de cases entre els carrers de Sobreroca i Santa Llúcia. Hui ha esdevingut un dels pocs exemples ben conservats d'urbanisme medieval, junt amb el carrer de les Bruixes de Cervera. 

De l'esplendor del Barroc, conjugat amb el Modernisme, destaca l'església i la Cova de Sant Ignasi, on segons la tradició, el sant va escriure els seus Exercicis espirituals. El recinte format per l'hostatgeria dels jesuïtes, la Cova i l'església dominen el paisatge de la ciutat des del Cardener. A dintre, l'atmosfera és d'un silenci pesant, trencat dins de la Cova de forma deplorable pel zum-zum d'un aparell de calefacció. El passadís que va de l'església a la Cova és una orgia de decoració: mosaics, escultures, vitralls... destacant-hi la portada escultòrica de Josep Llimona. Per damunt de tot, estimar i servir... El missatge de sant Ignasi està escrit a diferents llocs: tant de bo els jesuïtes l'hagueren aplicat sempre!

El darrer lloc que us recomane de visitar és el Museu Comarcal Manresà, indret que està estretament relacionat amb els jesuïtes (n'ocupa l'antic col·legi, bastit sobre l'antic hospital medieval de Santa Llúcia), i amb un dels episodis més lamentables de la història de la ciutat, i de l'art en general. En efecte, la principal col·lecció del museu, la d'escultura barroca de l'anomenada escola manresana, prové del que algunes persones compromeses van poder salvar de l'enderroc i destrucció del patrimoni religiós manresà, decretat per l'Ajuntament durant la guerra.

La idea va venir disfressada d'obra pública i de solució per a l'atur: llogar quadrilles de manobres perquè enderrocaren les esglésies, dins d'una anomenada reforma urbanística que l'únic que amagava era l'anticlericalisme més radical i curt de mires. L'única reforma que hi havia projectada des de feia temps era l'enderroc de l'església de Sant Pere per tal d'obrir l'actual plaça de Sant Domènec, cor neuràlgic de la ciutat. Però dins del pla urbanístic s'inclogué l'enderroc de les esglésies del Carme, de Sant Miquel, dels caputxins... així fins a set edificis, alguns d'ells autèntiques joies arquitectòniques del gòtic català. La mateixa Seu es va salvar de miracle, tot i que no el seu campanar, que fou mutilat.

Seu de Manresa abans de 1936

Bastida per baixar les pedres del remat de la torre

La Seu amb el campanar mutilat.

Paradoxalment, després de la inversió en l'enderroc dels edificis eclesiàstics, no quedaren fons per urbanitzar la plaça de Sant Domènec acabat l'assolament de l'església de Sant Pere, l'única de els actuacions que es dugueren a terme que van tenir un sentit urbanístic coherent. De la resta, sols podem dir que una vegada més l'art va caure víctima de la ignorància i de la confusió entre personatges, ideals, pràctica i patrimoni. 

Hui, malgrat tot, el museu guarda vestigis del que l'escola d'escultura de Manresa va donar de sí, i del que havia estat el patrimoni de la ciutat fins aquest episodi lamentable. Una ciutat que hui en dia encara està repensant-se i buscant vies per revitalitzar el seu nucli antic.

ENDERROC DE L'ESGLÉSIA DEL CARME

Retaule barroc, part del qual, desmuntat, es conserva hui al Museu Comarcal

ENDERROC DE L'ESGLÉSIA DE SANT MIQUEL (XIV)

ENDERROC DE SANT PERE

Des de l'aire

Durant el viatge d'anada a Màlaga vaig poder gaudir d'una eixida de sol des de l'avió, amb la lluna creixent a prop de l'horitzó. Va ser un dels espectacles més bonics que he vist, però malauradament no tenia a mà la càmera. És el regal que em va donar el dia després d'haver-me llevat a les quatre menys quart per agafar l'avionet... Una vegada havia eixit el sol, núvols. Núvols i més núvols... fins que van aparèixer els camps i muntanyes que rodegen Màlaga, solcats pel Guadalmedina i el Guadalhorce amb el Mediterrani al fons.

