L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

23 de juny del 2016

Víctimes per tots els costats: la infància perduda per mitja hora de deures diaris.

Ha coincidit que llegisc Bauman amb què em trobí l'altre dia amb aquest article el qual crec que és d'obligada lectura per entendre què passa al món de l'educació:



Bauman és magnífic: ofereix un munt de reflexions que obliguen a repensar al realitat que vivim. Les coses no són com ens sembla que són, tot es va diluint, es va fent "líquid" i tot apareix mesclat i barrejat, amb un valor aparentment igual. Una de les idees que més m'ha agradat és la del "temps puntillista discontinu", a l'estil d'un quadre impressionista en què l'escena és una il·lusió òptica que apareix en la distància, però que en apropar-se es descompon en un munt de taques de color inconnexes. Així, en la nostra vida, es tendeix a fer que valorem les impressions i vivències momentànies com a més reals que no pas projectes a llarg termini, el passat (la Història) o qualsevol criteri d'una realitat en què puguem confiar. Sembla que per viure intensament la vida hages de fer "puenting", paracaigudisme, viure tots els moments en plena felicitat i gaudi. Posposar-la en pro d'un projecte futur és vist com una lacra i un impediment, un ofec a una vida que ha de ser intensa en tot moment.

Fa temps que sentim veus de sirena cridant arreu que els deures estan "robant" la infància als infants. Que anar contra els interessos de joc i la suposada necessitat de moviment continu dels xiquets és atemptar contra la infància. Aquest article suposa la condensació de tot aquest discurs que no fa altra cosa que convertir en víctima els infants d'un suposat sistema "pervers" que els priva de la seua infantesa. Els infants són convertits en moneda de canvi de la necessitat dels adults de fer-se visibles: el victimisme, una víctima "exitosa", és visible als ulls dels altres i aclapara molts "m'agrades" a les xarxes socials. 

Qui no s'ha queixat de l'escola quan era xiquet? Qui de menut no sentia mandra d'anar-hi? Al mateix temps, qui no hi entrava corrents, ple de vida, als patis i corredors? Qui no n'eixia encara més content d'allà amb la perspectiva d'una vesprada que hom imaginava eterna? Jo encara tinc presents el got de llet amb Nesquick i l'entrepà de pernil dolç oliós que em preparava la mare. Una estoneta de televisió mentrestant, després els deures i corrents a jugar al carrer abans que la nit caigués. El crit des del balcó ("a la dutxa") tenia certes sonoritats militars: desobeir-lo era crim de guerra! Sopar amb els pares -ben aviat!-, estona tranquil·la de sobretaula -d'escoltar els pares, de llegir, de preparar la motxilla, de xarrar amb la mare mentre escura...- i al llit. Si hi havia algun "examen", pujava a les piques que hi havia abandonades al terrat a estudiar al solet els dissabtes de matí i, si plovia o el sol cascava, a l'estudi que ma mare havia improvisat. El trauma en tot això? Jo no el sé trobar!

Ara, però, això és un atemptat contra la infància. NO és d'extranyar: com que "l'instant" té el mateix valor, si no més, que una perspectiva de futur, com que res no està garantit i hem perdut de vista els bons criteris, l'autora de l'article afirma que li ha tret la infància a la filla amb perles com aquesta:
  • Perla n. 1: Considero que has invertido tu infancia, tu adolescencia… tus mejores y más tiernos años dirigidos y destinados a aprender. Ha sido como llenar un tarro poco a poco de conocimientos, no siempre los mejores, pero siempre los necesarios e impuestos para perseguir una maldita nota.
  • Perla n. 2: Te felicito porque el resultado obtenido te llevará a algo que consideras te hará feliz: la oportunidad de seguir trabajando, luchando y esforzándote por aprender...
  • Perla n. 3: En el camino, han perdido un importantísimo bagaje emocional. Se han privado de jugar en la calle, han perdido trabajar habilidades sociales con adultos, con otros niños, ir a las tiendas, interactuar, aprender a ser independientes… 
  • Perla n. 4: Porque mi hija ha obtenido un buen resultado, pero lo ha pagado con su esfuerzo y con su propia infancia. Esto es cruel.
Un resum en tota regla del que suposa el missatge victimista de la infància, i d'una societat suposadament victimària que els exigeix sacrifici per bastir-se una trajectòria. 

