aNDRòMiNa

Mira les estrelles. No hi veus un «cavaller»?

Doncs això portem estranyament imprès en nosaltres:

aquest orgull de la terra. I una segona figura

que l'impulsa i el detura, i que el porta.

¿No és així, esperonada i frenada després,

aquesta nerviüda naturalesa del ser?

Camí i revolt. Però una pressió els acorda.

Un nou espai. I tots dos són un.

Però ho són? O potser no entenen

igual el camí que fan junts?

Sense dir-ho, els separen taula i pastura.

Les unions celestes també enganyen.

Però alegrem-nos un instant

creient en la seva figura. Això basta.

R. Maria Rilke. Sonets a Orfeu, 1-XII

La ruta, senzilla: de Portell al molí d'Arnes passant pels masos de Toni i Valentí; des del molí, creuar pel riu de la Cuba a l'Aragó i pujar pels bancals fins a la torre Camanyes; tot seguit, caminar cap a les Alberedes i creuar de nou el riu per allà; tornats al País, seguir el camí fresat de Sant Marc fins a Portell. Per aquest camí transcorre anualment una peregrinació des de Portell a les Alberedes en honor de Sant Marc, que en temps medievals tingué una especial significació social i econòmica. En efecte, les Alberedes era la porta d'entrada a terres valencianes de gran part de les mercaderies procedents de l'Aragó. Al llogaret, avui abandonat, es cobraven impostos i el comerciant tenia a l'abast servicis com la ferreria o la posada. Tot això s'ha esvaït: avui, tot i l'intent de reconstrucció de les cases per part d'alguns particulars, s'hi respira oblit, ruïna i abandó.

El dia era ben rúfol. No només la pluja, sinó també la boira: en caminar dins d'una bombolla de boira, la realitat sembla desdibuixar-se, com es deixa veure en les fotografies que obrin aquest post. Es crea una atmosfera en què la irrealitat sembla fer-se més present: el bosc, els bancals, els edificis abandonats destaquen en no haver-hi horitzó i semblen fer-se presents aquells que els habitaren i que, aparentment, han desaparegut. Però, realment s'han esvaït?

Aquesta darrera pregunta té molt a veure amb aquest sonet de Rilke. Com molts altres escrits del poeta, s'obri amb una pregunta: aquesta pregunta és, en realitat, allò important en qualsevol context, ja que obri a la possibilitat que té el llenguatge d'anomenar. La dualitat que s'hi estableix entre el cavall i el genet ens parla de la frontera que separa el món tal i com el veuen els animals i el món tal i com l'aprehenen els éssers humans, mediat pel llenguatge. Animal i llenguatge, doncs, serien els dos fils que teixeixen el poema. Per a Rilke, el llenguatge és símbol i, consegüentment, vivim en un món simbòlic que és tal com l'imaginem. El llenguatge analític de la modernitat i les pretensions de la ciència d'objectivar el món, en realitat, porten a l'aniquilació, ja que ofeguen la capacitat simbòlica del llenguatge, la capacitat de fer present allò irreal.

Sense dir-ho, els separen taula i pastura. La taula és, com afirma el filòsof Norbert Bilbeny, resultat de la fixació de límits que tota civilització comporta. El menjar, el joc, la festa... tot queda marcat per aquests límits. Per això, quan alcem els ulls al cel estrellat, sembla venir-nos una sensació de vertigen: siga l'univers infinit o il·limitat, la nostra imaginació és incapaç de representar-lo: allò il·limitat, infinit, no està dins de les possibilitats del llenguatge analític; també desborda sempre la imaginació i la capacitat simbòlica del llenguatge, de representar-nos aquest concepte... També existeix aquesta limitació quan ens proposem imaginar el no res, el buit absolut... Bilbeny conta que Walt Whitman va quedar atordit davant de les xifres enormes i dels diagrames que es mostraven a una conferència a la qual assistí. Va reaccionar amb el poema Cuando oí al docto astrónomo:

... me fui a caminar solo,

en el húmedo y místico aire nocturno, y de cuando en

cuando, miraba en perfecto silencio las estrellas.

