aNDRòMiNa

Darrere les xifres.

2012-02-02T23:34:00.000+01:00

Xifres estimades,

anònims devessalls de llàgrimes.

QUASIMODO

Avui ja podem dir que fa fred de valent! Ha estat una Candelera ben ploramiques, glaçada i fosca. Una lectura m'ha dut al Pirineu a l'any 1940, i m'ha presentat persones que necessitaven creuar la frontera. El fred que he viscut avui ha esdevingut un nexe amb el drama que llegia: la lectura me'n transmetia. Els drames personals sovint són reduïts a xifres, però quan et poses a la pell d'un d'aquells que els va viure, hi veus clar què s'amaga darrere i que sovint, tal vegada per autodefensa, no es fa evident. Xifres: de deportats, exiliats, perseguits... Xifres! Amagant el fred, la fam, la desolació, la solitud, la desesperació, la tristesa, l'enyorança i tants d'altres neguits que sovint les xifres no ens permeten veure. Com hauríem viscut un dia com el d'avui justs d'abric, sense res per dur-nos a la boca i travessant boscos i passos fronterers fugint de la mort, amb la por al cos, deixant-ho tot arrere?

Aquesta setmana començava amb el 30 de gener, dia de la pau i de la no-violència. Sempre he pensat que és un dia en què hauríem de fomentar la reflexió i el coneixement sobre el drama de la guerra, de les passades i de les que vivim des de la distància. I les que pot ser resten per arribar. Però el frenesí quotidià de l'escola, d'una escola que vol i es veu obligada a abraçar-ho tot i arribar a tot, ha fet que l'efemèride haja passat totalment desapercebuda. No sé si algú més l'haurà comentada a la classe, però em sembla que no. A nivell d'escola només hi ha hagut silenci ofegat per competències, projectes, sortides, claustres i reunions.

Crec que és un indicador clar que potser anem per mal camí. Indica que tendim a l'oblit, a la repetició i a la inèrcia. Que la reflexió, el coneixement i l'empatia no són una prioritat. En una de les seues millors conferències pronunciades després de la 2a Guerra Mundial, Adorno afirmava allò que "l'exigència que Auschwitz no es repetisca és la primera de totes les que cal plantejar a l'educació. Precedix tan absolutament a qualsevol altra que no crec haver de fonamentar-la".

Sorprenentment, seixanta anys i escaig després de la barbàrie continuem estant rodejats de barbàrie i massa ocupats com per reflexionar-hi.

Lessing, Bach, Dresden

2012-01-18T23:34:00.000+01:00

"La guerra se nos presentaba como una cruzada contra las malévolas doctrinas de Hitler, contra el racismo, etc. Y, sin embargo, toda aquella enorme masa de tierra, casi la mitad del área total de África, estaba regida precisamente según la premisa de Hitler de que algunos seres humanos son mejores que otros a causa de la raza. La masa de africanos de todo el continente -o, al menos, aquellos que tenían alguna cultura- se divertía sardónicamente ante el espectáculo de sus amos blancos predicando la cruzada contra el diablo del racismo. Disfrutaban con el espectáculo de los blancos "baases", tan ansiosos por ir a luchar a cualquier frente vecino y contra una doctrina que defenderían hasta la muerte en su propio suelo."

DORIS LESSING - El Cuaderno Dorado

De vegades alguns amics i jo ens hem preguntat què hauria passat si Hitler haguera guanyat la guerra. Admet que és inútil fer conjectures absurdes sobre fets que no han passat, però de vegades no puc deixar de tenir la impressió que algunes coses no haurien anat gaire diferents de com són ara, en aquest món "democràtic" que vivim i que té al darrere tanta fam, misèria, mort, hipocresia i especulació. I on les directrius de la doctrina de Hitler continuen sent, a molts llocs "amics de l'Occident democràtic", una realitat aplicada, deixant a banda els matisos propis de cada època.

Ja he escrit en altres ocasions sobre com algunes lectures, com la que encapçala aquest post, em van fer adonar-me'n de la versió hipòcrita de la II Guerra Mundial que han donat els vencedors i que tenim tan interioritzada. Especialment em va impactar llegir sobre el bombardeig i la massacre sobre Dresden, a les acaballes de la guerra, el qual és vist pels analistes com de baix valor "estratègic": matar per matar, destruir per destruir. No interpreteu en aquesta esquerda de la historiografia oficial una justificació o exaltació del nazisme: és abominable! Però lluny de congratular-nos de ser els bons, hauríem de reconèixer i identificar la hipocresia i abominacions que s'han comés en nom de la "democràcia". Entre cometes. Perquè ben mirat, com reflecteix Lessing en El Cuaderno Dorado, uns i altres no eren tan diferents.

El tema de com va poder passar el que va passar en una societat com l'alemanya em fascina. Quan més llegeixo, me n'adono que les contradiccions i els comportaments dels alemanys d'entreguerres són les nostres pròpies contradiccions i comportaments, tant a nivell individual com col·lectiu. I que uns fets portaran i porten a uns altres si no sabem estar suficientment atents. És per això que potser m'atraga tant aqueixa cultura, que ha donat de sí part d'allò que més estime i forma part de la meua forma d'estar en el món (Bach i la seua música per davant de moltes altres coses) i al mateix temps va arribar a ser senyera de la ideologia més detestable que puga haver existit a la Terra. I que malauradament encara avui, malgrat la victòria dels "bons demòcrates", esquitxa més les nostres societats del que estaríem disposats a admetre. Per desgràcia, no pren una forma tan clara i nítida com ho va fer en l'Alemanya dels anys trenta que ens permeta identificar-la fàcilment.

Però contraposant aquesta càrrega de pessimisme, trobem també l'esperança, l'afany per millorar i refer-se, tot aprenent dels errors comesos. I això també ho trobem a Dresden, que en mig segle ha sabut recuperar el millor d'ella mateixa després de la seua total destrucció. Allà, a la Kreuzkirche, s'hi guarda una creu feta amb les restes de la catedral de Coventry: la destrucció d'una i altra ciutat té, malgrat que una fou duta a terme pels bons i l'altra pels dolents, les mateixes causes fosques que s'amaguen en el fons de la nostra condició humana.

És a Dresden que em duran dintre de poc temps les meues passes. Aprofitaré l'avinentesa per resseguir les passes del genial compositor, visitant alguns llocs on va treballar i estar-hi (Dresden, Leipzig, Postdam) i escoltar en aquests escenaris el millor de la seua música en directe... Quines ganes! Estic segur que serà un viatge ple de sensacions i nous descobriments. Sempre havia desitjat estar present en moments màgics com els que apareixen en els vídeos, i més en llocs tan emblemàtics i amb aquesta càrrega simbòlica tan gran.

Quines ganes!

Januari

2012-01-03T23:42:00.001+01:00

De vegades em pregunte per què el nom dels mesos s'ha mantingut inamovible, però el ben cert que continuem dedicant el primer més de l'any a Janus, el déu de dues cares: l'una que escruta el passat, i l'altra que té poder visionari sobre el futur. Aquest poder, donat a Janus per Saturn, déu del cicle temporal, li permet decidir sàviament sobre el present, cosa que el converteix en el déu dels canvis i les transicions. Quin millor més a dedicar-li que el que obre les portes de l'any?

Avui li he rendit culte, tot fent un passeig agradable pel meu passat. Avinguda del Regne avall, he fet el mateix camí que feia cada dia durant els anys d'estudi ara en fa deu (!). Tot més o menys igual, llevat d'alguns detalls aparentment sense importància. Continuava el mateix quiosquer sobre la vorera; també les palmeres, les fonts... fins i tot he cregut reconèixer algun veí. I el forn Avenida: exquisit! Encara t'atén si hi vas la mateixa parella de iaios entranyables... un dels pocs llocs a ciutat que encara ho fan en valencià! He trobat tancades, però, les sales de cinema independent, tot un indicador del camí que ha pres la ciutat de València. I el bar dels madriles: una gran pèrdua...

Ara fa deu anys tenia una visió meua de com sóc ara no tan diferent del que he esdevingut. Han canviat els escenaris previstos, algunes persones han desaparegut i n'han aparegut de noves, però no vaig errar massa en els meus càlculs i aspiracions. Però me n'he adonat que un cop superades les oposicions, assolits els reptes que tenia, potser cal ara donar-los-hi forma als nous. Els hi tinc, però fins avui els veia molt obtusos i llunyans, com si no anaren amb mi... Cal comprometre's i treballar-hi de valent, però sense obsessionar-se. Les coses poden no eixir com u les espera, i no per això podem dir que hagen eixit malament.

Aquesta és potser la saviesa de Janus: viure el present amb equilibri entre el passat i el futur, definir el nostre ser d'acord a allò que ens ha ajudat a ser com som, i allò al que aspirem a arribar. En cas contrari, correm el risc o bé de viure ancorats en el passat, o bé de somiar truites. Potser també de no viure amb suficient intensitat el nostre present pensant en un futur que mai arriba. Aquesta saviesa januària ens permet redefinir-nos contínuament: si d'una cosa me n'he adonat avui fent els camins de fa deu anys, era que jo no era pas el mateix. Algunes coses, però, romanien inalterables: continuava sent el ximplet maldestre que no mira a terra, atret pels mil i un detalls per damunt del meu cap, un cap il·lusionat encara per moltes coses i que ha tingut la sort de viure un altre gener que obre la porta d'un 2012 en què poden canviar moltes coses. O no, qui ho sap.

Si us agrada la mitologia us resultarà ben curiós de saber que el culte al déu Janus va ser disfressat de manera intel·ligent pels pagans! Continuaren rendint-li culte en els moments de trànsit i canvi anual: els solsticis. No és casualitat que al voltant d'ells se situen les festes a Sant Joan: Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, representants respectius del passat (el ritu iniciàtic, el baptisme, personificat en el Baptista) i del futur (l'Evangelista, autor de l'Apocalipsi), disfresses doncs dels dos rostres de Janus cristianitzat. A València hi tenim Sant Joan del Mercat, que ben mirat, és tot un temple al déu.

I és que de sant Joan de Juny, a sant Joan de Nadal, sis mesos van. La dita més comú amaga un significat profund sobre les coses. No deixe de soprendre'm!

2012

2012-01-01T06:55:00.000+01:00

Bon any que entra a tots! Temps de renovar propòsits i posar-se'n de nous... Jo no puc més que aconsellar tres que m'han anat molt bé en aquest any que hem deixat:

Guaita de tant en tant i contempla la posta o la sortida de sol. Fer-ho t'ajudarà a percebre la grandesa del món on vivim.
Reserva't uns deu minuts al dia per estar assegut en silenci preguntant-te sobre què sents. Com saps què vols si mai no t'escoltes? Afegeix-ne deu més per no pensar en res i mesclar-te amb el silenci.
Davant de les situacions desagradables, afegeix un bri saludable d'ironia. T'ajudarà a relativitzar-ne les causes i conseqüències, i a afrontar amb força les transformacions.
N'havia dit tres? Afegiria també deixar-se sempre dur per la curiositat, arribar a veure-ho tot de nou amb uns ulls de nen que vol conèixer: camina, passeja, viatja, observa... i introdueix petits canvis en les rutines diàries que et mostren punts de vista diferents sobre les coses.

Amb això jo ja vaig més que aviat. Fer més esport? Estudiar més? Deixar de fumar? Fer dieta per aprimar? Bah! Tot és accessori. Menja com un porc, fuma com un carreter, beu com un cosac i dorm la mona al sofà durant hores si vols, què més dóna? Allò important és sentir-se bé amb un mateix! Això sí, no oblidem com de bé se sent un després d'haver fet esport, haver menjat bé i d'haver acomplit amb els propòsits de treball prefixats... ;-)

M'agrada una frase de Foucault que sintetitza els meus propòsits davant de l'any que comença: faré el que vulga fer de mi a cada moment. Al marge de convencions, pressions, estereotips i tendències... ací estic jo!

Inferno

2011-12-31T14:12:00.000+01:00

Demaní un full informatiu sobre l'exposició del segle d'or de la pintura portuguesa; el responsable de la recepció del Pius V va ser clar i explícit: -S'han esgotat, i no es reeditarà perquè ací no ens donen diners ni per a pipes-. Més clar aigua. Així doncs, no em quedava més remei que pegar una volta per l'exposició a veure què tal.

I fou allà que em trobí l'Inferno, d'autor desconegut, que penjava a les parets d'un monestir de Lisboa.

Gore, no creieu? Deixant a banda la seua vàlua artística, hui aquesta representació desperta un sentiment ben diferent a la que despertava en el moment de la seua creació: ningú es creu aquesta història de l'infern (tret d'algun oient de Radio Maria i algun beatet extasiat), i més aviat, el quadre desperta el riure i el comentari jocós. Durant segles, però, la por a les tortures ací descrites era una eina ben útil per controlar la gent: les accions, el pensament, els costums, el dia a dia... tot estava regulat, i qualsevol desviació acabaria a la caldera! (Almenys, ben segur, en el patíbul).

Però... podem viure satisfets d'aquesta superació de la por a l'infern? És fàcil creure's superior a aquest grapat de crèduls que es creien el rotllo aquest, però avui el mite de l'infern ha estat substituït per altres igual o més absurdes. Ens fan creure que es treballa cap a una societat igualitària, on tots tindran treball, on es mantindran les prestacions de l'estat del benestar, on se sotmetrà la tirania i es defensaran plenament els drets humans arreu del món. A canvi, però, hem de "portar-nos bé" i no protestar davant les retallades del poc que tenim (i que no ens ho regalen, és nostre!), de la minva dels nostres drets, i de tres o quatre guerres de no res per mantenir a ratlla "els enemics de la llibertat i dels drets humans". En realitat, ens posen directament a la caldera, i ens prometen que si aguantem ferms, en un futur no massa llunyà gaudirem d'aquest paradís, on tot seran falleres, i passa-carrers, i formules 1, i treball per a tots, i una distribució justa dels recursos, on la igualtat d'oportunitats serà efectiva, i on tindrem més diners que pesarem. Hi ha una nova por: si no fem cas de les seues tesis, aquest "benestar" que gaudim s'acabarà! (Diem-ne que la caldera deixarà de bullir). Inversament a l'Inferno, ens fan mirar-nos en una societat utòpica, del tot falsa i allunyada de les decisions polítiques i econòmiques que es prenen, on només viurà infeliç aquell qui no comparteix la ideologia dominant.

Mentrestant, la informació que ens arriba sobre el que passa realment és del tot manipulada. En llegir la (Des)educación, de Chomsky, la seua visió (ben documentada) dels afers que durant els anys huitanta els EEUU tingueren als països d'Amèrica Central (Nicaragua, Hondures, El Salvador), contraposada a la visió oficial que llavors oferien els mitjans de comunicació, no puc deixar de pensar que fan de nosaltres el que volen. Us en recomane la lectura: n'és només un exemple, de la quantitat de merda que hi ha escampada i que ens amaguen. A tots els nivells.

Es queixa hui Martí Gómez al diari Ara que "el més alarmant és l'apatia, la falta de rebel·lió, l'acolloniment, perquè cada dia bombardegen amb noves mesures d'austeritat". Mesures que haurien de despertar-nos i fer-nos veure què passa... però que s'acompanyen d'una maquinària molt útil, malgrat que subtil, que ens manté asseguts a la cadira. Por sumada a propaganda, a idiotització i a incultura. És casual que a València els museus, com el Pius V, caiguen a trossos, mentre que hi ha qui s'embutxaca milions d'euros amb el pretext dels grans events que tants "beneficis" ens aporten?

Només cal veure la televisió per veure en qui i en què té posats els ulls la gent. Quins ideals s'hi reflecteixen, quins ídols hi apareixen i quin missatge ens donen? La contestació és depriment. Tenim un país de gent preocupada per quin fantotxe es folla a quin altre, i si la famosilla de torn li ha dit puta o mamona la famosilla amb qui comparteix plató de televisió... i que preguntat per política, només contesta amb idees prefixades molt útils a l'engranatge propagandístic: "tots són uns lladres". Millor no interessar-s'hi.

Llegia en relació a l'obra Hapiness, de Yue Minjun (exposada a l'IVAM), que "nosaltres som ostatges dels ídols que manipulen la societat. Els ídols influeixen i manipulen la nostra vida, la fan absurda i la desposseeixen de gust. La revolució cultural xinesa esdevingué un mètode propagandístic de presentació d'ídols que havien de ser model de la societat, i que l'havien de mostrar afable i somrient". Tant de bo arribarem, almenys, a aquest nivell, perquè avui els ídols amb què ens despersonalitzen són sords, malparlats, barroers i infames. Són els dimonis del quadre que ajuden el poder a arrencar-nos els mugrons amb les tenalles!

Armes? N'hi ha de ben poques, però suficients. I una d'elles és la ironia que reflecteix Hapiness, capaç de soscavar qualsevol ídol. I com no, un pessimisme constructiu que ens ajude a eixir de la caldera.

Entelèquia

2011-12-30T11:59:00.001+01:00

La fageda de Zilbeti, a Navarra, és un bosc d'aquests que desperten admiració i un sentiment de desconcert cap a la grandesa de la natura: és el que hom pot deduir de les imatges que avui apareixen a la televisió, i que em recorden a la Fageda d'en Jordà. Llar de desenes d'espècies animals i vegetals protegides i en perill de desaparèixer, li ha passat el pitjor que li podia haver passat: haver-se format damunt d'un jaciment de magnesita.

"Magnesitas de Navarra" li ha posat l'ull a sobre: la tala ha començat abans de tenir el vist-i-plau de les administracions i el corresponent informe d'impacte ambiental. Però té el recolzament de la majoria de persones que viuen als voltants del bosc, i especialment, del seu alcalde. Han vist "una possibilitat de progrés per al poble, de crear llocs de treball i de guanyar el futur". Una veïna entrevistada a la televisió deia que "primer cal mirar per els persones", després ja vindrien "els animalons i els arbres i totes aquestes històries". Perdoneu-me la grolleria, però no es pot ser més imbècil.

Actualment, els habitants de la vall de Zilbeti es dediquen a la ramaderia, a l'explotació dels boscos i altres feines agràries. Ara ve l'empresa minera: arrasa el paratge, n'extreu la magnetita, i dóna llocs de treball. Fantàstic! D'ací uns anys, quan n'haja extret les 800 tones previstes, serà el moment de plegar. Els habitants de la vall es quedaran sense feina, amb la vall arrasada i sense possibilitat de tornar a les feines anteriors... Com és possible que no ho vegin, això? Ah! És clar! N'hi ha qui s'encarrega de vendre la moto: qui s'embutxacarà un bon grapat de calés i després podrà marxar damunt d'un bon cotxe i comprar-se una casa on li abellisca. Segurament, entre ells hi comptem l'alcalde, tan interessat hui en la construcció de la mina a cel obert!

Davant dels fets, sent un sentiment contradictori. Per una banda, ho considero escandalós i em posa malalt que encara, avui en dia, es donen situacions d'aquesta mena, i que l'excusa dels "llocs de treball" servisca per a justificar-ho tot: rebaixar els nostres drets, contaminar, destruir el medi... Però per altra, me n'adone que els agents que destrueixen avui la vall de Zilbeti (i tants d'altres arreu del planeta!) no són una entelèquia, sinó que només fan que satisfer la demanada de primeres matèries... per fabricar els productes que NOSALTRES comprem. I que, amb una mica de sort, aguantaran uns quants anys amb nosaltres per convertir-se, en poc temps, en una muntanya de fem. I vindran més novetats, i les voldrem també, i les que ja havíem comprat i que feia poc ens semblaven la panacea, llavors seran una andròmina inservible!

És a dir, que estem immersos en una espiral que converteix el nostre planeta en merda. Davant d'aquest fet, hi ha dues sortides possibles per buscar la coherència: o bé canvie el meu estil de vida i els hàbits de consum per contribuir a que episodis així no es repetisquen... o bé n'assumisc la merda, i coneguts els beneficis a curt i mitjà termini que em proporciona la destrucció del medi, afegisc la meua veu a la dels qui estan tan d'acord i més i hi veuen una forma de progrés. Què m'importa a mi, al capdavall, la vall de Zilbeti, si no la coneixia fins que "Magnesitas de Navarra" li va posar els seus ulls a sobre!?

Aquesta darrera opció, malgrat que siga ara per ara la més coherent, em deixa un sentiment amarg: violaria els meus principis. Malgrat que ja podem considerar que Zilbeti se n'ha anat a la merda, ens queda encara molt per fer per salvar el poc que queda del nostre món. Entrebancs? Molts! El principal, que el que no passa al costat de casa sembla que no passi: el que no coneixem, el que no veiem, no existeix. I ja s'encarreguen que no ho coneguem ni ho veiem!

Però quan arribi el dia que la temperatura del planeta haja pujat de manera alarmant, la gent muira encara més de càncers i malalties respiratòries, s'hi haja reduït la biodiversitat fins a la destrucció total dels principals ecosistemes de la terra, puge el nivell del mar, la xifra de morts de fam sigui alarmant i vergonyosa, grans extensions del planeta, avui habitades per milions de persones, queden inhabitables i convertides en un desert... llavors direm que no hauríem d'haver arribat a aquell extrem i que no ens ho mereixem... no?

No n'estic segur. Perquè els destructors del planeta no són una entelèquia. Som nosaltres. I davant d'això ens hauríem de repensar quines són les nostres necessitats amb una mica de perspectiva de futur. Perquè la realitat és que tot això s'acaba.

Nit màgica

2011-12-24T20:51:00.002+01:00

Algunes melodies del Nadal als Països Catalans s'han convertit en un pilar de la nostra identitat i de la nostra cultura: el Cant dels ocells... qui no s'emociona en sentir-lo? El desembre congelat, personalment, em transmet un sentiment especial. Però entre tantes i tantes melodies tan nostrades hi ha una que ens ha arribat des de la nit dels temps, i que des de llavors continua sonant any rere any en molts llocs de la nostra geografia, en alguns d'ells, com Palma o l'Alguer, de forma ininterrompuda des de fa centenars d'anys: es tracta del cant de la sibil·la. És a aquesta melodia que vull dedicar-li aquest post.

La sibil·la pagana era una pitonissa que, en estat de trànsit, es comunicava directament amb els déus i comunicava als hòmens un missatge sobre l'esdevenidor. Michelangelo va fer una magnífica representació de les sibil·les més famoses de l'Antiguitat a la Capella Sixtina. Aquesta figura sagrada i esotèrica es va resistir a desaparèixer amb l'arribada del cristianisme, i finalment fou assimilada a l'anunci de la tornada del Messies per part de la tradició catòlica. Malgrat la seua prohibició al concili de Trento, es va mantenir a Mallorca i l'Alguer i altres llocs de la Mediterrània, i d'allà ha saltat de nou, com una espurna, a altres llocs com Barcelona, Vic, Capdepera, Gandia, Algemesí, etc. Durant milers d'anys va estar, i ho és encara, una dona qui s'encarrega d'aquest paper intermediari entre Déu i els hòmens, i durant una nit, la nit màgica de Nadal, ens transmet un missatge diví: la possible arribada del Judici Final.

I és que enmig de la disbauxa nadalenca, entre fum de gambes i safates de torrons, la sibil·la ens recorda el caràcter màgic d'aquesta nit, la tercera després que el sol haja estat parat al cel durant tres dies. I ens adverteix de la imminent arribada del Judici, de la fi del món, de la possible arribada de la nit eterna. Però el dia de Nadal, malgrat l'advertiment de la Sibil·la, el sol començarà a pujar de nou en el cel anunciant l'arribada de l'estiu d'ací a sis mesos... L'any vinent, però, ens tornarà a recordar la possibilitat que això no passe. Seria llavors el moment en què, a jorn de judici, Ell veurà hi ha fet servici...

Us deixo algunes de les millors versions que he trobat per Youtube. Després d'aquest cant, de nou, alegria, festa i retrobaments: un molt bon Nadal a tots!!!

Invasió subtil

2011-12-06T14:01:00.001+01:00

Cotxe / coche; ordinador / ordenador; cara / cara; porta / puerta; esotèric / esotérico; col·legi / colegio; universitat / universidad... I així, fins la infinitud de semblances en el lèxic que trobem entre el català i el castellà. Milers i milers de paraules i expressions comuns! Alarmant? Més aviat, habitual entre llengües veïnes que provenen d'un mateix tronc. No totes les semblances són castellanismes! N'hi ha, però, quan deixem de costat una paraula nostrada per introduir d'altra d'ús habitual en castellà.

Sovint els valencians tenim l'etiqueta de ser els qui més castellanismes aportem a la llengua. I en tenim molts! Per tant, som els qui més paraules nostres enterrem en el cementeri de l'oblit. Malauradament, la normalització lingüística ha calat a València fins a cert punt, i no ha pogut escampar l'hàbit de substituir castellanismes que taquen la parla com "hasta", "entonces" o "pos". No obstant, haig de defendre ací algunes expressions valencianes que, malgrat semblants al castellà, són plenament vàlides i formen part de les arrels de la llengua des de ben antic. De fet, moltes d'aquestes són més antigues que els equivalents en l'estàndard oriental, i el seu ús no ha implicat mai l'abandó de cap altra expressió genuïna.

Actualment existeix la moda no escrita que ens porta a menysprear, entre dues paraules, la que més s'assembla al castellà. Canviem servici per servei; tir per tret; pegar una volta per fer un volt; parèixer per semblar; calcetí per mitjó... quan totes elles són correctes i no caldria fer cap "canvi" per corregir-nos. No dic que de tant en tant calga depurar la nostra parla, però aquest criteri de "semblança o no semblança amb el castellà" em sembla del tot inexacte. En cas que no siga ben evident, cal filar molt prim per veure si una paraula és o no un castellanisme. Així, en molts casos, defugint certs mots sense haver-ne discernit una mica ens porta a despersonalitzar la llengua i a allunyar l'estàndard del col·loquial de manera innecessària.

També sol passar que hom se sent satisfet quan esquiva aquestes paraules "prohibides" o "sospitoses" de ser castellanismes (quan en realitat, no ho són), i no se n'adona que la interferència lingüística va més enllà del lèxic. En efecte, trobe més alarmant els calcs sintàctics cada vegada més comuns, que ens porten a dir "em vaig al supermercat", o "s'ho donaré demà", o "no hi ha", en lloc de "me'n vaig al supermercat", "li ho donaré demà / l'hi donaré demà" o "no n'hi ha". O tants d'altres, com l'ús de preposicions i conjuncions com "encara que", "així que", etc. Una llista que mai s'acaba!

