L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

23 de desembre del 2014

Solstici

Ibones del Plan d'Están, camí de la Besurta, entre núvols, neu, gel i fred.

Hi ha vegades que esdevenen fets i esdeveniments senzillament perfectes. O gairebé perfectes. Com ho ha estat per a mi l'ascensió a la Tuca d'Alba (3.107 m), el contrafort nord-occidental de les Muntanyes Maleïdes o Massís de la Maladeta. Ha estat la primera excursió amb el CEC des de l'estiu i, amb ella, ha començat la temporada hivernal: i és que just ahir començà l'estació del fred. El dia més curt de l'any per a una de les experiències de muntanya més intenses i boniques que he viscut.

L'ascensió al refugi de la Renclusa va ser tranquil·la. Va eixir un dissabte amb un cel cobert, però no gaire fred. En arribar al refugi, una nevada breu que començava. És tan bonic veure nevar a l'alta muntanya! Unes pràctiques de detenció amb piolet (si caic alguna vegada per alguna pendent de neu, segurament moriré, per maldestre), la indefugible partida de burro, la conversa amb els companys d'excursió i un bon sopar abans d'anar a dormir van completar el dia.

El diumenge va començar de matinada a fora del refugi: el fred penetrant no era impediment per quedar-se palplantat a la porta contemplant l'espectacle del cel nocturn. Impressionant! Crec que aquests breus instants en què u pot observar la bellesa de la natura són els que fan que pague la pena l'esforç i el sacrifici d'anar fins al Pirineu durant el cap de setmana, amb les conseqüents matinades, pallisses de cotxe... i l'esforç físic que comporta.


Ibon de Renclusa
Travessant per la vora dels estanys de la Renclusa.
Al fons, el Pic de Paderna.
Encara no havia eixit el sol quan ja anàvem pels ibones de la Renclusa. Els estanys estaven ja completament glaçats i coberts de neu. No trigaríem en pujar cap al coll de Paderna, des d'on va començar a aparèixer el gel: uns pocs dies abans havia plogut fins a una cota de 3.300 metres. L'aigua apareixia glaçada sobre les capes de les primeres nevades. Les últimes pales van suposar, doncs, un gran esforç, atès que calia trencar el gel amb els grampons per poder col·locar els peus amb seguretat i avançar. Però aquest esforç es va veure més que recompensat en arribar al cim. El Pirineu es mostrava amb una bellesa insòlita sota un cel sense cap núvol, d'un blau intens.

Primera pendent pronunciada, cap al coll de Paderna.
Aquesta imatge ens permet fer-nos una idea de per què el nom de
Tuca d'Alba: des de la vall és el primer cim que el sol il·lumina
per aquest vessant.

Al coll de Paderna
Arribant a la cresta de la Tuca Blanca

Al centre, un tant més fosca, l'Artiga de Llin. A l'esquerra sobreïx
el Montardo. Destaca el massís de Montcalm, al fons a la dreta.
L'eix axial del Pirineu, a l'horitzó, frontera amb França.
Vall d'Aran
Les Maladetes tapaven l'Aneto
Al cim, amb la vall de Benàs al darrere
Cap a l'oest, el Perdiguero
Una altra perspectiva de Mitjaran

El Bondidier
Vall de Benàs des del cim

Les vacacions de Nadal em duran lluny del Pirineu, cap a terres valencianes. No per això s'acaben les muntanyes: ja m'esperen la Serra Gelada, Xortà, Serrella i Espadà!

Quin deliri!

13 de desembre del 2014

Un altre debat de merda

Perdó pel títol tan categòric, però és que aquest matí he llegit la notícia amb una apatia que després s'ha anat transformat amb fastig absolut. I aquest fastig és el que em fa ser tan categòric: quina merda tot plegat!

Quina notícia? Sembla ser que no puc redireccionar-la sense que em perseguisquen, però busqueu-la. A l'Ara.cat ve un titular que diu: La cal·ligrafia, un aprenentatge necessari o una pèrdua de temps? Subtitulat: Finlàndia deixarà d'ensenyar lletra lligada i el debat es trasllada a Catalunya. No podia ser d'altra manera, i no és difícil saber cap a on aniran els tirs: els "moderns" i "grans" pedagogs menysprearan l'ensenyament de la lletra lligada, i la resta en faran una tímida defensa per por a quedar emmarcats dins del grup dels carques.

