aNDRòMiNa

Una olivera mil·lenària vora el camí

En despertar aquell matí a Sant Joan de Penyagolosa, baixí a Atzeneta a fer una ruta entre el terme d'aquest poble i el de Culla. Volia conèixer els molins de vent que s'hi conserven per la zona... Abandonats, com la major part de camps i terrenys d'aqueixa contrada. El progrés!

Però aquest abandó del que és simple i les conseqüències que ha portat evidencien que tenim raons per desacreditar aquest progrés, entés com una millora contínua possibilitada pels avenços tecnològics. Els molins, els camps i els boscos han quedat abandonats perquè hem trobat maneres «millors» (més «productives» i «competitives») de produir i de fer les coses. Però, vés per on, que aquestes maneres de fer que ha dut el progrés ens han abocat al desastre ambiental més absolut: la calor amenaça en abrasar-nos, el territori crema mentre ens el mirem impassibles i sense saber exactament com actuar, perquè en realitat allò que ens passa posa el dit en la nafra de les nostres contradiccions.

Aquestes contradiccions arrenquen ja del mateix projecte il·lustrat. La Il·lustració va generar una oposició entre una sèrie de conceptes contraposats. Entre l'heteronomia i l'autonomia del subjecte, els il·lustrats en defensaven l'autonomia; entre la teocràcia i la laïcitat, els il·lustrats defensaven que la religió no podia ser el fonament d'una societat; entre l'antiintel·lectualisme i el racionalisme, els il·lustrats eren uns ferms defensors de la raó; entre el nacionalisme i el cosmopolitisme, els il·lustrats parlaven de la humanitat en el seu conjunt més enllà de les fronteres; entre l'emancipació i el seguiment de costums i prejudicis, els il·lustrats defensaven la raó per lluitar contra l'opressió de la tradició; davant d'un ordre social basat en jerarquies, els il·lustrats defensaven la igualtat en dignitat de tot ésser humà; de la mateixa manera, davant del racisme i l'afirmació de la superioritat de certs grups, s'atribueix als il·lustrats la defensa de la unitat de tot el gènere humà. Aquestes idees van donar forma a un dels trets del pensament il·lustrat: la fe cega en el progrés lineal i sense retorn. Aquesta creença va possibilitar la formulació de teories que concebien l’evolució social en termes d’etapes successives que havien transcorregut des d’un estat inicial més o menys «salvatge» als estadis de desenvolupament que havien assolit les potències europees. En són un exemple les teories de Condorcet o W. Robertson, per al qual el Regne Unit havia assolit la categoria de «nació suprema» per haver arribat amb un major èxit a la «societat comercial».

En conseqüència, com a hereus de la Il·lustració, tendim a pensar que el naixement del món contemporani no pot deslligar-se de les anomenades «revolucions» que van ser conseqüència, en gran part, de les idees il·lustrades: la revolució industrial, la Revolució Americana (1776), la Revolució Francesa (1789) o la Primavera dels Pobles (1848) són fites que hom considera claus en la transformació social i econòmica de les societats arreu del món, així com en la consecució dels drets polítics lligats a la noció de ciutadania. Totes aquestes fites, però, pertanyen al context occidental i són protagonitzades per homes europeus o descendents d’europeus. Si atenem, doncs, als elements del discurs, sembla que totes les consecucions que atribuïm al món contemporani han estat assolides per l’home blanc occidental. La resta de pobles i cultures les haurien rebudes de forma passiva, fins i tot imperfecta a causa de la «incompatibilitat» dels drets i llibertats del sistema democràtic liberal amb llurs pròpies tradicions i formes d’organització social.