Aquests són els castellanismes i calcs lingüístics que més hauríem de vigilar, perquè són els que canvien l'estructura mateixa de la llengua i la manera de pensar que s'hi acompanya. Els canvis i intercanvis lèxics són, fins a cert punt, habituals, enriquidors i oxigenadors.

Sovint ens passa que coneixem la nostra variant de l'estàndard lingüístic, però ignorem la resta: açò no deixa de ser símptoma d'una anomalia sociolingüística. Me n'adone que aquest fet en Barcelona és molt habitual. Crec que també és normal: gran part de la producció en català (premsa, televisió) es fa emprant l'estàndard oriental barceloní, i arriben ben pocs textos d'altres contrades del domini lingüístic. En altres llocs, a banda de la (minsa) producció local, arriba gran cosa de Barcelona, principalment. La solució té una doble cara. La primera, improbable: tan de bo des de València o Mallorca hi hagués una televisió i una premsa en català amb tanta força com les que hi ha aquí, a la capital catalana. Però l'altra, la d'indagar i conèixer els racons de la llengua, està a l'abast de tots.

Avui he trobat un bloc força interessant, dubtesdellengua.blogspot.com escrit des del Verger. Donada la situació que vivim, en un procés de normalització lingüística que mai acaba, iniciatives així, amb les que poder regar i podar de tant en tant la nostra parla, haurien de ser més habituals. Si en trobeu d'altres no dubteu en passar-me-les!

Reconeixements

2011-11-27T14:30:00.234+01:00

Per a qualsevol manifestació cultural, passar a trobar-se dintre del catàleg d'aquelles que són reconegudes com a "patrimoni de la humanitat" per la UNESCO és una fita més que remarcable. Què és el que realment s'hi premia amb tal reconeixement? Crec que es considera, més enllà del valor intrínsec, també la singularitat de la manifestació reconeguda, l'aportació al patrimoni de tots, el treball i la significació dintre de la societat en què s'hi dóna.

Les Festes a la Mare de Déu de la Salut, per les quals durant tants anys m'he deixat la pell, seran avaluades en poques hores. Tothom ha seguit nerviós aquesta matinada passada l'assemblea de la UNESCO que havia d'avaluar les festes, però finalment, com que amb les coses de palau, val més asseure's, no ha donat temps i serà demà quan ho siguen. Davant d'aquest fet tinc sentiments contradictoris: em costa posicionar-me a favor o en contra... o dit d'altra manera: crec que no tot seran flors i violes en cas que l'assemblea en faça una avaluació positiva.

No penseu que no m'estime les festes. Les he viscut, hi he treballat, i el que hi treballaré! Però per una banda, cal plantejar-se els motius pels que s'ha impulsat la candidatura, i d'altra banda, les conseqüències que tindria per a la mateixa efemèride rebre aquest reconeixement.

No dubte que entre els motius que han portat a treballar per la candidatura hi ha l'afany de treballar per la Festa i de donar-la a conèixer: perquè se la valora i perquè se l'estima. Però també crec que hi ha molt d'autobombo i donar-se a conèixer seguint la filosofia de "i mira jo, jo més". En aquest món globalitzat que tenim davant nostre, sembla ser que del que no s'hi parla, no existeix. Tenim una necessitat constant, ja no a nivell social, sinó també personal, de mostrar-nos, d'ensenyar descaradament la nostra intimitat: al facebook, al twitter... hom exhibeix tot allò que fa, i s'hi crea una imatge determinada de cara a la resta. És normal, doncs, que aquesta necessitat es trasllade a allò col·lectiu, com la nostra Festa. Festa que podem definir com un entramat ben complex on s'apleguen milers de persones en poques hores, amb mil i una motivacions: religiosa, cultural, familiar... motivacions entre les quals està, com en tot, el lluïment de tratge.

No puc evitar pensar que és aquesta darrera la que més ha influït a l'hora de promocionar "mundialment" la Festa. No ho mire del tot malament, però crec que s'ha fet sense prevenir-ne les conseqüències i sense acompanyar-hi propostes de millora que permeten compaginar la festa que tenim amb la que tindrem en cas que hi assisteixin, posat el cas, milers de persones de fora del poble. Podem comparar l'actitud de la gent que participa en altres manifestacions similars, com el Corpus de València, el Sexenni de Morella, o el Quinquenni de Titaguas, i observe que hem perdut una mica el nord. Segur que molts algemesinencs no coneixeran més d'una d'aquestes festes, si no cap d'elles. Fet simptomàtic de la poca cohesió cultural que ens queda als valencians, i contradictori també: si tant important és per a nosaltres la festa, com és que no hem indagat més enllà d'aquesta per veure els elements que en ella trobem que ens defineixen com a valencians? Tanmateix, aquestes altres festes, malgrat que reconegudes i viscudes per milers de persones, no necessiten (trobe jo) tan d'autobombo, perquè tenen sentit per elles mateixes. I heus aquí el perill més gran que jo observe: que la participació i valoració que des del poble es faça de la festa no tinguen a veure amb la Festa en sí, sinó amb la imatge que es té (mundialment) de l'efemèride. És a dir, participem perquè ens ho creiem o participem per tan bé com queda?

Cadascú es contestarà d'una manera o altra la pregunta. Partisc sempre de la idea que totes les motivacions són lícites: des de el sentiment religiós més profund, fins al lluïment de tratge i reforç de les relacions socials. Però hem de tenir clar una cosa: aquesta darrera motivació no ha estat un pilar de la festa mai, ni mai ho serà. Perquè normalment sol passar que qui hi treballa força, no lluu, i qui lluu sol ser qui no ha fotut ni brot. Si ens contestem la pregunta adés esmentada amb motivacions que tenen a veure amb la nostra cultura, personalitat com a poble, costums, tradicions, creences... llavors ens hem de preguntar si realment ens fa falta ser tan coneguts, "mundialment" parlant. I si el fet de ser tan coneguts serà bo per a la mateixa Festa o no.

Anem per parts. Primerament, comentem un fet que no ha de passar per alt. I és que la Festa de la Mare de Déu, entre els valencians, té cert estigma: el fet que té elements que ens agermanen amb els catalans. Estigma, perquè no dir-ho, que ha fet que s'haja tingut durant anys en un calaix del Palau de la Generalitat, governat pel PP i els sectors més anticatalanistes, l'expedient per declarar la Festa bé d'interès immaterial del País Valencià. Finalment ha estat declarada a corre-cuita, ja que era un requisit necessari per tal que la candidatura passés a ser discutida per al UNESCO. Potser haja ajudat el fet que l'Ajuntament d'Algemesí i el Govern de la Generalitat són, després de molts anys, del mateix signe polític. També cal veure que la valencianitat "oficial" es basteix a partir de molts altres elements culturals i folklòrics, però del folklore de pas-doble i pandereta (falles, pas-dobles, la paella, l'orxata, xufa i fartons, bellees del foc i noves glòries a Espanya), del qual queda lluny de manifestacions culturals i festives com la nostra Festa. Fins i tot la nostra llengua és un element "folklóric" més per a una part important de valencians, que no un element de cohesió, l'ús del qual fóra símptoma d'una normalitat com a poble. Negar aquesta realitat és hipòcrita.

Dins d'aquest context, la coneixença que els valencians tenim d'aquesta Festa i d'altres similars és més aviat pobra i anecdòtica. Tothom coneix les falles i les fogueres de Sant Joan, però poca gent sap què són això de les festes a les marededéus trobades, vincle amb el treball i els fruits de la terra en una societat durant segles agrària. És cert que cada vegada n'ha sentit parlar més gent, i el fet que la muixeranga es proposés en el seu dia com a himne del País Valencià l'ha portada més enllà dels límits del terme municipal. També és cert que cada vegada més es deixen veure forasters cada 7 i 8 de setembre: persones de pobles i comarques veïnes encuriosides per algun reportatge de la televisió autonòmica o alguna lectura sobre la Festa.

El reconeixement de la UNESCO pot fer, i crec que seria positiu, que els valencians valoren més la nostra Festa i la senten i la valoren com a part del seu tarannà i de la seua valencianitat. Però pensem que la declaració de la UNESCO posarà la Festa en el punt de mira de milers i milers de persones. I ens hauríem de preguntar si la Festa, i nosaltres com a poble, estem preparats per esdevenir un fet multitudinari. Millor dit: ens ho hauríem d'haver preguntat abans d'encetar aquest procés de divulgació.

Quina és la natura de la Festa? Aquesta Festa (bàsicament una processó que passa per carrers estrets i tortuosos durant poques hores), convida a convertir-se en una manifestació multitudinària com siguen les fogueres, la tomatina de Bunyol o els passa-carrers falleros? Pot ser que esdevenir multitudinària puga acabar amb la seua màgia i la seua raó de ser? Quines molèsties pot crear l'assistència massiva de públic d'altres contrades als participants i gent del poble? En les condicions actuals, oferirem la possibilitat de presenciar la Festa d'una manera digna als possibles visitants, o s'hauran de conformar en tenir sort de poder guaitar la processó alguna estona des d'alguna cantonada? Quines possibilitats d'estança tindrien els visitants, i alternatives de lleure (museus, restaurants, horaris de visita dels pocs monuments...) per tal d'evitar massificar la Festa? Quines millores podríem introduir per tal de compatibilitzar els diferents aspectes que formen la Festa davant un allau de visitants?

Potser semble que estiga en contra del reconeixement de la UNESCO, i no és cert. Seria el primer en alegrar-me, però no puc deixar de pensar que no s'ha fet de la manera que caldria: no ha anat acompanyat d'una reflexió prèvia de tots els implicats en la Festa dels pros i contres que s'hi acompanyen. És ara, doncs, per tal que no semble que em només em queixe i no aporte res, que vull fer unes propostes humils donat que, en cas que demà l'avaluació que l'assemblea de la UNESCO siga positiva, ens haurem de posar ràpidament les piles perquè la cosa no ens pille desprevinguts!

En primer lloc, cal pensar en els visitants: si una cosa està clara, és que aquest reconeixement serà una crida per a molts turistes i domingueros que voldran saber què és això de la Festa a la Mare de Déu en primera persona. Caldria fer, doncs, una guia ben feta: on allotjar-se, llocs d'interès (no només del poble, sinó de la zona, de València a Xàtiva), efemèrides culturals i festives paregudes que esdevenen pels volts del poble a principis de setembre (les festes de l'Alcúdia, de Sueca -similars a les de la Mare de Déu, amb elements festius igual de valuosos, com el ball de negrets-, per exemple). Caldria també pensar en la infraestructura necessària per facilitar les coses: aparcaments, activitats (horaris del museu de la Festa, rutes pel terme, dignificació del museu parroquial, etc), oferta gastronòmica... Una bona idea seria, durant el primer cap de setmana de setembre previ a la festa (o darrer d'agost), de fer un aplec de danses rituals del País Valencià i d'altres manifestacions festives emparentades amb la nostra, similar al que es fa pel maig sobre muixerangues, per posar en valor i donar a conèixer que més que una manifestació "única", és una cara més d'una manifestació estesa pel nostre territori i que ens defineix com a poble.

D'altra banda, en vistes a posar en valor les processons i evitar que una massiva assistència de curiosos pogueren fer malbé la seva màgia i entorpir el seu desenvolupament, caldria pensar en com compaginar una i altra cosa. Potser una solució molt bona seria promocionar només la processó de volta general, i canviar el sentit del seu recorregut: que comencés pel carrer Muntanya, ja que és el més ample i és per això on es podria gestionar millor la presència de curiosos i visitants. Seria del tot il·lògic que el carrer que més gent pot acollir (es podria engalanar, i fins i tot, muntar cadafals per poder veure el pas de la processó) veiés passar la processó a les dues de la matinada acompanyada, com sovint passa, de les bosses de fem dels veïns. (D'altra banda, seria una estampa molt bonica - i durant segles mai vista- veure la muixeranga avançar pel carrer major emmarcada per la vista del campanar barroc. També s'aconseguiria que el pas pels altres carrers, en ser més tard i en ser aquests més estrets, tingués un caràcter més íntim per a la gent del poble. En realitat la processó tenia aquest sentit, com la resta de processons de l'any, el qual es va canviar a causa de la collita de l'arròs: els llauradors rics volien veure la processó passar per sa casa un cop enllestides les feines del camp.)

Mentre dura el recorregut de la processó, caldria que hi hagués activitats alternatives per als vistiants: el museu de la Festa hauria de ser obert, pantalles gegants a la plaça, previsió de si hi ha suficient oferta per anar a sopar i què podria fer-se per ampliar-la, etc. Igualment, ens hauríem de plantejar seriosament la durada de la processó de volta general, hui per hui excessivament llarga.

Com veieu, no sóc del tot escèptic sobre les millores que podria comportar el reconeixement de la UNESCO, però és evident que les coses s'han de pensar abans de fer-les, i no a tombs, de pressa i corrents. Aquests que se m'han passat ara pel cap són alguns dels molts aspectes que caldria repensar entre tots de manera serena. D'altra banda, el fet que l'assemblea no reconeguera el valor de les nostres festes, jo hi veuria més que un entrebanc o un revés, una possibilitat de plantejar les coses de manera diferent. M'explico.

I és que en cas d'una negativa podríem aprofitar l'ocasió per a treballar els vincles i el nostre coneixement com a poble: potser seria una bona idea repensar la candidatura, i en lloc d'anar-hi sols, presentar-la conjuntament amb tantes altres manifestacions festives valencianes similars, que podrien encabir-se dintre d'una mateixa denominació, entre les quals comptem no només les que hem dit anteriorment, sinó tantes altres com les danses rituals de Silla (els Porrots), de Peníscola, l'Olleria, de Sueca, l'Alcúdia, i tants altres pobles que són també (i encara) valencians. No seria aquesta una possibilitat de establir vincles i conèixer-nos millor?

La paraula la té ara l'assamblea de la UNESCO. Esperem amb ànsia el veredicte. Siga quin siga, que ens ajude a millorar i a fer la Festa més gran!

Me'n torno a Sau!

2011-11-17T22:30:00.000+01:00

Som com una espècie de caixa de Pandora, una gran caixa dels trons: totes les emocions i vivències que hem tingut estan a dintre guardades. Com els records. Només fa falta l'espurna, l'estímul que esdevinga la drecera per tornar-les a la superfície i reviure allò que hem estat i hem viscut.

La música anava sonant, una cançó rere l'altra. Tornà per uns moments el meu jo de 15, 18 o 21 anys i vaig tornar a reviure les situacions a les quals la música acompanyava: feia tant de temps que no es feien presents que les creia oblidades. Sentiments, enutjos, passions. Anècdotes i mil i una situacions. Persones que em van marcar molt i que ja no hi són. I és que tot passa tan lent, res no ha canviat des d'aquell dia...

Foren moltes les hores d'escoltar aquelles lletres en solitud, en moments de disbauxa, en els trajectes de tren, durant els dies de pluja. Fins que els canvis i les novetats les arraconaren en algun racó de la memòria. Què estrany se'm feia adonar-me que recordava la lletra de cançons després de tants anys! Potser en passi perquè arribaren ben endins? Ben cert és que sí. Quins anys aquells, eh? No és que els enyori, però els valore molt, perquè fou en l'adolescència i joventut que vaig prendre les decisions més importants que m'han dut on sóc ara.

I quin concert! "Pep Sala: 25 anys de Sau"... però que no era un concert de Sau? En cada anècdota contada, en cada comentari, en l'ànima de cada cançó... qui pot dubtar que en Carles Sabater també hi era? Si per mi fou tota una catarsi, imaginem-nos per al Sala...

Gràcies per tot! Tota una experiència tornar per unes hores a Sau!

Això som nosaltres.

2011-11-14T22:47:00.000+01:00

Mireu-se-la com una única criatura, viva, amb les seves parts interrelacionades: això és la Terra. Impressionant i potser més comú del que pensem; gran i insignificant, segons es mire; sempre amb noves sorpreses, malgrat que analitzada i estudiada des de mil i un punts de vista. Entendrem algun dia el seu misteri?

El vídeo l'ha editat Michel König, a partir d'imatges preses des de l'ISS. Paga la pena compartir-lo!

Versos

2011-11-13T14:10:00.001+01:00

Per fi, des que vaig començar a llegir poesia de nou, m'he acabat un poemari: el primer de la mitja dotzena llarga que tinc encetats! I al final d'aquest, m'he trobat un vers en un poema sense nom que considere ben suggeridor i que m'agradaria compartir.

Els mots ja rimen tots, ja només faltes tu, la melodia.

Crec que té molta força, i utilitza les paraules per condensar un sentiment que crec que ens domina: i amb tot això què? Crisi, valors, indignats, tradició, mercats, ciència, espiritualitat, injustícia, religió, corrupció, sentiments, fam, abundància, repartiment, treball, egoisme, ecologia, intuïció, raó, diferència, pluralitat, respecte, drets humans, guerres, esforç, armes... quina música farem sonar amb tot això? Quines notes dominaran els acords?

Qui ho sap? Potser ningú. Però ja posats, sentim-ho, intuïm-ho, creiem-nos-ho i... actuem! Tenim la tasca de convertir la cacofonia actual en una nova melodia.

Estem buscant el cor del cor, crec en la pell del cel, en totes les

formes del dolor, i en la sorra.

Les metàfores morals comencen cada dia.

Hem de salvar, inventar o descobrir una civilització en què

sigui possible buscar-se la vida.

Els mots ja rimen tots, ja només faltes tu, la melodia.

L'únic negoci que dóna és la bondat però és clar que això de la

bondat només es dóna en les espècies que la coneixem, que

som les que sabem fer mals negocis també.

El permís de conduir que us han donat és fals.

ENRIC CASASSES

FOTO: Chema Madoz

Campanes

2011-11-01T23:16:00.000+01:00

Avui, nit de difunts. Confosa amb el halloween, ha perdut tot misteri i caràcter entranyable. Però no hem de deixar de fer pedagogia sobre aquesta nit tenebrosa, una de tantes en què les torres de campanes d'arreu del territori sonaven tota la nit, fet en què rau l'origen de la castanyada. Els campaners, per suportar el fred i fer més lleuger l'esforç, menjaven aliments calòrics com castanyes torrades, panellets, moniatos i d'altres, que ens han quedat en aquest costum tardorenc.

Confesso que sento atracció per les torres de campanes, els seus registres i els missatges que transmetien. La lectura sobre la castanyada me'ls ha recordat, i m'ha fet venir al cap també un dels llibres que més m'ha fet conèixer València, i per tant, estimar-me-la: La ciutat de València, de Sanchis Guarner, que vaig llegir ja fa molts anys. Recorde que en ell s'anomenava un testimoni d'un visitant a la València setcentista, potser de la darreria del sis-cents, el qual descrivia la ciutat com un tortuós laberint ple de torres de campanes, que l'omplien de desenes de sons i missatges cada hora, esdevenint-hi un autèntic caos sonor. Guarner defenia que no hi havia tal caos: la gent coneixia cada campanar, cada campana i els seus missatges, des del Micalet fins al campanar insignificant de qualsevol convent.

Fins i tot, es podia dir que aquesta fesomia era el tret més característic de la ciutat, que amb el pas del temps, s'ha anat diluint fins a gairebé desaparèixer. Desenes de campanars han estat enderrocats; d'altres, han perdut les seves campanes. Però per sort, no totes, i part de les perdudes s'han tornat a fondre. No sé on vaig llegir que durant la guerra civil, el Borrego de Sant Joan del Mercat es va salvar de ser llençada al carrer i fosa degut a què era força estimada pel veïnat: alguns bronzes han sobreviscut fins i tot al fanatisme!

Sé que no sóc parcial, i que tal vegada sigui un somiatruites i un desfasat, però crec que aquest llenguatge sonor que forma part de la nostra cultura no s'hauria de perdre. Des de fa uns anys, sortosament, han revifat les colles de campaners amateurs que en algunes efemèrides fan sonar a mà les campanes d'algunes torres i pobles. Però en nits com aquesta, en què haurien d'acompanyar les ànimes en el seu viatge, romanen silencioses.

I amb aquest silenci s'apaga part de la màgia dels nostres pobles i ciutats.

Toc de difunts solemne al Micalet

Lladres d'infantesa

2011-10-31T19:25:00.000+01:00

Em trobí les dues nenes assegudes al vagó del metro, silencioses, amb la mirada perduda. L'una d'uns set anys, l'altra d'uns cinc. La seva mare, més o menys de la meua edat, els hi donava l'esquena i enraonava amb una jove uns deu anys menor que ella. Ambdues van parar la conversa per retocar el maquillatge i el pentinat. Parlaven de nois. Escoltava frases soltes com "tengo que demostrarle sumisión si quiero conseguirlo", o "si alguna vez me casara con él...". Podeu imaginar el nivell de la conversa i el grau d'estupidesa que la impregnava.

Però això no va ser, per a mi, el més greu. Durant tot el trajecte cap de les dues dones no van adreçar-se a les nenes. I no va ser curt: des d'Arc de Triomf fins a Torrassa. Les nenes van continuar amb la mirada perduda, completament silencioses, sense adreçar-se la mirada entre elles ni a ningun altre passatger. Semblaven abatudes, resignades, perdudes. Suposo també que avorrides com una ostra.

Vaig pensar que en part això era bo per a elles, perquè l'avorriment sol ser el despertador de la imaginació en en un infant. Però el silenci apàtic, aquella mirada, el fet que tampoc intercanviaren jocs o mirades entre elles, em va fer intuir que dintre d'aquells cabets tampoc no hi havia suficient benzina per fer-la enlairar. Aquest silenci i menyspreu que la mare els oferia devia ser més habitual del que seria desitjable. I sense experiències, sense històries, contes... poc lluny podien anar aquestes nenes pel regne de la fantasia.

Llavors em va costar reprimir el desig de dir-li a la joveneta que per favor, si aconseguia follar-se al tio que pretenia, utilitzara un preservatiu. Que tenir fills per tractar-los d'aquella manera com mostrava la seva... amiga? tieta? germana? era bastant inhumà.

Però segurament el condó el descartaria, per pecaminós. Ja se sap el tipus de "religiositat" que es ven avui. I els fills, bah! Una càrrega més en aquest paper de dona-submisa-busca-home-que-la-prenyi.

Patètic i trist. Però molt habitual, desgraciadament. Quants infants hi avui buits com aquestes nenes? Crec que és de Martí Domínguez allò de "xiquets, infants, al·lots, sòcols i capitells de les pàtries". Quin futur volem bastir si estem carregant-nos la infància?

És un tema que crec que és més greu del que sembla, i potser és una de les causes dels problemes de l'educació. Està molt de moda parlar del primer any de vida: com ha de ser el part, si alletar o no els nadons, com estimular-los... Aquesta extensa bibliografia salta, de sobte, als problemes de l'adolescència: violència, drogues, fracàs escolar... Entremig s'ha quedat l'etapa de l'educació primària, en què generalment sembla que els nens creixin sols sotmesos com estan a tot tipus d'estímuls, la major part molt discutibles. Potser ha començat l'hora de veure què passa durant aquells anys, i començar a mirar pels infants. Ens evitaríem aquest munt de problemes que apareixen, "de sobte", quan el nen esdevé adolescent i segurament seria una bona manera de llaurar un bon futur per tothom.

Aquests dies s'ha sentit dir que ha nascut l'infant que arrodoneix la xifra dels 7.000 milions d'habitants a la Terra. Parem aquesta barbaritat. Caldria, en lloc de tenir tants fills, aprendre a acollir una mica millor els que ja hi són entre nosaltres.

Sinestèsies

2011-10-30T09:57:00.000+01:00

Per casualitat trobí un poema de Joan Maragall sobre la tardor. El vocabulari poc comú, però no massa complicat... És un poema que et transmet la tardor a través de tots els sentits: parla de les sensacions del vent fred sobre la pell, del gust i olor de les castanyes, dels colors i la llum dels dies tardorencs, del so de l'oreig i les fulles quan cauen.

En principi, treball feixuc i poc productiu. Cares de pòquer i llacunes mentals. Què volia dir...? Sense resposta. Però un dia vingué en S. amb un somriure d'orella a orella arremangant-se la màniga i ensenyant-me la pell del braç mentre em deia: -comença com un gran ressecament... com diu el poema! Se m'ha assecat la pell del braç-. Dos dies després una nena comentava que havia vist un cap-tard violeta a Montjuïc: com el del poema.

I a poc a poc el poema ha calat. L'han après (alguns encara en procés) i, el que és més important, han après a viure les experiències quotidianes des d'un altre punt de vista: han sentit que tot allò que els hi passa està ple de bellesa. Que la poesia també hi parla. Que cal estar atents i tenir els ulls ben oberts per apreciar i valorar les coses que no són "importants", però que donen sentit i bellesa al nostre ara i aquí.

Com ho fa la tardor i els seus espectacles.

Svetlana Tovstukha

2011-10-23T23:32:00.010+02:00

El programa: suites per a violoncel sol número 3 i número 6 de Bach. Quina força. Però no només la música. El batec de la intèrpret, la passió, la força que en brollava. Ella, la partitura i l'instrument formaven una única cosa durant el concert. Era admirable. Era ben bé com mirar el foc: hipnòtic, renovador, espiritual. Per això li dedique aquest post. Vull agrair la seva generositat, doncs després del programa oficial, ens va obsequiar amb més Bach, Vivaldi, Chopin, Sostakovitch, el Cant dels Ocells i desenes de peces més. Ella havia vingut a tocar, i n'estava decidida a fer-ho amb passió, fins que ens cansàrem d'ella! Com contrastava la seva timidesa en adreçar-se al públic amb la decisió amb què afrontava cada peça.

Impressionant.

Durant l'audició em van vindre al cap llocs que són especials per a mi: alguns brollaren de la memòria tal com eren fa anys. D'altres en tenia un record més aviat lleu. Tots apareixien deserts, sense ningú. Quina relació tenien amb la música? Potser caldria indagar massa fins esbrinar-ho, si és que ho pogués saber mai! Després del concert vaig pensar que el fet que em vingueren deserts a la ment era degut a què la força de les persones que els donen i els donaven vida d'alguna manera estaven presents en la música. Que el fet d'haver assistir a aquell concert, amb temps d'antelació per poder estar davant mateix de la intèrpret, havia estat conseqüència, o fruit, de totes les meues vivències anteriors, de les llavors que cada persona que he conegut ha plantat en mi al llarg dels anys.

