aNDRòMiNa: de març 2015

Vall d'Ordesa des del circ de Soaso, una vegada superada la paret de les
grapes, ara amb unes cadenes que en faciliten l'ascensió.

Carmesina besa Tirant sacrificant els seus principis a l'altar de les passions

La ruta recorria tota la vall d'Ordesa fins al circ de Soaso, que haguérem d'ascendir per arribar al refugi de Goriz. A trenc d'alba, del refugi, rodejant el Zilindro de Marmores, l'ascensió fins al cim mateix de Plan de Marmorés (3.252 m), al massís de Las Tres Sorares (Tres Germanes, en aragonés). De passada, la possibilitat de fer els cims de la cascada de Gavarnie. Jo fiu només el cim oriental (3.161 m), tot i que altres companys d'excursió aprofitaren per fer els altres dos (el Central i l'Occidental). Des del coll que separa Marmorés dels cims de la cascada, se sentia el soroll del salt d'aigua, de més de 400 metres: és la cascada més alta d'Europa. La vall de Gavarnie, al País de Foix, apareixia als nostres peus. Espectacular. La tornada. Llarga.

Han estat hores i més hores de caminar, ara conversant, ara gaudint de moments de solitud. Són moltes les sensacions que es van tenint al llarg del recorregut, i també molts els pensaments que se't passen pel cap en una caminada com aquesta. De tant en tant afloren al cap idees, situacions, lectures que han deixat petjada o inquietuds, però sobre els quals encara no havíem tingut temps de rumiar. En un moment donat, pensant sobre l'escola i la seva deriva, vaig caure en què, efectivament, és una institució que cada vegada es preocupa més per la felicitat de l'alumnat. No em referisc al fet de que isquen d'ella ciutadans amb una formació integral i un desenvolupament harmònic dels diferents aspectes personals, capaços de prendre les regnes de la seua vida i de gaudir-ne plenament, sinó que l'objectiu potser siguen els individus capaços de viure en aquell món feliç que Huxley va predir a la seua novel·la futurista. Persones felices en un món feliç. Aquest futur inquietant està arribant més de pressa del que ens imaginem! Us propose, primerament, la lectura d'uns fragments d'aquest llibre.

Madame Bovary

Fageda vora el riu Arazas, a Ordesa

-¿Leen a Shakespeare? -preguntó el salvaje mientras se dirigían a los laboratorios bioquímicos, al pasar por delante de la biblioteca de la escuela.

-Nuestra biblioteca -explicó el doctor Gaffney- contiene sólo libros de referencia. Si nuestros jóvenes necesitan distracciones pueden ir al sensorama. Por principio no los animamos a dedicarse a diversiones solitarias.

Les parets verticals de la vall esculpides a la roca per una antiga glacera

Joan Roís de Corella, les proses

El salvaje estaba leyendo Romeo y Julieta en voz alta, con una intensa pasión porque no cesaba de verse a sí mismo como Romeo y Lenina en el lugar de Julieta. Helmholtz había escuchado con interés y asombro la escena del primer encuentro de los dos amantes. La escena del huerto le había hechizado con su poesía, pero los sentimientos expresados habían provocado sus sonrisas. Se le antojaba sumamente ridículo ponerse de aquella manera por el solo hecho de desear a una mujer. Pero, en conjunto, ¡cuán soberbia pieza de ingeniería emocional!

-Ese viejo escritor -dijo- hace aparecer a nuestros mejores técnicos en propaganda como unos solemnes mentecatos.

L'Arazas

Hamlet interrogant-se a sí mateix

-Pero ¿por qué está prohibido? - preguntó el salvaje.

En la excitación que le producía el hecho de conocer a un hombre que había leído a Shakespeare, había olvidado momentáneamente todo lo demás.

El interventor se encogió de hombros.

-Porque es antiguo; esta es la razón principal. Aquí las cosas antiguas no nos son útiles.

-¿Aunque sean bellas?

-Especialmente cuando son bellas. La belleza ejerce una atracción, y nosotros no queremos que la gente se sienta atraída por cosas antiguas. Queremos que les gusten las nuevas.