Anem a pams. La perla n. 1 condensa en una frase el desprestigi del coneixement que he denunciat en altres posts i que denuncien tants intel·lectuals. La nena, pobra, ha invertit la seua infància... aprenent! I això és negatiu a ulls d'aquesta mare!? No és alarmant i pervers!? Només veu el coneixement com un tràmit per a la nota, i oblida que el coneixement és un valor en sí mateix, que ens permet apercebre el món, analitzar-lo i tenir-ne una visió completa i crítica. La nena ha après, pobra! I això li ha obert portes: en la perla n. 2 afirma que això li permetra seguir treballant en allò que li agrada. Uf! Què malament pinta l'assumpte, no? Tal volta la preferia sense estudis treballant de cambrera per quatre xavos o fent de puta en una carretera secundària?

En aquests laments, el valor i el sentit que les coses tenien fins ara s'ha capgirat. En el comiat de sisè de la meua escola, només una senyora que treballa en el servici de netja del centre animava els infants a "estudiar molt" per poder "cursar una carrera" en el vídeo que la tutora havia muntat per als alumnes. Aquesta dona té una filla que ha pogut estudiar allò que li agrada i que lluita per fer-se un lloc en el mercat de treball: la seua filla ha pogut bastir-se una trajectòria que a ella li va ser privada. Dóna per descomptat i veu natural el sacrifici que això ha implicat, però en l'article que ens ocupa el sacrifici es veu inútil: tot plegat cau en la manca de sentit. I com diu Bauman, és aquesta manca de sentit la que ens porta a la inflació de paraules de pes: infàncies perdudes! Felicitats truncades! Temps robats! Catàstrofe! Victimisme!

És, com hem dit, una manera de cridar l'atenció sobre un mateix en un món sense sentit en què som invisibles en la virtualitat -la Xarxa- i no comptem per a res ni ningú. Així, pedagogs i pares amb càrrec de consciència es fan sentir arreu convertint els infants en víctimes d'un sistema pervers que ells volen canviar. No se n'adonen, però, que els canvis que fan suposen tallar les poques expectatives i possibilitats de canvi que encara ens queden, i deixen els infants a mercè del sistema com després veurem.

Abans, però, hem de referir-nos als excessos, els que potser són els que produeixen cert càrrec de consciència en aquesta mare i tantes altres. He descrit adés la meua quotidianitat d'un dia d'escola. Escola, deures, estudi. A l'article, parla d'un temps infantil relegat "solo a la jornada escolar y a un sinfín de estímulos a través de extraescolares y vivencias dirigidas. Todo destinado a tener niños que no paren nunca. Niños hiperestimulados, niños compitiendo, niños en constante carrera… Carrera que a veces presenta más obstáculos de los que debiera, en un intento de ser competitivos y sobresalir, para asegurar unos futuros resultados y posiciones." Vol dir això, que l'escola, els deures i el petit esforç i sacrifici diaris són uns assassins de la infància? Podem equiparar-los a aquest excés que descriu i pel qual, segurament, té càrrec de consciència? Evidentment, no. Com ella, critique aquesta absurditat d'hores interminables d'extraescolars, hiperestimulació, vivències dirigides i un "no parar continu". Jo no aní a cap extraescolar en la meua vida i vaig tindre bones notes sempre!

Davant dels excessos, el que demostra l'article és que tendim a llavar la nostra consciència convertint-nos en víctima del sistema, quan hem sigut víctimes en realitat del nosaltres mateixos i de la nostra manca de criteri. Convertint-nos en víctima ens exhibim, ens miren i ens reconeixen: objectiu acomplert. 