Des que el sol ix fins que es pon esdevenen milions de circumstàncies, sentiments, sensacions, fets... que passen simultàniament. Milions de consciències, de punts de vista, d'observadors... separats? La música que brollava del violoncel d'alguna manera feia intuir allò que ens uneix a tots en una unitat. Em feia adonar-me que en realitat, el sol està eixint perpètuament, que s'està ponent perpètuament, i que quan jo deixo de percebre-ho, algun altre em pren el relleu.

48 h open house Barcelona

2011-10-23T22:57:00.000+02:00

Segona edició. I enguany, de nou, he arribat esgotadíssim diumenge al vespre a casa. Però content d'haver satisfet la meva curiositat, mirant per sota de la catifa de Barcelona. I és que el millor del 48 h open house Barcelona no és el fet que pugues visitar desenes d'edificis que romanen tancats al públic habitualment, sinó que aquests edificis són presentats, la majoria de vegades, per gent que els viu en primera persona: arquitectes, residents, voluntaris. Fins i tot fent cua et trobes gent curiosa amb alguna cosa a contar. Així doncs, no només arquitectura, sinó també història, anècdotes, gustos, expectatives, crítiques, punts de vista... s'apleguen i permeten de conèixer la ciutat, la seva gent, el seu passat i el seu futur.

L'itinerari que he triat enguany m'ha dut per estils, èpoques i ambients diferents, entre els quals enguany el protagonista ha estat l'arquitecte Enric Sagnier, el gran oblidat. A propòsit de l'exposició del Caixafòrum, hi havia un ventall ampli d'edificis de Sagnier oberts al públic. "Malgrat tenir tres-cents edificis documentats a la ciutat, que en realitat seran més de cinc-cents, Sagnier ha estat el gran oblidat entre els arquitectes, possiblement per haver-se mogut per ambients religiosos i conservadors", explicava una voluntària. "El arquitecto que ha hecho la mitad de Barcelona no es conocido por la gente", es lamentava la responsable de la Fundació Godia.

El que he pogut aprendre sobre Sagnier és que no el podem catalogar dintre d'un moviment: era un arquitecte amb moltes cares. Tendia al classicisme afrancesat, però no per això va deixar de costat el modernisme, el neogòtic o el neoromànic. Va dissenyar gran varietat d'edificis: vivenda burgesa, vivenda mitjana, esglésies, palaus, edificis públics, seus d'institucions... La Duana, el Palau de Justícia o l'edifici que corona la ciutat, el Tibidabo, són d'ell... com centenars d'edificis més: Sagnier està a tot arreu! Si el comparem amb els modernistes, podem dir d'ell que era eclèctic, s'adaptava al pressupost, el requeriment i els gustos del propietari i intentava innovar sempre que podia. Amb tal propòsit viatjava sempre un cop a l'any per veure que s'estava fent en altres indrets del món.

Contràriament, els modernistes no eren tan mesurats. Si bé eren del tot innovadors i originals, en sentir les explicacions sobre Sagnier m'ha vingut al cap una anècdota sobre la Pedrera: horroritzava la propietària, la senyora Milà, que al poc d'instal·lar-se, va canviar el mobiliari i el disseny dels interiors. Amb Sagnier aquesta circumstància era impensable, per la qual cosa va ser tan valorat en la seva època, i tal vegada, tan oblidat per nosaltres.

Heus aquí el meu itinerari.

ESGLÉSIA I CONVENT DE POMPEIA -Sagnier 1907 - 1910

La guia comenta els trets de l'edificació. "Després de la Guerra Civil, l'arquitecte encarregat de restaurar l'edifici tingué la brillant idea de fer una cripta, i aprofità la reforma de l'edifici per dur a terme aquesta idea".

Un frare caputxí, en ensenyar-nos el convent, explica: "L'edifici volgueren cremar-lo, però el salvaren els metges, ja que es convertí en hospital de campanya. Cap a final de la guerra l'església fou usada de polvorí, i el seu terra fou remogut i excavat fins gran profunditat. Per això es va poder fer la cripta en acabant". Heus aquí "la brillant idea". Com canvien els fets depenent de qui els conte!

Detall de l'escultura de la Mare de Déu del claustre, de Josep Llimona.

CASA RUDOLF JUNCADELLA - Sagnier 1888 - 1891

El voluntari que presenta la casa ens diu: "Sagnier és possiblement l'arquitecte més prolífic i polifacètic de Barcelona, que jo, després d'haver estudiat la carrera d'arquitectura, desconeixia totalment. No sabia ni que existia". "Va ser pioner en l'edificació de l'Eixample: els seus edificis, com aquest, començaren a aixecar-se entre solars, quan només els carrers estaven urbanitzats".

CASA FUSTER - Domènech i Montaner 1908-1910

"Sobre el traçat de la façana respecte al carrer s'ha parlat molt: uns diuen que es pretenia encaixar d'una manera subtil el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia; d'altres, que l'arquitecte no va voler fer una perpendicular brusca que fes patent la diferència d'amplada dels carrers, i se li ocorregué la brillant idea d'alinear l'edifici amb el traçat de la Diagonal... De totes aquestes conjectures no se'n sap gaire cosa certa. Sí que és cert, però, que el tramvia passava per davant, i era just aquí on havia de fer la corba per entrar al carrer Gran de Gràcia. L'edifici no podia ser perpendicular al carrer pel fet que s'havia de permetre al tramvia fer el gir".

Quantes palles mentals ens inventem sobre fets tan obvis!

"Als anys seixanta, els propietaris el volgueren enderrocar per construir oficines. No van poder-ho fer perquè estava protegit. Durant molts anys la gent va lluitar perquè es convertís en equipaments per al barri, però finalment acabà sent aquest hotel... que la gent del barri no vol". Especulació al poder!

Per cert, sabíeu que fou la seu del consolat de l'Alemanya nazi a Barcelona?

Vistes del passeig de Gràcia des del terrat de l'edifici.

Els sostres de Barcelona.

Els sostres de Gràcia.

CASA FARGAS - Sagnier 1902-1904

Aquesta casa és del període modernista de Sagnier. S'ajusta al que el propietari desitjava, i es demostra que Sagnier coneixia bé els trets i el llenguatge modernistes.

UNIVERSITAT DE BARCELONA - Elies Rogent 1868 - 1872

Són més que curiosos els elements, contrasts i el llenguatge arquitectònic de l'edifici, que beu del romànic principalment, i de la idea de donar unitat a l'edifici a través de la repetició de l'arc de mig punt, que Rogent va prendre del sud d'Alemanya. Haig de donar l'enhorabona al guia, ens va fer passar una estona més que agradable!

"Bé, la Universitat ha canviat i no ha canviat al llarg del temps. Si estudiem la documentació, es veu que en l'Edat Mitjana els problemes que tenia eren els mateixos que ara: manca de diners, conflictes entre professors i alumnat, entre professors i rectorat, entre professors i professors, gent que parla més del que hauria de parlar... i totes aquestes coses que són el dia a dia d'una universitat i que es veu que no canvien al llarg del temps".

"La Universitat no havia de tenir paranimf inicialment. Però la Universitat d'Alcalà de Henares tenia paranimf i... és clar!" -L'enveja mou el món!

La seu de la Universitat és un edifici ple d'anècdotes. Aneu-hi de visita quan tingueu una tarda o un matí lliures. Sabíeu que en el 1968 uns estudiants revoltats van agafar l'estàtua de Franco que presidia el paranimf i la van fer miquetes a plaça Universitat? Deu n'hi do! Això és valentia!

TORRE D'AIGÜES DE LA CATALANA DE GAS - Josep Domènech Estapà 1906

TORRE COLOM - Anglada, Gelabert i Ribes - 1971

"La torre Colom fou criticada en el seu temps, com avui fem també amb l'hotel Vela o qualsevol altre edifici que acaba per convertir-se en un referent volgut i valorat de la ciutat".

Quines vistes!

Volums i detalls de la façana.

Vistes a Poble Sec i Montjuïc

Santa Maria del Pi, torre Urquinaona.

Ciutat Vella

Platja.

La Mercè

El port.

PALAU CENTELLES -S. XV-XVI

"El palau Centelles no és de tal o qual segle: és un edifici actual perquè té un ús actual. En realitat, és una superposició d'elements de totes les èpoques. Ja els Centelles el construiren sobre un edifici medieval anterior; si furguem avall, trobarem restes romanes; amb el temps s'hi afegiren elements renaixentistes, divuitescs o romàntics... i la reforma que se li ha fet ha permès donar-li un nou ús d'acord amb les necessitats del nostre temps."

La porta de la foto és un dels primers elements que mostren la simbiosi del

llenguatge tardo-gòtic amb el llenguatge del renaixement a la península.

ARC DE TRIOMF - Josep Vilaseca i Casanovas 1888

"A mi las monjas me hacían mirar a la virgen y eso es lo que puedo contar. Los jóvenes me miran alucinados, pero cada época tiene lo suyo. Yo me acuerdo con cariño." "A mi esto me emociona. Cada cosa que pasa en la ciudad me hace ilusión, porque rompe la monotonía quotidiana. Soy de las que iré arrastrándome para ver lo que sea". "Antes ir hasta Sarrià era... uy! Allà iba la gente a pasar el verano. ¡También ir hasta la Sagrada Familia era toda una aventura! Todo cambia con los años." "La vida enseña mucho, pero solo si tu quieres aprender".

Aquests i molts altres testimonis i punts de vista d'una velleta amenitzaven la cua fins a les escales. "Compte amb les escales"-li diu una guia. "Vaya, ya me hace caduca... has visto?"

I és que quines escales! La Mare de Déu al Peu de la Creu!

CASA GARRIGA NOGUÉS - FUNDACIÓ FRANCISCO GODIA -
Sagnier 1902-1905 / Jordi Garcés 2009

Altament recomanable: l'arquitectura del lloc (eclèctica, amb una interessant superposició de llenguatges i estils arquitectònics), pel museu i les peces que guarda, però sobretot, per l'entusiasme que desprèn la gent que hi treballa. És impressionant el tarannà amb que la guia, treballadora de la fundació, ens ha explicat fil per randa la història, elements i anècdotes de la casa, i la seva nova funció com a museu i seu d'exposicions temporals.

Ha passat a ser un dels edificis que més m'agraden de la ciutat.

Balustrades representatives de les quatre edats de les persones, d'Eusebi Arnau.

Vidriera paisatgística de Rigalt. Impressionant.

AQUI I ALLÀ

El meu forn preferit: forn de Sant Jaume.

Blau del Mediterrani!

Detall del Palauet - Casa Bonaventura Ferrer

Itineràncies

2011-10-18T23:38:00.000+02:00

Fa uns anys vaig acomiadar-me de Roma visitant una exposició itinerant sobre el déu Cupido al Colosseu. Algunes peces em van agradar molt, i és curiós com més endavant les he reconegudes aquí i allà: al Museu Benaki o a l'Arqueològic d'Atenes, al Louvre o al British. També de tant en tant vénen de visita als museus Barcelona obres que em sorprengueren a altres ciutats, com Colònia, Düsseldorf o Àmsterdam; la ja finalitzada "Devorar París" del museu Picasso va ser una ocasió única per admirar juntes obres emblemàtiques disperses arreu d'Europa. Ara podem gaudir també dels millors mirós escampats pel continent i els Estats Units a la Fundació Miró, en una retrospectiva que hom aconsella i que ben de segur em tornarà a la retina imatges ja conegudes. I és que quan reconeixes una obra art que has vist es reviu, d'alguna manera, la impressió causada; o altrament dit, són aquelles obres que desperten alguna sensació les que més endavant reconec i torno a admirar, sorprès de tornar-les a veure.

En aquest món globalitzat, i per sort per a nosaltres, no només viatgen la pintura i l'escultura, sinó també la música. No parlo només de la infinitud de publicacions en format digital del repertori de tots els temps, sinó de la itinerància dels intèrprets a les diferents sales amb renom internacional, entre les quals comptem el Palau de la Música. Itinerància que permet viure la màgia del directe del millor repertori amb els millors intèrprets de tot el món.

Així, vaig poder gaudir dels millors Mozart i Haydn interpretats per la Mozarteum Orchester Salzburg, hereva de l'orquestra fundada per la vídua del mateix Mozart. L'experiència va ser intensa, i ben de segur que algun dia els hi tornaré la visita.

Però vistes algunes actituds de part d'alguns assistents dels concerts, i sense dubtar de com són de positives aquestes itineràncies per la divulgació i la vivència del fenomen artístic, si aquestes són també causa de la banalització de l'art i de la música, i de la seva transformació en un producte de consum. Vaig tenir la sensació que part dels assistents no estaven interessats en la música, tant de soroll com no paraven de fer, sinó en l'status que significava l'acte d'assistir al concert. Sincerament, se'n podrien haver anat a la [censored].

K2

2011-10-16T22:49:00.001+02:00

Tothom me n'havia parlat (i bé), però fins ara havia romàs indiferent a la seva existència. I avui m'he decidit: he caminat la carretera de les Aigües. I haig de donar testimoni: cal anar-hi. Un mirador privilegiat des d'on contemplar l'obra que es representa al teatre de Barcelona. He aprofitat l'ocasió per pujar al K2 de Collserola: Sant Pere Màrtir. El cim ha presidit durant dos anys el col·legi on treballava, i havia esdevingut el nostre punt de referència (meu i dels alumnes) per orientar-se una mica: era un deute moral pujar-hi! I vés per on que hi va i hi ha anat molta gent: els monjos que bastiren l'ermita, els soldats divuitescs que bastiren la fortificació, els exaltats del XIX que es poliren la torre del telègraf, els republicans que defengueren la ciutat dels bombarders durant la Guerra Civil, les companyies de telefonia que han instal·lat l'antena horrorosa i, finalment, els barcelonins com jo amb ganes de sol i de natura, domingueros redimits!

Del K2 a l'Everest ha estat una caminada fantàstica. Mentre m'apropava al Tibidabo, m'endinsava a poc a poc en la nit tardorenca. Quin espectacle més bonic veure com la ciutat anava canviant de lluminositat i de colors, cosa que em feia intuir que també d'activitats i de gent. A la carretera es pot sentir ja la natura, però amb el rerefons del batec cacofònic de la ciutat. I al fons de l'escenari el mar, imponent. M'encanta la carretera de les Aigües.

Diagonal, Camp Nou, Montjuïc des de la carretera.

El meu barri des de la carretera.

Sant Pere Màrtir!

Base de l'artilleria antiaèria de la Guerra Civil

Tibidabo.

Llums del Palau Nacional coronant la nit barcelonina.

Ciència ficció.

2011-10-13T00:01:00.000+02:00

El mestre va programar el projecte. Dos-cents mil documents, graelles i fitxes. Donarien el tema a medi. Després farien un projecte de recerca, un hort escolar, un mural, un diari i una proposta de menú setmanal sa. Tot al voltant de l'alimentació i de la dieta sana. Vindrien uns experts dietistes enviats per la fundació de torn, veurien una desena de vídeos, assistirien a mil xerrades i qui sap si, veient els cogombres, se'ls enlairaria la imaginació més enllà del tema en sí.

El treball va anar que ni brodat. L'hort va quedar preciós. El dossier, meravellós. L'alumnat va quedar totalment conscienciat sobre la importància de menjar bé. "Som el que mengem", havien conclòs després d'hores i hores de treball. A través d'un bloc, ferramenta d'Internet que controlaven la mar de bé, van compartir l'experiència amb alumnes d'altra escola del barri.

Llavors arribà el dissabte, un dissabte més com tants altres. La mama de l'alumne "X", en veure que s'havia portat tan bé, li donà una sorpresa: anirien al Mc Donald's! L'alumne es va portar les mans al cap. Li va dir de tot a la mare, i li explicà fil per randa els beneficis d'una dieta sana i com era d'important no trencar-la. I li va exigir que canviessin això del Mc Donald's per fer a casa un taller d'amanides mediterrànies. Junts anaren al mercat a triar els ingredients. Fou un dia d'allò més complet... i sa!

Dilluns, "X" va contar el seu cap de setmana a classe. El mestre es va sentir molt satisfet: era evident la importància de l'escola a l'hora de fomentar certs hàbits i costums saludables que sens dubte, marcaran la vida de l'alumnat.

...

Sí, tot plegat, és una gran mentida. Però com queda de bé en el currículum i en el bloc escolar!

Dictadures

2011-10-06T23:09:00.000+02:00

Heu provat de llevar-vos un dia i no voler saber res del rellotge? Deliberadament vull dir: amagar-los tots el dia anterior, anar a dormir i fer-ho fins que el cos ho demane... i començar a rodar lliurement pel món seguint el ritme que el propi cos i estat d'ànim marquen, sense "hora" de dinar, o "hora" de fer això o de fer tal altra cosa? Sembla senzill, veritat?

Jo ho he fet i no m'ho ha semblat. No saber quin hora és em provocava cert nerviosisme. La sensació que arribava tard a alguna cosa. Però certament tenia tot el temps per a mi, per fer allò que volgués, quan volgués i com volgués!

Quan la cosa estava a punt d'asserenar-se i vaig començar a pillar-li la "gràcia" a perdre's pel dia, el rellotge es va imposar amb un bon cop d'efecte: els ulls no van poder evitar de girar-se cap allà on ell, des d'un lloc privilegiat, presidia el vestíbul de l'estació de França, orgullós, desafiador però també amb aire indiferent. Eren les dotze i mitja... L'hora va organitzar les meves accions: ara calia fer el dinar, bla, bla, bla... Possiblement, de no haver vist l'hora, hagués fet altres coses. Hagués menjat igualment, no creieu.

A banda que els rellotges ens controlen la vida des de tot arreu, hi havia, a més, un problema afegit: tenia una entrada per a un concert a les sis de la tarda... Com arribar-hi en el moment adient sense l'ajuda del rellotge? Sí, sí... el rellotge és necessari: per arribar al concert, per no arribar tard al treball, per veure si ens deixa treva per fer segons què... Evidentment, en certa mesura ens facilita algunes coses, però crec que sotmetem excessivament les nostres accions al seu dictat. Almenys així m'ho sembla a mi: seria un bon propòsit de deixar-nos portar més per la improvisació i la creativitat, almenys durant els caps de setmana. Entre setmana? El règim laboral ens ho impedeix!

Per a més inri, el cicle en què es presentava el concert s'anomena 30 minuts de música a l'Ateneu. Un 30 ben gran, una paraula ben destacada: minuts... i la resta d'informació empal·lidida, com si no fos important ni la música ni el lloc on sona. Només el fet que el concert dura 30 minuts. Ni més, ni menys. No és una victòria més del rellotge, aquest eslògan?

Per sort, el concert va durar una mica més. Bastant més, diria jo... i no es va acabar el món!

El regal.

2011-10-04T22:28:00.000+02:00

La canya que li done és impressionant. La C. viu en un món de felicitat i fantasia que està a anys llum de la realitat. Quan la interpel·le, em mira amb aquesta mirada de què està passant?-de què parla aquest? que per moments em desespera. De vegades he pensat que aquesta nena, des del seu món, em deu tenir una tírria...!

Però avui m'ha sorprès. Esperava pacientment els alumnes de l'altra classe quan ella passava contenta pel passadís. S'ha apropat a mi i m'ha entregat un dibuix, amb una cara de felicitat que aixecava l'ànim del més pessimista. -És per tu- m'ha dit, amb un somriure d'orella a orella. I ha continuat caminant feliç cap a la classe, junt amb la R. De tant en tant es giraven per veure la cara que feia jo i es miraven amb cara de complicitat.

El dibuix no és que sigui una meravella, però el guardaré amb tota l'estima. Perquè amb ell la nena m'ha donat les gràcies per estar per ella. Enmig de la batalla, ha començat a percebre que jo no sóc l'enemic.

I amb aquest senzill gest m'ha donat forces per començar l'octubre amb bon peu... les quals ja començaven a flaquejar! Tot s'ha de dir... quin inici de curs!

Amunt!

2011-10-04T22:04:00.002+02:00

La pluja i la mandra amenaçaven la Mercè en passar desapercebuda, però el sol refulgent de diumenge em va animar a sortir al carrer. Espigolant aquí i allà, vaig corroborar que aquesta ciutat m'encanta i que continua guardant sorpreses per a mi. Per més que la camine, continuo trobant coses noves, gent nova, temes nous i nous punts de mira. La Mercè em va dur una agradable conversa amb la M., la descoberta d'un nou paradís a Montjuïc, els rituals del foc, l'emoció d'escoltar l'Orfeó cantar el Cant a la Senyera, o de veure els castellers aixecant les seves torres, o la descoberta que el Llac dels Cignes no era el rotllo que pensava... I tot a poques passes de casa, en el més agradable dels ambients.

I és que fent balanç, he aconseguit un dels objectius d'aquests que u es marca quan és un pipiolillo: el de viure en un lloc que satisfaça el meu esperit inquiet.

Visca Barcelona!

Vincles

2011-09-24T19:04:00.000+02:00

Per què celebrem la festa de la Mercè? La resposta dels alumnes era lògica, tot i que surrealista: era l'aniversari de la mestra de religió, la Mercè. Segurament, en la seua fantasia, la Mercè passava desfilant per la Rambla dalt d'una carrossa, o què sé jo, repartint caramels i flors a tothom.

D'algú va sorgir, però, la idea de la patrona de Barcelona. "La Mercè és una patrona que protegeix la ciutat", va dir l'espavilat de torn, que ho havia sentit a algun mestre. Però en aquest temps laic, en què aquestes històries de maresdedéu i de cristos en la creu ja no li la mou a ningú, per què continuem celebrant la Mercè? Què hi contestaríeu, vosaltres?

Un nen apuntava que "no aniria a cap acte, perquè no era la seva religió". Déu meu! Religió? Em va deixar amb cara de pòker, però... en realitat, quants adults, amb l'excusa de la religió, ja no celebra cap festa? La resposta que van donar els nens en primer lloc fa riure, però en realitat és del tot lògica: de fet, era l'única possible, si tenim en compte que vivim total ment desvinculats del cicle de la natura. Aquesta darrera resposta deixa entreveure els prejudicis i la ignorància generalitzats en la nostra societat envers els nostres propis rituals.

I és que les festes del calendari contenien els rituals que ens apropen a aquest cicle de la natura, dintre del qual les persones sempre s'han sentit immerses... fins avui. En realitat ho estem, malgrat no ser-ne conscients. Anar a comprar pa i arròs, carn i peix, és avui la cosa més fàcil del món (i barata). No depèn de res. Invisible queda el treball de milers de persones, el procés lent de la natura que produeix l'aliment, i silenciats els perills amb què la pròpia natura amenaça aquest procés. Si fa cent anys una mala collita podia significar tot un any de carestia, avui ni ens assabentem si la hi ha. Som uns privilegiats, però, perquè sequeres perllongades, inundacions fins ara mai conegudes (causades totes elles pel canvi climàtic), sumades a l'especulació sobre el menjar, encara porten la fam a milions i milions de persones arreu del planeta.

Tornant als rituals, el fet que en la nostra cultura hagin pres simbologia cristiana és una excusa perfecta per defugir-los. En la Mare de Déu jo no hi crec, el Nadal és catòlic, Sant Joan era un sant i Sant Josep un altre. Amb aquesta lògica, igual tindria celebrar la disbauxa i actes de la Mercè en juny (així no plouria, com avui!), en setembre que en octubre. El dinar de Nadal es podria celebrar a final de curs, i les falles es podrien cremar pel desembre, que fa més fred. Vivim desorientats i aliens als processos de la terra, i del ritme de la natura només percebem que en hivern hi ha menys llum, i que això ens entristeix.

Al meu poble també celebrem la Mare de Déu (de la Salut) en setembre. Quan era petit algú m'explicà que acabaven de collir l'arròs, i que era per això que les andes on passejaven la Verge en processó es decoraven amb espigues d'arròs, i no només amb flors, per donar-li les gràcies "a la Mare". Els cants a la Verge també estaven farcits de referències als horts, on la Mare apareixia com hortolana. De fet, la relació de la festa amb la collita era clara encara al segle XIX. En haver estudiat els comptes dels festers d'aquell segle, te n'adonaves que en anys de carestia no hi havia diners: s'hi prescindia de molts elements de la festa. En anys d'abundància, però, la festa creixia i s'enriquia encara més. Calia donar les gràcies "a la Mare".

No fa falta pensar molt per adonar-se que en realitat la Mare de Déu representa la terra, i que el nen que hi porta, el fruit que aquesta ens hi dóna. Que a aquest simbolisme se li pot donar un caire espiritual, cristià, vèdic o animista, però és un simbolisme que fa patent en vincle que tenim amb la natura, a la qual devem la permanència de la vida. Igual com la Mare de Déu ens porta un fill salvador, la terra ens ha donat els seus fruits (arròs, blat, raïm) els quals ens permetran viure un any més, fins a la propera collita del cicle.

Perdut aquest vincle, on queda la Terra, la Natura i l'ecologia? Esdevenen meres anècdotes que estan de moda. La gent no acaba de ser conscient de la importància de preservar el seu medi, de respectar els seus ritmes, i de com aquests influeixen en la seva vida. Hi vivim totalment desvinculats: tota prèdica sobre canvi climàtic, contaminació, abocaments o deixalles se'n va en orris. La gent no s'ho acaba de creure, perquè ja no viu ni se sent part de la natura.

I em pregunto si no seria convenient, en lloc de recórrer tant a les filosofies orientals que ara estan tant de moda, ens posàrem a recuperar i posar en valor tots aquests simbolismes propis que tenim tan denigrats, l'origen dels quals es perden en el temps, malgrat la seva forma actual. Potser seria una bona forma de començar a vincular-nos de nou amb el nostre planeta, sense pretendre de començar la casa per la teulada.

En altres paraules: consciència ecològica... i per què?

Temps era temps

2011-09-18T22:46:00.000+02:00

Quan unes idees et criden l'atenció ronden pel cap una bona temporada, i acaben canviant la manera de fer i de veure les coses. Crec que això m'ha passat amb Safranski, i aquest cap de setmana tot ho he viscut en clau de temps.

