aNDRòMiNa

A la dreta, parets del Portell de l'Infern

Freire, a la Pedagogia de l'oprimit, ens parla d'una «educació bancària». Consistiria, bàsicament, en transformar l'acte educatiu en un acte de dipositar: els educands són els dipositaris i l'educador qui diposita, essent aquesta dicotomia (educador/educand) la que regeix d'un extrem a l'altre tot el procés. La reflexió sobre aquesta «educació bancària» mena a una reflexió interessantíssima i actual: «en verdad, lo que pretenden los opresores "es transformar la mentalidad de los oprimidos y no la situación que los oprime", a fin de lograr una mejor adaptación a la situación que, a la vez, permita una mejor forma de dominación». (Dins de la cita de Freire hi ha, al seu torn, una cita de Simone de Beauvoir).

En moltes ocasions he assenyalat que el currículum actual (potser tots els currículums) és una eina fonamental per aconseguir aquesta «millor adaptació». El delata el fet d'estar farcit de terminologia empresarial: competència, perfil d'eixida, situacions reals, consum, emprenedoria, educació financera, la capacitat de resiliència com a eix de l'educació emocional (tot fracàs és una «oportunitat» que t'ofereix el sistema, recorde-m'ho!), etc. Seguint el raonament de Freire, la societat i el sistema són bons i justos, i els oprimits no són més que una patologia passatgera que cal ser sanada. Per això, cal ajustar-los tot transformant les seues mentalitats d'homes «ineptes i mandrosos». L'aptitud i la capacitat d'emprendre es relacionen amb saber aprofitar les «oportunitats» que el sistema ofereix per al progrés... individual. Sempre es parla de l'individu: és el que el sistema reclama. Per descomptat, qualsevol tipus d'exclusió no és deu a la perversitat del sistema, sinó al fet que l'individu no ha sabut aprofitar les oportunitats que tenia al davant: el que déiem, inepte i mandrós!

Se'ns diu que cal tornar a posar en valor la figura del docent, però fixeu-vos que és missió impossible en un sistema en què es pot llegir entre línies que el docent encarna la ineptitud i la mandra per antonomàsia: és funcionari, és a dir, l'antítesi d'aquell individu «fet a sí mateix», que es renova constantment, que afronta nous reptes contínuament i que, per descomptat, ix de la seua zona de confort. El funcionari s'ha acomodat en la seua plaça vitalícia i, des d'allà, és incapaç d'afrontar allò que la societat exigeix als seus membres. Ha esdevingut un paràsit.

Però encara podem anar més enllà. Quan hom llegeix el currículum, se n'adona aviat que es dona per descomptat que la societat és el que Freire descriu com a «bona, organitzada i justa». El currículum, així, convida a treballar per als ciutadans que viuran en una societat democràtica, igualitària, on es respecta la diversitat i la justícia... com si aquesta societat existira realment. Consegüentment, l'escola clama en un desert en què regna el campi qui pugui, on en realitat aquesta societat bona, organitzada i justa està per construir. Però el seu funcionament tendeix a destruir o anul·lar el poder creador de l'educand, perquè d'aquest només es busca que esdevinga «capital humà» per al sistema.

Si el sistema capitalista actual encara tolera que s'invertisca en educació potser només siga perquè aquesta pot esdevenir una eina al servei del poder per tal de produir aquest capital humà necessari per al sistema. S'hi aplica la mera lògica de despesa/guany, de la productivitat. El sistema inverteix en nosaltres perquè en un futur nosaltres serem útils al sistema. Però anem a posar la mirada en aquells qui estan fora d'aquesta lògica... Què passa amb aquells i aquelles que durant tota la seua vida reclamaran més recursos dels que seran capaços d'aportar?

Podríem posar molts noms i molts rostres a persones així, però d'entrada podem englobar-les en unes sigles: NESE, és a dir, persones amb necessitats específiques de suport educatiu. Més tard, necessitaran suport a l'hora de treballar, d'habitar, de desplaçar-se, d'aprendre nous codis, de relacionar-se amb la resta... La lògica capitalista només entén les situacions d'aquestes persones dins de la lògica de la productivitat. Si aquestes persones demanden més recursos, llavors caldrà que en algun moment aporten el suficient per compensar aquesta despesa. I si no és així, aquesta despesa ha de ser eliminada. Però, com fer-ho sense que hom se n'adone del caràcter deshumanitzador del sistema?

