Violència, de qui contra qui?

Es menja el mascle quan l'ha fecundada: la natura és violenta!?

 

I

Itàlia i, sobretot, França tornen a ser notícia per les protestes socials. També, per l'ús de la violència contra l'Estat. N'he parlat amb uns i altres i, d'entrada, hom pretén separar la violència de la protesta «legítima».  La violència sempre se suposa que és condemnable. Però la veritat és que sempre he tingut el dubte... Perquè, si mirem enrere, no va caldre la violència per derrocar el feixisme fa tan sols huitanta anys?  Gandhi va lluitar contra l'opressió colonial britànica amb accions no violentes però la vaga de fam de Gandhi a l'Alexander Platz de Berlín en 1938 o 1939 tothom sap com hauria acabat.

Ara llegia Freire al tren i he caigut en el compte que tenim la mirada mal enfocada quan parlem de la violència. És violent cremar l'ajuntament de Llemotges, cremar vehicles policials o saquejar botigues. Però no oblidem que aquestes accions es produeixen en un context determinat en què es donen moltes accions violentes. S'ha produït violència en cada llar destruïda per l'especulació immobiliària i la venda de les ciutats al turisme. En cada projecte de futur trencat d'aquells estudiants que han hagut d'abandonar els estudis per no poder finançar-se'ls o pagar el lloguer d'una habitació. El sistema actua violentament quan es dedica a destruir allò públic per tal de convertir-ho en un negoci: la sanitat, l'educació o l'atenció als vulnerables. També la violència ha actuat contra aquells i aquelles, cada cop més nombrosos, que seuen als parcs sense res, bevent vi barat, esperant que se'ls engolisca la terra. La violència actua fa temps amb més força contra els marges: immigrants, dones, col·lectiu LGTBIQ+... El sistema és sàdic amb dones soles que, tot i treballar dotze o catorze hores al dia, no aconsegueixen el necessari per als seus fills i, a sobre, ni tan sols es poden permetre el luxe de passar temps amb ells. La precarietat també és violència, i ja no només ataca sense pietat el jovent, sinó també als treballadors i treballadores, als i les pensionistes que ara senten rumors sobre la privatització del sistema de pensions... La dreta demana sacrificis! I ampliant el cercle, tenim la violència a Orient Mitjà pel control dels combustibles fòssils, Palestina, l'explotació i el finançament de les guerrilles a la República Democràtica del Congo i tants altres països pel control de minerals... Vivim en un sistema violent, perquè no està pensat per a les persones, sinó que justament ens deshumanitza per tal que uns pocs, cada volta menys, gaudisquen el privilegi de tenir cada volta més.

Si les protestes són pacífiques, se'ns burlen i se'ns pixen a la cara. Escolteu les declaracions d'Ayuso sobre el professorat en vaga a la Comunitat de Madrid o sobre els acampats a Sol, o com el Govern valencià s'ha rist dels i les mestres que vam estar un mes de vaga indefinida. Escolteu a aquells que riuen de les persones trans, de la violència de gènere, que reneguen i ataquen el feminisme, que menyspreen les manifestacions pel dret a l'habitatge o que, senzillament, proposen una alternativa al capitalisme i al neoliberalisme. Avui escoltava al podcast de Juanlu Sánchez que el propi Macron havia reconegut, en la seua intervenció d'ahir, que només quan una revolta és violenta és digna de ser escoltada: després de condemnar la violència, anunciava unes mesures que satisfeien una part de les demandes dels diferents agents socials durant anys (sindicats, professorat, estudiants, jubilats...), demandes que havien estat ignorades sistemàticament. Sense voler-ho, transmetia el missatge que fins que no havia aparegut la violència aquestes demandes, burlades durant anys, no havien estat tingudes en compte...

Freire parla alt i clar:

Es opresora toda situación en que, en las relaciones objetivas entre A y B, A explota a B, A obstaculice a Be en su búsqueda de afirmación como persona, como sujeto. Tal situación, al implicar la obstrucción de esta búsqueda, es, en sí misma, violenta. Es una violencia al margen de que muchas veces aparezca azucarada por la falsa generosidad a la que no s referíamos con anterioridad, ya que hiere la vocación ontológica e histórica de los hombres: la de ser más.

Una vez establecida la relación opresora está instaurada la violencia. De ahí que esta, en la historia, jamás haya sido iniciada por los oprimidos. ¿Cómo podrían los oprimidos iniciar la violencia si ellos son el resultado de una violencia? ¿Cómo podrían ser los promotores de algo que, al instaurarse objetivamente, los constituye?

No existirían oprimidos si no existiera una relación de violencia que los conforme como violentados, en una situación objetiva de opresión.

Son los que oprimen quienes instauran la violencia, aquellos que explotan, los que no reconocen en los otros, y no los oprimidos, los explotados, los que no son reconocidos como otro por quienes los oprimen.

