Señora diputada...

... Rosa Díez:

Ha estrenado usted su escaño de diputada sacando el tema, tan cansino, de cómo se rompe España por el hecho que en Catalunya, en la enseñanza pública, no se puede estudiar en "castellano". ¡Oh! ¡Dios! ¡España rota!

Yo le rogaría por mi parte que dejara estar temas demagógicos que de nada le van a servir. Claro, su partido ha sacado un escaño por Madrid, y allí este tema hace ganar votos. Pero, ¿no le parece irresponsable sacar votos para su despersonalizado e indeciso partido a costa de minar al convivencia en uno de los lugares más plurales y poblados del Estado?

Usted se olvida de una cosa. Que Catalunya es España, pero que NO ES Castilla. Se arrastra el error secular de identificar España con Castilla, señora, y nuestro país es mucho más que eso. Catalunya, Galicia, Euskadi, País Valencià... Realidades diferentes y plurales que necesitan legislaciones que atiendan a su situación concreta.

Usted se olvida que en Catalunya la lengua propia es el catalán, que éste està en situación minoritaria y minorizada por un dominio secular del poder central (castellano) que pretendió durante siglos asimilar culturalmente este territorio de la península a la forma de ser y leyes de Castilla. Y por tanto, hasta que esta situación cambie, las administraciones públicas catalanas, y también las del Estado, tienen la obligación (según nuestra Constitución) de velar por la protección del catalán. ¿Y qué mejor manera de protegerlo que asegurando su conocimiento por parte de toda la población que reside en Cataluña? Mire si no lo que pasa en Valencia, donde estudiar en valenciano no es obligatorio: hay zonas en donde nadie lo aprende, y el derecho de los valencianohablantes de usar su lengua cae en saco roto... Claro, ¡qué más quisiera usted! Lo que realmente le parece inadmisible es la no uniformidad cultural del Estado...

Dediquese a solucionar los problemas de la gente, y no a crear problemas a la gente...

Y por todo esto... Escola catalana!

Entusiasme

Els meus alumnes... Ui els meus alumnes! No saben què és el metro, ni on viuen, ni entenen que els pares sempre estiguen parlant d'un altre país que no saben ni on és, ni saben què és una planta, ni que viuen en una ciutat, ni el seu carrer, ni què és natural ni què ha fet l'home, ni en quin dia de la setmana estan, ni si demà vindran o no al col·le, ni...

Què ensenyar-los? Difícil qüestió, perquè no entenen res. Cada frase que els dius, has de trossejar-la per explicar cada paraula, i tal vegada amb un poc de sort logrem crear una imatge mental...

Però cada cop més me n'adone que l'autèntic problema d'aquests nens és que han perdut l'entusiasme per aprehendre el món. Res els sorprèn, i res no els interessa llevant d'aquells interessos que la televisió els crea... Ens urgeix trencar aquests interessos, malgrat que totes les teories pedagògiques ens diguen el contrari, perquè cal tornar-los al món real, aquell que està ple de persones que estimen, de problemes, de reptes... que ells ja no tenen.

Entusiasme? Fer que es retroben amb ells mateixos i que comencen a indagar al món moguts pr una extranya força... Però... per on començar? Potser que per fer que el món ens torni a entusiasmar a nosaltres?

Pasqües

Com passen els dies! En un bufit, ja quasi que se m'ha passat l'arròs per parlar d'això de les Pasqües, però bé... No han estat malament del tot, no? Moltes coses m'han sorprès, altres m'han alegrat, i d'altres m'han sabut a poc, però bé, és el que hi ha.

Me n'he adonat que quan ensenye València a algú, algunes coses que em semblaven estupendes se'm tornen garrules de repent, i d'altres que ni tan sols t'havies fixat amb elles, de sobte cobren un valor que no pensava. I és que veure els llocs que coneixes amb uns altres ulls ens ensenya moltes coses. Tot i que algunes coses romanen com estan em diguen el que em diguen, hehe.

Gràcies per tot a tots... I aquí, el vídeo del soparet, tot i que no sé si la merda connexió em permetrà de penjar-lo...

Brrrrr...