L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

21 de desembre del 2015

Traient la pols

Crepuscle matutí coronat per Venus, amb el perfil de Cituadilla
Aquesta setmana, Barcelona feia fàstic: l'anticicló ha deixat que la merda s'acumularia dia rere dia sobre la ciutat. Els òxids de nitrogen, el diòxid de carboni i l'ozó han cobert els carrers d'una capa marró de merda ben visible. A això cal sumar els sorolls insuportables del trànsit i del metro, la gentada que ompli el centre amb el pretext de les compres nadalenques, les llums horroroses de Nadal, el mal gust amb què decoren els aparadors de la gran majoria de botigues... Agh!

Sovint la mitjanit em troba fent cabòries al llit: llavors escolte la Santa Eulàlia tocar, solemne, les hores -el silenci per fi senyoreja el barri i permet escoltar la campana amb nitidesa-. Darrerament he tingut la sensació que cada campanada era una sentència que em condemnava a romandre més temps a ciutat, cosa que en aquests dies -com veieu- se m'ha fet una càrrega bastant pesada... I és que fa ja bastants caps de setmana que no n'he escapat, i veig ben clar que em feia falta.

Així doncs, malgrat les eleccions, malgrat el cansament i malgrat el dia gris que s'anunciava, ahir m'escapí. Encara no eren les sis i ja era dalt del cotxe seguint l'A-2 cap a les terres de Ponent. Fa un temps visití un grapat de pobles situats a la part oriental de la vall del riu Corb: aquest darrer cap de setmana em vaig proposar de visitar-ne de la seua part occidental.

LA VALL DEL CORB

Riu Corb al seu pas per Guimerà

Quan arribí a Guimerà, al bell mig de la vall, m'haguí d'esperar al cotxe a que eixira el sol i amainara el fred. L'apagament dels fanals que esguitaven la silueta del poble em donà senyal per tal d'iniciar el passeig pels carrerons i els casalots amuntegats al turó.


Guimerà a punta de dia
Guimerà és un dels pobles més bonics de l'Urgell. Conserva el seu encant medieval, i pertot hom pot trobar elements arquitectònics del seu antic castell, del qual només resta dempeus la torre mestra romànica (mig refeta). A la torre s'hi pot accedir lliurement, i des del seu capdamunt es contempla una panoràmica de la vall i de les teulades del poble.





Façana est de la capella de Sant Esteve 



Portal de la vila closa
Església de Santa Maria, des del castell
Restes del castell i la seua torre mestra
El riu cap a ponent, rumb al Segre

Almenys ací la boira no està formada per l'smog.
Església des del capdamunt de la torre.
Cal fer, una volta allà, una visita a Santa Maria. Arreu s'indica que la seua obra més valuosa és el retaule modernista que Jujol va construir en acabar la Guerra Civil. No obstant, aquest retaule és una bagatel·la al costat de l'anomenat "retaule de Guimerà", una obra gòtica realitzada per Ramon de Mur. Aquesta obra és, senzillament, impressionant, no només per la seua qualitat artística, sinó pel seu contingut, ben complet i en diàleg amb la resta de tradicions artístiques, tant anteriors com posteriors. Així, la taula central, que mostra l'escena del judici final, té la mateixa estructura que mostra l'obra que Miquel Àngel Buonarroti elaboraria per a la Capella Sixtina cent cinquanta anys més tard: un de tants exemples que podem donar d'aquest diàleg.



Retaule major: Jujol.
Modernisme en simbiosi amb el gòtic.
Retaule de Jujol: detall
Vista del retaule de Guimerà: la imatge no
abraça la predel·la i les taules laterals.
Judici final (detall): boca de l'infern.
Taula central: el judici final
Sant Tomàs solucionant dubtes...
Jesús davalla als Inferns
SANTA MARIA DE BOVERA I SANTA MARIA DE VALLSANTA

La Vallsanta amb Ciutadilla al fons.
Més de quatre-cents anys d'abandó no han fet desaparèixer els vestigis de Vallsanta: a peu de carretera uns enormes contraforts encara sostenen les parets on s'obren els esplèndids finestrals gòtics que donaven llum a l'absis de l'església del monestir. Sobre un antic arc toral encara se sosté un antic campanar de paret, on devia estar situada la campana que tocava els tocs d'oració diàriament.






La Vallsanta va acollir la comunitat que havia habitat dins dels murs de Santa Maria de Bovera, situada a pocs metres del lloc damunt d'un turó. Es pensa que les monges del císter que ocupaven Bovera van marxar per problemes amb l'abastiment d'aigua, però l'antic monestir va esdevenir un santuari marià que encara hui és lloc de trobada. L'indret on s'alçà gaudeix d'unes magnífiques panoràmiques sobre la vall del Corb i les planes de l'Urgell i, per què no dir-ho, s'hi pot sentir quelcom... tel·lúric?

Al seu interior es conserva una galeria de l'antic claustre romànic; malauradament, el santuari romania tancat durant la visita al lloc.

Peiró situat entre Guimerà i el Santuari


Porxo de la rectoria

VERDÚ


A Verdú no m'han fet anar ni el seu castell ni el Museu dels Autòmats. Friki com sóc, m'han atret dos elements de la seua església, dedicada també a Santa Maria: la magnífica portada romànica de l'estil lleidatà i la seva imatge barroca de la Immaculada, única en tot el món.

