L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

28 de juliol del 2014

El sostre de Catalunya

REMUNTANT LA VALL FERRERA

Àreu. Font: foro.tiempo.com
La Vall Ferrera és la més oriental del Pallars Sobirà. I possiblement, la que oferix un espectacle més bell. La carretera que remunta la vall encaixonada entre muntanyes va passant per poblets que pareixen haver-se congelat en el temps. Antigament, es dedicaven, com el seu nom indica, a la indústria del ferro: avui, Araós, Ainet de Besan, Alins i Àreu apareixen des de la carretera com a postals idíl·liques envoltades d'un entorn natural envejable.

A partir d'Alins, si observem bé, la vegetació va canviat. Una volta s'ha remuntat la pista d'Àreu fins al refugi de Vallferrera, l'avetosa predomina, i han desaparegut els arbres caducifolis.

Aquests indrets tenen l'encant afegit del passat, tal com un cartell que dóna la benvinguda a Àreu ens recorda: Catalunya té mil anys... I Àreu ja hi era. En una època en què naixia el feudalisme, la vall esdevingué la primera terra de frontera entre els comtats carolingis i el món musulmà.

CAP A L'ESTANY D'ESTATS


L'últim tram de la vall, situat al peu del Massís de Montcalm, s'ha de fer a peu. Amb el propòsit d'ascendir a la Pica d'Estats, remuntàrem la vall fins a l'estany del mateix nom, tot resseguint un dels rierols que després formen la Noguera de Vallferrera. La pujada és forta, i de seguida se'ns oferí un paisatge espectacular. Segons apuntava un company, mai havia vist la vall tan verda i tan viva.

A poc a poc, a mesura que ascendíem, l'avetosa deixà lloc a la vegetació típica de l'alta muntanya. Sorprenentment, si tenim en compte que som ja gairebé a l'agost, encara hi havia bastant neu arreu dels vessants de les muntanyes més altes.






Canvia la vegetació conforme anem pujant.
Un pla d'aigües tortes en miniatura als peus de l'estany de Sotllo
Estany de Sotllo: al fons, la Pica d'Estats

Pic de Baborte
Pic de Pedres Blanques?

Estany d'Estats. Al fons, el coll de Sotllo, i
els cims de Verdaguer, Estats i Gabarró

Capvespre 
LA NIT

Quin contrast: la calor de Barcelona i la nit a l'alta muntanya, a poc més de 0º C de temperatura. Tot i això, no fou impediment perquè optara per fer bivac: no podria perdre'm l'espectacle nocturn.

Ens vam gitar abans que es fes de nit del tot... i de tan cansat com era no vaig poder aguantar fins que aparegueren les estrelles. Però quin goig despertar-se a mitjan nit i veure's damunt del cap la volta del cel nocturn sense cap rastre de contaminació lumínica. 

L'ALBA

Encara de nit quan tocaren diana. Arregla andròmines, prepara motxilla, desdejuna't amb la llum del frontal. A l'alba, eixirem a caminar, amb la intenció d'assolir la Pica d'Estats, el sostre de Catalunya!

Rumb a la carena
El sol ja va rossegant les muntanyes més altes de la vall.
Coll de Riufred
Serra!
CARENA I L'ESTANYET DE LA CONCA GELADA

Una volta arribats a la carena, la major part de l'ascensió estava feta. El paisatge ja valia la pena l'esforç fet i el fred passat. A sota nostre apareixia l'estanyet de la Conca Gelada, el més elevat del Pirineu català, al peu mateix de la Pica d'Estats. Ara calia resseguir la carena fins arribar al cim... Però no era un camí fàcil!


En les condicions més adverses, hi ha vida.
Pica d'Estats i, al seus peus, l'estanyet de Conca Gelada
Estanyet de Conca Gelada. Al fons, els Monts Maleïts: Maladetes i Aneto.


1r CIM: PIC RODÓ DE CANALBONA - 3.005 m

Poc després de les nou, assolíem en primer tres mil del dia: el Pic Rodó de Canalbona. Eufòria, un breu descans i foto de grup.


L'estany d'Estats i l'estany de Sotllo, petits al peu de la muntanya.
Montcalm, en territori occità
Feia mal oratge al País de Foix!
2n CIM: PUNTA GABARRÓ - 3.114 m

Aresta Gabarró vista des del Montcalm.
La Punta Gabarró fou el segon tres mil del dia. Ara venia la part més complicada de la ruta: superar amb èxit l'aresta Gabarró, amb algunes grimpades de grau II-III molt aèries que, la veritat siga dita, donaven cert de respecte. Bé, molt de respecte. No eren difícils, però una errada significava caure muntanya avall.

La inconsciència de vegades dóna certa seguretat. Vaig travessar l'aresta sense cordar-me. Si la comparem al Pont de Mahoma de l'Aneto, al ser més llarga, i potser igual d'exposada, diria que l'aresta Gabarró és més difícil de travessar. 

Companys descendint de la Punta Gabarró
per l'aresta.
Grimpant!
3r CIM: ESTATS - 3.142 m

Per fi, al sostre de Catalunya. Quanta gent al cim! Fins i tot, alguns coneguts dels companys de sortida. I és que la Pica, junt amb el Pedraforca i el Canigó, és una de les muntanyes més emblemàtiques del país.

Quina panoràmica!




Massís de Maladeta: es veuen clarament els Portillons i l'Aneto
Les valls pallareses 

Punta Gabarró des de la Pica.
4t CIM: PIC DE VERDAGUER - 3.133 m

Verdaguer és l'únic escriptor que té dedicat un cim al Pirineu. I no és per a menys: moltes de les seues valls, els seus cims i els seus paratges són coneguts i evocats sovint als seus poemes. Quan tothom ignorava la seua existència, ell escrivia sobre el Pedraforca, el Canigó, els Monts Maleïts o la Vall Ferrera.

