aNDRòMiNa

Aquest estiu les circumstàncies no han estat les millors: per dir-ho amb frases fetes, he estat a la quarta pregunta, exposat a un sol que badava les pedres (expressió que potser ara frega la literalitat...). Així doncs, m'he reclòs a casa, ara l'aire, ara el ventilador, i m'he dedicat a no fer res. I a no fer res em referisc a no fer el que se suposava que havia de fer: platja, viatges, escapades... Senzillament, triava entre el llit o el sofà i em posava a badar, llegir o xerrar o tafanejar per les xarxes. No vos creureu que potser ha estat un dels meus millors estius, perquè en tornar a la feina m'he sentit fort i renovat (i falta que m'ha fet!)... Potser siga perquè he... parat?

I un bon dia vaig triar JOMO. El gusto de perder, de Juan Evaristo Valls, per tal de passar l'estona. I em vaig trobar amb aquesta pregunta: «¿Cómo puedo estar conmigo —estar, al fin, a solas conmigo— sin ser yo? ¿Cómo hago para desaparecer, para que desaparecer sea, también, una forma secreta de deseo? ¿Cómo puedo volver a mí mismo, volver sobre mí mismo, y abandonarme a la vez, deshacer o desandar la cruel carrera? Una forma de volver sobre mí mismo que no sea del orden de la autoconciencia, ni de la autonomía moderna del sujeto: que no sea relato egoísta, sino que me traiga compañía. Una forma de volver sobre mí mismo que no sea, tampoco, del orden del narcisimo: que no sea otra imagen de mí, otro espectáculo del yo, que no tenga la forma de la autopromoción. ¿Cómo puedo encontrar ese desierto interior donde nadie habla, pero el aire está lleno de música y late, bajo mis pies, un océano subterráneo de vida?»

Me n'adoní que en eixe moment havia trobat una manera de realitzar el que s'hi plantejava: estava passant una vesprada al sofà, amb els meus pensaments, els meus llibres, el meu present. Però n'hi havia una altra que havia deixat de costat: posar-se les botes de muntanya i la roba de travessa ja gastada i posar-me a caminar. Són dues maneres que he trobat d'aconseguir que em deixen en pau les pressions i, senzillament, respirar. Perquè quan camines, igual que quan corres o quan nades, en realitat estàs respirant. El ritme del cos i el ritme de la respiració es compassen i, fins i tot, tots dos acaben fusionant-se amb el lloc, amb el paisatge.

Me n'adonava també que, si bé m'encisa descobrir paisatges nous, ja porte un grapat d'anys tornant un i altre cop als mateixos indrets: el Maestrat, els Ports, les muntanyes de la Marina, el Caroig... Un dia, veig un cim des d'una muntanya i, l'altre, veig aquesta muntanya des d'aquell cim. M'agrada captar els matisos de les perspectives, de la llum, de la humitat, de les sensacions que transmet el propi cos... Per a molts, una pèrdua de temps: si ja hi has estat! Però és, en realitat, una forma de perdre gustosament el temps.

III

La calor va donar una treva a finals d'agost. Els incendis, una pausa. Així, vaig veure que era el moment de fer una bona caminada. Vaig triar una ruta de pelegrinatge: l'antic camí dels pelegrins de Puertomingalvo a Sant Joan de Penyagolosa. La faria, però, en sentit invers: de Sant Joan a Puertomingalvo i, arribat de nou al santuari, fer-hi nit.

Una nit de lluna quasi plena!

La ruta, tota ella, com moltes rutes, un autèntic desert. Desert és una paraula sobre la qual, fins ara, no havia parat massa atenció. Curiosament, dona nom a molts indrets arreu del País, com el Desert de les Palmes. Etimològicament, deriva del verb llatí deserere (oblidar, abandonar) i aquest, al seu torn, deriva de serere, que podria traduir-se com entrelligar, trenar. El desertor, així, seria qui abandona les obligacions, fins i tot qui traeix una causa. No obstant, crec que en el context actual pot adquirir un matís positiu. Com afirma Valls a JOMO, desertar podria haver esdevingut una resposta libidinal cada vegada més estesa al món contemporani davant d'un sistema capitalista que troba en la realització personal la seua principal font de valor, en què rendiment i gaudi s'han fet coincidir en totes les facetes de la vida. Fins i tot els llocs d'oci s'han tornat també espais d'autosuperació: tot ens crida a una perseverança que porta indefugiblement a la desesperació, ja que la insistència en voler fer de nosaltres en tot moment quelcom extraordinari acaba per devorar-nos.

