En X. sempre em proposa d'anar a Cardenete, el poble de sa wela. Hi té casa i ell assegura sempre que, si pogués, hi viuria. Però si no hi ha un ai, hi ha un ceba: que si estudis, que si compromisos, que si ja preparat per anar a caminar no sé on... Però a començaments de setembre m'ho proposà i... no tenia res que m'ho impedira! La dinàmica d'estiu (dormir, badar, llegir, dormir) seguia, i poder anar per fi a Cardenete em fa fer molt de goig!
I
Dissabte, ben d'hora, ja enfilava l'autovia cap a la Serranía Baja. Poc abans de les deu ja era a Campillo del Altobuey: tenia curiositat per visitar el santuari de la Virgen de la Loma. Aparquí el cotxe, però el santuari estava tancat. Així, aní caminant fins al poble i aprofití per visitar-lo.
A l'igual que Algemesí, a Campillo les festes majors se celebren en honor a una Mare de Déu trobada a partir del 7 i 8 de setembre. La llegenda és similar: una aparició miraculosa pels temps de la conquesta cristiana, l'episodi del retorn miraculós de la imatge, en aquest cas quan un traginer que la trobà intentà endur-se-la del lloc, etc. Així, trobí un ambient de festa. Però no pel fet que hi hagueren processons, saraos o fires vàries, sinó pel que els veïns preparaven el pas de la comitiva processional: pintaven façanes, s'ajudaven en tasques diverses, s'aplegaven a la plaça per esmorzar i omplien el forn en busca del necessari per a la celebració.
Em va fer pensar que, quan participe de les festes del poble, gaudesc molt d'aquests dies previs: neteja, assajos, retrobaments, riures... Crec que potser la festa en sí és tota ella un pretext per tenir aquest ambient de comunitat. Qui només valora el seu aspecte "patrimonial", s'equivoca del tot: el més valuós d'una festa és aquest vessant d'humanitat.
I bé, un bon esmorzar del forn i cap al cotxe... I, vés per on, en tornar-hi trobí el santuari obert. Algú gravava l'interior amb un dron i jo vaig aprofitar per satisfer la meua curiositat.
 |
| Preparant-se per a la festa |
De Campillo, després d'omplir el dipòsit de benzina a Motilla, fiu via cap al punt de trobada amb el X. i la T.: el castell de Paracuellos de la Vega. Es tracta d'una robusta construcció cristiana documentada per primera volta en temps del rei Alfons VIII de Castella, qui va donar el castell i el terme al bisbat de Conca. Em sorprengué que el poble s'alçara a la lloma veïna de la fortalesa, la qual quedava en una cota més baixa, invisible des de la majoria de camins. Potser aquesta ubicació era estratègica a l'hora de defensar la població, més que no pas controlar el territori...
Quan hi aparquí, en X. i la T. encara no hi havien arribat. Aprofití, doncs, per visitar el castell en la més absoluta soledat, tot escoltant el vent que udolava en entrar per les espitlleres i obertures de la torre de l'homenatge. La penombra i la humitat l'havien convertida en una llar idònia per a les rates penades: en vaig haver d'esquivar una, espantada per la meua presència!
En arribant al cotxe ja m'esperaven: en X, la T., P., M. i T.! Retrobament! Era hora de dinar; així, em van portar a l'ermita de la Virgen de Gracia, dins del terme de Paracuellos. Allà hi havia tot el que calia per passar una bona estona: una ermita, una font, un rierol, un tobogan assassina-xiquets i una arbreda de xops centenaris, l'ombra dels quals ens va aixoplugar d'una calor que badava les pedres!
No, en P. no tenia por del tobogan! Imprudent!
En acabant, em van portar a un lloc preciós: un molí vora a un salt d'aigua del riu Guadazaón. El Guadazaón és afluent del Cabriel i aquest, al seu torn, del Xúquer. Jo nasquí a escassos metres d'aquest últim!
 |
| Gavarró |
Per fi arribàrem a Cardenete. Abans d'anar a casa, em van dur a veure la fortalesa (no el castell, que s'alçava sobre el turó del poble i del qual no queda res). Es tracta d'una fortificació d'època moderna impulsada pel primer marquès de Moia. Vora la fortificació, una font i un llavaner que potser em resultaren més interessants. El X. també em va mostrar un intent de museu etnològic. Dic intent perquè ara resta tancat. Es va ubicar a una cova descoberta sota la població, però la humitat que hi ha a dintre ha anat malmetent els objectes dipositats. Una llàstima!
Al capvespre coneguí finalment les últimes de la família: les gallines. Badar, el foc, sopar, xerrar i un últim passeig per la Loma junt amb la gossa.
I el regal de l'estelada... Què bonica la nit sense contaminació lumínica!
 |
| Toba, sempre amunt i avall, incansable! |
 |
| 💖💖💖 Molt agraït! |
Durant el dia el X. s'havia mostrat preocupat per tal que aprofitara el viatge. —Què vols vore?—. La meua resposta era que el que ell m'ensenyara, que igual em donava. En realitat, havia anat a estar-hi i deixar-me portar per la companyia. El que no volia era córrer! Des de fa un temps me n'adone que tinc poca pressa i la sensació de perdre's coses s'esvaeix.
Durant l'estiu he anat fullejant un llibre meravellós i antic: El libro del Tao, de Laozi, en l'edició de Blackie Books dins de la col·lecció Clásicos Liberados. És un llibre per llegir, rellegir i anar mastegant a poc a poc. La lectura encara dura: no sempre es té una disposició d'esperit idònia per penetrar en les seues pàgines. I així, fa uns dies, trobí un poema pertanyent a la secció del llibre anomenada «Por el camino del Tao». El poema és de Gloria Fuertes i em va recordar aquesta escapada a Cardenete. Així, crec que és una bona manera de tancar aquesta primera part de la crònica de l'escapada a la Serrania Baja. Quina contrada més meravellosa!
porque no sabe dónde va,
el que sabe dónde va,
va despacio,
para paladear
el «ir llegando».
