REMUNTANT LA VALL FERRERA
La Vall Ferrera és la més oriental del Pallars Sobirà. I possiblement, la que oferix un espectacle més bell. La carretera que remunta la vall encaixonada entre muntanyes va passant per poblets que pareixen haver-se congelat en el temps. Antigament, es dedicaven, com el seu nom indica, a la indústria del ferro: avui, Araós, Ainet de Besan, Alins i Àreu apareixen des de la carretera com a postals idíl·liques envoltades d'un entorn natural envejable.
A partir d'Alins, si observem bé, la vegetació va canviat. Una volta s'ha remuntat la pista d'Àreu fins al refugi de Vallferrera, l'avetosa predomina, i han desaparegut els arbres caducifolis.
Aquests indrets tenen l'encant afegit del passat, tal com un cartell que dóna la benvinguda a Àreu ens recorda: Catalunya té mil anys... I Àreu ja hi era. En una època en què naixia el feudalisme, la vall esdevingué la primera terra de frontera entre els comtats carolingis i el món musulmà.
CAP A L'ESTANY D'ESTATS
L'últim tram de la vall, situat al peu del Massís de Montcalm, s'ha de fer a peu. Amb el propòsit d'ascendir a la Pica d'Estats, remuntàrem la vall fins a l'estany del mateix nom, tot resseguint un dels rierols que després formen la Noguera de Vallferrera. La pujada és forta, i de seguida se'ns oferí un paisatge espectacular. Segons apuntava un company, mai havia vist la vall tan verda i tan viva.
A poc a poc, a mesura que ascendíem, l'avetosa deixà lloc a la vegetació típica de l'alta muntanya. Sorprenentment, si tenim en compte que som ja gairebé a l'agost, encara hi havia bastant neu arreu dels vessants de les muntanyes més altes.
 |
| Canvia la vegetació conforme anem pujant. |
 |
| Un pla d'aigües tortes en miniatura als peus de l'estany de Sotllo |
 |
| Estany de Sotllo: al fons, la Pica d'Estats |
 |
| Pic de Baborte |
 |
| Pic de Pedres Blanques? |
 |
Estany d'Estats. Al fons, el coll de Sotllo, i
els cims de Verdaguer, Estats i Gabarró |
 |
| Capvespre |
LA NIT
Quin contrast: la calor de Barcelona i la nit a l'alta muntanya, a poc més de 0º C de temperatura. Tot i això, no fou impediment perquè optara per fer bivac: no podria perdre'm l'espectacle nocturn.
Ens vam gitar abans que es fes de nit del tot... i de tan cansat com era no vaig poder aguantar fins que aparegueren les estrelles. Però quin goig despertar-se a mitjan nit i veure's damunt del cap la volta del cel nocturn sense cap rastre de contaminació lumínica.
L'ALBA
Encara de nit quan tocaren diana. Arregla andròmines, prepara motxilla, desdejuna't amb la llum del frontal. A l'alba, eixirem a caminar, amb la intenció d'assolir la Pica d'Estats, el sostre de Catalunya!
 |
| Rumb a la carena |
 |
| El sol ja va rossegant les muntanyes més altes de la vall. |
 |
| Coll de Riufred |
 |
| Serra! |
CARENA I L'ESTANYET DE LA CONCA GELADA
Una volta arribats a la carena, la major part de l'ascensió estava feta. El paisatge ja valia la pena l'esforç fet i el fred passat. A sota nostre apareixia l'estanyet de la Conca Gelada, el més elevat del Pirineu català, al peu mateix de la Pica d'Estats. Ara calia resseguir la carena fins arribar al cim... Però no era un camí fàcil!
 |
| En les condicions més adverses, hi ha vida. |
 |
| Pica d'Estats i, al seus peus, l'estanyet de Conca Gelada |
 |
| Estanyet de Conca Gelada. Al fons, els Monts Maleïts: Maladetes i Aneto. |
1r CIM: PIC RODÓ DE CANALBONA - 3.005 m
Poc després de les nou, assolíem en primer tres mil del dia: el Pic Rodó de Canalbona. Eufòria, un breu descans i foto de grup.