La perla n. 3 ens parla, doncs, del bagatge emocional perdut per culpa del "sacrifici" imposat pel "sistema". I si ens adonem, la pròpia experiència desmenteix aquesta mare. Jo tinguí unes notes brillants durant tot el batxillerat i el COU. També a l'EGB. La nota del selectiu, també va ser molt bona. Al mateix temps, tinguí l'oportunitat de jugaral carrer, i quan vencí la meua timidesa, a l'altre carrer amb els altres xiquets; em vaig perdre pels camps, vaig anar a comprar sol cada dia pràcticament des del començament de la primària, vaig visitar sovint ma tia Reme, la tia Sílvia i també la tia de Mislata, vaig jugar fins a cansar-me a joc simbòlic, a la Game Boy, vaig passejar amb els meus avis -tantes vegades!-, els meus pares em portaren a la fira, i a vore la Processó, vaig tenir converses entranyables amb ma mare metre es feia l'arròs caldós, vaig recórrer la marjal, els tarongerars i les platges (en bicicleta quan em van permetre de fer-ho), vaig anar a la muntanyeta d'Alberic, a la dels Sants i als Canos, vaig jugar a cartes amb l'àvia durant tardes eternes, vaig veure ploure per la finestra milers de vegades, vaig escoltar les històries del besavi cabrer, de l'estada a París, de la verema, de la fruita a França... L'E. em recordava pel Facebook que també anàvem a robar melons, i teníem converses durant les nits d'estiu que acabaven gairebé a trenc d'alba, i que anàvem a la vora del cementeri a tocar la xirimita i la guitarra... I tantes altres coses! Qui pot fer-me creure que he perdut la meua infància per haver sacrificat part del temps en la meua formació? No és una trampa?

És una trampa veure cruel el fet d'aconseguir un bon resultat gràcies  a l'esforç. Com pretenia aconseguir-lo? Volia que li'l regalaren? Darrere de la perla n. 4 s'amaga, doncs, el més ranci antiintel·lectualisme. Un virus que s'escampa pels nous corrents pedagògics que denigren el coneixement i n'obvien el seu valor intrínsec, tot fomentant així una nova forma de control social: el foment de la ignorància. Una ignorància que al seu torn crea impotència i humiliació, i que es disfressa de nova moral educativa i de preocupació per la infància. 

Perquè posem per cas que aquesta mare, seguint la línia de l'article, no haguera de demanar perdó per res a sa filla. Això voldria dir que la nena haguera jugat tota la tarda en el parc, que hauria continuat fent-ho a l'escola i que la seua existència haguera estat dominada pels seus impulsos immediats sense cap perspectiva de futur (temps puntillista discontinu). Arribada la majoria d'edat, quines portes se li obririen? A mercès de qui quedaria?

Evidentment, dels mitjans i dels mercats. Unes realitats que no veiem materialitzades en res en concret, però que actualment són les creadores d'opinió i de consciència, procés en el qual no volen cap intermediari: cap educació formal ha de mediar entre l'individu i la realitat més que els seus propis dictats. Ens volen ignorants, perduts i manipulables, i per descomptat -tot mirant l'altra cara d'açò- mercantilitzar l'educació tot convertint-la en un producte de mercat que consumim per al nostre propi gaudi, sense cap implicació comunitària o creació de vincles socials (cultura general, identitat col·lectiva).

En definitiva, ens volen privar de la nostra capacitat crítica. Una capacitat que a mi m'ha donat la meua formació. La meua infància ha tingut moments molt bons i d'altres no tant, però des de petit tenia clar el sentit de la trajectòria o trajectòries que estava al meu abast seguir. I vaig triar una que implicava cert sacrifici. Per això preferisc el concepte "trajectòria" al del "temps puntillista discontinu" que se'ns imposa per tot arreu: perquè ara n'he collit els fruits, em dedique al que m'agrada i puc gaudir de moltes coses. I unes em porten a altres. 

Si veiera a ma mare demanant-me perdó per això no podria fer altra cosa sinó posar-me les mans al cap i cridar al psiquiatra de guàrdia. 