Així doncs, el discurs s’impregnava, contradictòriament, d’una jerarquització dels éssers humans que col·locava al capdamunt de la jerarquia l’home blanc europeu i situava baix de tot els esclaus negres d’origen africà. No oblidem que les revolucions europees van compartir context amb el colonialisme i l'auge del sistema capitalista. El sistema colonial va intentar transformar aquesta «superioritat europea» (eurocentrisme o etnocentrisme europeu) en racisme científic per elaborar-ne un discurs justificatiu. La biologia va exercir, doncs, la funció de traspassar a la “naturalesa” les causes de les desigualtats humanes, alliberant de tota responsabilitat el cos social. A més, el propi sistema colonial confirmava les conclusions pretesament “racionals”: els negres estaven esclavitzats en tant que inferiors; eren inferiors en tant que el seu comportament demostrava no ser tan “avançat” com el dels europeus. La colonització i l’esclavatge només s’ajustaven, doncs, al natural ordre de les coses. També la situació de les dones al sí de la societat. Al capdavall, el racisme científic permetia superar la bretxa entre els principis ontològics del discurs il·lustrat (igualtat, emancipació) i les pràctiques de dominació i acumulació econòmica (esclavisme i colonialisme) o de domini patriarcal. A més, la burgesia defensava la igualtat davant la llei, però validava la desigualtat econòmica segons la propietat i el mèrit de cadascú atenent també a l'ordre natural i la raó.

Exemples de tot això en trobem moltíssims. El més actual demostraria aquesta validació implícita de la desigualtat econòmica: el vam veure ahir mateix al Congrés dels Diputats quan la dreta va tombar amb el seu «no» els decrets encaminats a assegurar un dret fonamental com el dret a l'habitatge. També podríem posar com a exemple l'execució d'Olympe de Gouges, qui va provocar l'escàndol en redactar la seva famosa Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana com a reacció a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà. Aquesta darrera només reconeixia la condició de ciutadania als homes i deixava les dones en una situació d'inferioritat. De Gouges començava així la seua declaració: «Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta». Evidentment, no: l'ordre patriarcal estava per sobre dels ideals revolucionaris. També tenim l'exemple de la Revolució Haitiana: fou un dels primers fets que va posar a prova les pretensions universalistes de les revolucions esdevingudes a França i els Estats Units. Aquestes pretensions van fracassar perquè no va existir, davant dels fets esdevinguts a Haití, un debat sobre el dret dels esclaus negres a aconseguir l’autodeterminació i el dret (fins i tot la possibilitat) de fer-ho a través de la resistència armada. Més enllà d’això, les reivindicacions dels esclaus de la Hispaniola resultaven tan summament radicals que no va existir un discurs intel·lectual explícit abans dels fets, sinó que les reivindicacions anaven essent imposades pels mateixos fets. Fins i tot, es pot afirmar que els principis de filosofia política que s’evidenciaren a la Hispaniola entre 1791 i 1804 no foren acceptats per l’opinió pública mundial fins després de la Segona Guerra mundial: la unicitat fonamental de la humanitat, la irrellevància ètica de les categories racials o el dret d’autodeterminació de tots els pobles. I no es pot negar que aquestes idees guardaven una estreta relació amb moltes tradicions socials i polítiques africanes, lloc d'origen dels esclaus haitians.

Efectivament, aquest principis ètics revolucionaris ja s'havien formulat molt abans. Formaven part, per exemple, de part dels referents del pensament clàssic africà (la idea de mansaia) o de la cultura política ultrademocràtica de grups com els ibo durant el període precolonial. Els havia formulat també l'islam, a la Sura 49, aleia 13 de l'Alcorà: «Oh, humans! Us hem creat d’un mascle i d’una femella, i us hem dividit en pobles i tribus perquè us conegueu els uns als els altres. En veritat, el més noble de vosaltres davant de Déu és el que té més pietat. Déu és Omniscient i està ben informat». Si analitzem bé aquest breu text, ens adonem ràpidament que va més enllà del pensament il·lustrat. En primer lloc, perquè parla d'un origen comú de tota la humanitat, eliminant qualsevol base per al racisme o la supremacia de casta. En segon lloc, perquè les diferències de raça, llengua o cultura («pobles i tribus») no es presenten com un pretext per al conflicte o la divisió, sinó una invitació a l'aprenentatge mutu i al diàleg. Per últim, perquè rebutja tot privilegi basat en la riquesa, el llinatge o el color de la pell. L'únic que eleva una persona és la pietat o taqwa.