La joia del temps present: era el missatge últim de la pel·lícula de Woody Allen. Un atac sense mirament als mites sobre el passat. "Qualsevol temps passat fou millor", solem dir. Però ara tenim els fruits d'aquells temps suposadament millor, i a més, l'oportunitat de fer quelcom nou... no sona més atractiu?

El temps que du cada cosa... i per vivenciar-lo, m'he posat a fer pa. Tot un dia de procés: amassar, reposar, tornar a amassar, fornejar, deixar que es refredi. No ha sortit bé del tot, però ha estat una grata experiència. Estem acostumats a consumir: tot ho comprem al super. Però ja no fem res amb les nostres mans i perdem la noció del que costa cada cosa. Del que prenem a la natura i la transformació que li fem. Me'l menjaré ben orgullós: aquest pa, malgrat faltar-li una mica de rent, és meu!

El temps i la mort... quina relació tenen? És la mort la fi del nostre temps? Existeix el (nostre) temps al marge de la nostra vivència? "On eres tu quan les estrelles encara bullien?"-interpel·la la pel·lícula: "L'arbre de la vida" fa una reflexió més que interessant, imprescindible. M'ha encantat, així de llarga i buida d'acció com és. I penso jo: quan camino per un camí, puc girar-me i mirar el principi. Si vull puc tornar-hi, tornar a desfer el camí fet. Però sembla ser que no puc fer-ho amb el temps. No obstant, el passat ens marca i ens determina contínuament: d'alguna manera, està sempre present; i el futur, malgrat imprevisible, sempre se'l pot intuir, projectar, esperar. Present, passat i futur es donen plegats? Potser siga la nostra manera de vivenciar l'eternitat... però què és, l'eternitat? Mai ho sabrem... però potser puguem intuir-ho?

El temps de contemplar... al concert, el temps es para. Sona Mozart, Bach, Ravel, Chopin: ells tornen i ens entreguen unes vivències en forma de música. Parar i mirar. Parar i escoltar. Parar i preguntar-se: qui coi sóc?

I de tornada a casa, canvi de temps. Primera pluja tardorenca sobre ciutat! He deixat que se'm banyara el rostre contemplant l'espectacle. Terra mullat, els ocres naixents i els núvols que han tapat el sol durant tot el dia. Raigs de sol ponent sobre les paradetes dels encants de llibres a Passeig de Gràcia. Una nova tardor comença... o és la mateixa de sempre?

Qui sap!

Sobre el temps: descobrint Safranski

2011-09-18T21:48:00.000+02:00

El títol de la conferència em va cridar l'atenció: la decisió d'anar-hi va ser encertada, i una possibilitat de descobrir un pensador actual d'allò més interessant, en Rüdiger Safranski. Té cognom polonès, però és alemany.

¿Què és el temps? L'hem conquistat realment? Influïm sobre ell o ens marca excessivament? Quin és el valor que les noves tecnologies han donat a l'ara, al passat i al futur? Vaig decidir no prendre apunts, però finalment no ho vaig poder evitar. Per si voleu fer un tast, aquí transcric algunes de les línies que vaig anotar. No és un discurs lineal, però a partir d'aquests apunts podem fer una idea del contingut de la conferència, que considere més que interessant.

La conferència va començar amb una reflexió sobre els trets essencials del temps: podem tenir-ne una vivència, però malgrat això, és intangible. La vivència és del tot subjectiva. Feia una reflexió interessant: quan estem avorrits, el temps sembla no passar, esdevé llarg i tediós. Però en el moment que l'avorriment ha passat, en la nostra memòria aquest lapse d'avorriment queda enregistrat com un episodi molt curt. En canvi, quan estem atrafegats, tenim la sensació que el temps passa molt de pressa. En alemany, langweilig (avorrit), ve de lange Weile, literalment "estona llarga".

No percebem el temps a través dels sentits... però sí el rellotge. Aquest, més que la màquina de vapor, va ser l'autèntic motor de canvi de la societat tradicional a la industrial: el rellotge és capaç de coordinar i homogeneïtzar les accions de les persones. I aquesta homogeneïtzació ha arribat a tenir abast mundial. Amb el rellotge, a més, apareix el fenomen de la puntualitat: tot està determinat que passi a una hora determinada. Els temps socialitzats avui en dia gestionen el nostre comportament.

Actualment, doncs, la nostra vida està coberta per una densa xarxa de temps. Vivim sota la pressió del temps: el vivim com a escàs. Però l'escassetat no pot ser un tret del temps: ho és en relació amb les activitats que volem desenvolupar. L'escassetat no és un tret del temps, sinó dels nostres propòsits, i aquesta converteix el temps en un producte. Pretenem guanyar temps a tota costa; a això es dirigeixen les innovacions tecnològiques, que tenen un mercat assegurat gràcies a aquesta escassetat ontològica del temps.

En efecte, les persones estem abocades a percebre la vida com a curta, ja que està limitada per la mort. Ens proposem així el fer el màxim nombre de projectes en el menor temps possible. Ens fixem llavors en el temps limitat que tenim per fer cadascun d'aquests projectes, però aquesta limitació quotidiana recorda la limitació última (la mort). Però esdevé una màscara: per evitar fixar-nos en la nostra condició mortal, fem servir aquestes limitacions quotidianes per amagar la nostra por a la mort. Hem de mantenir-nos ocupats a tota costa.

Ja la història de la salvació cristiana ha estat marcada per aquest fenòmen. Sant Pau, en vida, creia que hi havia poc temps fins l'avinguda de Jesús. Calia doncs no malbaratar el temps, i fer el màxim d'obres possibles per assegurar-se la salvació de l'ànima. Perdre el temps era sinònim de pecat. En qualsevol moment, podria produir-se el judici final.

Aquesta percepció del temps s'ha secularitzat. Avui en dia l'ésser humà es planteja la possibilitat de dominar el temps i la història, actitud que hem de prendre com a variant de l'escassetat del temps ontològica. Ens preguntem sovint com és possible accelerar els processos històrics. A aquest respecte, ja Marx i Engels van apuntar que un dels trets que caracteritza la nostra època és el canvi continu de la producció. S'empra el capital per aconseguir èxit: el capitalisme busca avantatges tecnològics per guanyar temps: sent més ràpid s'és més productiu.

Però aquest fet genera un desequilibri: i és que el present, el ARA, suposa una càrrega per al futur, i una destrucció del passat. En efecte, la producció d'avui és la brossa del demà. Avui, més que crear valors futurs, especulem sobre la seva possible creació. El futur esdevé així una muntanya de brossa, una muntanya de crèdits a retornar. L'especulació comporta una mala administració del futur, en el qual ens esperen un elevat deute públic, una natura destruïda, brossa i factures pendents de pagar amb uns diners que suposadament s'havien d'haver guanyat. El lema és: "consumeix ara, paga després". Però aquesta multiplicació dels diners miraculosa que ens venen no es basa en la creació de valors real, sinó en una il·lusió: el globus acaba punxant-se.

La societat, així, avança a dos ritmes diferents: per una banda, hi ha uns terminis reduïts de creació de negocis i transacció de capitals; però el consumidor no dóna l'abast, no és conscient com de ràpid passa tot. Està desorientat sempre amb l'anhel de guanyar temps. Safranski introdueix el concepte de desincronització amb una frase que és ben certa: i és que el temps que guanyem amb el tren d'alta velocitat, el perdem en el tren de rodalia.

Existeix un problema de desincronització de la nostra societat. Per una banda, l'economia avança a un ritme molt ràpid: produir més i més, cada vegada amb menys temps. La política, en canvi, adopta unes decisions lentes que han de passar els tràmits parlamentaris. Manca valentia per prendre decisions de gran abast, que subjuguen l'economia, ja que aquestes requereixen el seu temps per pair-se.

Tot pareix anar accelerat. Aquesta impressió d'acceleració afecta la nostra vida, ja que aquesta esdevé un cúmul de vivències, que requereixen cadascuna poc temps, i no d'experiència. L'experiència necessita el seu temps, i no el té. Això ens deixa una sensació d'intranquil·litat.

Abans havíem esmentat la destrucció del passat, que té a veure amb aquesta acceleració. Abans de l'era industrial, un "jo-ara" estava distanciat sempre dels esdeveniments, els quals quan arribaven al subjecte ja formaven part del passat, i a més, havien passat pel filtre de la interpretació. Les paraules eren el vincle amb els fets, i no la imatge, com avui. Avui, no parem de rebre imatges: la imatge s'apodera del passat, el converteix constantment en present sempre que convé. Això té una conseqüència profunda en la realitat viscuda: tenim la sensació que tot es pot repetir, fins i tot la vida. Però això, paradoxalment, reforça la sensació d'acceleració.Tot es posa en moviment, s'acceleren els canvis socials i els projectes vitals, per als quals se'ns exigeix flexibilitat: aquest és un eufemisme de la pèrdua de valor de l'experiència. Els recursos de temps són escassos en relació ales exigències. Un fet que il·lustra aquesta idea és el que estem fent a la natura: estem polint les reserves energètiques que han trigat milions d'anys en existir en un lapse de temps més i més reduït.

El present destrueix el passat, doncs, i a més, carrega el futur amb el llast de la brossa. El present suposa, per tant, una càrrega sobre la resta de temps. Tot això afecta al temps personal, i el carrega de patiment, intranquil·litat, sentiment d'acceleració. Cada cop gira tot més i més de pressa. És important, però, estar ocupat, estar dins d'aquesta roda que gira, ja que convertir-se en un aturat, caure, vol dir sortir del ritme del món. I no podem parar: existeix un horror vacui, una por a la inactivitat que ho impregna tot. Por a la mort. La buidor i l'avorriment, però, estan present a tot arreu de forma subliminal.

Convertir-se en un aturat té dues cares: per una banda, sortim d'aquesta roda infame, però per altra, patim el menyspreu de la resta. Estar aturat està mal vist.

Hi ha filosofies orientals, com el ioga, que proposen un trobament amb el jo, amb el ritme personal, a través de la respiració. Però aquest retrobament ens fa por: temem que la buidor i l'avorriment es facin evidents.

Per tot això, es fa necessari de trobar un temps humà, si no volem caure en una nova bàrbarie (Nietsche). Hem de reforçar l'element contemplatiu que proposen les filosofies orientals. A nivell personal, hem de treballar tècniques de desacceleració, tornar als rituals, preservar la nostra sobirania sobre el temps en un àmbit per se accelerat. Això és difícil, i per això no només hem de treballar a nivell personal, sinó que cal posar el tema del temps en l'àmbit polític: hem de trobar una nova regulació del temps mundial. Safranski posa com a exemple el tema de la natura, que va trigar anys fins que es va posar en el dia a dia polític; creu que passarà igual amb el tema del temps: és vital, necessari i imprescindible repensar el temps social.

El temps, doncs, ha d'esdevenir una qüestió política per poder sincronitzar els ritmes econòmics, polítics i vitals. Cal supeditar l'economia a la democràcia. Sols així deixarem d'hipotecar el futur només per la il·lusió d'avançar més ràpid... avenç que en realitat ens condueix a la tomba. L'ésser humà no és senyor del temps, no pot dur-lo avant ni enrere, però sí que té en les seves mans aquesta tasca factible de sincronitzar els diferents ritmes del món.

No hi vaig, ho sento.

2011-08-28T21:16:00.002+02:00

T'he donat aquest enllaç per explicar-te per què no aniré a la teua boda. Que no et sàpiga greu: el que a continuació llegiràs és el meu punt de vista. No vull que el comparteixis, ni que l'acceptis, només que el respectis.

Traslladem-nos primerament a un bonic dissabte de primavera dels anys cinquanta. Hi ha una boda en el poble. La novia va contenta carrer Molí avall, cap a l'església, acompanyada del seu pare. Cerimònia senzilla, a la capella de la Comunió, amb els rituals (pagans) de costum. Tot seguit els novios ixen exultants i es passegen pel carrer major, i van a cals pares, on han preparat una xocolatada amb xurros per a familiars i amics de la colla. Tots van de diumenge: correctes però senzills. És el que es pot veure en les fotos que han quedat d'aquell dia. El que podria haver estat el dia del casament de qualssevol dels nostres avis.

Cinquanta i tants anys després, les bodes s'han transformat fins convertir-se en un absurd en majúscules. Les veig convertides en una pantomima sense trellat, ridícula i mediocre. Tots hi juguen a ser el que no són. Es disfressen amb vestits cars, propis d'una classe social a la qual no pertanyen. Competició a veure qui, entre les convidades, du el vestit més original, per ridícul i fora de lloc. Qui repeteixi el vestit de la boda anterior serà crucificada en els barrets de lavabo. Ells han d'anar d'etiqueta, polits i amb una corbata de seda ben planxada. Els nuvis arriben en limusina, focs d'artifici, pompositat. L'església, quan més gran i més engalanada millor: el model és l'abadia de Westminster els dies de les bodes reials. No és que s'ho creguin massa, però és que és tan bonica! Potser que s'opti per la via civil, però llavors poc canvia. Si el regidor de torn pot desplaçar-se a uns jardins plens de cignes, llacs, rosers i fonts, millor que millor. Després de la cerimònia, els centenars (centenars!) de convidats, els estimats i els convidats per conveniència o compromís, acudeixen a la sala del banquet, que per descomptat ha de ser la de moda, gran, monumental. És clar, és una boda el que es diu "íntima". El menú serà el propi d'un rei. Moments estel·lars: la ballada dels nuvis, la sortida del pastís nupcial, i no sé quines excentricitats més que no serveixen més que per posar en escena el que és la mentida més gran que ens han venut: ella es converteix en princesa per un dia, ell en un príncep blau galant i d'ensomni. Ambdós suposadament viuen una història "d'amor" irrepetible, que il·lustrarà el corresponent reportatge fotogràfic; i si no, és igual, ens ho faran creure. Per pagar tot això, és evident, cal desembossar una estrena del quinze. U ha de pagar la boda a la qual, suposadament, el conviden.

Segurament, en llegir aquesta descripció, hauràs pensat que la "teva", el teu casament, serà "diferent". Però els detalls pels quals el somies diferent segurament no seran més que variacions del mateix esperpent. No tinc res en contra del matrimoni, és una opció ben vàlida a la qual ni jo em tanco. Però si que estic en contra d'aquesta pantomima falsa, coberta amb una capa d'hipocresia i superficialitat que no suporto. La teva boda serà diferent si jo, sense cap mena de disfressa, puc anar sent exactament jo, no un altre. Si puc posar-me el meu polo de mudar i els meus pantalons vaquers xulos i anar-hi sense sentir-me fora de lloc (és el que em poso quan em mudo!). On no hagi d'anar patint perquè les damisel·les caiguin un bac perquè no saben caminar amb sabates d'agulla que, per altra banda, no poden veure perquè, de tan aparatosos, els vestits els ho impedeixen. Si puc menjar en un restaurant senzill com als que habitualment vaig. En definitiva, on no hi hagi aquesta parafernàlia que no suporto. Entenc que la Presley, o els ducs Alba, així ho facin: va amb ells, ho han fet sempre. Però nosaltres? Em faig un fart de riure!

En realitat, la major part de nosaltres pensem que això és un rotllo i una bobà, ens posen en un compromís cada vegada que ens conviden a una boda: comporta una despesa desorbitada,que no sempre podem fer, i la major part de vegades fa anys que no parlem amb els nuvis, que en convidar-nos ens parlen com si fos ahir que vam quedar i com si tinguéssim tant en comú. Però hi anirem, i tant! Si no després no vindran a la nostra boda... O no podrem defugir el compromís, perquè ells van acceptar la nostra invitació. Tampoc no s'atreveixen els qui es casen a trencar aquesta dinàmica social: van a ser menys? El que toca, toca.

Però amb mi no compteu. No vaig a la vostra boda no perquè no m'alegri per vosaltres, ni pel fet que no us estimi. Ans al contrari. Però hi ha maneres de celebrar que no van amb mi, i no estic disposat a cedir. Respecteu el meu punt de vista com jo respecto el vostre: caseu-se com vulgueu, però no em poseu aquest compromís d'haver d'assistir a un acte que m'esgarrifa. Així doncs, no anant jo estic content per vosaltres, i vosaltres ho esteu també per mi, perquè podré alegrar-m'hi sense cap maldecap. No vaig ni a la vostra, ni a la de ningú, sempre que apareguin conceptes com "despedida de soltero", traca, banquet, vestit, etc. Quan vulgueu quedem per a un sopar i us faig un bon regal, que això sí que em fa il·lusió!

La comparació que he fet entre les bodes actuals i les que hi havia fa cinquanta anys no és gratuïta: la gent celebrava les bodes igual que celebrava la resta d'esdeveniments importants de la seva vida. No feien res de diferent. Si una xocolatada, o una paella, servien per a les celebracions més quotidianes (un diumenge, unes vacances, un dia de festa), també servien per als casaments. Ningú no es disfressava del que no era. Tots anaven el que es diu de diumenge, però ningú disfressat d'Isabel Presley o del príncep de Mònaco. És cert que la gent tenia menys poder adquisitiu, però en cas d'haver-lo tingut, no crec que el pensament de l'època hagués convertit aquesta mena de celebracions ostentoses en una prioritat. Per què ara ho són? Conservadorisme? Consumisme? Hipocresia? Segurament una mescla de tot plegat.

I torno a repetir: no estic en contra del matrimoni! És una opció més, com tantes altres, de viure una relació de parella, la convivència o un compromís. Però no és l'única. N'hi ha tantes! Les heu valorades totes? És només una apreciació personal, però veig darrere de tot aquest muntatge que en realitat som més conservadors del que volem admetre. Tots ens omplim la boca amb progressisme i emancipació femenina, però el dia de la boda acaba arribant, preceptivament, i llavors aprofitem per escenificar aquesta història del príncep blau i la Ventafocs que des de petits ens han venut. Buscant què? Acceptació? Donar a entendre que hem acomplit "la missió"? Que acceptem i seguim les convencions socials?

Potser estigui equivocat, però el nerviosisme i la frustració que veig en molts d'aquells que encara no heu passat per aquest suposadament diamésimportantdelavostravida, m'evidencien que, efectivament, és així. Per no esmentar les històries ben conegudes d'infidelitats, conveniències, egoismes i rutines insuportables. Per què no acceptar-nos com són en un món, el nostre, que és com és?

Sigues el que vulgues fer de tu a cada moment! Imaginació, sisplau, imaginació! Els plats possibles són moltíssims amb els ingredients de les circumstàncies! Per què forçar les coses i viure en la mentida?

Matins d'estiu

2011-08-26T22:10:00.002+02:00

Quan arribo, no hi ha ningú. Sec a la terrassa i demano un cafè. Mentre espero que me'l portin, arriba un guitarrista, d'aquests que solen fer publicitat dels concerts de guitarra espanyola (pensats per a turistes, és clar). Comença a tocar i la música omple l'espai de la plaça. Impregna l'ambient i li dóna un caire màgic. Passa una veïna que abraça un paquet: alguna cosa valuosa? Qui sap. Surt una dona de les dependències de Sant Felip Neri a fer una ullada a la gent que hi som. I de cop i volta, comencen a arribar grups de turistes. Vénen amb bicicleta, formant núvols que emplenen la plaça i la fan seva. Silenciosos, això sí (no ho esperava). I és que la plaça s'imposa imponent a tot aquell qui se la troba, amb els seus arbres gegantins i les seves parets de carreus mutilats per les bombes. Un grup d'anglesos, el guia del qual fa esment a l'episodi del bombardeig on moriren desenes de nens i nenes, els cossos dels quals van ser guardats per la mateixa plaça qui sap durant quantes hores. Un grup d'alemanys. I aquells altres, neerlandesos? Entra una parella per l'arc que dóna entrada des de la catedral. Ho miren tot amb curiositat, avancen cap a la portada de pedra de Sant Felip, posen les mans dintre dels forats dels carreus, comenten impressions i marxen contents.

Des que vaig descobrir aquest indret, m'agrada de tant en tant fer el ritual de seure a la terrassa de l'hotel i fer-me un cafè mentre contemplo la plaça i llegeixo qualsevol cosa que tinga entre mans. Observar la gent i viure el lloc. Avui, els comentaris dels guies m'han dut al 1938, on les circumstàncies van convertir la plaça de Sant Felip Neri en el lloc més sinistre de Barcelona. Però i abans d'això? Com i qui feia ús de l'espai?

Imaginar és fàcil i gratificant. Observar també és interessant: t'emportes un grapat d'impressions que a poc a poc paeixen una idea del que és la ciutat. Una ciutat de places i de gent al carrer. De tant en tant m'agrada de passejar-m'hi, amb qualsevol excusa, per les meves places preferides. Sant Felip Neri, del Diamant, del Sol, d'Osca, Sant Pere o del Pedró. La gent pren impuls agrupada en aquests espais, la ciutat hi batega. La Rambla, en canvi, em resulta molesta: un lloc, per a mi, de pas. Les raons són evidents. Puc comparar-la amb altres rambles que he visitat, a Sabadell, o a Tarragona: evidentment, aquesta de Barcelona no és un espai per al passeig i la tranquil·litat. Trànsit, venedors ambulants, grups de turistes sorollosos i borratxos, lladres de tota mena, aglomeracions, les estàtues humanes (com qualificar-les...?), els xiringuitos...

I l'observador se n'adona que pot ser no tot és el que sembla. Tornant als turistes, aquests solen ser el blanc fàcil de totes les crítiques: són tots un cúmul de ganduls, borratxos i promiscus que han vingut a fer de les seves a Barcelona. Però percep que no tots han vingut a pixar-se a la Rambla. Només ens hi fixem quan molesten. Però en veure les cares d'avui, observant l'entorn de Sant Felip Neri amb interès, atenció i sorpresa, crec que he vist una altra part que fins al moment m'havia passat desapercebuda. El turisme té moltes cares i moltes motivacions.

Els espais i com els ocupem ens parlen de què, com i cap a on camina la ciutat. El turisme té una cara molesta, però crec que cal defensar-lo, per enriquidor. Caldria, però, una gestió responsable, perquè la gestió que se'n fa és, al meu parer, la responsable d'aquesta cara molesta que sol eclipsar totes les altres i crea una actitud "antiturística". El dia que la Rambla torne a ser un espai per al passeig a qualsevol hora del dia crec que haurem aconseguit una fita important, ja que l'efemèride serà un indicador clar de quin tipus de ciutat volem viure. Tirar les culpes de tot als turistes és una cosa ben fàcil. Si a la Rambla avui tenim el que tenim, és perquè a algú li ha interessat i així ho ha promogut.

Minoritzacions

2011-08-20T21:29:00.001+02:00

La visita al Palau Ducal de Gandia va començar amb una pregunta d'una turista: los Borja que pone aquí son los mismos que los Borgia de Italia? El guia va dir que por supuesto, pero que se cambiaron el apellido al italiano cuando llegaron allí -com si fos d'allò tan normal canviar-se el cognom quan u viatja pel món-. Tant un com l'altre pronunciaven Borja o Borgia com sonaría en castellà, amb una jota ben estrident. Vaig posar-me pel mig, sense evitar-ho. Amb un modest "crec", vaig insistir que es canviaren la grafia del cognom per tal que els italians el pronunciaren com era en català: Borja. El problema es que en castellano se pronuncia así, Borja - va afegir el guia per tancar la conversa i passar, tot seguit, a una breu introducció sobre la història familiar.

Sí, és un problema. Però el problema no és el castellà, com creia el noi, sinó l'actitud de respecte entre llengües. Resulta que els Borja van modificar la grafia del seu cognom per continuar sent els Borja (pronunciat en català), i ara es podia dir impunement Borja (amb una jota castellana) porque en castellano era así. Bé, pensem una mica: com es pronuncia en castellà Rousseau, Shakespeare, Machiavelo, Händel, Bach o Robespierre, per posar només uns quants exemples? Oi que hom quedaria com a paleto total pronunciant-los en castellà tal com s'escriuen? És clar. Però qualsevol nom català -Borja, Carbonell, Antich o March- es pot trepitjar sense problemes, impunement. Borja (amb jota castellana), Carbonel, Antitx o Martx. I santaspasquas. Oi que és estrany? La consideració social d'una i altra llengua que hi ha darrere d'aquest fet és evident.

Però en el cas del nostre poeta més important, Ausiàs March, passa una cosa una mica més greu. Puc entendre que un castellanoparlant que no conega que en català la ch final medieval es pronuncia /k/ es confonga i pronuncie una ch castellana... però quants valencians s'hi refereixen a ell com Ausiàs Martx? Moltíssims! I això sí que és trist. En parlar del músic, però, no pronuncien "Batx"... Tot això demostra un desconeixement molt gran de la pròpia llengua i de la pròpia cultura.

I és que tot es veu i es mesura des del castellà. El valencià és cada cop més un calc mal fet de la llengua dominant, si és que encara és alguna cosa. Qualsevol intent de normalització lingüística es posarà en entredit, perquè serà un entrebanc d'aquesta dissolució de la llengua, com si un terròs de sucre es tractés, en el cafè castellà.

Destinació: Moixent

2011-08-06T23:27:00.000+02:00

Allò habitual, "la norma", sempre ha estat agafar el tren cap a València. Per fer unes compres. Per passejar, dut pels meus avis, que m'ensenyaven els monuments, les gelateries i els racons del Cap i Casal ja des de ben petit. Per anar a la Universitat. Per a eixir per l'ambient. Per anar de sopar; per treballar; per passejar; per prendre alguna cosa... fins que finalment tot ho feia allà, com si la ciutat hagués absorbit els meus hàbits i el meu temps.

Agafar el tren en direcció Moixent sempre se'm feia estrany, per poc habitual. Era una transgressió. Com aquell dia que, enlloc d'agafar el tren cap a València per anar a classe, una companya i jo decidirem anar a Xàtiva a visitar el castell: anàrem en busca de la princesa, que ens esperava en el balcó... ni s'imagineu la de joc que va donar la (desgraciada, per tot el que li dèiem) princesa imaginària. Crec que era de les primeres voltes que xafava aquesta magnífica ciutat. Al poc temps, diferents circumstàncies em van lligar més a ella, i fins i tot vaig veure que era el punt de referència per a molta gent dels pobles, com per a mi era València.