Per això és millor fugir. La resistència pren forma d'abandó i de desert. Com diu Valls, desertar és folgar. Més encara: bé fugim a cavall o en avió, bé darrere d'una pancarta, en un autobús rural o amb les nostres botes de muntanya, per a Valls totes les fugides són en realitat una sola fugida: la grandiosa retirada. «Todos los desiertos son un desierto interior. Cuando digo "desierto" pienso en mí y, a la vez, en un espacio afuera del sujeto, en el extrarradio de mí mismo dentro de mí. "La soledad es necesaria", recuerda Angelus Silesius. "Mas, evita solo darte, y podrás estar en un desierto en todas partes".

El mateix dia que esbossava mentalment què escriure a propòsit d'aquesta caminada, acabí el llibre que tenia entre les mans i vaig triar, entre els llibres pendents, Wanderlust. Una historia del caminar, de Rebecca Solnit. Curiosament, al pròleg trobava unes paraules que reforçaven les idees de Valls, però centrant-se en el caminar en lloc del desert: «Pero más fuerzas insidiosas son reunidas en contra del tiempo, el espacio y la voluntad para caminar y en contra de la versión humanística que el acto encarna. Una fuerza es la gota que va colmando el vaso de lo que yo considero "el tiempo entre medio", el tiempo de caminar a o desde un sitio, de serpentear, de hacer recados. Ese tiempo ha sido deplorado como una basura, reducido, y su remanente se ha llenado con audífonos de música y conversaciones por el móvil. La habilidad para apreciar este tiempo muerto, el uso de lo inútil, muchas veces parece estar evaporándose, como lo hace la apreciación de estar fuera, incluyendo fuera de lo conocido; las conversaciones por el móvil parecen servir como un amortiguador contra la soledad, el silencio y los encuentros con extraños".»

Muir de son, però encara m'anime a devorar el primer capítol del llibre, que comença amb aquest paràgraf:

«¿Por dónde empieza? Los músculos se tensan. Una pierna, una columna, sostiene el cuerpo erguido entre la tierra y el cielo. La otra, un péndulo que viene balaceándose de atrás. El talón toca el suelo. Todo el peso del cuerpo se desplaza hacia delante sobre el tercio anterior del pie. El dedo gordo se retira y, con un sutil equilibrio, el peso del cuerpo cambia otra vez. Las piernas invierten sus posiciones. Comienza un paso, luego con otro paso y luego con otro y todos ellos se suman como golpes de tambor siguiendo un ritmo, el ritmo del caminar. La cosa más fácil pero también más estraña del mundo, este andar que inmediatamente se acerca a la religión, la filosofía, el paisaje, las políticas urbanas, la anatomía, la alegoría y la pena».

I que acaba amb aquest altre:

«Mi recorrido casi había terminado y, al finalizarlo, yo ya sabía cuál era mi tema y cómo abordarlo de un modo que no había sabido ocho kilómetros antes. No me vino en un súbito destello, sino con una certeza gradual, un sentido del significado como un sentido de lugar. Cuando te entregas a los lugares, ellos te devuelven a ti mismo y, así, cuanto mejor llegas a conocerlos, más siembras en ellos la invisible cosecha de recuerdos y asociaciones que te estará esperando cuando vuelvas; los lugares nuevos te ofrecen nuevos pensamientos, nuevas posibilidades. Explorar el mundo es una de las mejores maneras de explorar la mente y el caminar viaja a la vez por ambos terrenos».

Crec que en gaudiré molt, d'aquest llibre! Vos deixe amb la meua caminada i la distorsió que les imatges n'ofereixen!