aNDRòMiNa

Un fragment de ceràmica trobat al cim del
Cavall Verd: sembla d'època almohade.

Fa unes setmanes, a Barcelona, em vaig comprar un parell de reculls de conferències: l'un dedicat a la paraula; l'altre, al temps. En el primer m'he trobat un text de Chantal Maillard que m'ha encisat: En la traza. Pequeña zoología poemática. En aquesta conferència he trobat una definició d'intuïció que m'ha encisat, atribuïda a Arthur Koestler: la intuïció, segons aquest autor, és com una cadena muntanyenca de la qual només veiem els cims que sobreïxen per damunt d'un mar de núvols. Si poguérem veure sota els núvols veuríem perfectament com s'enllaça un cim amb un altre. Però no podem fer-ho: el fil conductor, la cadena d'associacions amb què enllacem els cims visibles sobre els núvols és el que anomenem intuïcions.

De vegades, però, els mateixos cims s'ensorren a poc a poc sota els núvols per efecte de l'erosió de l'oblit. Vull dir jo, que fins i tot allò que esdevé testimoni dels temps passats cau, s'ensorra, és destruït, s'oblida i a penes en queda el nom, referències contradictòries, manipulacions interessades. Més encara quan «temps passats» esdevé una sinècdoque que engloba un grup subaltern. Aquest és el cas del que fou el castell de Pop, que dominava la vall on avui encara s'alcen Benigembla, Murla i Parcent. El castell sembla haver-se diluït en el temps, sense que existisca cap estudi rigorós que acompanye amb fonts fiables quina fou exactament la seua ubicació.

Hi ha qui afirma que el castell de Pop es correspon amb l'actual església fortificada de Murla. No obstant, aquest edifici és clarament de fàbrica cristiana, amb torres cilíndriques i presència de carreuó. D'altres, però, afirmen que el castell de Pop es coneix avui com el Castellet o castell d'Orba. Aquest, però, no tingué cap relació històrica amb la vall de Pop, sinó que era un punt de vigilància de l'entrada a la Vall de Laguar, junt amb el castell de les Atzavares, alhora que servia per vigilar el pas d'entrada des de les valls d'Aixa i de Pop als dominis de la Rectoria i les valls de Pego.

La tercera teoria és, per a mi, més interessant: ens fa alçar la mirada al Cavall Verd, un gegant de pedra que presideix les valls de Pop i de Laguar i que es presenta superb i pràcticament inaccessible a qui pretén ascendir-lo. Al seu cim no queda res que recorde a un castell: només restes de ceràmica de molts tipus. Però vaig tindre el goig de trobar un fragment que, amb una petita investigació, vaig poder relacionar amb els almohades. A més a més, la ubicació em recorda moltíssim els indrets pràcticament inaccessibles on s'alcen els castells veïns de Serrella, de Garx o d'Aixa: enlairats al capdamunt de les muntanyes, amb vistes àmplies sobre el territori i el mar. Però encara hi ha més pistes que em «confirmen» que al cim del Cavall Verd hi havia aquella fortificació: en la pintura on Espinosa va representar la revolta dels moriscos de la Vall de Laguar, el castell de Pop es representa com el punt més alt de les muntanyes que rodegen aquella vall.

Tot i que no es tracta d'una reproducció exacta del lloc, si es coneix la zona hom cau en el compte que Espinosa respecta bastant bé la relació entre el relleu, els castells i les alqueries: Murla i Benigembla, a la Vall de Pop, així com Campell, Fleix (Alfeche) i Benimaurell, a la vall interior de Laguar (Alahuar), apareixen situats amb bastant precisió. També el castell de les Atzavares, situat en una cota inferior al costat de l'actual carretera que dona accés a la Vall de Laguar. Per què hauríem de suposar que Espinosa s'hauria equivocat o no s'hauria documentat a l'hora de representar el castell de Pop al capdamunt de la carena muntanyenca, tot presidint l'escena? I més encara: com és que el Cavall Verd es coneixia antigament com la Muntanya de Pop?

Content de la meua petita troballa ceràmica, un petit «cim» que guaita entre els núvols, i de les pistes que he trobat ací i allà, em pregunte per a què collons serveix saber on se situava el castell de Pop. A qui li interessa? En Murla estan contents d'exhibir la seua església com l'edifici que dona nom a la vall, i per tant, el més «important i emblemàtic». Per a què contradir aquesta il·lusió? Trobe també la resposta en una metàfora que empra Maillard a la seua conferència: l'autora ens diu que res no sabem de l'extrema mal·leabilitat d'aqueixes muntanyes que guaiten entre els núvols, que més que muntanyes, són venes i artèries, les sendes de l'univers... Però a l'hora d'intuir el que hi ha sota els núvols hauríem de parlar de rizomes, i no d'arrels, ja que ens trobem amb connexions en el sí d'un mapa simbòlic complex i, tot i no esperar-ho, es produeixen encadenaments entre conjunts dispars, fusions que, d'alguna manera, veiem inadequades.

Maillard parla a la seua conferència de la creació poètica, però crec que el que diu és en part transferible a la tasca de l'historiador. Aquesta, doncs, no consisteix en construir, descobrir o refermar quines «són» les nostres «arrels». Més aviat, tracta d'intuir els rizomes existents entre els diferents grups humans, rizomes que van comunicant de manera sorprenent pobles i individus allunyats geogràficament, separats socialment i política, rebutjats i oblidats. Un «poble» que només es mira les arrels corre el perill que corre un arbre plantat a un escocell en la vorera de la gran ciutat: les arrels revinclen per sota la vorera, tenen a l'abast aigua i minerals. Però sovint els arbres de ciutat emmalalteixen, es podreixen, són atacats per les plagues i moren en pocs anys. I ho fan perquè estan sols i incomunicats: la natura no ha tingut temps (mai el tindrà a ciutat) de construir la xarxa de rizomes que comunica entre sí la comunitat vegetal que forma un bosc. Aquesta xarxa permet als arbres de comunicar-se perills, la presència de predadors o insectes no desitjats, de l'escassedat o presència d'aigua i, fins i tot, compartir aliments per sobreviure. Així ho fan, per exemple, els faigs amb els exemplars joves que encara resten sota les copes i no podran accedir a la llum del sol fins que sucumbesca un exemplar adult. Wohlleben, a La vida secreta de los árboles, conta també que un guarda forestal va descobrir el calcinal d'un faig talat fa uns cinc-cents anys, sense fulles ni branques, la fusta del qual s'havia mantingut viva gràcies a les aportacions que li feien els arbres veïns a través de la xarxa d'arrels i rizomes.

Així doncs, són petites les pistes que permeten conèixer on era el castell de Pop (o hauríem de dir intuir?). Però aquest petit coneixement, un cop a dalt del Cavall Verd, permet intuir allò que som més enllà de les arrels: les sensacions que es tenen al capdamunt de la muntanya fan que la mirada no s'ature a l'horitzó, sinó que viatge a Àfrica i Escandinàvia, a l'Orient Pròxim, Àsia i més enllà. La història del castell, en efecte, és una història feta de rizomes que enllacen el nostre present amb un conjunt d'idees, persones, costums, creences i anhels que van i venen contínuament des de tots els llocs i a través d'una munió de persones diverses. Intuir-ho és una manera de mantindre viu el calcinal en què, metafòricament, s'ha convertit el castell: perquè la revolta habitants de la Vall de Laguar a principis del segle XVII és també, encara, la nostra revolta.