No obstant, crec que ens imposem més limitacions: la que impedeix d'imaginar que el passat està present, sentir que el que ja s'ha esvaït en realitat roman. Aquesta sensació crea un vertigen semblant al que s'experimenta davant d'allò il·limitat, perquè de forma inconscient vivim un temps sempre present que només mira al futur a l'expectativa del que vindrà, oblidant el que ens impulsa i ens conforma. El passat, però, està present perquè el llenguatge, a l'igual que ens configurà abans, ens configura també ara. O el que és el mateix, el llenguatge pot fer-lo present. Aquesta sensació estranya la tinguí en dos llocs de la ruta, dues finestres: la finestra gòtica de la torre Camanyes, que guaita des de fa segles al riu i a les terres valencianes des de l'Aragó; a una estança del darrer mas situat en terres aragoneses que vaig escodrinyar: hi vaig descobrir també una finestra gòtica encara intacta, amb la seua barra de fusta i el seu festejador. En obrir-la, la llum va tornar a entrar-hi: quants anys devia fer que ningú obria aqueixa finestra?

Rilke insisteix en la visió de l'animal a les Elegies. En la primera elegia, l'animal és qui, astut, ja nota que no ens sentim «gaire segurs a casa, / en el món interpretat», en aquest món que ha donat a la ciència i el llenguatge analític l'única pretensió de veritat. Però és en la vuitena on l'animal, simbolitzat en el sonet anterior pel cavall i la pastura, i la seua forma de mirar prenen rellevància:

Amb tots els ulls, la criatura veu

l'Obert. Només els nostres ulls estan

com invertits, disposats com una trampa

encerclant-li la lliure sortida.

El que hi ha fora ho percebem únicament

per la cara de l'animal; perquè ja de petit

girem l'infant d'esquena i el forcem a mirar endarrere

a les formes, no a l'Obert, que

en la mirada e l'animal és tan profund. Lliure de la mort.

Només nosaltres veiem la mort. L'animal lliure

té el seu final al darrere,

i al davant, Déu; i quan camina, camina

en l'eternitat, com brollen les fonts.

Nosaltres no tenim mai, ni un sol dia,

el pur espai davant nostre, allà on les flors

s'obren infinitament. Sempre hi ha món,

i mai cap lloc sense un No: el que es respira,

desapercebut, el que és Pur,

se sap infinit i no es desitja.

(...)

Si l'animal que, ferm, se'ns acosta

tingués una consciència com la nostra,

el seu pas ens arrossegaria.

però el seu ser és infinit,

inabastable, pur com el seu mirar,

sense una mirada sobre el seu estat.

I allà on nosaltres veiem el futur, ell hi veu el tot,

i a si mateix en el tot i salvat per sempre.

(...)

I nosaltres: espectadors, sempre, a tot arreu,

girats cap a les coses del món, però mai no enllà!

El món ens desborda. L'ordenem. S'enfonsa.

El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres.

¿Qui ens ha modelat de tal manera que,

fem el que fem, adoptem l'actitud

d'un que se'n va? Com aquell que, des de

l'últim turó que li mostra encara un cop

tota la vall, es gira, s'atura, s'atarda:

així vivim nosaltres, a cada pas dient adéu.

El món ens desborda. L'ordenem. S'enfonsa. / El tornem a ordenar i ens enfonsem nosaltres. Vivim justament en aquest moment, en aquesta contínua sensació que percebem a tot arreu. Enmig d'aquest desbordament, de l'intent d'ordenar el món, la ciència no se n'ha adonat ni ha reconegut que també ha acabat emprant la metàfora, és a dir, la funció simbòlica del llenguatge, més enllà de la descriptiva o l'analítica. Com escrivia l'altre dia al fòrum d'un curs sobre el despertar de la curiositat científica en els infants, la ciència també imagina:

«Vivim en un moment de “deculturació” i d’ensorrament d’un ordre sense que existesquen alternatives clares, cosa que genera un malestar. A grans trets, es tornen a repetir les promeses que es feien a finals del segle XIX, però ara ja intuïm que són una farsa. A finals del s. XIX, els positivistes van albirar el segle XX com al segle de l’emancipació absoluta de l’ésser humà (de la religió, de la superstició, de la pobresa...): havia de ser el segle de la ruptura de qualsevol ordre religiós, de la consagració de la llibertat, de l’expansió de la ciència i de la democràcia. No obstant això, va ser el segle de la guerra, de la barbàrie i de la desigualtat global. A inicis del segle XXI la ingenuïtat sembla repetir-se: després de la caiguda del mur de Berlín, es va proclamar la fi de la Història, i la ciència va tornar a adquirir aquest valor de seguretat que feia del món quelcom deduïble al servei del progrés.