A la tornada, però, vaig tenir l'oportunitat de veure des de l'avió una gran quantitat de llocs que estime: València, Algemesí, que vaig distingir enmig d'una clariana entre els núvols, Vinaròs, i tot Barcelona. Sempre fa certa il·lusió poder veure el món des de la finestreta de l'avió, però quan hi reconeixes els llocs on has crescut i viscut tantes experiències, et puja una sensació de goig com la que sent un xiquet que fa alguna cosa esperada per primera vegada. No creieu?

Volia compartir amb vosaltres, tot i que ja ho fiu pel Facebook, algunes de les fotos que vaig poder fer des de l'avió. Ací van!

EIXIDA DE SOL (des de la càmera del mòbil, qualitat pèssima)

DESEMBOCADURA DEL XÚQUER - CULLERA - L'ALBUFERA

ALGEMESÍ

ALFAFAR-BENETÚSSER-CATARROJA-SILLA

PORT DE VALÈNCIA I LA CIUTAT DE LES ARTS

LES ILLES PITIÜSES (de gairó, al fons)

FÒRUM - SANT ADRIÀ DE BESÓS - BADALONA - SERRA DE LA MARINA

BARCELONA: FRONT MARÍTIM

 

ZONA FRANCA - PORT -MONTJUÏC (Cementeri, Anella Olímpica)

 DELTA DEL LLOBREGAT - ATERRANT

ADN

No sé on vaig llegir, crec que a un llibre de divulgació sobre física quàntica, que s'havia fet un experiment amb ratolins. Se'n posava un bon grapat a una banyera, que només tenia un forat per poder-ne eixir. La banyera s'anava omplint d'aigua, i només aquells ratolins que sabien anar cap al forat se salvaven: uns pocs la primera vegada. Es tornava a repetir l'experiment amb els descendents dels supervivents, i se'n salvaven la meitat. Finalment, a la tercera generació de ratolins supervivents, ja se salvaven gairebé tots: el comportament instintiu que permetia trobar el forat i escapar de la trampa s'havia heretat. El medi (una situació que es repetia) havia interactuat amb els gens i havia millorat la capacitat adaptativa de la població de ratolins.

Però l'experiment no acabà ací: es va tornar a fer amb uns ratolins de la mateixa espècie, però a l'altra punta del planeta, a Austràlia: la primera vegada que s'omplia la banyera ja se salvaven pràcticament tots els ratolins. D'alguna manera, la informació inscrita en els gens dels ratolins descendents del primer experiment s'havia comunicat als descendents de tota l'espècie, cosa que demostra que formem part d'un tot més complexe del que pensem i percebem.

Potser passe alguna cosa semblant amb aquells personatges que acaben esdevenint universals per la seua aportació al món de l'art, del pensament, de la política, de la literatura, a partir dels quals sempre hi ha una abans i un després en com hom percep la realitat. I un d'aquests personatges sens dubte és Picasso. 

El viatge a Málaga ha tingut un toc bastant picassià. No sols perquè hem tingut l'oportunitat de visitar el Museu Picasso de la ciutat i la seua casa natal, sinó perquè coincidia a més que hi havia dues exposicions temporals ben interessants: una sobre la formació, els inicis de l'obra del pintor, i les seues influències més directes; i una altra sobre el seu treball amb ceràmica. Espectacular.

Només per tot això Màlaga ja paga molt la pena, malgrat que tothom m'havia assegurat que de tan lletja, no era digna de ser visitada. No puc dir que siga una ciutat preciosa (i sí, parts horroroses en té unes quantes), però a mi m'ha agradat: la gent, l'ambient, els locals, el menjar (!), el seu museu Thyssen, els jardins impecables, la Malagueta, l'Alcazaba i els palaus nassarites... tot esguitat amb les corresponents imatges dels cristos de la calavera i del "gran poder" i les virgenes de los dolores que a tot arreu anunciaven la ja propera Setmana Santa. Diuen que és una de les millors d'Andalusia, però no sé si podria suportar tant de fervor...!