-¡Pero si las nuevas son horribles, estúpidas! ¡Esas películas en las que sólo salen helicópteros y el público siente cómo los actores se besan! -John hizo una mueca -"¡Cabrones y monos!"

En las palabras de Otelo encontraba el vehículo adecuado para expresar su desprecio y su odio.

-En todo caso, animales inofensivos -murmuró el interventor a modo de paréntesis.

-¿Por qué no les permite leer Otelo?

-Ya se lo he dicho: es antiguo. Además, no lo entenderían.

Sí, esto era cierto. John recordó cómo se había estado riendo Helmholtz ante la lectura de Romeo y Julieta.

-Bueno, pues -dijo tras una pausa- algo nuevo que sea por el estilo de Otelo y que ellos puedan comprender.

-Esto es lo que todos hemos estado deseando escribir -dijo Helmholtz, rompiendo su prolongado silencio.

-Y eseto es lo que ustedes nunca escribirán -dijo el interventor-. Porque si fuera algo parecido a Otelo, nadie lo entendería por más nuevo que fuese. Y si fuese nuevo, no podría parecerse a Otelo.

-¿Por qué no?

-Sí, ¿por qué no? -repitió Helmholtz.

También él se había olvidado del desagradable motivo que los había reunido. Lívido de ansiedad y de miedo, sólo Bernard lo recordaba; pero los demás lo ignoraban.

-¿Por qué no?

-Porque nuestro mundo no es el mundo de Otelo. No se pueden fabricar coches sin acero; y no sepueden crear tragedias sin inestabilidad social. Actualmente, el mundo es estable. La gente es feliz; tiene lo que desea y nunca desea lo que no puede obtener. Está a gusto, a salvo; nunca está enferma; no teme la muerte; ignora la pasión y la vejez; no hay padres ni madres que estorben; no hay esposas ni hijos ni amores excesivamente fuertes. Nuestros hombres están condicionados de modo qu eapenas pueden obrar de otro modo que como deben obrar. Y si algo marcha mal, siempre queda el soma. El soma que usted arroja por la ventana en nombre de la libertad, Mr. Salvaje. ¡La libertad! -El interventor soltó una carcajada-. ¡Suponer que los Deltas pueden saber lo que es la libertad! ¡Y que puedan entender Otelo! Pero ¡muchacho!

Cascada de las Gradas de Soaso

La perla, d'Steinbeck

-¿Qué significa esto? -proseguía la voz-. ¿Por qué no sois felices y no sois buenos los unos para con los otros, todos juntos? Felices y buenos -repetía la voz-. En paz, en paz. -Tembló, descendió hasta convertirse en un susurro y se apagó momentáneamente. -¡Oh, cuánto deseo veros felices!- empezó de nuevo, con ardor-. ¡Cómo deseo que seáis buenos! Por favor, sed buenos y...

Odisseu vencent les sirenes.

J.R. satisfet per l'ascensió, de tornada al refugi

Sigueu bons i... feliços. Sobretot, feliços, acceptant el que us ha tocat i el que nosaltres, des de l'escola, us diem que us ha tocat viure. El futur que descriu Un mundo feliz de Huxley és escandalós, però per a alguns, està deixant de ser-ho. Us propose seriosament que llegiu aquesta entrevista a Roger Schank. Us en destaque algunes frases l'escàndol de les quals, els qui teniu certa sensibilitat per la cultura i heu llegit la predicció de Huxley, us semblaran del tot evident. Però ja us dic, llegiu-la sencera!

En la educación, el objetivo no deben ser las notas de los exámenes, sino la felicidad.

Entonces, por qué, en lugar de enseñarles mates, lengua, literatura, historia a los niños, no les damos conocimientos sobre temas psicológicos, como cómo llevarse bien con los demás; cómo educar a un hijo; cómo manejar temas económicos, pero no teoría, sino cómo llevar un negocio, por ejemplo; o cómo encontrar un trabajo…

El objetivo no deberían ser las notas de los exámenes, sino la felicidad, que proviene de una vida emocionante, que incorpora habilidades laborales, capacidad de razonamiento, capacidades personales, y no incluye fórmulas matemáticas ni obras literarias que consideran sagradas las distintas culturas. Tenemos que enseñar lo que importa hoy en día y dejar de enseñar cosas que no sirven para nada en el mundo real.