No ha calgut que el segle XXI acabe per tal de posar en dubte aquestes promeses: l’ordre sociopolític nascut després de la Segona Guerra Mundial s’ensorra, el canvi climàtic amenaça, la IA ha generat esperances, però també pànic i amenaces, etc. La ciència s’ha posat al servei de la comprensió del món físic i de l’explotació del planeta amb una mentalitat extractiva i economicista, a més de contribuir a una absurda carrera d’armament. En altres paraules: el coneixement científic fracassa davant de l’objectiu d’un desenvolupament tecnològic i social just i sostenible. Al capdavall, el significat racional i científic amb què hem intentat donar sentit al món al llarg de la modernitat ja no resulta satisfactori, les promeses de la ciència trontollen: com dirien el poeta i el filòsof, l’ésser humà continua essent una criatura indefensa davant d’una natura tecnificada i una mort indefugible.

Davant d’açò, crec que el que es necessita és posar la ciència dins del seus límits i del seu context. Per una banda, com afirma el filòsof Norbert Bilbeny, salvar el prestigi de la ciència passa per altres disciplines no científiques de les quals no s’hauria d’haver separat mai: la política, l’ètica i la filosofia. I això és encara més urgent després del avenços de la física al llarg del segle XX, en què les seues proposicions freguen els límits de la racionalitat i es relacionen amb qüestions filosòfiques que l’ésser humà ha plantejat des de fa milers d’anys. Fins i tot, el fet de dur els plantejaments de la física quàntica fins a les darreres conseqüències porta a teories difícils d’imaginar com la dels universos múltiples de Hugh Everett.

Imaginar és una paraula clau en aquesta construcció de context. És un mot que sovint s’associa a l’art (literatura, pintura) o al pensament filosòfic. Però el pensament científic l’hauria de tornar a fer seua perquè aquest pensament també “imagina”. De fet, la física, tant davant de l’univers il·limitat/infinit, com del món subatòmic, només sembla tenir un tipus d’aproximació racional: les matemàtiques. Però les formulacions matemàtiques són quelcom abstracte que només existeix en la nostra ment. Això fa que el coneixement del món no només siga descriptiu, sinó també conjectural i fins i tot propositiu. Teories i propostes com el Big-bang, l’existència de l’energia fosca o la teoria de supercordes compten amb aval científic sense que existesca una plena confirmació experimental. A més, si ens adonem, totes aquestes teories empren per explicar-se una dimensió o tret del llenguatge que normalment s’associa a la poesia: “energia fosca”, “forat negre”, “big bang” o “supercordes” són en realitat metàfores. Les metàfores supleixen els límits del llenguatge humà, ja que la major part de paraules tenen etimològicament un origen en l’experiència directa: el poder de la metàfora permet, doncs, lligar abstracció i experiència».

Sense voler-ho, la ciència ha començat a fer el mateix que Rilke: restaurar aquesta consciència d'allò transcendent, irreal, invisible que la modernitat havia donat per morta sense abandonar allò terrenal, sense deixar de banda l'experiència. Però Rilke, més que a la metàfora, invoca el cant, tant a les Elegies com als Sonets:

El cant és existència.

R. M. Rilke. Sonets a Orfeu, 1-III

Entre els martells perdura

el nostre cor, com entre les dents

la llengua, que a pesar de tot

es manté en la lloança.

R. M. Rilke. Elegies de Duino. Elegia novena.

Cantar, lloar, celebrar, igual que els animals piulen, bramen, udolen, borden... Trobe que Mary Oliver és una poetessa molt rilkeana. Vull acabar aquestes reflexions amb alguns dels seus versos que em captiven cada volta més!

Hay miles de voces, después de todo.

Y además, ¿no veis (es solo una idea)

que los cisnes saben tanto como nosotros

acerca de todo el tinglado?

Así que escuchadles, miradles cantar y volar.

Tomad de ello lo que podáis.

Mary Oliver. Cisnes silbadores.

Me he negado a vivir

encerrada en la pulcra casa

de las razones y las pruebas.

El mundo en el que creo y vivo

es más amplio que eso. Y en fin,