aNDRòMiNa

El sol sense rellotge, o el sol com a rellotge?

«El miedo a perderse algo no se reduce a no ir al concierto, al museo o a una fiesta. “También aparece en el freelance que no puede rechazar un encargo o en el falso autónomo que teme dejar de recibir llamadas. Ahí hay mucho FOMO [Fear Of Missing Out] porque no puedes perder esa oportunidad de trabajo. Porque si dices que no, igual ya no te vuelven a llamar”, señala.

El resultado es una disponibilidad total. Para el empleo y para el disfrute. Para producir y para consumir. “Hay una perversión de la presunta omnipotencia que nos promete el capitalismo”, señala. Frente a esa lógica, el autor reivindica otra relación con el ocio: no darlo todo, sino perder el tiempo. “Creo que lo interesante de lo que puede ser valioso en el ocio o en el descanso no es tanto dar como perder”, plantea. “Cuando perdemos hay algo del orden de la celebración, es decir, algo que no sirve para nada más que para irse. Perder el tiempo es realmente lo único que escapa a todos los círculos económicos”.

El problema, insiste, es que nuestras ciudades no están pensadas para eso. “Nuestros espacios de ocio, efectivamente, están pensados para darlo todo, para agotarse y para entregar todas nuestras energías. Hay muy pocos espacios de ocio y de descanso, en un sentido urbano y político, concebidos para perder el tiempo”.»

Llegisc aquestes paraules a un article publicat a propòsit de la recent publicació de J.E. Valls Boix: JOMO. El gusto de perder. Crec que estan estretament relacionades amb la conferència que Salvador Cardús pronuncià al CCCB i que es recull a la col·lecció Breus del museu: aquella conferència portava com a títol «Temps i poder». Cardús, entre d'altres idees interessants, concep que la percepció de «falta de temps» que experimentem avui en dia no és tant una mancança (de temps lliure que, com corrobora, mai ha estat tan abundós en relació a altres èpoques), sinó que es deu a un excés de projectes o desigs. Aquest excés té el seu origen remot en l'ètica protestant, segons la qual, en paraules del predicador Richard Baxter (citat per Cardús), el temps era «infinitament valuós perquè cada hora que es perd és una hora perduda de treball al servei de la Glòria de Déu». Aquesta lògica, desposseïda de tot sentit religiós i posada al servei del capitalisme, passa a regir durant la modernitat la relació del treball i del temps lliure que, en la lògica capitalista, es relaciona estretament amb el consum: ningú ha de perdre's cap vivència intensa, cap possibilitat de viatjar, cap restaurant imprescindible, etc. Totes aquestes vivències són oferides pel mercat i, així com durant un parell de segles el control del temps ha estat un instrument de coerció per al treball, ara és també una forma de coerció sobre com hem de dedicar el nostre temps lliure.

I escric lliure en cursiva perquè Cardús dona també una clau interessantíssima: en aquest context, ho és? Si ens remuntem un parell de segles enrere, hom pot compartir la idea que el rellotge monàstic, el rellotge públic, el domèstic, el de la fàbrica i el que portem al canell han estat instruments que han contribuït al control institucional i/o personal del temps. Però ara apareix un nou artefacte: l'smartphone. Aquí qui exerceix el control sobre nosaltres ja no és un rellotge, sinó una màquina regida per uns algoritmes que, al darrere, tenen uns determinats interessos del poder. I aquesta tecnologia està pensada per desbordar la nostra capacitat de control sobre el temps i sobre els impulsos del consum.

Per tant, la qüestió central és la de recuperar un temps sobre el qual puguem decidir de manera autònoma. I aquesta autonomia passa, en primer lloc, per la dotació de sentit: en paraules de Cardús, «el problema de fons no era "què fer", sinó "quin sentit tenia fer el que fos"». Aquesta qüestió de sentit va en dues direccions: en primer lloc, decidir quin tipus d'oci volem i per què el volem sense que siguen les noves tecnologies les que dictaminen quines han de ser les nostres necessitats. En segon lloc, pel fet que la satisfacció que puga emanar d'un ús amb sentit del temps depén en gran mesura de la seua dimensió social, és a dir, de les relacions socials que s'hi estableixen en un determinat marc temporal. Això supera la lògica del treball/producció, oci/consum.

«La qüestió, en definitiva, és saber si quan tenim el mòbil a la mà o el rellotge al canell, tenim el món a les mans... o deixem que sigui el món qui ens les tingui agafades», conclou Cardús, no sense abans fer un elogi del badar. Badar com a un ús aparentment inútil del temps. Segons explica, aquesta paraula apareix documentada per primera volta al Blaquerna de Ramon Llull, amb el significat de «mirar amb una atenció absorta», una «atenció desatenta». «Embadalir-se és suspendre l'ànim en la contemplació d'una cosa. I sí: cal aprendre a contemplar, com a primer pas per saber controlar el nostre temps quotidià. Es tracta, seguint els consells de Pierre Sansot, d'aprendre a vagarejar, a escoltar, a avorrir-se, a somiejar, a esperar, fins i tot a escriure».

Mai havia contemplat alguns dels meus hàbits des d'aquesta perspectiva, o bé no del tot. Caic en el compte d'una cosa: no només molta gent em diu que això de pujar muntanyes, que per a què... sinó que també pensen que acabe «rebentat». No obstant això, si bé és cert que físicament moltes vegades acabe exhaust de les caminades que faig, crec que en realitat vaig a la muntanya a descansar. Descansar de les exigències constants que es reben per totes bandes. A la muntanya desconnecte generalment del mòbil (el mode avió és un gran invent!) i allà només queda una: mirar i caminar. Llegir i badar. I després escriure sobre el que he vist, he llegit i allò que m'ha vingut al cap badant. I certament, són activitats que serveixen per a descansar, perquè justament no serveixen per a res. Ni són útils, ni productives, ni impliquen cap despesa més enllà de la benzina que necessite per desplaçar-me... I, de vegades, ni això!

Un altre dia de vaga, i una altra vegada la necessitat d'escapar. En aquest cop, el vessant de la Mariola entre Bocairent i la vall del Vinalopó: l'Alt de Sant Jaume, la Replana, l'Eixarc, el naixement del Vinalopó (Font de la Coveta) i el castell homònim. I de nou, fent honor a la cançó: tota a floretes!

I tornant a Valls Boix: «No se trata solo de dormir más, trabajar menos o apagar el teléfono, aunque todo eso sea importante. Se trata de imaginar otra forma de vida buena en la que el tiempo no esté permanentemente hipotecado. “Para mí esta es la clave, entender que en nuestro rechazo del trabajo, o en nuestro hartazgo del trabajo, hay una fuerza y una rabia y un deseo de rechazo que es muy valioso y que realmente puede traer una nueva forma de entender el compromiso político”». Caldrà llegir el llibre, pinta molt bé!