16 Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. 17 Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d’ell. 18 Els qui creuen en ell no són condemnats, però els qui no creuen ja han estat condemnats, perquè no han cregut en el nom del Fill únic de Déu. 19 La condemna ha arribat per això: quan la llum ha vingut al món, els homes s’han estimat més la foscor que la llum, ja que les seves obres eren dolentes. 20 Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s’acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. 21 Però els qui viuen d’acord amb la veritat s’acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu.
Bíblia Catalana Interconfessional
Així, sense cotext, aquest fragment resulta sospitós: un déu que condemna, una veritat única que s'atorga el bé, la suposició del mal en tot aquell que no la compartisca. Com que és difícil saber què és la veritat (ni Crist va respondre aquesta pregunta quan Pilat li la formulà), tenim l'ajuda dels qui han penjat el cartell, que són més llestos que Nostre Senyor: els representants de Déu en la Terra, els seus vicaris, sicaris i reliquiaris. L'esquema que ens venen és senzill: Déu comunica la veritat, els seus ministres ens la fan arribar i nosaltres l'acomplim si volem "salvar-nos". Ens condemnem si no fem cas.
Però potser l'esquema siga a l'inrevés: uns hòmens dictaminen què és la veritat, vestixen de ninot a uns suposats ministres que, al capdavall, obliguen el mateix Déu a sotmetre's a aquesta. Tornem a uns temps en què reapareixen vicaris, sicaris i fauna variada que invoquen Déu per justificar la violència exercida pels poders de la Terra davant dels desposseïts. Al capdavall, quan Déu fa brotar un mínim d'humanitat als cors de la gent, és el propi Déu qui és condemnat.
Crec que la humanitat no ha viscut uns temps com aquests, en què es fa tan difícil distingir la llum de la foscor, el bé del mal, la veritat de la falsedat. I res espanta tant com aquells que colpegen, bombardegen, assassinen, expulsen, especulen, exploten i deshumanitzen, convençuts que estant salvant-se, salvant-nos, tot acomplint el pla diví. Davant d'aquesta realitat, crec que pagaria la pena matar Déu una altra volta si amb això salvem la vida d'un grapat d'éssers vivents, humans i no humans, i contribuïm a què visquen amb una mica de dignitat. No sé per què, però diria que els qui han pagat l'anunci no estan molt dispostos a contribuir-hi...
Quines coses em venen al cap corrent per l'horta. La calor d'aquest estiu insuportable que just avui, per fi, ha passat a la història...