14 de juny del 2016

Debat

Bloc A

Contrastar, pensar (donar-li al cap), avaluar, valorar, indagar, relacionar, treballar per un fi, metes, expectatives, resultats, esbrinar ideologia amagada darrere d'allò que ens venen com a "bo", investigar, llegir literatura científica, coherència, llibertat individual, preocupació davant d'uns mals resultats, dimensió social del coneixement (cultura general), millora a partir dels resultats i d'experiències anteriors, tradició com arrel, anàlisi dels rumbs des d'una perspectiva política -de la polis, comunitat, societat, grup-.

Bloc B

Pensar (opinar), creure, confiar, esperar/esperança, vivència, laissez-faire, dret individual d'elegir un producte (escola progressiva), no anar més enllà del màrqueting del producte que ens volen vendre i que volen fer-nos passar per bo, bondat, bones intencions, no valorar els resultats, riure dels resultats, felicitat individual, llibertat sense imposició del grup o comunitat, anècdota, felicitat i intel·ligències múltiples i... per què no tarot?

Jo tinc molt clar en mans de quin bloc deixaria el meu fill pel que fa a la seua educació/instrucció. I més quan, després de nou anys d'escolarització, hi ha qui no ha sabut fer la "o" amb un canut.

I tu?


13 de juny del 2016

La més bonica...?


A la foto, l'excursionista que ens avança contempla els Castellets, via que vam decidir de fer diumenge fins a les Agudes del Montseny. Des d'allà, vam seguir la carena fins al Turó de l'Home abans de tornar: són només 6 metres d'altitud de diferència el que el converteixen en la cúspide de la serralada. La boira ens amenaçà durant tot el matí, però ens va concedir una treva i vam fer cim amb bona visibilitat malgrat que, això sí, el mar va romandre amagat durant tota l'excursió. L'ascensió pareix dificultosa des de baix, però el ben cert és que les pedres van mostrant passos fàcils: un pas duu a un altre, i finalment, el cim.

Eclipsades les vistes; però al Montseny, en primavera, bé que no li calen: són tants els miracles de les flors de mil formes i colors que esguiten la serra! En un primer moment, una flor morada de cinc pètals irregulars em va deixar embadalit. Al llarg de l'excursió va deixar de sorprendre'm, de tantes com n'hi havia. Així, em deixava sorprendre per altres flors no tan fàcils de trobar, però... més belles?

Crec que en la nostra percepció de la bellesa hi ha quelcom relacionat amb la raresa: trobem més bell i desitjable allò que escasseja. Així, cansat de veure les flors morades, la mà anava a la càmera en trobar una campaneta o una margarida que encara no se m'havia creuat pel camí.

I així, crec que ens passa a la vida: deixem de percebre la bellesa de les coses que ens rodegen per quotidianes i habituals. Tornar a aprendre a sorprendre's per elles és una de les assignatures que crec que tenim pendents.

Pensament del Montseny

Ginesta


Dent de lleó
Rèvola
Ginesta

Buixol





Maduixera
Rosa caní
LA RUTA (I LES CABRES)

Endinsant-nos al bosc que hi ha a la falda de les Agudes:
faigs, verns, roures i avets.

Vistes: Montserrat
El Matagalls és un cim fàcil, però que encara tinc pendent.

Arribant al cim la boira amenaça...
Però finalment es retira: quatre companys arriben en fila!
Les cabres i el cabró :D

L'avetosa del Montseny destaca entre els faigs




Companyes de taula... Simpàtiques, però pesades!
Rumb al Turó de l'Home
Sant Celoni

Les Agudes des del Turó de l'Home
Verneda
Falgueres
Fageda
Un bosc atapeït: quin espectacle!


Les sargantanes del Montseny són bastant presumides...
Si algú li escriu un poema a aquest faig
pot esdevenir el nou símbol nacional ;D
El faig de les tres branques!