En arribar el R5, llegat del meu avi, així com l'afició a la dolçaina i a la música tradicional, em van permetre explorar i conèixer els pobles de les comarques del sud del Xúquer, aquelles que queden en la llengua muntanyosa que surt cap a l'est, i que s'acaba en el cap de la Nau. Descobrir tots aquests pobles ha estat descobrir un món on encara bullen els Borja, Al-Azrak i les rebel·lions morisques, els romans i els íbers, Al Zaqqaq, les llegendes dels templers i la invasió de les tropes castellanes, que pel 1707 van entrar per aquest port natural que forma la comarca de la Costera. I ho fan en una olla de paratges i pobles la coneixença dels quals han marcat, en certa manera, la meva existència.

Les muntanyes i les fortaleses que esguiten les comarques centrals del País no han pogut, però, protegir les seves gents de la propaganda, de la "versió oficial". Si a Oliva encara s'hi anomenen valencians sense problema, a Alcoi ja no ho són, o sí... no ho saben, perquè estan en la "província" d'Alacant. L'antropònim "valencià" comença a esdevenir incòmode quan més al sud ens hi anem. El nou logotip del Govern d'aquestes terres, "La Comunitat", ho evidencia. La Comunitat ja no és valenciana. De fet, cada vegada ho és menys. Ja fins i tot ens volen esborrar el nom de valencians d'una manera subtil. Provincialisme en estat pur: mediocritat infinita.

Llegia avui al tren que em duia a Montesa una frase de Cànovas del Castillo: "solo es español quien no puede ser otra cosa". No sé exactament amb quina intenció ho deia, però veig clara una interpretació maliciosa: si anul·lem eixa "otra cosa", no els (ens) quedarà més remei que ser espaÑols. I es llavors que s'hi han posat, amb esma, a esgarrapar-la des de tots els flancs possibles.

Ho aconseguiran? Qui sap. Però llavors aquesta olla que parlava deixarà de bullir. Es convertirà en una terra sense arrels, prefabricada i sense identitat. I un, avui, mirant el paisatge des del tren, es preguntava què s'ha fet d'aquesta vitalitat, aquest esperit de superació que suposadament, ens va dur als valencians a fites tan altes al llarg dels segles. Ha existit alguna vegada o només era un miratge de casualitats?

Crec que en pocs anys ho sabrem. Però per decantar-ho cap a un final feliç, potser ens caldria començar per conèixer el que som, el que tenim, la nostra terra i les nostres costums. El nostre passat, sense el qual no podem pensar un futur. No podem estimar allò que no coneixem... i malauradament, el País Valencià no surt a la televisió.

Per sort, no tots els trens van cap a València. Allà ja sabem què podem trobar del nostre país: ben poc. Però als pobles, no tot està perdut. Canviem l'espill de posició: enlloc de mirar el provincialisme i la despersonalització de la capital, fem què el Cap i Casal vegi que allò que tant denigra és més digne que no pas aquesta identitat descafeïnada i falsa que ens pretén imposar.

La màgia dels llocs, o llocs amb màgia.

2011-08-05T15:02:00.000+02:00

Diu la llegenda que la vall d'Alfàndec, allà on trobem Tavernes, Simat i Benifairó, va canviar de nom per unes paraules pronunciades pel rei Jaume II el Just. En veure-la des del pas de muntanya, estenent-se amb tota la seva esplendor fins a la mar, va exclamar que aquella era una vall digna per a un monestir. L'acompanyava l'abat de Santes Creus, que en pocs anys va enviar els monjos que fundarien el que seria el monestir més ric de la península Ibèrica, Santa Maria de Valldigna.

I és que sempre que visitem un monestir no només ens poden impressionar els seus tresors artístics o arquitectònics, sinó l'entorn mateix. Allà on hi ha un monestir, ens captivarà el paisatge, la natura i la màgia que tenen els llocs on s'hi basteixen. O el que és el mateix, si hom vol gaudir d'un paratge inigualable, cal que busqui un monestir: mai serà defraudat. Segurament abans que s'hi bastiren els monestirs, hi hauria altres temples o llocs de culte de cultures oblidades en el temps.

Si a més tenim la sort que la vida moderna no ha malmès massa el paratge, podrem gaudir del silenci i la solitud que van ser privilegi dels monjos durant molts segles, fins que l'any 1835 els van exclaustrar d'aquests recintes màgics.

Després de la desamortització, la major part de monestirs van caure en la ruïna més absoluta. Pocs es van salvar de la destrucció. Ahir vaig visitar un que tenia pendent, a Cotalba, que es conserva tal i com el van deixar els monjos gràcies a una família irlandesa, els Trénor, que el va comprar dos anys després del seu abandó, i que s'ha preocupat de mantenir-lo fins avui. Feia calor, però passejant per la pinada que voreja el monestir pel nord vaig caure que aquell indret era també d'una gran bellesa: una petita vall rodejada pels darrers contraforts del Benicadell al sud, el Buixcarró i la Falconera i el Mondúver al nord.

La màgia de les muntanyes que rodegen Montserrat; la Cartoixa d'Escala Dei, als peus de les parets escarpades del Montsant; les valls de Santes Creus, de Poblet i de Vallbona, farcides de vinya i arbredes, esguitades per fonts i rierols; Santa Maria de Valldigna, amb aquella vall de tarongers que s'escampen fins a tocar el mar; l'atracció i l'encant dels penya-segats del cap de Creus, on guaita Sant Pere de Rodes des de fa més de mil anys; l'abraçada de la serra de les Agulles, que guarda la vall de la Murta de les ventades del mar... i tants altres llocs tan bonics que guarda el nostre territori dignes de ser coneguts i viscuts. Us convido a que no se'ls perdeu!

L'amenaça del cristianisme.

2011-07-30T11:39:00.001+02:00

Títol polèmic? Ho sé. No és que considere el cristianisme una amenaça, però si els atemptats de Noruega haguessin estat perpetrats per terroristes islamistes, aquest hagués estat el titular a molts diaris, com molt bé observa avui Ernest Foch a l'ara.cat. Però tot i així, no ens han de sorprendre uns fets com els que hem pogut presenciar, ja que contínuament s'hi sembren les llavors del feixisme a casa nostra. Ho contemplem muts, amb l'esperança que no germinen, però és difícil que no ho facin. El terreny està ben adobat.

El feixisme al nostre voltant per a mi té dues cares. I una d'elles és l'anomenat fonamentalisme cristià, més estès del que sembla. Sense adonar-nos, guanya terreny a casa nostra, esdevé a poc a poc la doctrina oficial de l'Església. L'altre dia vaig descobrir a Barcelona un racó paradisíac, en el bell mig de l'Eixample: un claustre gòtic traslladat pedra a pedra, procedent de l'antic recinte conventual de Santa Maria de Jonqueres. Vaig decidir que podia ser un bon lloc per gaudir de la lectura. I un diumenge, allà estant, a l'hora del sermó els altaveus van inundar el claustre (també, no tenien prou amb l'església) amb la veu del capellà. La salmòdia era ben habitual, però tan perillosa! El fil argumental seguia les directrius d'una carta del Papa i s'ha convertit en un missatge habitual diumenge a diumenge a les diferents parròquies:

1.-Després d'una introducció més o menys esperada, apareixia com a centre del discurs el perill del "relativisme agressiu" que amenaça Europa. Europa ha perdut els seus valors fonamentals (és a dir, cristians) i sense ells l'home no pot ser feliç de cap de les maneres, ni esdevenir plenament humà -continuava el capellà-.

Quin cansament. Relativisme? El que passa és que el catolicisme ja no és l'única autoritat moral avui en dia. L'Església no hauria d'oblidar que ella parla en nom d'una veritat "revelada", i que per tant, no la pot imposar. Veritats revelades hi ha tantes! No hauria d'oblidar tampoc que la moral és una pràctica de l'ètica, i que ethos en grec vol dir costum. I ells, que ens intenten fer viure els costums de fa 300 anys, no són els que actuen de manera amoral?

Avui en dia aquest relativisme que tant denuncien no ho és tant si tenim en compte que tenim un punt de partida fonamental a partir del qual discutir els diferents punts de vista: els drets humans (que, recordem, el Vaticà encara no ha signat per raons òbvies). A partir del respecte als drets que cadascú tenim com a ésser humà, és que podem discutir les diferents "veritats" i cadascú podem bastir la nostra.

Veritat? I què és la veritat? Va ser la darrera pregunta que va fer Jesús. Quan tindrà l'Església l'osadia de reconèixer que el seu missatge és part d'aquesta "veritat", i no el tot? Potser la veritat siga la suma de tots els punts de vista complementaris, sempre que ens ajuden a créixer i a millorar el món que vivim. I potser també que alçant-se com a portadors d'aquesta "veritat", l'únic que fan és destruir-la. Molts teòlegs parlen del camí vital cap a la divinitat o la transcendència com una "muntanya", i cada religió o actitud davant la vida descriuria un vessant per on poder pujar al cim. Qui pot negar l'existència d'aquesta multiplicitat de camins, entre els quals podem comptar també l'agnosticisme i l'ateisme?

Fixem-nos, per últim, en la perversitat de tot aquest raonament. I és que qui dissenteix d'aquesta "veritat" oficial que predica l'Església, implícitament està en contra de la puresa d'Europa i de l'ésser humà. Dissentir es converteix en un atac a la "natura humana". Potser li done la volta al calcetí d'una manera brusca, però és una altra manera d'explicar el mateix. Així ho fan els partits d'ultradreta, que no són denunciats per la jerarquia catòlica... Fixeu-vos que el verí del relativisme només està en aquells que qüestionen l'autoritat eclesial: moviment pels drets dels homosexuals i de les dones, les altres religions, l'ateisme, etc.

2.-Partint d'aquesta premissa de la pèrdua de valors, continuava el capellà, era necessari un retrobament d'Europa amb les seves "arrels cristianes". Posar-se de nou en mans del missatge de l'Església, de Jesús, per poder retrobar el camí enmig d'aquesta crisi bestial que afecta l'ésser humà.

Arrels? Benvolgut capellà, les arrels d'Europa són cristianes? Sense posar en dubte el paper del cristianisme en la definició del que som, el que pensem i el que actuem, que és molt, jo crec que aquest ja està en un lloc bastant alt del tronc, si és que comparem Europa amb un arbre... Arrels? Les arrels d'Europa són paganes. Les tenim a Grècia i a Roma. I més profundes: beuen des dels ibers fins a les tribus semítiques, des dels límits de l'Imperi Persa fins a Tartessos. Des de les tribus nòrdiques fins a les tribus nòmades del nord d'Àfrica. Aquestes són les arrels: multiculturals i diverses. I que la primera pràctica rudimentària de la societat que aspirem a ser es va donar ja a Atenes cinc-cents anys abans que nasqués Jesús!

I si anem una miqueta més enllà, ens adonem que fa dos mil cinc-cents anys la religió no es proclamava portadora de la "veritat", sinó que era reflex d'una manera d'entendre el món. Els mites, els déus i les llegendes es prenien manllevades d'unes religions a altres, amb plena consciència i sense gaire problema. Els grecs donaven per certa la religió dels Egipcis, i s'inventaven un mite per incorporar-la a les seves creences. I els romans van copiar els mites grecs, i van fer seves les deesses dels fenicis. Fins que arribà el catolicisme i el seu afany de "veritat". No hauria d'oblidar l'Església que l'Antic Testament és un recull de mites de l'Orient Mitjà que es donaven també en altres religions i cultures: des del diluvi universal, o el mite de la creació fins a la lleí de Moisés.

Arrels cristianes? Si realment se les cregueren, ja se n'ocuparien de depurar el cristianisme d'aquest paganisme. De treure-li el culte als tòtems (sants, imatges) que ha heretat de les creences anteriors, de deixar de fomentar la superstició, de democratitzar la seva estructura de poder, que ha heretat de l'Imperi Romà i de posar en pràctica el missatge de Jesús, que entre altres coses, ens diu que a ningú hem d'anomenar "pare", perquè només hi ha un pare, que és el del cel. No ha llegit aquest fragment de l'Evangeli el "Sant Pare" de Roma?

3.-I què podíem fer, davant d'aquest panorama, en les nostres vides? Segons el capellà, havíem d'obrir el nostre cor a la totalitat del missatge de "Jesús". Tot ell era com un "tresor", del qual segurament, si el tinguéssim davant, no ens quedaríem només amb unes monedes, o amb una joia, sinó amb tot ell.

Evidentment, aquesta metàfora era una referència vetlada a la moral sexual de l'Església. Estava referint-se a que no podem fer el que volem amb el nostre cos, ni tampoc amb el nostre temps, que és l'únic que realment és nostre! També parlava de la caritat, aquesta pràctica "cristiana" en la qual ens posem per damunt d'aquell al que ajudem, i que ens ajuda a creure'ns més bons.

La totalitat del missatge de Jesús ja està "construïda", no cal pensar-hi gaire. Plantejar-se les coses? Tenir esperit crític? Denunciar el sistema econòmic i el sistema polític viciat? No! Això no està en aquest "tresor". Aquest tresor és el que és, i el creient només ha "d'obrir el cor"... és a dir, prendre'l sense plantejar-se res. Tot dubte, o dissenció, és un entrebanc que cal "superar" en el camí cap a Déu. Desviar-se d'aquest camí és caure en el "pecat". El que no entenem no és gaire problema: Déu ens assegura que és pel nostre bé. Evidentment, no raja aquest missatge des de l'ètica o la moral: no oblidem que parlem d'una veritat "revelada", i que com a tal, l'hem de creure. No la podem discutir!

Plantejar-se que aquest secular odi al cos no formava part del primer cos doctrinal cristià, que és una relectura mal feta del platonisme durant l'Edat Mitjana, o què part del Dogma catòlic s'ha construït o a pres forma centenars d'anys després de la mort de Jesús, prenent com a partida el poder d'una jerarquia que calia abrigar i justificar, i el domini sobre cadascun dels aspectes de la vida de les persones... no, això tampoc forma part d'aquest "tresor". Ens venen el Dogma com a immutable, quan no ho ha sigut al llarg del temps. Ens el venen com a "cristià", quan gran part d'ell és Plató pur i dur, o Aristòtil, si no Maquiavel.

4.-Per tant, qui ens havia d'indicar el camí? Qui ens havia de mostrar la totalitat del tresor? Evidentment, el Papa i els ministres de l'Església. Com a bons cristians, ens havíem de posar en les seues mans, seguir les seves indicacions. Millorar a través del sagrament de la "reconciliació" (confessió) per obrir el cor a les indicacions que el capellà ens pogués fer, ja que ell estava guiat per l'Esperit. Anar de tant en tant a "exercicis espirituals" per tal de meditar les desviacions, i tornar al camí amb renovada energia. Escoltant amb el cor obert la Paraula, però (compte!!) seguida de les explicacions dels ministres de l'Església...

Els ministres de l'Església estan guiats per "l'Esperit Sant", i per tant, són la mà i la força a través del qual Déu actua a la Terra. Ja vaig sentir un capellà dir, fa un temps, davant de milers de persones (ninguna de les quals es va immutar) que ell, allà, era el representant de Crist i que Jesús parlava a través d'ell. O siga, que ells mateixos són els sacrílegs més grans del missatge de Jesús!

Però és clar, aquesta guia que ofereixen... ha estat sempre la mateixa? Si suposadament l'Esperit Sant actua a través d'ells, els seus missatges i indicacions haguessin estat els mateixos en l'any 324 d.C., o l'any 1745 o en el 1936... i no, el missatge ha anat canviant! Els costums també. El paper de la dona, la litúrgia, l'estructura eclesial... tot ha anat canviant... però no per iniciativa pròpia! Ha canviat per necessitat. Per la necessitat de posar-se al dia davant d'una societat que progressa, que avança i que fa seus els valors de la llibertat, de la igualtat i dels drets humans. El dogma eclesial sempre va cent o dos-cents anys darrere de la societat, però al final acaba canviant i posant-se al dia, cosa que em fa concloure que l'Esperit bufa més de portes enfora que de portes endins!

Però deixant de banda discussions teològiques... coneixeu un discurs més feixista que no pas aquest? Conté un grapat d'ingredients ben inquietants, no creieu? Des de l'adulació a un líder portador de la veritat absoluta, mogut per mans i designis divins, fins a la crida a la total submissió. Deia al començament que no creia el cristianisme una amenaça. El cristianisme, en realitat, està segrestat pel poder eclesiàstic, igual com la democràcia està segrestada pel capital, els polítics corruptes i els mercats. Ni podem identificar el cristianisme amb aquesta paròdia que propalen des dels púlpits, ni la democràcia amb aquest sistema pervers que permet que l'especulació i el benefici dominin el planeta sencer en benefici propi.

Però el fet que aquest missatge que vaig poder escoltar un bell diumenge d'estiu, en aquest lloc paradisíac, no inquiete ningú, i que es tingui total impunitat per propagar-lo, que les persones que l'escolten, benintencionades, no gosen contradir-lo... em sembla un bon abonament per a fets com els que han passat, avui a Oslo, demà qui sap on. Sóc l'únic que hi veu la relació? L'Islam viu una situació pareguda. I tots els fonamentalistes d'un i altre signe, des de cristians, musulmans, o aquells que actuen des del món del capital, estiren amb força aquests guanys i progressos que hem fet al llarg d'anys i anys de lluita... per enderrocar-los. Tots aquest fonamentalismes es relacionen i tenen un objectiu comú. Tots ells són cares visibles d'una mateixa força que cal vèncer des d'una actitud tolerant, però ferma i decidida.

Al començament parlava de les dues cares del feixisme. N'he parlat d'una. De la segona en parlaré en un altre post quan estigui inspirat. Però té a veure amb l'anul·lació de les relacions socials. No caldria parlar-ne gaire: només cal veure Tele5 durant un dia sencer per indignar-se i veure on ens pretenen conduir: a la imbecil·litat més llampant. Cosa que es relaciona molt amb la propagació d'estereotips, del pensament acrític i el donar entreteniment per tal de tenir a la gent ben callada. D'uniformar i de convertir els ciutadans en consumidors i súbdits d'un sistema cada cop més pervers.

El discurs del capellà que he sintetitzat va treure-li l'encant a aquest lloc paradisíac que havia descobert. Hauré de buscar les hores en que l'altaveu està apagat per tal de poder gaudir-lo... tot i que és bo escoltar aquests missatges de tant en tant per ser conscient del que hi ha... No es pot "combatre" el fanatisme si no se'l coneix de primera mà.

Són tantes coses! Tanta merda! Per on comencem a actuar?!

No em crec res...

2011-07-27T16:48:00.000+02:00

D'entrada, comparteixo el malestar existent. 20 % d'aturats. La frustració de la política, el descrèdit dels polítics, l'abús dels bancs i del poder econòmic... "Els mercats", que tot s'ho emporten per davant. Les retallades (que d'altra banda, m'afectaran en la feina, no sols com a usuari). Els causants de la crisi, de vacances, amb sous milionaris; els perjudicats, més putejats encara. Especulació. Amb el deute, amb els diners, amb el comerç mundial d'aliments. 12.000.000 de persones a punt de morir de fam a la "Banya d'Àfrica"...

Entenc els indignats com una manifestació d'aquest malestar. Comprensible i justificada. Però se'm remenen els budells cada vegada que veig un il·luminat parlant a la televisió en nom del moviment o com a membre que em forma part. Potser siga una impressió equivocada, però no la puc evitar. Per vàries raons.

La primera, el populisme i la demagògia. S'autoproclamen la "veu del poble". Ells són "el poble", i per tant, estan "legitimats". Tenen ells més legitimació, per molts milers de manifestants que hi hagi (recordo que a Barcelona, la darrera convocatòria, no en foren prou per tallar la Diagonal...), que els representants democràtics elegits a través de l'emissió de milions de vots? Qui ho ha dit? Amb quina justificació volien participar del debat dels pressupostos al Parlament de Catalunya? Per què ells haurien de tenir més legitimació, que posem per cas, els partits d'ultradreta o l'Església catòlica a l'hora d'interrompre la sessió plenària d'un parlament democràtic quan els ve de gust?

La segona, la incoherència i els despropòsits. Si hi ha violència, els causants, segons el moviment, no formen part del moviment, o no en són "l'essència". Si hi ha merder al Parlament, foren uns pocs, això no és l'essència. Els merdaflautes que van destrossar i plenar de merda plaça Catalunya... no, aquests no en són, tampoc, l'essència del moviment. Si es decideix en una assemblea abandonar les acampades, i un sector no n'està d'acord o no va assistir a l'assemblea (perquè plovia!), llavors aquesta decisió de l'assemblea no és "representativa". Llavors... què coi és el "moviment"? No s'ha convertit en un ens igual o més abstracte que "els mercats"? Crec que s'haurien d'assumir els errors i les gambades amb dignitat, i acceptar les decisions, almenys, de l'assemblea... perquè si no ja han començat a assemblar-se a aquesta casta política que tant denigren!

I després ve allò de "somos la revolución". Ein? En què han canviat les coses des que començaren les acampades? Quin ha estat el canvi de valors, d'hàbits? "Lo que proponemos..." sempre queda en quelcom abstracte, i com no, "ideal". Però llegeixo les propostes de les assemblees i no veig res nou sota el sol. Un que acostuma a llegir la premsa, veu que moltes d'aquestes propostes estan sobre la taula des de fa bastants anys...

I la incoherència. Veig els polítics ICV amb les pancartes contra les retallades al Parlament, volent fer-se "amiguitos" del "moviment"... i en pensar amb els diners que han dilapidat durant els anys del Tripartit se'm remenen els budells. Anys i anys endeutant-se (amb els bancs!) per anar de progres, i ara posant com a solució Islàndia: no cal pagar als bancs! Amics, què m'esteu contant?? No podem comparar ambdues situacions! És molt diferent el cas islandès que el nostre.

Un es desencisa ràpidament. Ja fa temps que ho vaig fer amb els polítics en general, dels quals espero ben poc, tot i que no ho done tot per perdut! Però quan veig aquesta entelèquia i aquesta abstracció tan gran del "moviment", no puc evitar que aflori l'escepticisme més llampant. Desconfio sempre d'aquells que parlen en nom del "poble", que s'hi identifiquen, perquè quan s'ha donat aquesta identificació... mal ha acabat sempre la cosa, ho ja s'ha oblidat tot?

Si tenen propostes bones, que les hi ha, que articulen ja d'una vegada, amb els mecanismes existents, més que suficients, la manera de dur-les endavant... i comptant amb els sistema polític que tenim, el qual urgeix una regeneració immediata. Podem aprofitar aquest desencant per dur-la endavant, però no a base d'abstraccions o de desqualificacions a priori. Perquè si desautoritzen d'entrada "tots" els polítics, si el que pretenen és estar per sobre, vol dir que implícitament estan desautoritzant qualsevol possibilitat de dissentir. I això, amics meus, només em recorda a èpoques feliçment (en aparença) superades.

Perquè quan veig en les manifestacions samarretes exalçant Stalin i el comunisme, o escolto aquestes proclames darrere de les quals hi ha hagut (també) el més absolut dels fracassos... no puc evitar pensar que s'ha perdut l'afany d'objectivitat i d'esperit crític.

Perdoneu que no tinga cap seguretat: potser no la vulgui tenir. Però no estic més desorientat que molts altres que es creuen amb la veritat a la boca.

Les llargues vacances del mestre.

2011-07-25T16:58:00.001+02:00

Llargues? I una merda. Per mi les vacances comencen quan "el cervell ha tornat al seu lloc", com deia Quim Monzó en l'entrevista de diumenge a l'ara.cat. Jo creia ja vingut el moment, però el somni de fa dos nits em va fer veure que no era així... Somiava que pujava els alumnes a l'aula i volia començar la classe de plàstica. Volia fer una sessió sobre els colors: a partir d'un cercle cromàtic senzill, on estaven ja col·locats els colors bàsics, els alumnes havien de completar-lo fent les mescles per crear els colors secundaris, i descobrir-hi els complementaris, amb els que, posteriorment, havien de realitzar un treball de contrasts emprant paper de xarol... Després d'estar asseguts resultava ser que em faltaven làmines, i havia d'anar a corre cuita a imprimir-les a la sala de profes dos pisos més avall. Després repartia els pinzells i... en faltaven! Si jo els havia comprat justos! A tot això, hi havia al passadís dos companys de xarrera, arreglant el món, mirant impassibles el meu estrès. Pregunto pels pinzells, i em respon un d'ells que és que n'ha utilitzat(sense dir-m'ho) però no sap on són. Ni li importa. Cal dir que aquest company prototip del somni és dels que no s'angoixa mai per res... senzillament perquè no li la mou res de portes endins de l'escola. No s'ofereix a solucionar-me el problema. Els nens nerviosos, jo angoixat, baixant a la planta de baix demanant pinzells, i escoltant la cantinel·la de cada company de baix explicant-me per què no me'ls deixa: que si hi ha qui no torna, que si hi ha que se n'aprofita, que si n'hi ha que...

Aaaahhh! Us ha asseguro que era un autèntic malson: s'hi concentrava una gran quantitat d'angoixa, impotència i estrès. Horrible! Creia ja estar gaudint de l'estiu, però us asseguro que em vaig llevar més cansat que no pas estava el 30 de juny. I no us penseu que la situació del somni és massa estranya en un col·legi. Sumat a aquest estrès laboral submergit cal sumar aquell provocat per l'ambició del temps... Temps! Tenir temps! Al llarg del curs, per llegir el que un voldria, veure les pel·lis que li recomanen, estudiar alemany, córrer, la piscina, anar a aquella exposició, fer aquella excursió que li han proposat, o aquell sopar, el viatge a València obligat de cada dos mesos, fer la neteja, i cuinar, i... !! I sempre amb el neguit! No! Que haig de preparar les classes, corregir allò, pensar com fer per a què per fi milloren amb això, i allò altre, prepara aquella sortida, busca informació... i les programacions, no t'oblides de les programacions!! Ah! I les memòries... i l'avaluació! T'has d'apanyar per fer-ho tot a casa.

I arriben les vacances! AAAAHHH! Faré això, llegiré allò, aniré allí, em llevaré d'hora i així podré fer esport, i anar a la biblioteca, i... i veus que el cos no reacciona. Que nomé que et demana estar al sofà, amb el cap desconnectat i passant de tot i de tots, aliè a tot el que has ambicionat de fer...