 |
| L'estany d'Estats i l'estany de Sotllo, petits al peu de la muntanya. |
 |
| Montcalm, en territori occità |
 |
| Feia mal oratge al País de Foix! |
2n CIM: PUNTA GABARRÓ - 3.114 m
 |
| Aresta Gabarró vista des del Montcalm. |
La Punta Gabarró fou el segon tres mil del dia. Ara venia la part més complicada de la ruta: superar amb èxit l'aresta Gabarró, amb algunes grimpades de grau II-III molt aèries que, la veritat siga dita, donaven cert de respecte. Bé, molt de respecte. No eren difícils, però una errada significava caure muntanya avall.
La inconsciència de vegades dóna certa seguretat. Vaig travessar l'aresta sense cordar-me. Si la comparem al Pont de Mahoma de l'Aneto, al ser més llarga, i potser igual d'exposada, diria que l'aresta Gabarró és més difícil de travessar.
 |
Companys descendint de la Punta Gabarró
per l'aresta. |
 |
| Grimpant! |
3r CIM: ESTATS - 3.142 m
Per fi, al sostre de Catalunya. Quanta gent al cim! Fins i tot, alguns coneguts dels companys de sortida. I és que la Pica, junt amb el Pedraforca i el Canigó, és una de les muntanyes més emblemàtiques del país.
Quina panoràmica!
 |
| Massís de Maladeta: es veuen clarament els Portillons i l'Aneto |
 |
| Les valls pallareses |
 |
| Punta Gabarró des de la Pica. |
4t CIM: PIC DE VERDAGUER - 3.133 m
Verdaguer és l'únic escriptor que té dedicat un cim al Pirineu. I no és per a menys: moltes de les seues valls, els seus cims i els seus paratges són coneguts i evocats sovint als seus poemes. Quan tothom ignorava la seua existència, ell escrivia sobre el Pedraforca, el Canigó, els Monts Maleïts o la Vall Ferrera.
Era el quart tres mil del dia!
 |
| Estats des del Pic Verdaguer |
5è CIM: CAP DE LA COMA DE RIUFRED - 3.042 m
Aquest va ser el cim sorpresa. El Cap de la Coma de Riufred és el que els alpinistes anomenen "un tres mil fantasma": no està catalogat, però reunix tots els requisits per estar a la llista de tres mil del Pirineu. El trobem a mig camí entre la Pica d'Estats i el Montcalm, situat en territori francès.
 |
| Des del Cap de la Coma de Riufred |
 |
| Companys cridant-nos des de dalt, assabentats que eren a un 3.000 |
6è CIM: MONTCALM - 3.077 m
El Montcalm, el darrer tres mil que assolírem, va ser també el punt d'inflexió de la meua corba de cansament: a partir d'ací començava el lent declivi de les meues energies, i l'infern que em preparaven les meues botes.
 |
| Al cim del Montcalm. Alfons, la Pica i l'aresta Gabarró. |
 |
| Vessant nord de la Pica d'Estats. Enmig, el cap de la Coma de Riufred |
COLL DE SOTLLO: LA TORNADA
 |
| Estany d'Estats des del coll de Sotllo |
La baixada des del coll de Sotllo fins al refugi va ser un dur infern: les botes em van jugar una mala passada i se m'alçaren les ungles dels dits grossos dels peus. Un dolor insofrible! Em va saber greu que m'hagueren d'esperar, però no hi vaig poder fer més.
De tot s'aprèn. Caldrà buscar unes botes noves: no paga la pena que et caguen una excursió. Tot i que ben mirat, tampoc me la van aigualir: malgrat l'handicap, havia valgut la pena. Les sensacions que es tenen en assolir aquests cims són difícils d'explicar. L'espectacle de la natura, únic. El que s'aprèn d'un mateix, alliçonador.
Agrair de nou la paciència dels companys, i sobre tot del X., el vocal que l'organitzava. Ha estat una gran experiència!