5 de juny del 2016

De la memòria: jo no fon un lloro

L'altre dia una companya penjava això al Facebook:



Desde pequeña aprendí que para sacar buenas notas tenía quememorizar el temario ‘de pe a pa’. La técnica funcionaba, llegué a Selectividad y pude conseguir la nota de corte para entrar en la carrera que yo quería, Periodismo. El problema viene después. Las asignaturas, la mayoría de ellas con enfoque práctico, son evaluadas con exámenes teóricos. Una vez más, al llegar al examen no necesito razonar ni aplicar lo aprendido a lo largo del semestre. Con 'vomitar’ todo lo que había en los apuntes ya es suficiente. Vas aprobando, incluso obteniendo buenas notas, sin recordar apenas lo estudiado el curso pasado. (...) Haberte aprendido los apuntes como un lorito no vale en tu puesto de trabajo. Recuerdas que aprendiste la teoría, pero no sabes cómo aplicarla.


En realitat no critique l'article pel contingut, amb el qual estic totalment d'acord, sinó per ser totalment fal·laç: de veritat volem fer creure que l'ensenyament es basa "encara" en la memorització d'apunts que no comprenem? No és aquesta creença un pretext per destruir el poc que encara funciona de l'ensenyament?

Jo mirava enrere aquests dies, a partir de la lectura de l'article, i he arribat a la conclusió que a mi no em donaven aquesta educació que descriu. Pensava en quin tipus d'examen em posaven a mi i crec que em demanava aplicar, i no abocar, la teoria i relacionar-la amb altres coneixements. I si no, mirem alguns exemples:

  • En Història els examens, a partir de 3r de l'antic BUP i COU, consistien en un comentari de text: havíem de relacionar el contingut d'un text d'una època determinada amb allò que en sabíem, i extreure conclusions sobre la mentalitat, els processos, els esdeveniments polítics... que necessàriament havíem de conèixer (de memòria també) per poder situar el text. Sense aquest aprenentatge significatiu -d'aprendre allò que hem comprès-, podríem haver relacionat el text amb alguna cosa sense dependre d'una font externa d'informació? Qui pot dir que he oblidat el que aprenguí d'història, si contínuament ho estic actualitzant quan llegisc la premsa, una novel·la o veig un documental, fins i tot quan torne en autobús de la feina i passe pel recinte de l'Escola Industrial o qualsevol carrer de l'Eixample?
  • En Filosofia havíem d'escriure una dissertació sobre un tema proposat, que no sabíem a priori, tot relacionant-lo amb el pensament d'un filòsof o conjunt de pensadors. No és això un enfocament que hui es diria competencial? Si havies après de memòria el dossier de Habermas, per posar un exemple, sense entendre'l, difícilment podies escriure aquella dissertació. Qui pot negar que l'estudi del diferents sistemes de pensament i la reflexió sobre aquests i les seues interrelacions no m'ha servit en la meua vida? (Ho pot negar un cretí, evidentment).
  • En llatí i grec, havíem de traduir un text qualsevol de Cèsar, de Plató, de Xenofont o Lísies. El coneixement de la llengua grega antiga o del llatí havia de ser el suficient per poder-ho fer amb l'única ajuda d'un diccionari. Aprendre llatí i grec volia dir aprehendre que el sistema de relacions entre les formes i els significats d'una llengua determinada són del tot diferents amb les relacions d'una altra de diferent. No és això el que m'ha permès conèixer i escriure millor la meua pròpia llengua, i conèixer sense gaire dificultat gramàtiques d'altres llengües actuals com l'alemany?
  • En llengües havia de comentar un text, que podia ser de qualsevol tipologia: competència bàsica? També havia de mostrar un determinat grau de riquesa de vocabulari i de coneixement de la llengua: no s'hauria d'exigir això a qualsevol docent?
  • També en literatura no ens demanaven que repetírem com un lloro una teoria que no havíem entès, sinó que sabérem identificar els trets d'un determinat autor en un poema o fragment literari que havíem de comentar, tot fent referència a l'època que havia viscut i les seues experiències vitals. És això recitar com un lloro? Conèixer aquests autors em va fer interessar-me per ells i, hui, encara els continue llegint!
Per tant, no negue que hi haurà qui ha convertit en lloros els seus alumnes, però he tingut la sort de no topar-me'l. O sí, perquè l'únic lloc on no havia de memoritzar res, sinó repetir com a lloro uns mantres determinats va ser en l'escola de magisteri: que si l'autoavaluació, que si l'aprenentatge significatiu, que si el constructivisme. Era quelcom que s'havia de repetir i no qüestionar si es volia aprovar una determinada assignatura, per més que, per donar-nos una lliçó d'innovació, ens permeteren fer l'examen amb els apunts davant.