Tot i això, i aprofitant que hi tinc on dormir, tornar-hi sempre serà una bona opció. X., gràcies per tot! :-)

Francesc

Aquests dies de conclave no hi ha cosa que m'haja fet riure més que qualificar de "progressistes" alguns dels papables. Progressistes? Quin tipus de progressisme? Els cardenals poden ser més rancis o menys, més corruptes o menys, més egòlatres o menys, més narcisistes o menys, més hedonistes o menys, es poden agafar al poder i als diners amb més o menys força, però tot plegat no n'hi ha cap que se'n salve.

I l'Esperit ha elegit... Fart de riure! Han triat un llavat d'imatge. Un "progressista", jesuïta, argentí i que a sobre ha elegit el nom de Sant Francesc per al seu papat. Quin tipus de progressista és un tipus que s'ha omplit la boca de soflames contra els homosexuals, que ha dubtat de la capacitat de les dones per esdevenir dirigents, i que va tenir un paper més que dubtós durant la dictadura argentina?

Aquest darrer tema és un tant delicat i polèmic. No dubte que Bergoglio no compartia els mètodes dels militars, i potser va fer el que va estar en la seua mà per ajudar persones amenaçades. El seu càrrec a l'església "porteña" el posava en una posició delicada, però com a cristià i com a líder de l'església local la seua obligació era denunciar els abusos, clamar ben alt contra la injustícia. No van morir per això mateix Romero i altres religiosos que van ser, si més no, més coherents i més valents a l'hora de defensar els drets dels més desprotegits?

Desconfie. Desconfie de tota aquesta munió de llepa-fils egòlatres, incoherents i blasfems que formen part hui de la cúspide de la piràmide de poder eclesial. Tinc una llista ben llarga de reformes radicals que s'haurien de fer dins de la institució catòlica que, de fer-se, recuperaria part de la seua credibilitat al món d'avui:

-Reforma de la cúria?! La seua supressió!

-La desaparició de la Ciutat del Vaticà com a estat independent, i la supressió del títol corresponent de cap d'estat que ostenta el bisbe de Roma.

-Donar a l'Església d'una forma d'organització democràtica i col·legiada, en què dones i hòmens tinguen total igualtat.

-Demanar perdó per l'escarni que es fa de la feminitat, i de la condició d'homosexual.

-Aclarir els assumptes negres de la famosa Banca Vaticana, possiblement la més corrupta del món.

-Lluitar contra la papolatria. 

-Aturar l'auge de poder de sectes fonamentalistes amb noms tan esgarrifosos com els Guerrillers de Crist, el moviment Neocatecumenal o l'Opus Dei.

-Denunciar i lluitar contra els abusos del sistema econòmic i polític actual, que fomenta la desigualtat i la injustícia, en lloc d'omplir-se la boca de consells d'on hem de mullar el xurro i on no, que ja comença a ser patètic!

-Desmentir dogmes absurdes, com la infal·libilitat papal i d'altres absurditats que no pretenen més que fer-nos comulgar amb rodes de molí... respectant, no vull ser malinterpretat, el nucli de la fe cristiana.

-Admetre que totes les religions i formes de pensar poden portar cap a Déu, i deixar de creure's únics portadors de la Veritat, i conseqüentment, deixar d'imposar-la. Qui se sume que siga perquè veja una vida cristiana autèntica, i no per adoctrinament!

I un llarg etcètera. Com veureu, és normal que desconfie. Potser que Francesc obri el camí que amb els anys durà a tot allò que molts cristians desitgen. Però per què ha de ser tot canvi dins l'Església tan lent? És que Jesús no va aconseguir capgirar l'ordre de les coses en només tres anys de predicació i fets? Però ai! Quant d'afany de poder i de mantenir la influència sobre la vida de la gent... Lamentable!

Només espere que, malgrat la meua desconfiança, Francesc esdevinga realment un motor del canvi necessari que necessita l'anacrònica estructura de poder catòlica. Si no, haurà utilitzat el nom d'un dels cristians més lloables de tots els temps, Sant Francesc, per a un simple llavat d'imatge. Seria lamentable.

I per cert! El fet que utilitze el transport públic no hauria de veure's com una cosa totalment normal? Per què pretenen fer-nos empassar que aquest fet el converteix en una persona "humil i planera"? Els que són totalment anormals i incoherents són justament els bisbes, cardenals, etc. que no l'utilitzen! Per què no es denuncia aquest fet en lloc de vendre'ns la moto?

