I
Despertar, la frescoreta (que s'agraïa), les gallines, Toba, els xiquets... Sóc mestre, i els xiquets m'arriben a escola dutxats, vestits, desdejunats i repentinats (de vegades, però, amb alguna que altra llaganya als ulls). Mai et pares a pensar la faena i la paciència que s'ha invertit en ells i elles ja abans d'arribar a escola... I més en els xiquets i xiquetes que se n'ixen d'allò anomenat «neurotípic», com el meu benvolgut alumne G.!
Amb les rutines fetes, però, calia apropar-se a l'església de Cardenete: una sostrada mudèjar digna de ser visitada i un orgue històric que no han permés que muira de pena i abandó. Però el que més m'agradà de l'edifici n'és la portada original, situada al costat de l'epístola: tot i datar de l'època del gòtic, encara arrossega elements romànics, com l'arc de mig punt i l'arrabà rectangular. En algun lloc vaig llegir que aquest darrer element (alfiz, en castellà) és originari de l'art etrusc i que es va introduir a la península a través de l'art islàmic. Per això m'agradà tant la portada: extemporània, mestissa i bella, o potser bella per mestissa i extemporània!
 |
| Signe fàl·lic a l'anella de la porta. Maedéu Sinyó! |
I rumb al monument natural de Las Chorreras del Cabriel. Un paratge espectacular, però donat al negoci: els propietaris dels terrenys s'han aprofitat que hi arriben pocs camins per fer l'agost amb els aparcaments (tant al de dalt, a Víllora, com al de baix, a Enguídanos, s'exigeix pagar cinc euros per persona!). Potser té també a veure amb futurs plans d'explotació el fet que s'hi haja prohibit el bany... Arribar-hi des de Madrid i que et comuniquen a l'aparcament que, tot i fer quaranta graus a l'ombra, de nadar, nah de nah: «Peligro de desprendimientos».
En arribar, una bona fideuà. Gràcies!
Toca tornar: primera parada, Víllora. El poble és presidit pel que fou la torre de l'homenatge d'un castell que degué de ser, a jutjar per la torre, més que notable. Ara bé, actualment el poble és vigilat i custodiat pels quatre iaios que seuen impassibles a la porta del bar.
El recinte de la fortalesa està tancat per una reixa de ferro, però la porta no té cadenat i hom pot ascendir fins a la torre mateixa, des d'on es contempla tota la vall. La pega és que el grinyol de la porta desperta el veïnat: si hom busca discreció, no és el lloc més adient!
Algun dia caldrà tornar a Víllora: per La Playeta del riu Cabriel i el Pont dels Impossibles sobre el San Martín.
 |
| Germana petita de la de Cardenete. |
 |
| Flor a l'arrencada de l'arrabà |
També queda pendent tornar a visitar Narboneta: quan intente posar-me en contacte amb l'E., no m'agafa el telèfon. Serà en una altra ocasió! La hi haurà: bonica la zona, bonica la gent!
V
La propera parada és Mira, on el riu Ojos de Moya encara els darrers quilòmetres fins morir al Cabriel. El poble té alguns racons bellíssim, entre ells la casa natalícia d'Anton Martín, deixeble de Sant Joan de Déu. Al fundador i al deixeble devem una part important de les contribucions que van fer dels hospitals un lloc de cura i atenció dels malalts, més enllà de la reclusió, l'exclusió o l'aïllament. A València visqué també un personatge destacat en aquest procés, en aquest cas en relació als malalts mentals: el pare Jofré.
Del castell de Mira no queda absolutament res. En l'indret on s'alçava hi ha ara tres creus que miren a la vall: una espectacular vista al curs del riu i l'entrada natural a la Plana d'Utiel.
Pare també a Garaballa per tal de visitar el santuari de la Virgen de Tejeda. Estan també de festa grossa: hi ha un porrat i una gran multitud de gent pels voltants. Al santuari, però, fan missa: només tafanege una mica des del sotacor i marxe de seguida. Fins ací han arribat aquests dies romeries i pelegrinatges. Cada set anys, però, la festa grossa no es fa al santuari: la imatge de la Mare de Déu és pujada a Moia, on es fan diferents celebracions i rituals ancestrals.
Moia, però, és actualment una ruïna. La que fou una imponent ciutat medieval va ser assetjada i maltractada per les guerres, l'abandó i l'oblit. Avui, només queden un grapat de ruïnes i el traçat d'alguns carrers que, tot i haver transcorregut més d'un segle d'abandó, conserven el seu empedrat.
Arribe a Moia just al capvespre. El sol declina, la llum va daurant les pedres i tot plegat dona densitat al silenci i la solitud que es respira en aquell moment al paratge. Una vegada a dalt, no només les ruïnes, sinó el mateix paisatge que es contempla des de l'antiga ciutat em deixen bocabadat.
També he trobat a l'edició del Libro del Tao Liberado un poema que posa paraules a les sensacions viscudes en el meu deambular per les ruïnes de Moia durant el capvespre. L'autora és la poetessa romanesa Ana Blandiana i es titula Condite («Condició»). Si el sabeu llegir, no deixa un regust de mort... Sinó tot el contrari: de vida!
igual que
la arena de la clepsidra
que
puede ser tiempo
solo
en
la
caída.
 |
| Ruïnes del templet de l'antic peiró |
 |
| Sant Bartomeu |
 |
| Torre de l'Aigua |
 |
| Convent franciscà de la Concepció |
 |
| Santa Maria |
 |
| La Trinitat |
 |
| Fortalesa dels senyors de Moia |