Per què cal ser extremistes? Cal·ligrafia sí o cal·ligrafia no. No hi ha cap terme mig. De sobte, la lletra lligada no serveix per a res. I això és fals: a mi em va permetre en els meus temps d'estudiant prendre apunts amb una velocitat vertiginosa. O em va permetre escriure catorze fulls per davant i per darrere en poc més d'hora i mitja durant l'examen teòric de l'oposició. I és que cursiva, etimològicament, vol dir "que et permet córrer". La gran quantitat de traços que cal fer per escriure en lletra de pal o d'impremta (és a dir, la quantitat de vegades que cal aixecar el bolígraf o el llapis del paper per escriure), es veuen considerablement reduïts quan fem lletra lligada. I això ens permet avançar més. Després cadascú la modifica i la fa seva, incorpora els elements de la lletra d'impremta que li fot: elabora una cal·ligrafia personal, una marca de la pròpia personalitat.

Fragment manuscrit de Josep Pla (El quadern gris)
Tots hem après, amb més o menys èxit, la lletra lligada. El seu aprenentatge oferix la possibilitat de treballar l'atenció, de fixar-se en l'ortografia, de cultivar un cert gust estètic i per una bona presentació de les feines que es fan en paper. I, sobretot, treballar la psicomotricitat fina, que tant dóna que desitjar darrerament en el nostre alumnat. Al reportatge, dóna la impressió que el seu aprenentatge suposa gairebé un maltractament psicològic, com si l'alumnat d'una escola es passés hores i hores sent fuetejats pels docents que els obliguen a aprendre a fer la lletra lligada, sense fer cap altra cosa més. Quin panorama! Del tot fals. Quan el seu aprenentatge se sistematitza, en poc més d'un curs l'infant ha aconseguit dominar-la. I mentrestant, ha anat fent també moltes altres coses. És simptomàtic el que diu la gran experta Maria Vinuesa (en deu saber molt): "No aporta res en l'aprenentatge de l'escriptura tenir nens asseguts durant hores fent exercicis de cal·ligrafia, perquè és repetitiu i mecànic". I em pregunte jo: i què? Que m'expliquen a mi com s'aprèn a tocar un instrument, a escriure amb el teclat, a conduir o a fer papiroflèxia sense exercicis repetitius i mecànics. Si eliminem del sistema educatiu tots els aprenentatges repetitius i mecànics, ens quedaríem sense pintors, músics, arquitectes... El que diu aquesta senyora no té cap tipus de sentit! Quin problema hi ha que, entre d'altres aprenentatges més creatius, hi haja també exercicis repetitius? Quin? Després diuen que els nens estan molt alterats, molt dispersos o que tenen dèficits d'atenció i no fem altra cosa que sobreestimular-los!

Ara bé, estic lluny d'afirmar que el domini de la lletra lligada siga imprescindible o que haja de ser una prescripció obligatòria. Hi haurà casos en els quals ens podem plantejar que potser és millor prescindir-ne: alumnes amb dificultats motrius, amb un ritme lent d'aprenentatge, etc. Sense la necessitat de ser tant extremistes, ningú podrà discutir que, de vegades, no cal.

Però ai las! De sobte, ens carreguem d'un colp tot l'aprenentatge de la lectoescriptura. Obviem la gran mancança de destresa que, cada vegada més, mostren els alumnes pel que fa a la psicomotricitat fina i general. El fet que, quan retallen, sembla que ho facen a mossos o que, quan escriuen, sembla que ho hagen fet amb un tronc: i és que som tan moderns! Obviem que gran part de l'alumnat té dificultats per organitzar l'espai en un full de paper i de tenir una grafia entenedora. I molts d'altres que no saben fer correctament el traç de les lletres: no parlem només de la lletra lligada, sinó de la d'impremta o la lletra de pal! Sembla ser que això no és important. Potser els alumnes que ho saben fer i que saben presentar amb decentment un escrit en paper són els qui han fet aquest aprenentatge tan "nefast", per repetitiu i mecànic... Quina mandra! Els haurem de sacrificar, pobres, n'hauran quedat tarats. 