Fotografiant la portada se m'acosta una dona: -La trauràs amb tota la pols que té!-. Sembla satisfeta de veure'm encuriosit davant les pedres. Li demane de visitar l'església, i m'indica que justament va ara a obrir-la: això és tindre sort i, la resta, tonteries.

Una vegada a l'interior, em quede davant l'altar de la Puríssima. Una imatge barroca impressionant: de Jessé, adormit, ix un arbre genealògic on són representats dotze personatges, símbol de cadascuna de les Tribus d'Israel, avant-passats de la Mare de Déu. Hi destaca el rei David amb un rostre sever i baronívol; coronant el seguici, la imatge de la Puríssima, serena i bellíssima.

-No sé si sabrà, però aquesta imatge és única al món!-. La dona vol explicar-me com d'orgullosa n'està. -Tants anys i anys traient-li la pols, i al final una aprengué que li la treia a una cosa única. Sap? Aquesta imatge se l'endugueren a Madrid per la commemoració dels 150 anys de la proclamació del dogma de la Immaculada Concepció. Organitzaren una exposició i la imatge hi era en un lloc destacat perquè era molt rara. El Prado, l'Arqueològic... La de coses que vaig poder conèixer a Madrid. Però vaig saber que cada setmana li treia la pols a un tresor únic. Ja ho veu!-.

I tant! A l'església de Verdú, a més, hi ha un Sant Crist del XIV i un plafons ceràmics amb la Passió força interessants. Les reformes de l'església primitiva, duts a terme durant el gòtic, no han malmès la magnífica volta de canó apuntada original.  

Façana meridional de l'església
Portada: detall
Capella de Sant Flavià, a Santa Maria de Verdú
Retaule ceràmic de la Passió: Jesús portant la creu
Jessé: d'ell, adormit, ix l'arbre genealògic de Maria
Relleu de l'adoració dels pastors: detall
Imatge a la fornícula central del retaule
Sant Crist a la seua capella
Verdú: castell.
Carrer Major
Peiró a l'entrada del poble

BELLPUIG

Escalinata barroca que dóna accés a l'església de Sant Nicolau de Bellpuig.
Ja que sóc a la vora de Bellpuig, hi faig cap decidit a visitar l'església de Sant Nicolau. Durant la meua anterior visita, farà uns mesos, no poguí contemplar el magnífic mausoleu de Ramon Folch de Cardona, obra cabdal del Renaixement a les nostres terres. L'obra, però, no és catalana: fou realitzada per l'escultor Merliano da Nola a Nàpols, on Folch de Cardona exercia de virrei abans de la seua mort. La seua viuda, na Elisabet de Requesens, va fer portar les despulles del seu espòs i el mausoleu de marbre de Carrara al monestir de Sant Bertomeu de Bellpuig, fundat pel difunt a la vila d'on era senyor.

Què he de dir? Bocabadat. La visita no decep.

Magnífica volta de l'església
Vista completa del mausoleu


DE BELLPUIG A CIUTADILLA

El trajecte que em porta de nou fins a la C-14 va paral·lel al riu: Maldà, Sant Martí de Maldà, Rocafort de Vallbona, Nalec i Ciutadilla. De nou, la sensació d'endinsar-me en una vall en la qual es pot palpar el pas del temps, de mentalitats, de domini i poder senyorial, de castells destruïts per la guerra i abandonats, les restes dels quals cauen a trossos sense arribar a somoure els habitants de la vall, indiferents davant del fet. Les pedres ens parlen d'èpoques de bonança passades que contrasten amb uns pobles que hui estan en procés de reinventar-se; amb elles podríem, a més a més, il·lustrar una guia completa d'història de l'art.

El castell de Maldà, fortalesa medieval reformada al llarg dels segles
i destruïda durant les Guerres Carlistes.
Església de Sant Pere, romànic auster i de línies senzilles.
Portada de l'església barroca de Santa Maria de Maldà
Maldà: carrer Major
Sant Martí de Maldà des del castell de Maldà
Portada barroca del temple parroquial de Sant Martí de Maldà


Casalots en ruïnes on hi hagué el castell de Sant Martí, desfet per utilitzar
les pedres en la construcció del convent de Sant Bertomeu de Bellpuig
Portal de la vila closa de Sant Martí

Magnífica torre campanar barroca, a Sant Martí de Maldà


Nalec 
Ciutadilla i el seu imponent castell
Església de Sant Miquel de Ciutadilla: detall de la cornisa
Castell de Ciutadilla, en procés de restauració

Vall del Corb cap a orient, amb el turó del Bovalar al fons.
Sant Miquel de Ciutadilla i vistes de la vall
Des de l'explanada que hi ha davant del castell de Ciutadilla les vistes són, novament, magnífiques. Aprofite per dinar i fer un descans abans de tornar a Barcelona: les eleccions, deure inexcusable (per a mi, és clar).

Barcelona. Jo no puc traure-li la pols com feia la senyora amb la Puríssima de Verdú, però a veure is plou o venteja aviat i es desprèn d'aquest fastigós mantell d'smog per tornar a aparèixer lluent i brillant als ulls dels qui la passegem. Davant la sensació d'ofec que tinc darrerament, necessite reaprendre a mirar-me-la amb uns ulls menys severs i redescobrir, així, allò que sempre m'ha fet viure-la com un tresor.

Hauré de cridar la dona de Verdú perquè m'ajude, a veure si així!