Quienes instauran el terror no son los débiles, no son aquellos que al opresor se encuentran sometidos, sino los violentos, quienes con su poder, crean la situación concreta en la que se generan los "abandonados de la vida", los desharrapados del mundo.

Quienes instauran la tiranía no son los tiranizados, sino los tiranos.

Quien instaura el odio no son los odiados, sino los que odian primero.

Quienes instauran la negación de los hombres no son aquellos que fueron despojados de su humanidad, sino aquellos que se la negaron, negando también la suya.

Quienes instauran la fuerza no son los que enflaquecieron la robustez de los fuertes, sino los fuertes, que los debilitaron.

(...)

Consciente o inconscientemente, el acto de rebelión de los oprimidos, que siempre es tan o casi tan violento como la violencia que lo genera, este acto de los oprimidos sí puede instaurar el amor.

Però apareix un obstacle: aquesta fascinació per l'opressor que crec que emergeix, per exemple, quan la violència pren la forma del saqueig d'una botiga d'una gran marca. Aquesta atracció irresistible fa participar dels patrons de vida de l'opressió: en lloc de fer de la violència un instrument d'emancipació i de cerca de l'autonomia, en el saqueig a una botiga es busca materialitzar el valor màxim dels opressors. Aquest no és altre que el tenir més i cada volta més, a costa, fins i tot, del fet del tenir menys o senzillament no tenir res dels oprimits. Ser, per a l'opressor, és sinònim de tenir.

Potser més que endur-se la roba i les sabatilles de marca, el millor fos cremar-les.

II

Així, no cal anar molt lluny per trobar-se una situació violenta. L'altre dia me'n trobí una mentre esperava la V. a la porta del cinema. Anàvem a veure La bola negra. Passaren per davant del cine una xica i dos xics que parlaven de la pel·lícula. Vestien roba que es notava que era cara, o caríssima. L'accent era totalment pijo, impostat. I ella digué: —Pero no voy a ir a verla, no voy a dar dinero a los comunistas. 

Seguiren caminant per la vorera i, als pocs metres, entraren a El Corte Inglés. Era diumenge. Qui sap, tal volta venien de la missa dominical.

Sincerament, em vaig sentir molt violentat.

III

Fa unes setmanes vaig anar a caminar pels cims de la Serra d'Irta que encara no havia xafat, especialment pel Campanilles, el punt més elevat del parc natural. La petjada de la violència es feia també palpable en el paisatge: el castell, el despoblat morisc, el paisatge destruït per l'especulació urbanística, avarícia d'uns pocs... 

Me n'adoní com canviem al llarg del temps. Els interessos canvien, la memòria ens enganya. Fa uns anys, durant la darrera volta que vaig pujar al castell, no vaig baixar a les ruïnes del poblat de Xivert, que em vaig limitar a fotografiar des de la fortalesa. Ara, en canvi, és el que m'he gojat i el que més m'ha interessant. També recordava les ruïnes del castell molt més monumentals del que ara just les percebia.

Crec que fa uns anys la destrucció de l'ajuntament de Llemotges m'hagués consternat i entristit moltíssim. Ara, davant de la consciència que prenc davant de moltes coses, m'ha important més aviat poc, per no dir una merda. Em preocupa aquell xiquet o aquella xiqueta que avui perdrà el temps a l'escola perquè no tenim prou mans per donar-li l'atenció que mereix. 

I d'aqueix desgraciat, ningú se'n recorda... Quanta violència!

Començant la caminada a la vall de l'Estopet

Murada i portal del despoblat morisc de Xivert

Casa morisca reconstruïda

Alcalà de Xivert i el seu campanar

Basament d'una torre del poblat de Xivert

Pujant al castell

Torres bessones (esquerra): època de dominació cristiana;
a la dreta, fàbrica almohade.

Corredor d'Alcalà

Antiga església del castell templer

Arrencades d'arcs de diafragma de l'església

El castell ja queda lluny...

Tossal dels Ratons

Ja a la carena

El punt blanc al centre de la fotografia
és Peníscola.

Bellesa!

Cim del Fabuquello

Campanilles

Torre d'Ebrí, s. XVI

Alcossebre i Capicorb

L'Estopet des de la carena. La corba és la línia fèrria.

Ermita de Santa Llúcia

Restes que abracen des de l'edat del bronze fins
a l'època islàmica.

Ermiteta de Sant Benet

Una de les restes epigràfiques més interessants del XIX.

Ermita de Sant Miquel d'Alcalà: ruïnes

El fet de predicar des de llocs com aquest una
visió distorsionada de Déu que permet afirmar que
el patiment producte de l'explotació és voluntat divina...
també és violència! Potser per això em fascinen
tant les ruïnes?