Però fixem-nos en un altre dels aspectes de la qüestió. Què ha passat a Finlàndia? Veuen prescindible la lletra lligada. Ho podríem discutir, però la decisió es basa en un posicionament previ... El reportatge ho deixa clar: el temps que s'hi dedicava "a l'escola" (i aquest matís és important, perquè en aquest país el context social i cultural és un altre i gran part de l'alumnat aprèn a escriure a casa), a partir d'ara el dedicaran a l'aprenentatge de la MECANOGRAFIA. Oh! La senyora Vinuesa ho ha llegit bé? Calla, ella vol aplicar el model finès (sense tenir en compte que els contextos són diferents i que ho són les necessitats), perquè ací fem coses "repetitives i mecàniques". Crec que la cosa més repetitiva i mecànica que he fet en ma vida és l'aprenentatge de la mecanografia: qwert poiuy qwert poiuy qwert poiuy... i d'altres exercicis milers de vegades! Però ara m'és tan útil! Les conclusions del debat finès deuen basar-se en el fet que la major part de vegades que escrivim, ho fem amb un teclat i no pas amb un bolígraf: per tant, l'escola ha de respondre a aquesta realitat. Podríem discutir si realment hem de ser tant dependents de les noves tecnologies i veure altres llocs del planeta (les escoles d'elit del mateix Silicon Valley) on justament opten per tot el contrari: introduir-les més tard. Però això ja és un altre debat sobre el qual les autoritats educatives fineses han pres posició i, tot seguit, han pres una decisió coherent respecte a l'escola. 

Què fem ací? Debatre de manera absurda. Perquè no hi ha cap posició prèvia sobre res. Anem fent tombs com si li pegàrem una cucanya de la qual, de sobte, ens cauran totes les bondats que necessitem per formar els futurs ciutadans. Res de posicionar-se i de ser coherents! Ah! Sí que hi ha una posició oficial al currículum, però és clar, tothom és més expert i molt més llest i, per tant, cadascú fa el que li dóna la gana prenent com a bandera un progressisme de pandereta... Mentrestant, van eixint alumnes de l'educació obligatòria que no saben res de res, que els hi costa adaptar el seu llenguatge a la situació comunicativa (o, senzillament, no en saben), que no tenen ni una idea vaga de l'ortografia arbitrària ni de la seua importància, que no saben organitzar-se l'espai en un paper i, donat el tema, que tampoc saben escriure amb una grafia entenedora. He estat a l'educació d'adults i ho he vist amb els meus propis ulls. Amics i coneguts que treballen a la universitat i al batxillerat m'ho comenten més d'una volta... Uns diuen que els exàmens i les proves per veure les competències i habilitats de l'alumnat no són adequades i no demostren res: no oblidem que PISA passa les mateixes proves a tots els països i que a Finlàndia SÍ que les passen amb un èxit major que no pas ací... I que aquestes proves d'avaluació externa demanen, al capdavall, fer la "o" amb un canut!

Continuem estirant... A Finlàndia invertiran el temps que es dedicava a la lletra llegada, entre d'altres DESTRESES, a l'aprenentatge de la MECANOGRAFIA. Si llegiu el reportatge, ací ja els "experts" ja s'han afanyat a proposar l'educació emocional i altres collonades per omplir aquest temps. Volen fer dels docents gurús de pacotilla per aplacar les emocions de persones fracassades per una formació deficient? Els "experts" aquests relacionen l'expressió emocional amb el fenomen "Podemos", quan justament Pablo Iglesias és una persona que més que per l'expressió d'emocions, destaca per l'exposició d'unes idees de forma crítica i ordenada, després d'anys i panys d'estudi... Per compartir el que diu, o per poder-lo debatre, necessitem coneixements de la realitat, i no pas saber expressar emocions... Què fotem!? Ah, i de passada poder expressar, tant els coneixements i les emocions, de forma clara i entenedora.