Així, crec que sempre parla qui ha de callar. I lamente profundament la trajectòria escolar de merda que va seguir aquesta dona que escriu l'article... Però, és real? O l'ha reconstruït a partir del que ha llegit als "grans pedagogs"?


Crec que els pedagogs ens volen convertir en ignorants per dissimular que ho són. I ja n'estic fart.

4 de juny del 2016

Prou!

Colom va descobrir Amèrica el 12 d'octubre de 1492.

A veure, a veure! Descobrir!? Amèrica ja estava descoberta, allà hi vivia gent.

Colom va arribar a Amèrica, desconeguda per als europeus però no per a les persones humanes no-europees, el 12 d'octubre de 1492.

A veure, a veure! Per a què saber la data? Prou de memoritzar! No serveix de res!

Colom va viatjar a Amèrica en un any-no-sé-quin i llavors passa no sé què que no puc saber ben bé perquè com no sé l'any no sé ben bé què hi havia abans i què passa després.

A veure, a veure! Fa falta saber que Colom va arribar a Amèrica, si el concepte "descobriment", el concepte "Colom" i el concepte "Amèrica" no són significatius per a l'infant i, a més a més, és una dada que podem trobar a Internet? Ens fa feliços saber que existeix Amèrica? Per què no embarquem els infants en una caravel·la i deixem que descobrisquen Amèrica per ells mateixos?????

...

Ola ke ase, kedamo o ke ase

Sok kuan felis donu minxà l'culoms a La plasa

1 de juny del 2016

Les coses importants

Hi ha coses més importants. Hi ha coses més importants que no pas el futur del monument franquista commemoratiu de la batalla de l'Ebre de Tortosa. Sempre hi ha coses més importants que qualsevol altra... Però és això motiu per deixar de fer les coses que no ocupen un lloc primordial en el suposat rànquing d'importància de les coses? Quina fal·làcia, mare!

Al tortosí/na "x" no li molesta el monument i veu absurd el debat. Ara, li costa caure en el compte que a la tortosina "y", el marit i el fill de la qual foren afusellats pel règim franquista en acabant la guerra, encara se li remenen els seus budells quan passa vora el riu i encara veu, dempeus, el monument dels vencedors, dels qui exalten les gestes, la barbàrie i la ideologia per la qual van ser comesos actes monstruosos contra els seus, que només van cometre el crim de ser mestres, d'afiliar-se a un sindicat o a un partit polític d'esquerres. Se li remenen els budells i encara sent una tristesa infinita.No intente treure foc als crims del bàndol republicà, però aquests ja van ser castigats de forma deguda i sanguinària, i les seues víctimes exalçades. Només trobe la necessitat de fer pal·lés que el monument mostra al tortosí/na "y"  que viu una gran mentida, que la democràcia i els aires de llibertat que diuen que vivim són una gran fal·làcia: el monument encara s'alça de forma insultant i descarada, descaradament insultant. Li ho mostra a ell/a, i també a nosaltres. Però hi ha coses més importants!

Hi ha coses més importants. Més importants que fins i tot la dignitat, la reparació, la justícia. I és el que ens fa veure que estem entrant de ple en uns temps foscos. Molt foscos. 

El que més em remena els budells a mi és que el tortosí/na "x" segurament considera "l'empatia" un valor a l'alça del segle XXI. Aquest estiu se n'encarregarà de remarcar-ne la importància al curset pedagògic que pertoque. De l'empatia, la felicitat, la solidaritat i la necessitat de col·laborar  els uns amb els altres. I una merda! Els ancians que van viure la repressió i que han de passar per vora riu, encara senten calfreds en veure el monument que insulta la memòria dels seus morts. I mentre això passe, vivim una gran mentida.

Això sí, hem de ser empàtics i feliços. I a qui se li remenen els budells per la injustícia, que se'n vaja a pastar fang: que no ens talle el bon rotllo!