El Zilindro de Marmorés des del cim Oriental de la Cascada de Gavarnie

Dante: Inferno

Si heu llegit atentament l'entrevista, des de la perspectiva del vaticini de Huxley, caureu en el compte que la suposada revolució educativa té un objectiu molt clar: fer-nos feliços. Dòcils, ignorants, contents amb el que suposadament ens ha tocat viure i programats per adaptar-nos al món "tal com és", sense possibilitat de qüestionar-nos-el. Parteix d'una premissa falsa (que en l'escola d'avui tot s'aprèn de memòria per vomitar-ho com a lloros -mentida!-) per anar construint un discurs que, als desprevinguts, deixa enlluernats, però que no amaga més que una visió de l'educació que, en lloc de crear ciutadans crítics i lliures, crea animalons feliços i obedients. I, sense voler fer una anàlisi profunda d'aquest grapat d'estupideses, hi ha una paradoxa grandíssima: ¿com podem titllar de revolucionària la proposta d'un "expert" que ens diu que "¿por qué no hay un curso de diseño de ropa en primaria? Estoy seguro de que a las niñas les encantaría"?

Rumb a les parets del circ de Soaso.

L'illa del tresor, de R.L. Stevenson

Deixar d'ensenyar coses que no serveixen per a res en el món real, ens diu. De què serveix estimar una mare, pujar a una muntanya, pegar un bes a una persona que estimes, contemplar una posta de sol o adreçar unes paraules de gratitud a una persona que ha tingut un gest amable amb tu? De res, absolutament de res! Però l'expert només ataca els llibres i la cultura. Ens obliga a defensar el seu valor, quan són un valor per ells mateixos! Ens diu que no cal llegir-los. Que no cal conèixer segons què (història, literatura, matemàtiques), perquè no serveix per a res. Això cal deixar-ho a uns experts, una minoria... ¿Una minoria que ha de dirigir la societat? ¿Uns experts que, en ser més aviat pocs, seran més fàcils d'eliminar per aconseguir la felicitat total del món? No cal llegir Maquiavel o Plató, ja tenim el gendre de l'entrevistat que escriurà un llibre sobre "negocis ètics". Mediocritat infinita.

El gat negre, d'Allan Poe

Rumb al cim

Us preguntareu per què aquestes cabòries a propòsit d'una ascensió a un cim del Pirineu. Em vingué moltes vegades la sensació d'escàndol, de malestar i d'inquietud difusa que em va generar la lectura de l'entrevista a Schank. Senzillament, perquè m'estime i m'apassiona la meua cultura. La cultura en general. Perquè gaudisc tant llegint, que la idea que, per principi, es prive als altres de la possibilitat de fer-ho em pareix nefanda. I perquè la lectura dels clàssics és ben bé comparable a l'alpinisme.

Bécquer

Neu i vent

En efecte, tothom pot pujar a un turó: no fa falta res més que saber caminar, i tothom, d'entrada, n'està possibilitat. Així doncs, anar a berenar a la Muntanyeta dels Sants de Sueca ho pot fer tothom. Pujar al Penyagolosa o al Puig Neulós pot ser una mica més feixuc. No cal que estiguem en forma, però si no ho estem patirem una miqueta. El Pedraforca, si no sabem on anem i a què, pot esdevenir la nostra tomba. Ascendir a l'Aneto o al Marmorés en hivern, amb neu, fred, boira i vent? Evidentment, cal estar en forma, dominar les tècniques bàsiques d'alpinisme i fer servir el material amb seguretat. Del contrari, morirem -literalment-, en l'intent. Pujar a l'Everest? Poques són les persones que n'estan capacitades! Es requerix una gran forma física, resistència, domini del material, seguretat, força de voluntat, passió... Però... Qui té dret a treure'ns la capacitat de somiar en arribar a fer-ho algun dia?