I heus ací la importància de la cal·ligrafia, de l'ortografia i la mecanografia. I també, com no, de l'oratòria... 

Entrem en un altre debat: com s'ensenya a expressar el que es pensa i el que se sent i en quines situacions? Ensenyar a fer-ho ha d'implicar necessàriament prescindir d'altres ensenyaments? Per quina raó?

Que m'ho expliquen!

8 de desembre del 2014

Vall de Lord

FRED?

Sovint vaig encara amb samarreta de màniga curta i sempre em pregunten si no tinc fred... Fred? A Barcelona, fred? No em feu riure. Potser tindria una sensació més confortable posant-me una dessuadora o una jaqueta, però considere que no cal exagerar quan el mercuri baixa una miqueta. El cos s'ha d'acostumar i aprendre a protegir-se de les baixes temperatures.

Ara bé, quan fa fred, cal admetre-ho. I ahir el fred em sorprengué al Port del Comte. Aní tan feliç, amb la idea que seria una ascensió, la del Pedró dels Quatre Batlles, semblant a la que fiu fa unes setmanes a Bellmunt. Menys mal que agafí els guants i una braga... Però ni gorro, ni gore-tex, ni tallavents... Per a què, vaig pensar. Com si no ho sabera d'anteriors experiències! Què fluixa és la memòria...

Ja als primers metres caminats vaig intuir, però, l'experiència que m'esperava a dalt. 

Estructures de gel precioses

L'estrany plaer de destrossar les plaques de gel...


Rierol que raja de la font dels Fangassos. a la costa de
les Feixines... Què bonic! Això em sabé greu destrossar-ho!

Ni el vent ni el sol desfeien el gebre ni el gel: crec que
la temperatura no pujà dels 0 º en tota l'ascensió. 
No vaig aconseguir trencar el gel que cobria la bassa
dels prats de Bacies: a ple migdia

El fred és insuportable si es roman parat. Però sempre ve acompanyat de xicotetes meravelles per contemplar. Ahir el Pirineu era assotat per la tramuntana. Un vent gèlid que, de no estar preparat, pot arribar a ser un autèntic infern: al cim vaig perdre, en pocs segons, la sensibilitat de les mans! Què desagradable obrir la motxilla i no notar res del que tocaves...

Trobí els cims del Prat del Comte ja coberts amb una fina capa de neu. Per sort, es podia trepitjar sense gaire dificultats. Sóc molt cabut, ho sé. Però ni el vent, ni la neu, ni el fred no aconseguiren que desistira en el meu empeny d'assolir el Pedró dels Quatre Batlles (2.384 m). Vaig arribar a la carena de la serra seguint la ruta proposada a Camins del Solsonès, de Marcel Camps i Josep Ferràndiz, però en arribar a la Coma de la Comtessa, el fred i el vent m'impedien consultar la ruta, fins i tot de pensar: em vaig desorientar i vaig fer el que poguí. Només tenia clar on era el cim, així que pugí camp a través, sortejant els llocs on la capa de neu era més gruixuda, fins al Gespeguera (2.332,9 m) i, per la carena, arribí al cim més alt del Port del Comte i sostre comarcal del Solsonès. Contemplat l'espectacle que s'oferia des del cim, congelades les mans i ben arraulit, vaig travessar de nou la coma de la Comtessa fins el Vulturó (2.348 m), d'on vaig descendir fins a la pista que mena al refugi de la Bòfia i als prats de Bacies, per completar així la ruta circular. Per sort, el vessant sud de la serra estava resguardat del vent. 