Aquest concepte es relaciona directament i profunda amb el nostre concepte de justícia social. A l'islam, la taqwa no es concep com un misticisme passiu o un simple aïllament o tret espiritual. És una força activa que impulsa el creient a reformar el seu entorn i a defensar els drets dels altres. Això el relacionaria, al seu torn, amb el principi primordial de l'ètica cristiana: en els ensenyaments de Crist, el principi universal de «no fer als altres el que no vulgues per a tu» dona un salt revolucionari quan s'afirma «Tot el que voleu que els altres us facen, feu-ho també vosaltres a ells» (Mt 7, 12), trobant en l'amor als enemics la màxima expressió d'aquest principi. A més, aquesta revolució ètica permet rellegir les Escriptures cristianes en clau d'igualtat racial, ètnica i de gènere, així com d'abolició de privilegis i classes socials, a l'igual que ho permetria fer una relectura de l'Alcorà des d’una hermenèutica basada en el tawhid o la unicitat del text sagrat o, el que és el mateix, supeditant tota interpretació misògina, racista o etnocentrista al principi d'igualtat inalienable de tot ésser humà present a l'Alcorà.

Potser resulte provocador posar a un mateix nivell el pensament il·lustrat, l'Alcorà o l'Evangeli. No obstant això, queda palès que les tres tradicions han defés principis similars, si bé hi han estat arrossegades pel context i les circumstàncies socials i polítiques: patriarcat, feudalisme, expansió política, capitalisme, racisme, nacionalisme, etnocentrisme... Moltes d'aquestes rèmores, però, continuen ben vigents avui en dia, tant en els països occidentals com els països islàmics i d'altres cultures. Ningun context està lliure de contradiccions! Ara bé, negar la capacitat de cada tradició de treballar per la igualtat, la llibertat i la dignitat humanes crec que és una mostra de la pervivència de les rèmores i contradiccions del pensament il·lustrat que, segons la crítica postmoderna, l'han allunyat de la seua pretesa universalitat. L'eurocentrisme no és una manera de «mirar» el món des d'Europa o Occident, sinó l'acceptació que Europa és la que irradia progrés (social, econòmic, polític) i la resta de pobles i cultures, com afirmàvem abans, el reben de forma passiva, fins i tot imperfecta, a causa de la «incompatibilitat» dels drets i llibertats del sistema democràtic liberal amb llurs pròpies tradicions i formes d’organització social. S'obvia, a més, les conseqüències que tenen els interessos econòmics i polítics d'Occident arreu del planeta, imposats amb la militarització i la imposició de grups dominants per les armes arreu del món en benefici de les elits econòmiques occidentals.

Tot açò només per dir que mirava la ruïna dels molins de Culla i me'n feia creus. Bé, han estat un bon pretext per filar una reflexió que volia acabar amb unes paraules que Corine Pelluchon escriu a La democracia sin sometimiento o la potencia de lo femenino:

«La negación de la muerte se encuentra así en la raíz de todos los comportamientos evasivos, y el rechazo de nuestros límites, al igual que la negación de la igualdad entre los seres humanos, tiene su origen en el rechazo de la finitud. El deseo de control absoluto, que es su corolario, se convierte en una manifestación de omnipotencia y revela la negativa a aceptar la incertidumbre. Esta, al igual que la mortalidad, la contingencia o la indeterminación del sentido, es una característica de la condición humana. También es una figura de la alteridad. La imposibilidad de tolerar la incertidumbre, el miedo a lo desconocido y el rechazo de todo aquello que se aparta de uno mismo, de todo lo que no encaja en los propios cálculos o proyecciones, empujan a refugiarse en ideologías simplificadoras y a pensar al otro y al porvenir a partir de lo mismo y de lo ya conocido. Sin embargo, la contingencia de nuestra existencia, así como la libertad y la imprevisibilidad ajena —inscritas ya en el rostro del recién nacido— hacen que los acontecimientos escapen en gran medida a nuestras anticipaciones. Esta indeterminación justifica que la política pertenezca al ámbito de la decisión y que nuestro destino no deba confiarse a personas carentes de prudencia, sino a aquellas capaces de despertar en sí mismas la potencia de lo femenino: asumiendo la vulnerabilidad y mortalidad, acogiendo la imprevisibilidad en lugar de concebir lo desconocido como una amenaza».

Comptat i debatut, per a véncer el prejudici i el fanatisme no només cal la raó, sinó també, com diu l'Alcorà, conèixer-nos els uns als altres i allò valuós de cada cultura, tradició i escola de pensament. I aquesta és una tasca urgentíssima, ja que no ens hauríem d'haver alliberat fa temps de l'eurocentrisme, sinó del propi antropocentrisme: el progrés humà només serà possible si ens alliberem d'aquesta perspectiva i del seu consegüent esquema de dominació.