També em pregunte què coi fa la gent aclamant el Papa com qui aclama un equip de futbol o a una estrella del rock... No és una actitud que està fora de lloc i que fa una mica de basarda?

Quina mandra tot plegat!

Combats

Com a mestre, m'és interessant observar com interactuen pares i fills entre ells (si bé, en determinats contextos, em resulta també una llanda insofrible). En la visita al castell de Montsoriu vaig coincidir ni més ni menys que amb quatre famílies amb fills. Tot i que no és pot ni es deu generalitzar a partir d'observacions tan parcials, el que vaig observar m'ajuda a entendre el perquè de certs problemes de l'escola. M'explico.

Tenir un fill és tot un repte: pels sacrificis que implica, per les incerteses, els dubtes, les decisions que has de prendre tard o d'hora... Repte en sentit metafòric. Però a Montsoriu vaig veure que per a algunes famílies, es converteix en un repte literal. Durant la visita al castell els xiquets reptaven, desafiaven contínuament als pares amb comportaments que sabien de sobres que estaven fora de lloc, però que volien fer només per demostrar la seua superioritat davant dels pares. Mentre feien les seues animalades, miraven de reüll els pares esperant el moment en què els traurien de polleguera, com si l'únic desig que els moguera fóra minar els seus ànims. Anar cap on el guia havia dit que no es podia passar, tirar pedres a la gent, agafar un cudol i començar a picar una paret... Fins i tot, on hi havia perill de caure al buit, els xiquets volien eixir-se'n amb la seua, i els seus pares només que feien que raonar-los els perquès.

Jo he arribat a la conclusió que, a banda d'un niu de maldecaps i de ser esgotadora, aquesta tipus de relació amb els fills aboca l'educació al fracàs. Un xiquet potser necessite progressivament que se li raonen les coses, no ho dubte, però en els primers anys de vida necessita un model, per defectuós que puga ser, i tenir clar què es pot fer i què no. I les seues accions han de tenir conseqüències. Els meus pares no eren grans pedagogs ni grans educadors, però en situacions similars, m'hagueren agafat del braç i m'hagueren dut de nou a casa en un tres i no res, amb el corresponent càstig. Però els xiquets que jo vaig observar, van tirar pedres on hi havia gent, van posar-se en perill, van picar amb una pedra les parets d'un monument protegit... i no els hi va passar res. Tot era vist com allò més normal del món. "És que són xiquets...", dirien alguns... Doncs per això mateix, cal posar-los límits!!! O tant m'equivoque?

Ara els pares haurien de situar-se en el lloc dels mestres, que en lloc de tenir a dos criatures desafiants, en tenen vint-i-cinc o trenta en una classe. Tant de bo les famílies hagueren de fer per norma els nostre paper durant una setmana per comprendre la magnitud de la catàstrofe.

EL BAIX MONTSENY

El paisatge és espectacular. Hi ha llocs realment paradisíacs. L'excursió d'aquest cap de setmana ha estat presidida pel cim nevat del Turó de l'Home, majestuós i imponent, que contrastava amb la temperatura totalment primaveral que feia.

Hostalric, Arbúcies, Breda. Fortaleses, bosc, llegendes, misteris. El castell de Montsoriu s'aixeca enmig de els tres poblacions, nucli administratiu de l'antic vescomtat de Cabrera, com a millor exemple de fortalesa gòtica de Catalunya, i possiblement de tota la Mediterrània. El castell, com Cardona, ha romàs inexpugnable al llarg del temps: ni les tropes de Pere III van poder accedir-hi durant la revolta del vescomtat, al segle XIV. Tota una història d'intrigues palatines que inclouen maquinacions diplomàtiques i històries de banyes amb la mateixa reina com a protagonista activa de l'assumpte. Només l'abandó ha pogut fer-se amb ell, desgraciadament. Però a banda del castell, hi ha moltíssims racons dins del mateix parc natural dignes de visitar. 

Ací us deixe unes quantes fotos perquè jutgeu vosaltres mateixos!