La Costa de les Feixines, a l'esquerra, per on he vingut (l'ombria)

La meua ignorància ornitològica m'impedeix afirmar-ho amb seguretat,
però crec que són dues àligues daurades
Superant la tartera fins a la carena

Només per poder contemplar aquesta vista ja paga la pena el patiment.
Montserrat!
Falta poc per al cim...
Ja al cim!
Cim del Pedró
De nou, Montserrat
El Pedraforca
Massís de Montcalm i, al fons a l'esquerra, l'Aneto i la Maladeta
Sirvent i Perafita 
La Tossa Pelada, segon cim més alt del Prat del Comte

Aguantant el tipo,...
Mola del Lord, coronada pel santuari, des de la Costa dels Prats
Valls de ponent

LES FONTS DEL CARDENER

Cansat com una mula de càrrega, i encara mig arraulit, arribí, per fi, al cotxe: el termòmetre, tot i haver estat al sol tot el matí i part de la vesprada, marcava 0 º. Baixí de nou cap al coll de Jou i vaig agafar la carretera que mena fins a la Coma i la Pedra, per tal de visitar les fonts del Cardener. Havia vist els senyals indicadors en alguna eixida anterior, i tenia curiositat.

El paratge és d'una gran bellesa, tot i que millor visiteu-lo durant els dies de fred: la resta de l'any les taules de pícnic i els paellers deuen ser ocupats per desenes de domingueros que aprofiten les bondats del lloc.

(Me n'adone, quan redacte aquestes ratlles, de la tendència totalment misantropa que em caracteritza...).






De camí al santuari del Lord, la carretera passa per algunes esglesioles romàniques del terme municipal de Guixers. Tant els paratges on s'alcen, com la seua arquitectura, són una autèntica delícia.

Santa Creu d'Ollers, a límit dels termes de Guixers i Sant Llorenç de Morunys
Sant Serni del Grau
Façana de ponent de Sant Serni
El nucli de Sant Llorenç de Morunys: una imatge de postal des de Sant Serni
LA MOLA DEL LORD I EL SANTUARI


No em direu que no és un lloc ideal per parar i fer un mos... La mola del Lord transmet quelcom que a cavall entre la calma, la màgia i la transendència: no és debades que ja des del segle X estiga documentat un santuari, segurament seguint una tradició anterior que es deu remuntar fins qui sap quan... Potser siga per influències de Roger Mas i el seu disc Cançons tel·lúriques, on es pot escoltar una magnífica versió dels goigs a la Mare de Déu del Claustre de Solsona, però aquesta paraula, tel·lúric, relatiu al que pertany a la terra, em ve al cap quan vinc pel Solsonès. A la terra: amb la que pots omplir-te els punys a grapats. De la que provenim i a la que, tard o d'hora, tornem.

A fora, la clama, el paisatge, el fred i les ovelles. I el sol que, encara, ho escalfava tot. A dintre el santuari, una imatge renaixentista de la Mare de Déu, a qui el nen mira als ulls, presideix l'altar major. La mola i el santuari del Lord és un lloc on hom s'ha de plantejar d'anar si no ho ha fet mai.

El cim de la mola, coronat per una creu (1.189 m)
Muntacàrregues i, en primer terme, un canó de les Carlinades
Horts als peus del santuari

Pantà de la Llosa de Cavall
Les ombres eren llargues ja quan vaig marxar de la mola.
SANT LLORENÇ DE MORUNYS

Em sorprenguí de veure les botigues obertes: un ja havia oblidat que era un dissabte a la tarda i que el món n'està ple, de persones que fan la seva vida. Sant Llorenç de Morunys té un nucli de carrerons encisadors per on passejar durant una estona. Un cafè, un passeig i una visita a l'església, la qual viu que era oberta des del bar.


Carrer Estret, amb l'absis central de l'església
Claustre de l'antic cenobi benedictí
Plaça de l'Església
Plaça Major
Havent anat mal documentat, com fiu jo, m'esperava una de tantes esglésies "passades per guerra", buides de contingut artístic amb mobiliari litúrgic dels anys quaranta i sants de pasta de paper... Però quina sorpresa trobar-me un dels conjunts barrocs més impressionants del país! En efecte, a banda d'altres elements destacables, com l'orgue històric, uns retaules gòtics de Pere Serra i de Bernat Despuig (el de la Trinitat i de Sant Joan i Sant Miquel, respectivament), i un retaule major mutilat, destaca l'anomenada capella de la Mare de Déu dels Colls: tota ella està revestida d'una exuberant decoració barroca, que malgrat que va ser mutilada durant la Guerra Civil, conserva encara la seua grandiositat.

