Fa unes setmanes va morir Umberto Eco, un escriptor que al llarg de la vida m'ha fet passar molt bones estones. A banda de comprar alguns dels seus grans llibres que encara tinc pendents i que no tardaran molt en caure, em van vindre ganes de llegir novament la que fou una de les meues lectures iniciàtiques en el món de la lectura per a adults: encara no havia acabat l'EGB i ja m'havia llegit El nom de la rosa. Evidentment, el grau de comprensió de la novel·la no va ser el mateix que el de les vegades que l'he llegida més tard, però vaig gaudir-ne molt i em va despertar curiostiat per un munt de temes encara inabastables per a mi: no hauria de ser això el propòsit de tota lectura?
Dilluns sant vaig carregar, doncs, amb el llibre per si tenia alguna estona per recomençar-lo. I feu via cap al monestir de la Valldigna: l'última vegada que el xafí feien obres i volia veure'n el resultat.
La consolidació i reconstrucció de part del palau de l'abat no només permet contemplar de prop el claustre gòtic retornat al monestir fa pocs anys, sinó que permet contemplar, des de la terrassa, el panorama magnífic de la Valldigna al complet: des de les muntanyes a la Mediterrània, un tapís de tarongers espectacular, esguitat de palmeres i altres arbres fruiters. Crec que això és el principal guany que han aconseguit les obres; en efecte, de dins del monestir estant no existia la possibilitat d'experimentar el nom d'aquesta "vall digna per a un monestir de la vostra religió" pronunciades ara fa vora vuit-cents anys per Jaume II el Just. També han excavant un dels claustres posteriors que degué ser semblant al claustre posterior de Santes Creus, la casa mare de Santa Maria de Valldigna.
Em vaig passejar per les ruïnes tot mastegant la calma que sempre precedeix la pluja... I així fou! A mitjan matí va començar a ploure a bots i barrals. Aprofití, doncs, l'avinentesa per estrenar el palau abacial: assegut a la planta baixa del claustre, trobí que era un moment ideal per mamprendre la meua empresa lectora.
I llavors passà una cosa ben curiosa: el moment que estava vivint va aparèixer al llibre. M'estava llegint a mi mateix! Porque es historia de libros, y no de miserias cotidianas, y su lectura puede incitarnos a repetir, con el gran imitador de Kempis: "In omnibus requiem quaesivi, et nusquam inveni nisi in angulo cum libro".
En efecte: feia molt de temps que no experimentava tanta pau, tanta quietud i unes expectatives tan grans davant d'un llibre.
Gràcies, Umberto! DEP :-(
ALGUNES FOTOS DEL MONESTIR...
Prendre'n és una temptació!
Durant un dia de pluja...
 |
| Amb el Massís del Montdúver de fons... |
 |
| Dia lectiu: excursió |
 |
| Silenci |
 |
| Silenci al claustre del silenci... |
 |
| Restes de l'obra nova |
 |
| Nervis del claustre, sense ombres |
 |
| Palau de l'abat després de la restauració |
 |
| Claustre del palau de l'abat: joia gòtica |
 |
| Ermita de la Xara al fons del mar de tarongers |
 |
| Una mateixa construcció pot oferir tantes perspectives! |
 |
| Claustre posterior, recentment excavat |
 |
| Olor de tarongina ompli tot el monestir |
 |
| L'hospederia encara resta en ruïnes: hi ha projecte de refer-la. |
 |
| Obra nova: ruïna |
 |
| Església dels llecs: detalls de la volta |
 |
| Església abacial |
 |
| Són tantes les formes i els colors i la sensació de moviment! |
 |
| La ruïna del claustre del silenci... tristesa... |
 |
| Locutori |
 |
| Pluja, pluja, pluja |
 |
| Pluja, pluja, pluja |
 |
| Al meu raconet, amb el meu llibre |
Un dia de sol, aprofitant que anava cap a la costa...
 |
| Nervis del claustre del silenci, amb ombres |
 |
| Finestrals del refetor |
 |
| Trenc a la murada |
 |
| De nou, dansa a l'església |