Molta fàcil: només ha calgut elaborar una llei d'inclusió. Una llei amb els seus principis, que dona per descomptat que l'escola és inclusiva quan no ho és, que les aules estan preparades per acollir tothom quan no ho estan, que els docents som, a banda d'experts en didàctica, experts en psiquiatria, logopèdia, treball social, psicologia i fisioteràpia. Una llei farcida de programes personalitzats, adaptacions curriculars, dissenys universals d'aprenentatge, activitats multinivell i avaluacions positives. Però en la realitat trobem una escola convertida en un infern per a aquestes personetes que viuen, senten, estimen i tenen ganes d'aprendre... i no poden perquè el sistema, en realitat, les ha exclòs des del començament.

Aquesta situació tan terrible és afrontada cada dia a cada escola. Davant de la manca de recursos, hi ha diferents reaccions. Hi ha qui passa, qui veu aquell alumne no neurotípic com un intrús, com a algú que hauria d'estar fora del sistema. Hi ha, però, qui busca un compromís. Però aquest, en les condicions en què actualment es treballa a l'educació, només pot comportar un sobreesforç i un grau variable de frustració. I això té un cost personal, emocional i social que no tothom pot, vol veure.

Infern. Quan aquest mot esdevé topònim sovint el trobem a llocs on impera la pedra. La pedra és erma, infèrtil, inhòspita. Barranc de l'Infern, els pics de Los Infiernos, el Portell de l'Infern... Aquest darrer està a Fredes, a un dels extrems del parc natural de la Tinença de Benifassà. Un coll de muntanya travessat per l'antic camí de Fredes a la Sènia, flanquejat per parets de pedra imponents i de formes sinuoses, avui suavitzades per la presència de vegetació, però que antany apareixerien ben contundents entre els bancals d'oliveres, ametlers i garrofers. Una autèntica porta als dominis infernals!

Infern. Quan empre de tant en tant aquest mot per referir-me a l'escola no l'empre perquè no m'agrade la meua faena, sinó que l'empre per tal dedenunciar aquest caràcter deshumanitzador amb què el capitalisme ha impregnat l'escola. Per això treballar en una escola és moltes vegades un infern: utilitarisme, cientifisme, practicisme, exhibicionisme, ignorància, manca de compromís, distanciament entre el document i la realitat, frustració... No obstant tot això, quan arribes al Portell esdevé que et trobes al davant un paisatge colpidor, impressionant, que arriba endins: pedra, bosc, valls, mar, àguiles, cabres, verds, blaus, núvols...

També passa a l'infern de l'escola: que de sobte apareix la humanitat. L'altre dia tenia per davant dues sessions en què estaria sol a l'aula, i a segons quines aules és difícil exercir la docència sol. En un moment determinat, fart i cansat, vaig fer un pacte amb l'alumnat: si aconseguien treballar en silenci en la tasca que els havia proposat durant un quart d'hora, el quart d'hora restant els deixaria fer «lliure» (no fer el que volen, sinó elegir activitat entre un ventall d'activitats que hem consensuat interessants). Vaig seure al racó de l'assemblea tranquil a esperar, amb el meu llibre. A l'assemblea hi ha dues cadires, perquè normalment som dos mestres, i vaig cridar en G., un d'aquells que està dins dels «NESE» i el vaig convidar a llegir amb mi. Em va dir que sí i va seure cofoi al meu costat: crec que és important el detall que tant la meua cadira com la d'ell eren iguals. Li vaig dir que li anava a triar un llibre bonic i vaig triar un que ell pogués anar llegint a través de les imatges: Dumbo.

—¿Y qué le pasa? ¿Está triste?

—Sí, míralo. Llora.

—¿Y por qué?

—No lo quieren. Se burlan. Mira: ¿sabes por qué?

—¿Es feo?

—Mira qué orejotas... ¡Se burlan!

—Pobrecito... ¿Y éste? ¿Éste es su amigo?

I entretingut, va anar mirant-se el llibre i jo vaig llegir quatre línies abans d'acomplir el promés. Unes setmanes abans, aquesta escena hagués estat impossible... I per això em va arribar tan endins. Com el paisatge de la Tinença. A en G. també li havia començat a arribar endins el llibre, és a dir, l'art. Perquè, si alguna cosa fa falta dins de les escoles, és això: art. Un art que convide a la reflexió, a la imaginació i a la construcció d'un món que, per molt que diguen el currículum, la Constitució, les lleis i els documents pedagògics, encara està per construir!