Orgue: es fa sonar en concert durant el
Festival d'Orgues de Ponent i del Pirineu
Retaule major, mutilat durant la Guerra Civil

Mare de Déu dels Colls, refeta després del '36
El retaule de Sant Miquel i Sant Joan Baptista, de
Despuig, desaparegué durant la Guerra Civil i
fou retornat a la parròquia als anys noranta
Detall del Retaule: Sant Miquel lluitant contra un dimoni

El barroc! Un art que no està fet des de la mesura, ni des del raciocini: lluny de pretendre que ens parem a pensar o que tinguem una sensació equilibrada i agradable, pretén atabalar-nos, saturar-nos, emocionar-nos, fer que brolle de nosaltres un sentiment de pietat -en el cas de les obres religioses- que cap altre estil no aconsegueix amb tanta eficàcia.

Josep Pla afirma, sobre l'època del barroc: Sempre els naufragis, en les costes més o menys solitàries, acabaren en la depredació i el saqueig. Però, a més a més, l'època s'ho portava. En l'època del barroc no hi hagué cap moral real i positiva; no hi hagué més que sermons grandiloqüents, discursos i aparences externes. Quan es faci la història social de l'època del barroc en aquest país, donarà un contingent impressionant de bandarreries. Faltat d'una autoritat natural i pròpia, s'hi produïren fenòmens extremament característics d'aquest sentit... (Altres històries del mar, Anàlisi d'uns naufragis; Destino, 1981). Crec que no va mancat de raó: aquesta realitat és il·lustrada per moltíssimes fonts literàries. I potser siga aquesta realitat, aquesta manca de moral real i positiva -paraules de Pla-, la que motivà la construcció de les obres artístiques religioses barroques: escenificar una pietat, un sentir que, en realitat, no existia. Solament ho feia en aquells escenaris grandiosos que eren les obres artístiques, bé pictòriques com escultòriques. Es creava un sentiment intens, però fugaç, que s'oblidava als pocs minuts d'haver eixit de l'església. Pura aparença externa.

Com ens passa actualment: enviem un missatge al 5588 amb la paraula CÀNCER per fer un ridícul donatiu després d'haver vist un anunci que ens ha remogut les entranyes i ens quedem satisfets d'haver fet una bona obra: ens sentim dintre del corrent de la solidaritat. Als pocs minuts, em tornat a la nostra vida egoista de cada dia. Bandarreries? Com ens han demostrat els fets, la major part de vegades aquests donatius aniran a mans de trames corruptes. I és que la nostra època té moltes més semblances del que sembla amb la barroca: crisi social, política i de valors.

Complexitat de formes, atabalament suprem

Sant Llorenç, amb uns àngels que li aguanten
l'instrument del seu martiri
Anunciació
Rosa mística
A les petxines, els evangelistes: Sant Joan
L'atlant, amb gest exagerant, que sosté Mateu
Mare de Déu dels Àngels
Mare de Déu
EL MIRACLE

Malgrat que ben fosc, encara era prompte per tornar a casa: és el que té la proximitat al solstici. Fred, cansament... però amb ganes de viure una altra experiència a un indret que, en la primera visita que fiu, m'encantà: el santuari del Miracle. Ja que el tenia a prop, m'hi vaig acostar. El retaule barroc de Morató que presideix l'església inacabada del Miracle és tot ell una gran joia que vibra al voltant d'una imatge minúscula de la Mare de Déu. Una dona amb un infant, i un infant que viu i es fa adult: aquest és, possiblement, el miracle. Un miracle, el de la vida, del qual sovint ens oblidem que ho és. Malgrat que potser existisca per pura casualitat.

Quasi amagada entre la profusió decorativa, la
imatge de la Mare de Déu del Miracle


La voluta: Conquassabit!
El Baptista i Sant Pere, vibrants
Representació del Miracle
Volutes, més volutes, angelots: decoració profusa