Ara ja ho sé, però. El primer que cal tenir cura, en arribar juliol, és del cervell: deixar que repose uns dies i que torne al seu lloc. Ara mateix em posaré al calendari que caldrà llegir aquest post l'1 de juliol de l'any vinent. Després de quasi un mes, però, puc dir que per fi estic agafant de nou el meu ritme. Comence a gaudir de les coses que faig, no m'emprenyo si "no tinc temps de", per fi gaudeixo de la calma i de l'anar fent... I un cop assaborit i pres el ritme, van apareixent els llibres, les exposicions, les converses, els passeig, l'esport... i la vida esdevé més bonica.

És avui, doncs, que considere que he començat les vacances. Evidentment, no podem generalitzar... hi ha qui no haurà començat les vacances d'estiu, sinó la continuació de les vacances en estiu. És com tot: ja s'ho faran. Passa a totes les feines, crec jo.

FOTO: Desesperat, de Courbet. Descobrir Courbet al MNAC és una de les sorpreses que m'he trobat aquest estiu.

Facebook

2011-07-24T17:48:00.000+02:00

Què esperem exactament del Facebook?

Avui la pregunta m'ha tornat al cap en veure l'estat de Manolito (nom figurat). Manolito havia aconseguit, aquesta matinada, colar-se de franc a una discoteca superfashion. I el primer que havia tingut la necessitat de fer un cop aconseguida la gran gesta era fer la foto, penjar-la al Facebook a través del mòbil i comentar-la com si aquest fet l'hagués convertit en el ser més feliç, i no només això, més ditxaratxero de tot lo món. Potser si no ho hagués fet el gest hagués passat desapercebut, i per tant, no hauria tingut gràcia... Qui sap si ni tan sols li agrada anar a les discos, a aquest Manolito!

Repassant el perfil de Manolito, he pogut comprovar que efectivament és super ditxaratxero, sempre està alegre, s'ho passa d'allò més bé a la platja, viatja tope i tot i tot. M'ha faltat només veure fotos de quan caga i quan pixa, però igual és que no hi ha pensat. Quina mandra! Efectivament, no he pogut vèncer la temptació de bloquejar-lo!

I és que a mi que m'importa! Penso que aquesta persona, com moltes altres, empra el Facebook com un mirall deformat: ens ofereix una imatge de sí mateix, però totalment distorsionada, magnificant aquells aspectes que ell creu que el fan mirant-nos-el amb bons ulls, anul·lant aquells que no. I per llegir ficció ja tenim les novel·les, no? Hi ha moltes imatges que volem donar: des d'aquell que vol pretendre's super fashion, ditxaratxero i actiu, fins a aquella xica que vol donar-nos la imatge de mare perfecta, comentant-nos quantes vegades vomita, fa caquetes o s'acaba les pastetes el seu nadó i com de preocupada n'està!

No s'equivoqueu. Només m'alcen ampolles aquells perfils que no es corresponen amb allò que jo veig que hi ha al darrere. Senzillament. Malgrat que puc estar equivocat, acaben per avorrir-me. Exhibir-nos ho podem fer tots, però quan deixa de fer-se des de l'autenticitat, crec que caiem de manera escandalosa en la caricatura de nosaltres mateixos.

Sóc conscient que el meu perfil és tremendament avorrit, però mirant-lo des de l'altre extrem. Què li farem! Continuaré compartint coses que em criden l'atenció, comentant coses i fent broma, quan en tinga ganes. Si alguna vegada veieu que publicar el que faig a cada moment es converteix de nou en una necessitat, feu-m'ho mirar, que serà que alguna cosa no va bé en realitat. I si no trobeu el meu perfil... ejem, ejem...

Ara ja en sabeu les raons!

Fiorenza

2011-04-25T16:11:00.002+02:00

RES ÉS EL QUE SEMBLA

1.30 de la matinada, via Cavour. Hotelets amb la seva recepció il·luminada contrasten amb la porta del meu: una simple escala bruta, amb un cartellet mig esborrat al timbre del tercer pis: "Hotel ...". Pitjo el timbre, pujo i entro a un pis gran, vell, descuidat. Un recepcionista que acabo de despertar, un tant estrany. M'espanto i tinc por. "On m'he clavat?". Però finalment anem a les habitacions i per fi l'alleujament: una habitació gran, àmplia, neta, amb un llit còmode, amb tots els detalls i bany propi.

I és que no tot és el que sembla. La mateixa Florència no és el que m'esperava. La ciutat és impressionant, plena de pedres que parlen de la revolució en la concepció de l'ésser humà que va suposar el Renaixement. Plena d'art i de llocs increïblement bells. Però ben morta: ha estat convertida enterament en un parc temàtic. Desenes, centenars, milers de turistes emplenen tots els seus carrers, cadascun dels seus racons, llevat de comptats barris. Les botigues, souvenirs i gelateries pensades per a turistes, regentades per immigrants. Tot, absolutament tot, pensat per al turista. He pogut constatar-hi que el turisme està assassinant les ciutats. A Barcelona, per exemple, podem donar per perduda la Rambla, convertida en un lloc d'encontre de turistes sorollosos i borratxos. Però almenys queden els barris, els seus racons, el seu tarannà. Al centre de Florència, però, no queda res de la vida florentina. Un tant trist, trobe jo.

RESPIRS

Però hi ha hagut moments en què es podia sentir respirar la ciutat. A l'alba, aprofitant que els turistes encara dormien; els carrers tranquils i la gent treballant (preparant el dia turístic, això sí). I ja quan tancaven els museus, m'agradava d'allunyar-me del centre, passejar carrers on encara trobaves vida de barri: la plaça plena de joves, comerços antics (com un rellotger, o un restaurador de marcs). I m'agradava anar buscant un bon lloc per contemplar el crepuscle sobre la ciutat, moment en que el temps semblava parar-se, o tornar enrere i una estranya quietud ho envaïa tot. Sens dubte, el darrer que oblidaré d'aquest viatge.

EL TEMPS

L'alba i el crepuscle. El dia i la nit. Sens dubte, unes de les millors obres de Michelangelo, que pretenen il·lustrar d'una manera exemplar el pas del temps: inexorable. Per a tu i per a mi. Per al dia la fi del qual contemplava i per al meu viatge. Per als Mèdici que van ser engolits per la història i als quals l'art ha fet immortals. La sensació que el temps s'escapa és la que m'ha fet, crec, caminar i caminar fins l'esgotament amb l'ànsia de conèixer-ho tot: cada racó, cada museu, cada plaça. La idea que potser mai no tornaria a tenir-ne l'oportunitat m'animava a no parar. I certament que ha pagat la pena.

DESCOBRIMENTS

Donatello, Michelangelo, Brunelleschi, Ghiberti, Tiziano, Giambologna, Boticelli, Giotto... no defrauden. Lectures, classes a l'institut i a l'escola de magisteri estudiant aquestes obres, i anys desitjant de poder tenir-les davant. I de nou en topo amb Bronzino. Ja el vaig descobrir als Museus Vaticans. Però la Capella de Leonor de Toledo al Palazzo Vechio, o el martiri de Sant Llorenç m'han deixat bocabadat. I perquè als llibres gairebé no se l'anomena, crec que mereix en el meu bloc una menció especial. Crec que és un pintor que sap entendre el llenguatge del renaixement i es deixa influenciar pel millor dels diferents artistes, entre ells Buonarroti.

UN ART SENSUAL

I en el Renaixement, essencialment homoeròtic. No devia ser debades que Savonarola va fer seva una lluita a mort contra el vici de la llavors anomenada "sodomia", que segons ell, enverinava la Florència del seu temps, durant els anys que va estar al càrrec del govern de la ciutat. Un fanàtic de poca monta que va reduir a cendres obres valuosíssimes en la famosa "foguera de les vanitats".

Se'm passa pel cap en molts moments que fa falta un estudi en clau gai de les obres florentines (si està fet m'agradaria llegir-lo). Crec que els artistes, emparant-se i fent créixer al mateix temps la nova concepció de l'home i de l'Antiguitat, aixó com en la protecció dels poderosos mecenes, burlen el fanatisme i la intolerància eclesial per il·lustrar la seva visió de l'erotisme i de l'amor en les diferents obres, no sols civils, sinó religioses. Un amor, entre d'altres adjectius, homosexual. Donatello, Michelangelo, Vasari... se m'han aparegut en certs moments com una colla de "loques" a les quals les seves habilitats han donat renom entre la classe dirigent de la ciutat. Una espècie de "movida madrileña" a la fiorentina.

Exagere? Probablement. Però alguns detalls em són força significatius. Algú se n'ha adonat que en el segon pla del Doni Tondo de Michelangelo i ha dos tios fornits abraçats? O si es fixeu en el martiri de sant Llorenç, no resulta un tant sospitosa la postura del personatge que, en el primer pla, arreplega llenya per avivar el foc en que crema el sant? I tants altres exemples! Aquesta fabulosa coneixença de l'anatomia humana que anomenen les guies d'història de l'art que es presuposa per a l'execució d'aquestes obres d'art deu ser fruit, si més no, d'hores i hores d'estudi "tranquil".

No m'estranya que al pobrissó de Savonarola, obsessionat per la virtut, se li ennuegués aquesta nova moda.

UN ART IMPERFECTE

Art, sublimació, perfecció: són conceptes que sovint van associats. Però Florència guarda un munt d'obres inacabades de Michelangelo; és a dir, imperfectes. La seva biografia està plena d'encàrrecs en diferents llocs, de prioritzats, d'abandó d'uns projectes per començar altres. I Vasari ens remarca el seu caràcter perfeccionista, que potser el feia abandonar aquelles obres de les quals no n'estava convençut. Dic potser perquè l'anècdota del Duomo m'ha fet pensar una altra teoria. I és que si ens fixem, el revestiment del tambor de la cúpula resta inacabat. Vaig preguntar a la guia el perquè, i la resposta també estava relacionada amb Michelangelo. Un cop acabada l’obra de Brunelleschi, es va obrir a concurs el revestiment del tambor. Quan s’estava executant el projecte guanyador per decorar-hi la façana, Michelangelo va exclamar en veure el primer tram acabat: realment aneu a rodejar aquesta obra genial per aquesta gàbia d’insectes? El prestigi que tenia els va portar a fer-li cas. Les obres van parar i el revestiment del tambor va quedar inacabat... fins als nostres dies. Tindria alguna altra raó per provocar que el Duomo quedés així, imperfecte? Potser sí. La imperfecció forma part de la persona i de la natura, i per tant, potser que Buonarroti pensés que també havia de formar part de l’art.

A Siena, el megalòman projecte del Duomo tampoc s’havia pogut dur a terme: la catedral ocupa el que havia de ser el creuer d’un projecte molt més ambiciós. Les causes, però, són molt més negres: pesta, crisi, decadència.

SOLITUD

A estones m’he preguntat sobre això de viatjar sol. Sol? Segons es miri. Suportar-s’hi a un mateix tampoc és gens fàcil, ben aviat. Passar tanta estona sol fora de la rutina del dia a dia et fa aprendre quelcom que per mi és importantíssim: a viure la solitud sense patir-la. Quantes persones hi ha que suporten la seva parella per la por que li tenen, a la solitud? Penso que només coneixent-se a un mateix pots oferir després, si surt la casualitat, l’oportunitat o com es vulgui dir, alguna cosa a altri, sense convertir-lo en una disfressa d’una realitat que no agrada, en una rutina o en una conveniència.

També és una oportunitat d’observar els comportaments dels altres. Sobretot quan seus sol a una taula enmig d’un restaurant. És ben curiós observar com en un lloc com Florència pots tenir uns companys de sala ben diferents. Com aquell cas en què es vam aplegar un valencià avorrit, unes japoneses que reien sense motiu i uns anglesos sorollosos, excèntrics i mig beguts. Una combinació ben curiosa, com tantes més. I és interessant de comprovar que, ben aviat, no som tan diferents.

Ara, no creieu. Hi ha coses que m’agradaria haver-les compartit. Viatjar sol, i en companyia, té sempre els seus peròs i els seus contres. No creieu?

PER QUÈ L’INFERN QUEDA AVALL?

Per als grecs, els inferns, l’Hades, estava a sota de la terra, i era el lloc on anava tothom en finalitzar la vida terrenal. Els cristians van desdoblar aquest món d’ultratomba, i van crear el cel i l’infern: no podien tenir la mateixa recompensa “justos” i “pecadors”! I a Florència he descobert per què l’infern va quedar avall, i el cel, amunt. La raó és òbvia, malgrat que fins ara no n’havia caigut: l’infern cal que sigui ben visible! M’explico. Gairebé en totes les esglésies que he visitat, hi havia representat al fresc en alguna cúpula, nau, capella o paret el judici final: la cúpula del Duomo, el Baptisteri, la Col·legiata de San Gimignano... I sempre aquest infern ple de dimonis, sers fabulosos que estrangulaven i torturaven els condemnats, sang, foc, dolor. Posant-lo avall quedava ben a la vista. El cel, la glòria, vista allà dalt, tan amunt, quedava com quelcom obtús i llunyà. Calia treballar-s’ho força per arribar-hi, i fer cas al senyor retor per alliberar-se d’aquesta tortura eterna, que segurament era recordada cada dia amb to amenaçador.

Quin sentiment tant diferent el que jo tenia en contemplar aquestes obres, ple de curiositat i certa ironia, i els ulls d’aquells per als qui va ser pintat, segurament plens de terror i superstició. I quin nerviosisme el dels nous “savonaroles” que veuen que l’infern ja no és una arma efectiva!

EL VICI

I clar, havent deixat de ser efectiva aquesta condemna eterna, tenim el camí abonat per tal de cultivar els vicis capitals. Menjar com un golafre, abandonar-se a la bellesa dels llocs, i el sexe! Ummm! Ulls lascius, mirades a llocs que no “toquen”. I quanta hipocresia per part d’aquells que els denuncien, aquests vicis.

Hipocresia si tenim en compte que l’únic “ligue” d’aquest viatge era un seminarista. No se l’imagineu prototípic: era ben fornit i atractiu. Però clar, sóc home de principis. Abans d’intentar res amb mi havia de cremar l’església on era... i enteneu-ho amb un sentit més aviat metafòric. Malgrat tot, jo em vaig quedar amb les ganes, i ell, amb un pam de nas.

CONTRASTOS

El més gran el que es produeix en entrar al Duomo de Florència: la façana, acolorida i decorada a l’extrem, dona pas a un interior totalment sobri i mancat de decoració. Un doble objectiu, doncs: aparentar i ostentar el poder econòmic i polític de la Florència dels quatre-cents (sobretot de cara a Pisa i Siena), però al mateix temps, il·lustrar una nova concepció de les relacions entre el poder civil i religiós. Un primer assaig de laïcitat, d’equilibri entre ambdós poders, que de forma revolucionària a l’època omple la nau del Duomo de referències a personatges importants de la vida de la ciutat i la buida de sants i escenes sagrades.

Un equilibri que avui caldria tornar a trobar. Laïcisme i confessionalitat es polaritzen avui fins a l’extrem i es converteixen en dos pols oposats. Però crec que no hauria de ser així: respectant la llibertat, la tolerància i la igualtat, l’esfera de les creences hauria de trobar el lloc just en la nostra societat sense convertir-se en una coacció a l’hora de dictar lleis i costums. Portem quasi mig mil·lenni i encara no hem trobat l’equilibri...

DOGMATISME

El dogma sagrat: a partir de les 5.30 l’església quedarà tancada als turistes. El vigilant del dogma: un poca soca. Resultat: intent d’assassinat. Cansat, arribo a la plaça del Sant Esperit cap a un quart de sis, i entro a l’església. S’hi està fresquet, jo estic esgotat i m’assec. A la poca estona, posen un cordó a la porta i comencen el rosari. M’hi quedo, somiquejant, recuperant forces i observant el panorama. 30 minuts de res monòton. Quan acaben, m’aixeco per sortir, però passo per un racó que m’ha cridat l’atenció. En apropar-me a veure l’autor de l’obra, el radar del vigilant s’engega: turista a la vista. Si haguéreu vist la por que vaig passar en veure l’actitud que tenia en venir cara mi per fer-me fora! Déu n’hi do! Després d’aguantar el rosari dels collons m’havia de fer fora d’aquella manera?

Ara, per a llestos jo. De seguida vaig anar cara un Cristo i em vaig agenollar. Es va quedar de pedra, i em va demanar disculpes. Fet el paripé, em vaig aixecar i em vaig espolsar. Vaig poder sortir caminant de l’església i no d’una espenta. Adéu.

I és que els turistes no poden ser també cristians practicants? No era el cas, però d’haver-ho estat, m’hagués sentit realment ofès.

UNA PORTA OBERTA A LA CULTURA.

Els museus, les esglésies farcides d’art, d’història i bellesa. Parada obligada. Obligada? Parem-nos a pensar-hi un segon. Quanta gent de les que feia les cues hauria visitat els museus de la ciutat on viu? Sentint els comentaris, crec que realment ben poca. I per què la necessitat de visitar els museus quan hom va de viatge? És un fenomen que caldria estudiar, no sé si des de la sociologia, la psicologia de masses o des de punt de vista de la paranormalitat.

Pero quién es ese Miguel Angel? Pero Miguel Angel no era pintor? Pero esta cola para qué la hacemos, qué vamos a ver? No entréis a esa iglesia, solo hay que candelabros. (L’església en qüestió era la capella Medicea, que allotja unes de les obres més importants de Michelangelo, i que té un paviment impressionant fet amb pedres de colors). Però com fas la cua sense saber si t’interessa el que vas a veure? El cas més catastròfic el vaig veure en un grup d’estudiants als Ufizzi. El professor llegia, monòtonament, la guia de la galeria. Els alumnes, xerraven entre ells. Un d’avorrit feia el pallasso i assenyalava fent gestos còmics l’obra que tenien davant. Ningú, absolutament ningú, alçava la vista per contemplar res.

Però tot això, per a què?!

GUIA “TURÍSTICA”

No se la creieu. San Gimignano era, suposadament, un poble medieval que havia quedat “intacte”, immune al pas del temps. Bé, en realitat, de les 72 torres que van arribar a existir en aquest bellíssim poble de la via Francigena, ara en queden 12. No sé jo que s’entén per intacte... Pagava la pena anar-hi, però... de les guies no se’n creieu ni la meitat! Ens venen la moto.

Tot mentida! Quantes me n’hauré cregudes!?

SIMPATIES

De la porta del Duomo de Siena fins el Battistero hi ha una escalinata monumental que condueix a una plaça que a migdia resta ombrívola. La llegenda conta que Santa Caterina, una de les vegades que hi baixava, va ser empesa pel mateix Satanàs, que la va fer caure de genolls...

I des d’aquell moment em va caure més simpàtica la santa sienesa. M’alegra saber que no sóc l’únic patós que ha entropessat per l’anomenada escala i que un personatge tan digne també va passar per la mateixa experiència.

Sé que pensareu que haig d’anar de seguida al confessionari per haver tingut aquest pensament de la santa... Caterina patosa? Sacrilegi! Bé, bé. No les tinc totes! Tal vegada la llegenda sigui certa... No es poseu així, que no dic que no.

Però si és el cas, puc dir que el dimoni encara estava allà esperant-me per fer-me entropessar. Tota una experiència mística!

EL BUS

Una altre dels moments agradables, seure a l’autobús que anava parant pels poblets entre Siena i San Gimignano. Desenes de rostres diferents, actituds, sentiments, motivacions. I el paisatge: impressionant. Camps de blat, d’arbres fruiters, vinyes... i aquests xiprers monumentals que flanquejaven els camins. I la vista fugaç de Monterrigione: allà si que s’hi havia parat el temps!

FIORENZA?

En realitat el nom actual de la ciutat és Firenze. Però vaig veure escrit Fiorenza a un mapa antic. No ho he comprovat, però supose que devia ser el nom de la ciutat en el dialecte florentí antic. O no. En tot cas, el prefereixo. Perquè la Florència que m’ha captivat no és aquesta ciutat actual, farcida de turistes desficiosos i avorrits, sinó la que m’han contat les pedres. Li diré Fiorenza. S’assembla més a flor, a florir, floració.

La Fiorenza que va fer nàixer el Renaixement.

Principis?

2011-04-12T00:41:00.000+02:00

Principis que no són més que burdes mentides. Tot, absolutament tot, és una gran mentida. Quin s'atreveix a dir que és digne de confiança?

El policía nazi que arrestó a Ana Frank en Ámsterdam fue después espía para la República Federal de Alemania

Catarsi

2011-04-09T18:42:00.000+02:00

La capsa ha quedat tancada a la sala de mestres, a sobre d'una taula ornamentada amb una senyera ben cutre feta de paper. A dintre han quedat els escrits, pendents de ser llegits pels mestres (i pels alumnes). El treball ha estat agafat seriosament per uns, a la babalà per altres. Bronques, hores de treball perdudes cercant un esborrador que suposadament es necessitava, papers perduts, instruccions no escoltades, boques que no callen, caps treballant i imaginacions volant.

Alguns per fi han caigut en una de les funcions del fet d'escriure. Escriure per a fer ficcions de les realitats que no podem dur a terme. Escriure per reflexionar sobre els nostres sentiments. Escriure per passar-ho bé construint històries surrealistes. Per fer que els companys que em cauen malament siguin engolits per una bèstia. Per matar el mestre (m'han matat!). O per expressar el pressentiment que la mare m'odia...

Tot ha quedat allà dintre, en el silenci i la foscor que envaeixen les aules de l'escola durant el cap de setmana. Jocs Florals 2011: primer cop que els he gaudit. Només pel fet que he vist que alguns dels nens i nenes a qui done classe han gaudit tot escrivint.

Al·leluia!

Crits de... revolució?

2011-03-27T23:28:00.001+02:00

La "Llibertat, Igualtat i Fraternitat" que es van cridar al 1789, i que ens han dut un món que encara, com diríem... està "per polir", contrasten amb els principis expressats pels manifestants a Síria: Déu, Síria i Llibertat! Posats en aquests ordre, són un poc esfereïdors.

Podem qualificar aquests principis com a "revolucionaris"? Per què s'empenyen els mass media en titlar de revolucionària l'onada d'aldarulls que sacseja el món musulmà? Jo no ho tinc tan clar. Cauen governs corruptes, autoritaris i dictatorials. Governs que fins ara havien estat servils amb occident. Però, quin model de país està alçant-se entre les runes? Quina concepció de les persones, la política i la societat hi ha darrere d'aquests fets?

Per començar, només a Egipte es van veure dones (poques) en les manifestacions. Aquesta dada no hauria de portar-nos a cap conclusió, però sí que és un indici important de la lluita que hi ha a prop.

EL ROTO

Ser o tenir

2011-03-24T21:12:00.001+01:00

http://www.labutaca.net/films/20/serytener.htm

Hi ha qüestions que semblen estar ben clares: ho som, o no ho som; en tenim, o no en tenim. Som bons, dolents, envejosos, curiosos, capaços, emprenedors... o no. Tenim diners, propietats, accions en borsa... o no. Però també podem capgirar les coses: tenim bondat, odi, enveja, capacitat, empremta... Som rics, propietaris, accionistes... No és, si més no, el mateix?

En determinats casos, potser sí. Ser capaç de fer alguna cosa, i tenir-ne la capacitat pot voler dir el mateix. O ser curiós i tenir curiositat. O ser propietari i tenir en propietat. Però hi ha aspectes de la vida en què el matís és important. No és el mateix ser mestre que tenir una diplomatura en magisteri. No és el mateix ser metge, que tenir els estudis de medicina. O ser advocat, i tenir els estudis de dret. Al marge de si exercim o no, cosa que pot ser degut a circumstàncies de mil tipus, el matís que ens fa decantar-nos cap al ser o el tenir té a veure en molts altres condicionants.

Enriquiment personal o status social? Servir a la resta o alimentar l'ego? Vocació o remuneració? Decisió personal o pressions d'altri? Inèrcia o meditació? La resposta a aquests interrogants ens decanten, necessàriament, cap al tenir o cap al ser. En alguns oficis tal vegada sigui difícil discernir-ne, però no en aquells en què tractem directament amb les persones. Tothom ens hem trobat amb autèntics metges i amb gent que té els estudis de medicina: el tracte, l'interès, la mirada... delaten aquestes actituds. Tothom hem tingut mestres, o bé mers funcionaris que seguien un llibre de text.

Aquesta reflexió no sé on pretén desembocar, però la meua experiència em diu que cal valorar cada persona pel que és, no pel que té. El qui té es pensa que ja ha arribat a la meta: para de créixer, de preguntar, de buscar, d'indagar, de servir. Qui és, en canvi, continua creixent, pretén anar més enllà, perquè està viu. Per al qui té, hi ha dos tipus de persones: els qui (com ell) tenen, i els qui no. Jerarquitza, menysprea, acusa, pretén estar sempre damunt i atorgar-se els mèrits. Per al qui és en tothom sap trobar allò positiu, sempre té alguna cosa a oferir-li.

Avui en dia la malaltia de la titolitis està en fase de curació, en tan que tenir-ne un no assegura res. Això potser tingui una part positiva: només estudiaran certs oficis aquells que realment estiguin interessats en exercir-los, i no per guanyar cert "status" o privilegi per jutjar o tractar a la resta. Que hi ha qui tenint un títol, es pensa que té el poder del Duc d'Alba en els temps dels Àustries. Pel que a mi respecta, ni Ausiàs March tenia el títol de filologia, ni Cristòfol Colom tenia la llicenciatura de geografia, i tant un com l'altre, amb la seva iniciativa, ens van oferir un gran llegat.

No obstant hem de patir un dels darrers símptomes d'aquesta malaltia social: les rabietes d'aquells que pensant-se que tenint un títol anaven a ser Déu sap qui, ara només els serveix de paper higiènic (per torcar-se el cul, vull dir, parlant malament i de pressa). L'actitud de certes persones envers a aquells qui els envolten només em du als llavis una paraula: frustració.

Una llàstima.

Mor la gata.

2011-03-23T18:53:00.002+01:00

Des de petit, he estat acostumat a veure-la de tant en tant a la petita pantalla. Fa uns anys em va captivar del tot quan vaig veure bé la "Gata sobre la teulada de zinc calenta". Amb la seva mort, aquesta pel·lícula, tal vegada la meva preferida, ha passat a pertànyer a una altra època.

Prejudicis, decisions, equivocacions.