Era el quart tres mil del dia!

Estats des del Pic Verdaguer
5è CIM: CAP DE LA COMA DE RIUFRED - 3.042 m

Aquest va ser el cim sorpresa. El Cap de la Coma de Riufred és el que els alpinistes anomenen "un tres mil fantasma": no està catalogat, però reunix tots els requisits per estar a la llista de tres mil del Pirineu. El trobem a mig camí entre la Pica d'Estats i el Montcalm, situat en territori francès.

Des del Cap de la Coma de Riufred
Companys cridant-nos des de dalt, assabentats que eren a un 3.000

6è CIM: MONTCALM - 3.077 m

El Montcalm, el darrer tres mil que assolírem, va ser també el punt d'inflexió de la meua corba de cansament: a partir d'ací començava el lent declivi de les meues energies, i l'infern que em preparaven les meues botes.

Al cim del Montcalm. Alfons, la Pica i l'aresta Gabarró.
Vessant nord de la Pica d'Estats. Enmig, el cap de la Coma de Riufred
COLL DE SOTLLO: LA TORNADA

Estany d'Estats des del coll de Sotllo

La baixada des del coll de Sotllo fins al refugi va ser un dur infern: les botes em van jugar una mala passada i se m'alçaren les ungles dels dits grossos dels peus. Un dolor insofrible! Em va saber greu que m'hagueren d'esperar, però no hi vaig poder fer més.

De tot s'aprèn. Caldrà buscar unes botes noves: no paga la pena que et caguen una excursió. Tot i que ben mirat, tampoc me la van aigualir: malgrat l'handicap, havia valgut la pena. Les sensacions que es tenen en assolir aquests cims són difícils d'explicar. L'espectacle de la natura, únic. El que s'aprèn d'un mateix, alliçonador. 

Agrair de nou la paciència dels companys, i sobre tot del X., el vocal que l'organitzava. Ha estat una gran experiència!

24 de juliol del 2014

Negar


Hui he triat Calafell per a la meua estona de platja. Ben de matí, vora mar, he començat a llegir un de tants llibres que esperen a la prestatgeria dels pendents: Camí de Sirga, de Jesús Montcada. De seguida m'ha captivat i m'hi he estat un parell d'hores. La trama va teixint-se a poc a poc amb el rerefons del que el narrador anomena la "malesa": l'ensorrament de l'antiga vila de Mequinensa, que seria negada completament pel pantà del mateix nom. De tant en tant em deixava caure a l'arena, i pensava en els destins de Beneixida o Alcàntera de Xúquer, a la meua comarca, negats per les aigües durant la pantanda de 1982, i que han tingut la mateixa sort que Mequinensa. I també de Gavarda, el poble fantasma: la justícia va donar la raó als veïns que s'hi van voler quedar després de la riuada, però un cop abandonen sa casa, és convertida en un solar. I així s'esdevé que Gavarda sembla un poble que agonitza, ple de solars i desolació per tot arreu.

Com ve sent habitual, quan la gent comença a fer cap cap a la platja, jo que fuig. I llavors he començat a bambar: la primera parada, a la casa Barral, que tenia a la vora. L'editor i poeta no només estimava les lletres, sinó que a més era un defensor i amant de la vida dels pescadors i dels seus costums. La planta baixa de la casa està dedicada justament a un dels móns pel qual va lluitar Barral: el barri pescador de Calafell. No he tardat massa en adonar-me que aquest barri, com molts altres barris i pobles de la nostra costa, han estat també negats, però en lloc d'aigua, per ciment, blocs d'edificis de mal gust, lletjor, coentor, barroerisme: hem d'anomenar-ho progrés?

Negar, anegar en castellà, ve del llatí necare, que no vol dir altra cosa que matar. Hem matat, a molts llocs de la nostra geografia, el nostre paisatge, el nostre passat i el seu llegat. La casa Barral, i un xicotet grup de cases més enllà del passeig marítim de Calafell, es mantenen encara com a testimonis d'un món desaparegut, negat, esborrat completament del mapa, com fa el campanar de Sant Romà de Sau quan el pantà comença a buidar-se. El veiem a la fotografia, i el podem encara intuir i fer present gràcies a testimonis com el de Barral i el món de la literatura.

Em pregunte fins quan estarem rodejats de lletjor per tot arreu.

Petit port esportiu de Calafell a l'eixida del sol

Restes de l'antic barri de pescadors 
Una d'aquestes cases és la casa-museu Barral
Preparats per al... "turisme"!
VISITA A CALAFELL

Malgrat haver estat negat pel ciment, Calafell conserva alguns indrets remarcables. A banda de la casa Barral, us aconselle de visitar també el castell, que domina la part antiga de la població, i la ciutadella ibèrica. A aquest parc arqueològic, per evitar ser també negat per l'especulació urbanística, s'ha reconstruït en part el poblat iber que ocupava el turó que hi ha entre Calafell i la mar, tot seguint les tècniques i els materials de l'època que les excavacions han donat a conèixer. Una bona manera d'endinsar-se en el món dels cossetans, antiga tribu que ocupava els territoris del Camp de Tarragona i del Baix Penedès. 

CASA BARRAL




Tic-tac
CENTRE DE CALAFELL I EL CASTELL


Per tot arreu, rellotges de sol
Façana de l'església, campanar i comunidor
Protegint-se dels pirates



L'absis romànic de l'església conserva
restes de pintures murals.
Fortalesa des de llevant
Antiga casa del comú, amb una teiera original a la cantonada

CIUTADELLA IBÈRICA


La cabra es fa de notar...



Hi ha coses que em són ben familiars!