Això és justament el que ens està dient aquest "expert". Que en la vida només ens caldrà anar de tant en tant a berenar a la Muntanyeta dels Sants o al Tibidabo, i que per tant, no cal oferir-nos més. Amb això ja serem feliços: deixem la resta per als experts! Les sensacions de bellesa, gratificació, satisfacció, consol, goig per la vida, gratitud... que ofereix aconseguir un cim d'alta muntanya pot equiparar-se, en el món literari, al que se sent quan u llegeix un clàssic. És cert que no resulta fàcil (més aviat, resulta feixuc). És, justament, com intentar fer un 3000 hivernal del Pirineu o un 6000 de l'Himàlaia. Però és tant el que s'aprèn del món, d'un mateix i dels altres a través d'una obra universal! Això sí, requereix certs coneixements, un entrenament i, sobretot, ganes d'aprehendre el món i de conèixer-lo!

Aquest "expert" justament ens està dient que no cal tenir aquests coneixements ni aquestes inquietuds en el món "actual" per aconseguir ser "feliços". Ara, ell ja sap que és la felicitat i les coses que "serviran per alguna cosa". Em sembla totalitari, aberrant i mancat d'ètica. Ho veig com una manera d'aconseguir que ningú siga capaç de gaudir d'emocions, de plantejar-se interrogants o de conèixer quelcom més enllà dels "llibres de referència" que esmentava adés la bibliotecària del llibre de Huxley, que vindrien a ser alguna cosa pareguda a la novel·la sobre els "negocis ètics" que escriu el gendre de l'expert.

Manuscrit del Quadern Gris de Josep Pla

Immortalitzant la sensació amb una fotografia

No vull dir amb aquesta reflexió que tothom haja de llegir tots els clàssics. Però l'escola, l'educació, ha de donar les claus per accedir a la cultura, a la pròpia i a l'aliena, si és que així ho desitgem. No és pot estimar el que no es coneix; tampoc es poc conèixer el que t'ha restat amagat. No ha d'haver una llista obligada de llibres, clàssics o no, a llegir per tothom. Però els clàssics, i el coneixement que necessitem per entendre'ls i entendre per què el nostre món és com és, cal que estiguen a l'escola. Després cadascú es marcarà els seus horitzons: hi ha qui serà feliç a la Muntanyeta dels Sants, hi haurà qui voldrà arriscar i arribar al cim de l'Everest. Però l'escola cal que done eines a tothom per poder-ho fer si així ho decideix. Com sabré si vull pujar-hi, si ni tan sols conec que existeix? Com em plantejaré alguna vegada llegir el Tirant si ningú m'han parlat de la importància, significació i bellesa d'aquest llibre? Com sabré el suc que puc treure d'una obra literària universal, si ningú m'ha plantejat mai el repte de llegir-ne una?

Crim i càstig, de Dostoievski

Cascada de Arripas, Ordesa

La sensació que em deixa, doncs, la lectura de l'entrevista de Schank és, justament, que hi ha qui pretén que l'escola treballe per la felicitat dels alumnes, però amagant darrere d'aquestes propostes revolucionàries el món feliç vaticinat per Huxley. Això m'angoixa i em preocupa. Un dels caps dels "Alfas" de la novel·la defenia a ultrança la prohibició de la lectura, feia dels sentiments una aberració, i proposava el sensorama (una espècie de lloc per evadir-se) i el soma (una droga) com a mètodes per fer feliç a la gent. Però ell sí coneixia la tradició literària i la tenia a la mà.

Schank ens diu que en un món dominat pels negocis, el que hauria de fer l'escola és justament preparar els alumnes per saber dur un negoci o com trobar una faena... Pare, senyor Schank! He llegit alguns dels llibres que vostè trauria de l'escola i crec que, per culpa d'aquests, em passa pel cap una pregunta: realment vull un món dominat pels negocis? Ha d'estar el món dominat pels negocis? Hem de supeditar-ho tot als negocis? Fins i tot la cultura?

Sincerament, si així ho creiem, anem ben aviats. Us deixe amb algunes imatges de l'excursió. Tant de bo es pogueren fotografiar també les sensacions i els interrogants que desperten els llibres!