2011-03-23T17:02:00.003+01:00

Aniria a Iowa només per veure aquesta obra. Què és? De qui és? Mural, de J. Pollock. Les sensacions que transmeten les seves obres sempre em resulten estranyes, inquietants, al·lucinants. No sabria explicar-les ben bé. I m'agradaria molt poder tenir aquesta obra en concret al davant. Hi ha qui veuria un mamarratxo. És clar. Com mamarratxos podrien resultar-me les obres de molts altres pintors que no m'arriben o no em criden l'atenció. És qüestió de sensibilitats. Però l'actitud és important: sóc conscient que quan alguna cosa no m'agrada, més que treure-li tot mèrit, millor saber que la meua sensibilitat és limitada, com el meu bagatge, i que és una cosa que va treballant-se a partir de les experiències. Fa 10 anys possiblement aquest quadre no m'hagués dit res.

I és que ja des de l'escola hi ha una jerarquia de coneixements: les mates i les ciències estan per damunt de les socials i les llengües. Per sota queden els ensenyaments artístics. Tot es mesura per la seva utilitat. Tot està impregnat d'un cert positivisme ranci, que dificulta a molts nens aprofundir en les sensibilitats o les intel·ligències que se li donen millor. Qui veu un mamarratxo en aquesta obra cabdal del segle XX no ha desenvolupat gens la seva sensibilitat artística, no ha sentit parlar de l'abstracció ni de la figuració, de l'expressivitat de les línies i dels colors, ni del moment històric en què està feta l'obra, ni com pretén involucrar-se en els temps que l'ha produït. En el fons, ningú en té la culpa: tothom som fruït d'un sistema educatiu que jerarquitza els coneixements. No saber interpretar una obra com aquesta, o no sentir-se atret per ella, en el fons no es considera cap mancança. Per això, no es desenvolupa gens ni mica aquesta capacitat ni es té cap interès en fer-ho.

Aquesta jerarquització dels coneixements més tard continua amb els estudis superiors, i es tradueix en una sèrie de prejudicis sobre certes carreres i oficis. El blanc predilecte sol ser la meva professió. Aquest prejudici és secular, com molt bé assenyala Adorno a la seva conferència Tabúes sobre la profesión de enseñar, i té unes raons sociològiques i antropològiques que vénen de llarg. Ser mestre és una cosa fàcil, els seus estudis són de rissa i és vist com un ofici fàcil i ben assequible. És clar, per al mestre no és imprescindible tenir molts coneixements, d'aquells que són tant i més valorats per la societat. Més aviat, el que compta en un mestre és el seu tarannà i la seva actitud envers les coses. Els professors no es veuen tan afectats per aquests prejudicis, en la mida en què tinguen en el seu currículum uns estudis ben definits i valorats com a "superiors": on va a parar el professor de música o de plàstica, davant al professor de mates o de física?

Avui m'han intentat convèncer que aquest prejudici és cosa certa, i que si em molesta, que comence aviat a estudiar "una altra cosa". Amb aquesta invitació es delata de seguida el prejudici. I és que u no estudia per un estatus, sinó (sempre ho he cregut així) per una vocació determinada. No em paro a discutir les raons que van portar a aquesta persona a estudiar Dret, però sí que defensaré les meves. Vaig tenir la oportunitat de triar el que vaig voler, però d'allò que més m'agradava em veia abocat (qüestions del món laboral) a la docència. I com que havia treballat amb nens i amb adolescents, sabia què preferia aquests primers: no sols els hi pots ensenyar, sinó que també en pots aprendre molt. Qui ha treballat amb nens sap a què em referesc: la capacitat de sorpresa, de ser captivats, etc. la manera en què expressen els seus sentiments, les seves pors... i moltes altres coses que em van fer triar la professió de mestre. I no m'arrepentesc en absolut: ara tinc una professió de la qual estic satisfet i que m'agrada. Com tot, té les seves vessants negatives. Però les experiències viscudes dins d'una aula són tan enriquidores que només les canviaré en quan no pugui donar tot el que s'ha de donar per captivar la clientela i ajudar-los a viure la seua vida i entendre el món que els ha tocat viure.

Per tant, no em fa falta estudiar altra carrera, que diguin o pensin el que vulguin. Ni tampoc deixaré d'interessar-me per altres temes, com per exemple, desenvolupar la meva capacitat de sorpresa, la meua curiositat, o interessar-me per la història o per les llengües, per les quals vaig estar a punt de decantar-me professionalment. El pitjor de tot és que qui avui m'ha parlat des del prejudici, sense ser-ne conscient, no sé si alguna vegada aconseguirà el que jo he aconseguit. Sempre podrà omplir-se la boca amb els seus estudis de dret, però no sé jo amb què està omplint la seva vida. D'entrada, sé que exercir la seva professió no li ha agradat gens ni mica.

És el que passa quan les nostres decisions es veuen influenciades no pel nostre cor, sinó pels nostres prejudicis. Pel que a mi respecta, continuaré descobrint el món amb una curiositat viva, que és justament allò que ha de transmetre un mestre, en lloc de perdre el meu temps queixant-me, comparant-me o infravalorant la feina dels altres. I demà, igual que he descobert l'univers de Pollock passejant-me pels museus, llegint sobre ell i passant llargues estones davant de les seves obres, tal vegada puga descobrir alguna de les milers de coses que hi ha aquí fora esperant-me.

Exigir és fàcil.

2011-03-23T17:01:00.000+01:00

Exigir-se no tant. La cambrera d'ahir al restaurant era originària de Filipines. Ens va atendre amb un català no castís, amb algun castellanisme, però en català, al cap i a la fi. No sé quant de temps portaria a Barcelona. Dos, tres... cinc anys? I ja entenia perfectament la nostra llengua i s'atrevia a parlar-la. I també parlaria el tagal, l'anglès, el castellà i alguna altra llengua de les desenes de llengües que es parlen a les Filipines... Tot un mèrit, no? I un gran bagatge personal.

Algú a la taula va dir que la cambrera "no havia parlat bé el català". La cosa era òbvia, però no sé jo si era allò realment important. Sóc ple defensor de l'obligatorietat de conèixer la llengua pròpia per a qualsevol persona que resideixi als Països Catalans, no per tal que la utilitzi (ho farà si vol), si no per si a mi em ve de gust no canviar de llengua. Però d'aquí a haver de fer de vigilants lingüístics cada vegada que veiem un immigrant, i jutjar-lo segons el grau de coneixement de català va un gran distància. Sobretot pel fet que la majoria de vegades en desconeixem les circumstàncies i les motivacions d'eixa persona.

Però és fàcil col·locar-se d'aquesta manera per damunt dels altres. Què haguérem fet nosaltres? Com haguérem parlat el català si haguéssim estat aquesta noia? D'entrada, ella ja va mantenir una actitud decidida per tal que nosaltres no canviàrem de llengua... I nosaltres portem des dels 10 anys estudiant l'anglès i en tenim una competència nefasta, per començar.

Visca el català! Avall el fanatisme!

Primavera

2011-03-21T07:39:00.000+01:00

Vull començar aclarint que el tal Gadafi és una de les persones que més a prop situe de l'esperpent. Sense gaire remordiments, l'esmicolaria i l'aniria llençant per la tassa del WC. La seva fam de poder s'ha traduït en matances de civils indiscriminades.

Però, ai las! Quan ahir vaig escoltar a la tele un dels portaveus del bàndol "dels bons", dels grans defensors dels drets humans, vaig sentir un sentiment semblant al que em desperta el dictador. No sé qui preferiria que fos ministre de Foment, si Pepiño Blanco o Gadafi, certament. Amb un gran cinisme anunciava que el cas de Líbia no podia comparar-se al de l'Iraq, que no hi havia hagut cap reunió de les Açores, que el que hi havia era una resolució de la ONU davant d'una massiva violació dels drets humans i que ells, els països aliats, s'havien proposat defendre "el poble libi".

No deia, però que Espanya és un dels països que, sense cap mena d'escrúpols, ha estat armant el règim Libi, fins ara tan amic. No sé jo per què tan de sobte s'ha trencat aquesta gran amistat entre Líbia i Occident, si serà pels drets humans o pel perill de tancament de l'aixeta del petroli. Perquè mirant l'hemeroteca (bé, les poques referències que hi fa), u es planteja com és que la resposta no va ser tan contundent a Darfur, o a l'oblidada Somàlia, o Guinea (quin cas!) o a tants altres llocs (sense petroli). Quin cas el de Guinea, on fa ben poc el senyor Bono, acompanyat del Duran, anaren de visiteta "diplomàtica": nedant en corrupció i violació dels drets humans, s'ho van passar d'allò més bé. I ara ens volen vendre la moto en el cas libi.

Hipòcrites. Més que hipòcrites!. Si comencem a prendre certa perspectiva sobre les lluites que definiran aquest segle XXI, no estan fent cap gran favor a la democràcia i als drets humans que diuen defendre. Acabada la Guerra Freda, l'atemptat de les torres Bessones va ser el punt de partida d'un nou enfrontament: ja no entre comunisme i capitalisme, sinó entre el món nascut de la Revolució Francesa i la Il·lustració i aquelles societats que no han experimentat els canvis que impliquen. Entre ciutadans i súbdits. Entre pensament i obscurantisme. Entre raons i fanatisme. Si el liberalisme polític, els drets humans i les institucions democràtiques només són una excusa per fer el que fan, a banda de contradir-los i utilitzar-los per al seu propi benefici, difícilment Occident podrà vendre'ls com un guany de la Humanitat.

I així és que ha començat, malgrat tot, la primavera.

Jo volia ser el gos!

2011-02-19T09:47:00.002+01:00

Anit aní al teatre, a la sala Beckett. Una obra molt recomanable amb un títol suggeridor: Gos, dona, home. Ja m'he acostumat de tant en tant a anar al teatre sol, o a algun concert, o al cinema, però ahir estava sol a la primera fila, ran l'escenari. Només hi havia quatre persones a l'altra punta. Era un tant còmic: -Segurament m'identificaré amb el gos - vaig pensar, sense oblidar el famós "perro verde" d'aquella expressió tan efectista en el seu temps. L'actor que feia de gos algun que altre moment em mirava estranyat, allà assegut.

Però mira, que al final no m'hi vaig identificar. Algú em va treure el lloc! En tornar vaig venir fent un passeig. Quasi arribant a ronda Sant Pere vaig veure un altre xic de la meva edat. Anava vestit més o menys com jo, amb una americana. Era atractiu. I anava caminant de pressa, amb un sandvitx a una ma i una ampolla de vi a l'altra. Em va fer el gest per si en volia, de sandvitx.

I de seguida vaig quedar decebut que a Barcelona encara n'hi ha de més rars que no pas jo!

L'OBRA (sehr interessant)

A Hund, Frau, Mann (Gos, dona, home, 2001) trobem tota la poètica de Sibylle Berg: els protagonistes són tres éssers que "no criden l'atenció. Ni clarament bonics, ni gaire lletjos": un gos, un home i una dona. Aquests dos últims, solters al voltant de la quarentena, es coneixen i comencen una història d'amor sense massa expectatives, entre alts i baixos, més per posar fi a l'avorriment que no pas per veritable convicció. La imatge d'una nova vida junts es revela en poc temps com només un miratge, i la felicitat queda com un miracle incomplet que sucumbeix sota el pes de la quotidianitat. Berg juga amb els cànons de la comèdia, però es manté ben lluny de l'obligació moral d'un happy end: quan l'amor arriba, és difícil gestionar-lo, el sexe pot esdevenir un gest mecànic i el cicle biològic de l'ésser humà avança a ritme monòton de la rutina. La relació entre home i dona es fa impossible perquè cadascú ja és esclau del seu propi individualisme: poden estar junts només si un dels dos agafa una posició d'avantatge sobre l'altre. Així, quan l'Home es posa misteriosament malalt i esdevé l'element feble, la Dona pot fer allò que millor sap fer, és a dir, cuidar del company com si fos un fill. D'aquesta manera, la relació de parella entre persones adultes manifesta el seu fracàs en aquest succedani de l'amor maternal, que resulta fins i tot morbós: la Dona lliga l'Home al llit de manera que no pugui fugir, mentre que l'Home acaba avesant-sea la nova condició i enamorant-se del seu botxí. Al cap i a la fi, l'obra - parafrasejant el Gos quan comenta les pel·lícules de Wong Kar Wai- tracta "de la incapacitat de l'home per estimar. De projeccions i d'influències de la més tendra infantesa". Com les obres citades anteriorment, Gos, dona, home també es pot considerar una mena de sàtira il·lustrada dels comportaments humans. Els diàlegs són breus anuncis que interrompen el flux narratiu dels monòlegs, la majoria dels quals estan en mans d'un Gos pensador que té contacte directe amb l'espectador. Tampoc no és cap casualitat que en les obres de Berg apareguin tan sovint animals o altres figures antrompomorfitzades que parlen i es comporten com a éssers humans. És una mirada des de l'exterior: el punt de vista de la bèstia fa l'home més bèstia. El Gos analtiza impietosament les contradiccions d'una societat en què els humans semblen ja tenir-ho tot, però no són feliços perquè sempre busquen allò que no tenen. I com més coses tenen, més difícil és la recerca: l'animal ja ho ha entès perfectament, això, però "els homes no arriben a tenir mai pensaments així de simples."

DAVIDE CARNEVALI (del programa de mà)

Adéu... fins mai més!

2011-01-30T18:54:00.004+01:00

FONT: www.elpais.com

Fisioteràpia

2011-01-23T21:51:00.000+01:00

Veritat que quan un va al fisioterapeuta ho passa malament? El cabró comença a remenar ossos i músculs de l'esquena i et fa patir d'allò més... Però va desfent nucs, contractures i ho posa tot al lloc.

Possiblement siga aquesta la màgia de les pel·lícules d'Ozpetek: com és capaç de tocar els punts més febles de les experiències pròpies i projectar-les calidoscòpicament a través dels personatges perquè en vegis tots els matisos d'un sentiment fort, viscut, enterrat possiblement per l'avorriment i la desídia... I surt de nou, enfortit i ple de coratge. Però a diferència del fisioterapeuta, ho fa de manera que al mateix temps que surten les llàgrimes, rius; sents ansietat, però també calma. Res és el que pareix, i el que pareix és el que és. I finalment surts renovat amb aquelles ganes de menjar-te el món que tenies fa no res i que no saps massa bé on s'havien posat.

M'encanta. Us la recomane! Fantàstica, sublim. La millor que he vist fins ara d'ell.

Costa poc.

2011-01-22T12:59:00.001+01:00

Aquests dies en què la lluna decreix es pon a primeres hores del matí. Apareix gegant al cel, a prop de Collserola, amb un blanc destacat entre el blau pàl·lid i el rosa del cel. Decreix, però ahir, i avui, encara semblava ben plena.

Un espectacle impressionant (per més que habitual) que ens regala la natura. A qui no li canvia l'ànim i la visió de les coses un cop ha topat per casualitat amb ell?

Però no sé jo si és o no casualitat. Per poder veure'l cal l'hàbit de mirar amunt, de fixar-se mentre es camina amb allò que ens rodeja. Ho fem tots? Ho fem sempre? Vaig preguntar a la classe qui havia vist la lluna pròxima a les muntanyes que se l'engolirien... Tres nens aixecaren el cap emocionats. Els hi brillaven els ulls.Altres miraren amb cara de "què m'estàs contant". Uns altres ni tan sols van fer cas al comentari.

I vaig conèixer un poc millor quina actitud prendria cadascun davant la vida.

Viatges

2011-01-09T11:11:00.001+01:00

Diuen que quan Carlemany va visitar Girona, pujà a la torre que avui porta el seu nom, i des d'allà, l'espasa li va caure al bell mig del claustre de la catedral. I ho féu amb una força tal, que va irrompre amb violència terra endins i encara avui continua endinsant-se cap al centre de la terra. Quan hi arribi, segons la llegenda, esdevindrà la fi del món i començarem a escoltar les trompetes.

Ni Carlemany va visitar mai Girona, ni hi ha cap espasa fent un viatge al centre de la terra, però la llegenda, si més no, serveix per envoltar amb una aurèola màgica aquesta ciutat sorprenent, plena d'història, de silencis i d'absències. Absents hi són els jueus d'un dels calls més bonics d'Europa. A Girona, i a molts altres indrets, ja va esdevenir una Shoah a petita escala que sovint se'ns oblida. I també de contrasentits: centre de la terra? Vol dir això que ja es creien que la terra era esfèrica, malgrat la repressió eclesiàstica oficial?

Girona ha estat un dels viatges que he fet aquests dies. Viatges no gaire llunyans, però sí cap a dintre de mi mateix i sobre el sentit i el significat de la feina que faig i de les eleccions que he fet. Baetulo, Girona, Morella i Barcelona, que mai acabes descobrint del tot, junt amb algunes lectures rescatades dels temps d'estudiant, em fan adonar que em cal un canvi de rumb radical en molts aspectes. Per una banda, per ser coherent amb mi mateix; per altra, per retornar a la il·lusió i al sentit que li vaig donar a la meua elecció de ser mestre.

Demà l'espasa de Carlemany haurà destrossat ja les vacances de Nadal. Tornem al camp de batalla. Però com la Sagrada Família pretén il·lustrar, hi tornaré amb el pretext d'unir "la terra i el cel", és a dir, les aspiracions amb la realitat. I en buscarem un equilibri: si tenim en compte massa les primeres, prompte caurem en la frustració. Si "apeguem" els peus a terra sense mirar amunt, en la rutina, l'avorriment i la desesperança.

Qui seria?

2011-01-06T11:08:00.002+01:00

Portava tot el dia caminant i tenia unes ganes tremendes d'arribar a casa, a l'altra punta de ciutat vella. Agafí una bicicleta: feia mesos que no ho feia. El llibre que tenia a la butxaca em xocava amb les cames i quasi vaig caure. Mai he sigut massa hàbil, per això de les bicicletes... Em descordí la jaqueta per tal que el llibre no m'entorpira. Baixí pel carrer del Carme, xino-xano, i nyas! Carrer estret, un cotxe em seguia posant-me nerviós. No hi havia cap lloc per arrimar-se i deixar-lo passar... I de sobte sentí que em cridaven. Acabava de passar a eixa persona, però no li havia vist la cara, concentrat en no caure... No em girí, diguí simplement adéu: girar significava segurament caure, el cotxe em seguia... uf!

Quan un perd el costum del bicing, les primeres voltes resulten espantoses, i més pel Raval. No sé jo qui seria, però és estrany que per ací algú m'interpel·li pel carrer. I pel Raval? Ummmm, no sé. Les meves disculpes per endavant, sento haver quedat com un maleducat!

Saluts!

...cuando nos montamos en el tren.

2010-12-23T23:49:00.003+01:00

O cuando nos mondamos del tren?

Avui el sempre carinyós personal de Renfe m'ha regalat (oh!!) un meravellós calendari. Aquest pretén ser original, però ratlla en el sarcasme, quasi insult, al viatger. En efecte, s'inspira en frases que la gent sol dir quan viatja... Potser en altres llocs del món aquestes frases siguin habituals, però ho són aquí o bé se'n senten més d'altres?

Quan diu "¿qué estás leyendo?", no hauría de dir "m'ha donat temps a llegir fins i tot les instruccions de l'extintor... i encara no he arribat!"?

Quan diu "¿jugamos a algo?", no hauria d'afegir "o aquí nos moriremos de hastío y aburrimiento"?

Quan diu "voy a dormir un ratito", no hauria de dir "i la sotragada fou tan gran que em vaig despertar tot fotent-me un cop contra el vidre de la finestra i m'han ficat dos punts de sutura"?

Quan diu "¿me acompañas a la cafetería?" no hauría de dir "cinc hores aquí parats sense aire condicionat i damunt ens cobren l'aigua a la cafeteria"?

Quan diu "¿en qué bolsillo habré puesto el billete?" no hauria de dir "¡y encima me piden el billete!"?

Quan diu "¿ya hemos llegado? Qué corto se me ha hecho" no hauria de dir "¿hemos llegado? ¡No me lo creo! ¡Debe ser un sueño!"

Acaba el calendari dient allò de "este viaje hay que repetirlo, ¿nos sacamos ya los billetes?".

És clar! Quin remei si només tenim la Renfe! Lamento molt el meu desencant, però crec que enguany cap tren dels que he agafat de llarg recorregut ha sigut puntual. Fins a dues hores de retard. I avui que ho ha fet, m'ha deixat en l'estació de Valdrid, a la quinta punyeta, i he hagut de caminar arrossegant la maletota fins l'estació del Nord.

Ja ho tenen bé!

Estalvi, avarícia, misèria.

2010-12-08T09:55:00.008+01:00

Actualment, amb la que ens està caient, crec que gran part de nosaltres es veu abocat a l'estalvi i és, per tant, estalviador per naturalesa. Estalviem per a un cas d'emergència, per a un viatge, per poder sortir, per comprar llibres, pel·lícules... què sé jo! Un sol plantejar-se d'entrada l'objectiu d'apartar uns (pocs) diners cada mes, i arribat el moment, els desenfunda amb alegria per gaudir del plaer que s'havia proposat.

Aquesta actitud estalviadora, que sol tenir recompenses a curt i mitjà termini, pot convertir-se però en un principi. Llavors l'estalviaire esdevé avar, l'estalvi es converteix en avarícia. El IEC defineix avarícia com a "continència excessiva en les despeses". És a dir, per norma cal no gastar, i llavors aquestes recompenses a mitjà i curt termini esdevenen hipotètiques situacions a llarg termini que qui sap si arribaran. Aleshores la situació de guardar i guardar esdevé plaent. L'avariciós col·loquialment és anomenat agarrat, si bé aquí preferim aquest altre terme més normatiu. L'agarrat, avar o avariciós s'avorreix a casa, no viatja, no compra, no es permet cap caprici, no gaudeix de les coses perquè troba que davant de tot això, és millor guardar els diners. Cal però distingir aquesta actitud de les situacions de força major: en situacions d'atur o mancança de recursos no podem parlar d'avarícia, sinó de necessitat. Tot i que una cosa pot sumar-se a una altra, i llavors és quan ens trobem davant de casos catastròfics.

I un es pregunta: com distingim un estalviaire d'un avariciós (llegim agarrat)? De vegades és difícil. Però alguns símptomes ens poden fer pensar que la frontera està més a prop del segon pol:

-L'avar, amb un pretext o d'altre, sempre acaba posant-se a la boca el tema dels diners per ressaltar l'amargor que suposa gastar-se'ls; l'estalviaire estalvia quan toca, però quan gasta, aquesta acció esdevé un acte necessari, com ho és vestir-se per sortir al carrer, obrir el paraigua quan plou o posar-se el cinturó de seguretat en conduir: un tràmit no traumàtic.

-L'avar, quan es veu abocat a gastar, sempre menysprea el producte amb el que ha fet el sacrifici: no ha pagat mai la pena. La qualitat del producte, l'aportació al gaudi personal no ha estat mai suficient per justificar la despesa. És l'excusa perfecta per justificar el principi d'estalvi radical: com que mai paga la pena, es justifica l'aparent pèrdua d'interès en aquelles activitats que suposen una despesa. Un mecanisme d'autosuggestió que funciona com el peix que es mossega la cua. L'estalviador unes vegades gaudeix molt de les coses en què inverteix, altres no tant, i d'altres gens, però no per això generalitza i es planteja suprimir aquestes activitats, ni torna sempre al tema dels diners que ha gastat. Com tots les coses en aquesta vida, hi ha coses que surten bé, i d'altres que no. L'important és experimentar i conèixer (el món). Si no hagués gastat, no hagués conegut, ni hagués opinat, ni hagués viscut aquestes (bones, males) experiències.

-L'estalviador té clar els seus interessos, i en pro d'aquests és que estalvia. Per a l'avar, és la magnitud de la depesa la que crea els interessos. Per posar un exemple: si u s'ha plantejat viatjar, es planteja les seves preferències. Pot estar entre Xina o Madagascar, i si l'economia va malament, doncs triarà la destinació més barata, però dintre dels seus interessos previs. Si no li arriba, esperarà a tenir els diners necessaris per poder anar. L'avar s'interessa per Xina i Madagascar, però acabarà viatjant a Ciudad Real perquè hi ha una oferta. I dirà que és que Xina i Madagascar no li interessen gaire.

-L'estalviador és sincer en els seus propòsits. Quan no fa una activitat per tal d'estalviar, ho diu amb total normalitat, sense negar que en efecte, li interessaria fer-la, però que la sacrifica. Una cosa no lleva l'altra, és clar. L'avar maquilla el seu pànic a la despesa posant excuses que acaba creient-se: no paga la pena, les activitats, actes, viatges, oferta cultural... no són rellevants ni tenen cap interès.

-L'avar simplifica i confon conceptes: qui gasta en allò que ell en el fons desitja, però no més que l'afany de guardar-se els diners, és un malbaratador. Qui estalvia, és un avar com ell i per tant no té dret a titllar-lo amb aquest adjectiu. Els conceptes estalviar i gastar es confonen així amb acumular i malbaratar. En realitat, això és una actitud d'autodefensa.

-L'estalviador busca alternatives per tal de poder estalviar. Manifesta que ja li agradaria ell fer "x" activitat, però d'entrada no li és possible. L'avar no té aquesta actitud. Si algú ha engegat el tràmit de gastar "x" diners en "x" activitat, ho generalitza i aquest acte acaba esdevenint, des del seu punt de vista, un despilfarro. L'avar voldria mantenir l'estatus de qui gasta, però minimitzant la despesa. Vol compartir les activitats, però abaratint-les, i per tant, traient-hi qualsevol atractiu. És aquesta l'explicació de per què acaba per no gaudir de les coses, malgrat la despesa, que esdevé doblement traumàtica: per despesa, i per insatisfactòria. Aquest trauma doble, però, no serà acceptat, i es maquillarà igualment. És el cas donat quan, posem per cas, un hostal amb parets de fumar (el més barat de la llista de Bookings) esdevé "un bon hotel": com que he gastat en un "bon hotel" -ens dirà l'avariciós-, per això he malmenjat. Quan en realitat ha malmenjat, maldormit i volent disminuir al màxim la despesa, aquesta ha estat del tot improductiva. Gran contrasentit.

És clar que aquests símptomes poden no significar res, poden respondre a casualitats que no tenen per què traduir-se en res concret. L'estalvi és una conjuntura o un tràmit, l'avarícia és una actitud. Saber diferenciar una cosa de l'altra no és gaire fàcil. I cal deixar-ho clar des del començament: per ser estalviaire no s'és ni bona ni mala persona. Ni per ser avariciós tampoc. No té res de dolent, sempre que el darrer símptoma descrit no esdevinga una neurosi en contra d'aquells que decideixen gastar lliurement els seus diners. Una neurosi que fins i tot pot arribar a ridiculitzar l'acció de gastar-se els diners en una cosa plaent. Si quan un estalviador decideix, posem per cas, anar de ruta gastronòmica, i l'avar veu en aquesta acció que l'estalviador "malbarata sempre tots els seus recursos en menjarets", la situació està ja arribant al límit de la puresa del concepte.

Un servidor està rodejat de despilfarradors, estalviadors i avars (en l'accepció del terme abans esmentada). I el tema dels diners surt tant a col·lació que ja no sap en quin punt d'aquesta gradació es troba. Perquè no existeix l'estalviador "pur", ni l'avar "pur", ni el malbaratador "pur". En cada persona, la tendència es decanta cap a un o altre pol depenent de la situació, la temporada i el grau d'estabilitat emocional i, sobretot, les circumstàncies personals. Allò bo seria analitzar què volem ser, què volem fer i què estem fent en realitat de manera objectiva. Però hi ha qui no té por de perdre-la, l'objectivitat.

Siga com siga, el que no m'agradaria que em passara de qualsevol de les maneres és viure de manera miserable. Perquè els extrems sempre es toquen: qui guarda per el simple afany de guardar, acaba, en la pràctica, no tenint res. Em plantejo que sempre que guarde o sacrifique una activitat, sigui en ares d'una de millor que em faça més il·lusió, descomptant això sí les necessitats bàsiques de roba, habitatge i menjar (a casa). Aquestes són pur tràmit (per a mi), i per tant ja ni em plantege estalviar-ne, per necessàries.

Que consti que aquesta reflexió no ha pretès ofendre ningú. Només posar ordre els meus pensaments per tal de situar-me i, si fes falta (que en fa), modificar alguns hàbits, costums, actituds. Com vulgueu dir-li. I si algú s'ha sentit ofès, que conste que no sóc jo qui l'ofén (res més lluny de les meves intencions), sinó perquè segurament haurà vist reflectit alguna cosa d'ell que no li agrada. És el seu problema, no el meu.

Jo en la vida dels altres no em clave. Per tant, no em maregeu. Cadascú allà amb les seves raons. Però que no em facin creure que gastar-se 20 euros menjant fora de casa no és un preu raonable, i que per creure-ho, sóc un malbaratador. Perquè ni una cosa ni altra són certes. I estic segur que la majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi.

Aclariments

2010-12-06T09:18:00.002+01:00

En el post anterior escric que "defense plenament" el col·lectiu dels controladors aeris. No m'entengueu malament: han jugat una molt mala passada a molts milers de persones. La cabronada que han fet és grossa i poc justificable. Però malgrat que no siga justificable de cap manera, és del tot comprensible. I és això al que em referia: al seu dret a reivindicar, a estar fins el nas d'una empresa i d'un govern que lluny d'estar interessats en una negociació justa d'un nou conveni, els han ningunejat i els han tractat, més que com a ciutadans, com a súbdits!

El que a mi m'ha quedat clar de tot aquest assumpte, és:

1.-La incompetència del Ministre de Foment i d'AENA, a qui continue pensant que s'haurien d'adreçar totes les mirades i la demanda de responsabilitats.

2.-El tracte nefast, malgrat excepcions, que han ofert la major part de les companyies i la pròpia AENA als viatgers: manca d'informació i d'atenció bàsica.

3.-L'herència de la dictadura s'ha fet patent: l'exèrcit ha intervingut. No per recolzar la societat civil, sinó per doblegar-la. En aquest cas, l'actitud dels controladors. És molt greu per mi. En un país "normal", l'exèrcit, un cop plantats els controladors, hauria ocupat les torres de control i s'hagués ocupat del trànsit aeri. Aquí Defensa s'endu el gruix dels pressupostos de l'Estat, i sembla que l'única cosa que ha sabut fer és obligar per la força i la coacció als controladors a tornar al seu lloc de treball. Per què no han pogut ocupar-se ells del trànsit aeri? No hi havia suficient gent formada i amb un nivell suficient d'anglès potser? Som una república bananera!!!

4.-Els mass media i el govern han desviat l'atenció, tota, cap als controladors per evitar que la gent sàpiga des d'on arranca el problema realment, què ha anat passant i fer evident la incompetència d'uns i d'altres. Em fa gràcia veure eixir a Pepiño Blanco a la tele informant que ha arribat hora de la justícia...

I de la dignitat, senyor Blanco? No ha arribat l'hora també de la dignitat?

Opinions

2010-12-04T10:33:00.002+01:00

El conflicte dels controladors amb AENA resulta, si més no, molest. Sobretot per a aquells milers de viatgers que aquesta nit s'han quedat penjats als aeroports de tot l'Estat. Pareix que els controladors no tinguin altra feina que fer que tocar el nas a milers de persones; llegeixes la premsa i els pinten com uns insurrectes, que damunt de "privilegiats", encara demanen més.

Però no crec jo que aquests treballadors estiguin arriscant tant per assumptes secundaris. Rubalcaba, tan "dialogant", fa poques hores que els ha amenaçat amb penes de presó si no tornen als seus llocs. A EEUU van haver comiats massius per una vaga similar. "Cobren moltíssim, i treballen poc... què demanen?", afirma algun viatger, amb raó, enfadat. Jo pense que si tan estupend és l'ofici de controlador, no entenc per què no tothom ha seguit aquest camí. Ningú parla dels estudis que cal tenir per tal de poder ser-ho, del grau de responsabilitat i d'estrès que tenen, ni de les condicions de treball reals que tenen, més enllà del que pugui dir la premsa (i AENA).

@fidelmartin No te preocupues en ese sentido, aquí cumplimos infinidad de órdenes. Pedimos reducciones de jornada por guarda legal de hijos a cargo y se nos deniegan, acatamos, venimos a trabajar, denunciamos en los juzgados y mientras tanto, claro, los días que ha pedido un compañero con hijos, ya los ha tenido que trabajar. Pedimos vacaciones a principio de año, las aprueban, pero llega el verano y por ordeno y mando vulnerando el convenio y los acuerdos locales se "reubican" a otra fecha, acatamos, denunciamos y mientras tanto, AENA tiene sus trabajadores donde le interesa. La empresa te manda de un día a trabajar en tu día libre, no puedes negarte a la orden del empresario, acatas, denuncias pero mientras tanto la empresa ya ha cubierto el servicio (la denuncia ya no sirve para nada). La empresa programa menos controladores, los sectores se sobrepasan produciendo un grave riesgo a la seguridad de la operación, acatamos, denunciamos y mientras se resuelve... mañana y pasado y pasado hacen lo mismo. Podría seguir pero ya no sé ni si twitlonger me lo va a permitir... ;-) Espero que esto te ayude a comprender mejor un conflicto del que por lo general la mayoría toma por cierto lo que dice la prensa, cuando no es así ni por asomo. Un saludo.

Bé, aquest testimoni del bloc que tenen els controladors ens fa entendre una mica més la situació. I jo els recolze plenament. Fa mesos que estan reivindicant els seus drets. En agost ja van avisar que farien una cosa com la que es van atrevir a fer ahir, i encara es van abaixar els pantalons, van aplaçar la vaga i van seguir "negociant"... amb una empresa que, de ser la meitat de nefasta amb treballadors i clients com ho és ADIF, deu ser del tot una pífia. Jo em pregunte: quins han estat els beneficis d'AENA el darrer any? Qui els està gaudint?

Bé, ànim (als controladors) i paciència (als viatgers, entre els quals em compte, ja que tinc un viatge planejat d'ací a poques setmanes). Però ja està bé que ens tractin com uns no-res. AENAestà obligada a respectar els convenis que signa amb els treballadors, i en cas de no respectar-los, a negociar-ne de nous. Quina culpa tenim tots de la incompetència d'uns grans empresaris que només tenen la mirada fixa en el màxim benefici, per sobre de qui siga i del que siga?

Ja se'n poden anar a la merda. Deixem d'assenyalar amb els dits als controladors, escoltem les seves raons i mirem una mica cap a AENA, que crec que és on està tota la merda.

http://twitter.com/controladores

POST INACABAT - 6/VI/10

2010-11-23T21:03:00.001+01:00

[Revisant els missatges del bloc he trobat aquest post que no vaig acabar d'escriure... Però és la merda amb que ens trobem cada dia! Ale, a cascar-la. Allà va!]

Tot plegat, és una merda!

Perdoneu, però... algú ho havia de dir. I ho faig avui, que em sento estranyament lliure aquí, sol, escoltant a tota hòstia la BWV 147. Vinc de veure una obra del dramaturg alemany Lutz Hübner,Reacció, que si bé potser no siga l'obra del segle, a un educador no deixa indiferent.

Davant meu hi ha tot un grapat de pensaments que haig de muntar per orientar la meva feina. Què faig a l'escola? Per què ho faig? Com ho faig? Quines prioritats tinc? Em vaig adonant dels errors, però també dels encerts. I un dels pitjors errors que ara em ve al cap és el haver donat valor al coneixement per la seva "utilitat". "Per al dia de demà, per tenir un treball, per obrir portes". I és mentida. El saber no val per a res. La realitat ens demostra que no val per a res: llicenciats quasi-mileuristes, plurititulats en l'atur. Però al mateix temps, ho és tot. Perquè ens fa esdevenir plenament humans, agafar la nostra vida per les regnes i decidir. Ser lliures. Ser persones. Com puc fer que un alumne sigui capaç de gaudir com jo ho faig aquesta melodia, o qualsevol altra cosa de les que té al seu voltant: el cel, la natura, l'art, la paraula... Com fer fluir a través d'ells els pensaments, idees, emocions, d'aquells qui ens han precedit per transformar-los i projectar-los renovats, nous, al futur?

Quants pals a les rodes! Quants interessos s'amaguen i es disfressen de blanc cabritet per impedir que hom sigui plenament lliure. Només interessa crear persones desinformades, ignorants, idiotitzades. Acrítiques i banals. La televisió. Allò superflu d'Internet. La superficialitat, les aparences. El descrèdit del saber, l'aniquilació de la curiositat. Homo videns. Homo ludens. Apocalíptic? Puc dir que hi veig quelcom diferent a l'aula? Potser tingui un alumnat en què tot açò és més palpable, per ser més vulnerable, però crec jo que és una tònica general.

De vegades penso que el verí del nazisme finalment està triomfant. No puc deixar de veure a escala global els elements que entreteixien l'entramat del Tercer Reich. La "Propaganda de Goebbels", el seguimient acrític a les idees... No es prohibeixen els partits polítics, però són eines cada cop més inútils per afrontar els problemes reals de la gent. No es prohibeix la llibertat d'expressió, però cada cop més la gent està menys formada, més desinformada, com per entendre alguna cosa. A més...

[I AQUÍ HO VAIG ENVIAR TOT A LA MERDA. AMÉN]

Vida de barri... i parada ibèrica

2010-11-22T19:54:00.003+01:00

Acostumat com estic a la vida en ciutat, ja me n'havia oblidat del tot d'aquesta parada màgica que es produïa - es produeix- de dos quarts de dues fins a les cinc de la tarda en tots els pobles. Les botigues tancades "a calicanto", silenci als carrers, el soroll d'algun aparell de televisor ressonant des d'algun habitatge...

Normalment hi anava al col·legi durant aquestes hores, però en les festes era força aclaparador. A casa s'havia de fer silenci absolut. Al carrer no s'hi podia baixar a jugar. Obligat moltes vegades a posar-m'hi al llit: si volia vèncer l'obligació de dormir, m'havia d'inventar un joc ben imaginatiu convertint armaris en muntanyes, làmpades en naus espacials...

I avui, sortint de la feina, en veure els comerços del carrer Aprestadora tancats amb pany i clau, he recordat tot això (i més). I és que al Mediterrani el món es para a migdia durant unes quantes hores, herència pot ser d'una vida dedicada a la terra banyada per un excés d'hores de sol.

Gènesi de la cara dura.

2010-10-09T09:14:00.004+02:00

El final és al·lucinant. Crec que ens fa falta una "Erin Brockovich", a ser possible que no siga na Julia Roberts.

Catástrofe química en Hungría

La rotura de una balsa de residuos de una empresa minera causa cuatro muertos y más de 120 heridos - El vertido anega tres condados y amenaza al Danubio

"La ola tóxica se lo llevó todo"

Hungría se afana por frenar el vertido corrosivo antes de que llegue al Danubio - Los supervivientes buscan algo que salvar y temen la contaminación del aire

ENTREVISTA: Catástrofe ecológica RUTH JIMÉNEZ SAAVEDRA Experta en riesgos químicos

"La población está amenazada mientras no se elimine por completo el lodo"

"La ola roja nos arrancaba la piel"

Los afectados por el vertido en Hungría esperan cirugía plástica tras pasar más de tres horas sumergidos en el fango abrasivo - El lodo tóxico ya ha llegado al Danubio

La contaminación del vertido de lodo rojo llega al Danubio

Los equipos de emergencia trabajan en el río Raba, afluente del Danubio, para frenar el avance de los fluidos tóxicos.- Mueren los peces del Marcal, el primer río afectado por la contaminación.- El primer ministro húngaro dice que no se podrá volver a vivir en la zona más afectada.

La firma del vertido se lava las manos y ofrece compensaciones ridículas

La balsa ya tenía grietas en junio - Hungría comunicó en 2001 a los países del Danubio que era peligrosa - La alcalinidad del río cae pero aún es alta

La empresa Magyar Aluminum (MAL) se desentiende del vertido que causó el lunes y que amenaza el Danubio. En un comunicado, califica la ola roja como "una catástrofe natural" y afirma que fue "imposible de predecir".

El director de WWF en Hungría, Gábor Figeczky, juzga un sarcasmo la respuesta: "La mayor parte del barro sigue dentro, pero lo que ha salido es el líquido que estaba encima del barro. Eso es lo que es muy alcalino y corrosivo. Ha muerto una persona por las quemaduras, que le digan que no es tóxico".

WWF denuncia que la balsa estaba ya al borde de su capacidad en junio. Para ello aportó una imagen tomada por una empresa que fotografía el país desde el aire. La balsa muestra estrechamientos en las paredes y alguna fuga. "No decimos que el accidente sea ahí, pero sí que esa balsa tenía problemas y serias fugas, porque se ve el líquido rojo bajo la pared, algo que no debería ocurrir".

Que la balsa era un riesgo era conocido. En 2001, Hungría la incluyó en la lista de instalaciones potencialmente peligrosas para el Danubio a instancias de la Comisión Internacional para la Protección de Danubio.

Mientras los vecinos de Kolontar piden el cierre de la fábrica, aguas arriba, en Ajka, donde está la planta de aluminio, la firma comienza a recibir apoyos. Su presidente, Lajos Tolnay, ha señalado a la prensa local que se perderían 3.000 empleos si cierra la fábrica. Tolnay posee el 40% de MAL y, con 84 millones de euros de fortuna (según el periódico económico Napi Gazdasag, citado por la BBC) está en el puesto número 21 de los húngaros más ricos.

Estic perplex... Almenys coneixem un poc l'origen de les grans fortunes, no?

FONT: WWW.ELPAIS.COM

Somos muchos y cobardes.

2010-10-08T20:49:00.004+02:00

Han concedit el Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. I això ha fet que el món i jo ens hàgem enterat que hi ha una persona empresonada des de fa anys per demanar reformes democràtiques al seu país. Senzillament, per escriure i publicar les seues idees. Per demanar LLIBERTAT per expressar el que hom pensa, hom creu i LLIBERTAT per actuar.

Confesse que seguesc les notícies com aquesta amb poca gana, però un colp com aquest a la repressió i la foscor que representa el govern xinès sempre alegra el dia. Però l'alegria s'ha truncat davant de reaccions com la del govern espanyol... Si bé hi ha hagut al món qui ha alçat la veu amb força exigint l'alliberament de Liu, hi ha qui, com qui em governa, s'ha limitat a donar l'enhorabona al guardonat i a callar com una puta. Hi ha massa interessos pel mig com per molestar al "gegant asiàtic".

Només ha parlat qui no té res a perdre. Tots els altres continuen sotmesos als interessos econòmics. Guanyar, guanyar, guanyar, créixer, créixer, créixer a costa de tot i de tots. Però per a què, com i cap a on? Què importa! El planeta se'n va la merda, la llibertat queda reduïda a anècdota i els desequilibris són cada cop més grans i evidents. Tot plegat és una gran mentida i la gran taca negra de l'esperpent s'ho engoleix tot.

Crec que si el nostre il·lustre president tornara a parlar de la "Alianza de Civilizaciones" es mereixeria una bona sabatada, com aquella que quasi va rebre el Bush a l'Irak.

I la meva pregunta és...

És una bona pregunta, però... què ens cal per fer-ho?

Valentia, potser?

Un entrepà de... sorry?

2010-09-18T18:25:00.004+02:00

La il·lustrada cambrera no sabia què li demanava. Segons ens indica, parle un valencià "massa perfecte". Mira que n'és, de complicada, la paraula: entre+pa. Enmig del pa, bonica, es col·loca la mescla.

Però en realitat "entrepà" no és una paraula d'un valencià massa perfecte. Més aviat, crec que és una paraula inventada per evitar el castellanisme "bocadillo". A casa de la meva àvia d'un temps ençà es mengen "bocadillos", però abans mai s'havien menjat entrepans. Segons la nit, es feia un ou batut enmig "lo" pa, llonganissa enmig lo pa o pernil amb formatge enmig lo pa. Recorde que la meva àvia preguntava sempre: ho vols en el plat o enmig lo pa. Vull dir jo que segurament aquesta fórmula serà la genuïnament valenciana. Esborrada per la castellanització, ara s'oblida del tot degut a la normativa.

La cambrera anit va quedar de tòfola, pobra. Però ben mirat, la pobra noia, que mai ha tingut a l'abast un model normatiu correcte de referència (gràcies, Canal 9!!!), tampoc havia de conèixer aquest neologisme. I nosaltres que estàvem asseguts, que rèiem després del desconeixement de la cambrera, en lloc de creure que parlem el millor valencià del món, hauríem de fer memòria de la llengua dels nostres avis a l'hora de restaurar la nostra parla. Perquè moltes vegades, atenent a la normativa no caiem en el compte que es produeix igualment una castellanització imparable: desapareix el castellanisme del lèxic, però l'estructura i les maneres de dir resten igualment alienes.

En quantes expressions i vocables passarà aquest fenomen?!

Què aprenen?

2010-09-15T22:34:00.002+02:00

No deixo de quedar-me perplex davant de l'actitud d'alguns companys i amics a sobre de la poesia. Avui he comentat que enfrontant-se a una poesia, un nen (o nena) pot aprendre moltes coses. La contestació ha estat la pregunta, escèptica, que dóna títol a aquest post.

No vull dir jo que un cop l'hagi llegida, l'hagi après o n'hagi parlat, n'hagi entès gaire cosa. Però s'haurà sorprès de l'ús d'algunes paraules, haurà imaginat Déu sap què, haurà après vocabulari nou, haurà interioritzat el ritme de la llengua, la musicalitat de les paraules i s'haurà capficat de ple en l'univers simbòlic de la nostra cultura. I si això no ho fa de ben petit, no esperem que de gran de sobte li vingui la inspiració i la sensibilitat per les coses.

Cal delimitar, però, què és aprendre. Potser no servisca de res tota l'enumeració anterior per guanyar diners, per viure i tenir una bona casa. Però som... persones! Treballar, menjar, cagar, dormir, pixar, reproduir-se i tot això que basteix una "vida normal", fins i tot això de "comunicar-se", ja ho fan les abelles i molts altres animals. A diferència de tots ells, nosaltres hem d'aspirar a canviar el món. A més de tot allò altre. A "viure" plenament la nostra, com dir-la, humanitat. I això no es pot fer aprenent només a escriure haver amb hac, sabent la taula del 8 i a col·locar els decimals per sumar-los. A més, cal aprendre a imaginar, a sentir, pensar, reflexionar i a somiar truites grans com una paella. Com les que somiaren Plató, Aristòtil, Machado, March, Nietzsche o Rousseau, per posar un exemple. Però també com somiaran el Daniel, la Natàlia, la Camila o el Joel (alumnes) per repensar-se a ells mateixos, millorar les seves relacions amb el món i amb els altres i viure una vida més plena. Perquè aspirar només a guanyar un sou per tenir una llar on poder cagar, dormir, follar i menjar... per mi no és suficient!

Em ve a la ment, no sé per què, el quadre de la mort d'Ofèlia. No recorde el pintor, però sí recorde els colors verds que tenia. Verd, verd per tot arreu. El color de l'estancament, de la mort, de la tragèdia. I no sols de la vida. I això ho vaig aprendre gràcies al Romance Sonámbulo de Lorca, on el verd esdevé el color de la mort tràgica, en l'aljub d'aigües verdes estancades, de la gitana. Tot s'inunda de verd, de nit i de tragèdia. Vull dir jo que la resta d'arts no s'entenen sense la poesia, a l'hora que les altres la il·lustren i li donen vida. I totes les idees i sensacions que ens poden venir al cap en veure un quadre, un edifici, o quan escoltem una melodia tenen el seu fonament en el continu degoteig de les nostres vivències i de les nostres lectures. I si no mireu els molts exemples que ens dóna la història de les conseqüències de la incultura! Gent que sabia sumar, restar, escriure i un ofici ha estat capaç de reduir a centres edificis, ciutats i llegats culturals de valor incalculable! Resta dir que algú molt il·lustrat va apretar el botó que va accionar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima.

Amb els versos podem aprendre molt, massa. Seleccione alguns dels que he posat al poemari que he proposat per enguany.

Por esta poesía

todas las palabras

me hacen compañía.

Aprenem a estar amb nosaltres mateixos.

Los niños juegan.

El agua de la fuente resbala,

corre y sueña

lamiendo, casi muda,

la verdinosa piedra.

Què la vida és aigua que corre, que es mou, que s'aventura a anar més enllà... i que acabarà estancada, com tots nosaltres.

General, l'home és molt útil.

Pot volar i pot matar.

Però té un defecte:

Pot pensar.

Que hem de ser i som responsables de les nostres accions, per molt que un "general" ens ordeni i mani.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Aprenem a buscar paraules que expressin les nostres vivències i sentiments, que els materialitzen. Allò que no expressem, queda dintre amagat i desconegut!

Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama.

A valorar, observar, compartir les vivències sobre els objectes.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,

l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa...

A donar la volta al calcetí de les paraules, fer-ne un us nou, original, novedós, com qui crea un obra untant-se amb pintura de dits!

I, mireu, ploro per ella,

perquè sé que li he robat

el verd de l’herba novella

i la blavor sobre el prat.

A penedir-nos, a alegrar-nos, a expressar tristeses, ràbies, rancúnies i incerteses.

“Morirem aviat, lluny de la planta, -

elles deuen pensar;-

mes ara nostre brill el poeta canta,

i això mai morirà.”

I qui sap, si amb uns bons estímuls, arribem a ser immortals!

Camps i TV3

2010-09-11T18:10:00.000+02:00

Vespra de la Diada de Catalunya. Antecedents: un president de la Generalitat (valenciana) esperpèntic, una gestió desastrosa i eleccions properes. Canal 9 ja no es pot veure a Catalunya: la Generalitat (valenciana) no paga la factura del repetidor de TDT. Però encara molts valencians gaudeixen a casa d'una programació, en gran part de bona qualitat, que ofereix la Televisió de Catalunya.

Nyas! Això s'ha d'acabar! Fora TV3! Ens volen conquistar! Ens volen treure "lo" valencià! Vells fantasmes per a amagar les vergonyes! Tapar la merda amb fanatisme ranci, ignorància supina. És la millor manera. Aquests catalans se n'assabentaran del que és bo!

La medida se adoptó en plena víspera de la diada del 11 de septiembre, fiesta oficial de Cataluña, y coincidió con unas enaltecidas declaraciones del propio presidente de la Generalitat, Francisco Camps, contra una página web dependiente de la Consejería de Cultura del Gobierno de José Montilla en la que se incluyen como escritores del ámbito lingüístico catalán a Ausiàs March y a Vicent Andrés Estellés y que tiene varias referencias a los países catalanes. Camps, que arremetió contra los catalanistas y acusó a los socialistas de los males que aquejan a la Comunidad Valenciana -retraso del AVE a Castellón, paralización del trasvase del Ebro, sentencia contraria al recurso del Consell contra el Estatuto catalán- aseguró: "Lo importante es que haya un gobierno que tenga clara nuestra identidad". (EL PAÍS, 11-IX-10)

Se os acabó el chollo, sucios catalanistas. Ojo! El gobierno tiene clara "nuestra" identidad (de falleros). En la vida han llegit un llibre en valencià, ni molt menys a March o a Estellés, però que més dóna!

No·m pren axí com al petit vaylet

qui va cerquant senyor qui festa·l faça

tenint-lo calt en lo temps de la glaça

e fresch, d'estiu, com la calor se met;

preant molt poch la valor del senyor

e concebent desalt de sa manera,

vehent molt clar que té mala carrera

de cambiar son estat en major.

Clar, com volem esperar que puguen llegir a March amb aquest valencià tan castís... Si almenys digués "chiquet chicotet"... I que em dieu d'Estellés? Anem a traduir-lo al valencià...

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble...

UIS! PERDÓ! cal dir-ho en "valencià"!

Assumiràs la veu d'una región

i serà la veu de la teua región

i serás, per a sempre, región,

i patiràs i esperaràs,

i aniràs sempre entre les falles,

et seguirà una traca encesa,

i tindràs fam i tindràs set,

d'orxata i de bunyols,

i te la suaran els poemes,

i donaràs la vara tota la nit

amb estupideses vàries.

No et pariren per pensar.

No et pariren per parlar.

Et pariren per votar al PP

per fardar i per bufar.

Clar, perdoneu que us diga, però l'altra versió del poema d'Estellès és una traducció malintencionada al... català.

Perdoneu que sigui tan recurrent en el tema, però és que em cabreja tant, i alhora, em posa tan trist! Cal ser hipòcrita, demagog i imbècil per arribar a ser un peu de Camps!