aNDRòMiNa

Alto del Oro i vall del riu de la Cuba des del
Tossal de la Mata, desembre de 2024

El dia següent aniria cap al terme de Catí, al Montcabré, però mirant mapes i rutes vaig caure en el compte que a la vora de Portell hi havia una carretereta que menava en pocs minuts cap a La Cuba, un dels pobles del Maestrazgo aragonés que no coneixia encara. I vaig recordar la visió des del Tossal de la Mata d'aquella muntanya, el Alto del Oro, amb aquella llum especial de la vesprada i aquell mar ple de tots els matisos del verd. Així, doncs, decidí canviar de plans: el Montcabré encara espera!

La ruta ascendia des de La Cuba al Alto del Oro; des d'allà em desviava per arribar a la Torre de Santa Anna i, per la vall del riu de La Cuba, tornar novament al poble. Es diu que La Cuba s'anomenava antigament com la muntanya: el Valle del Oro. A mi el nom em recorda molt al Cabeçó d'Or, que vindria a significar «Tossal de les Aigües». En efecte, en protobasc altres llengües peninsulars sembla ser que ur designava l'aigua. No és del tot agosarat aventurar aquesta hipòtesi: el Alto del Oro està rodejat per dos barrancs, dels seus vessants brollen nombroses fonts i l'aigua de pluja baixa des de la carena per nombrosos barrancs. Però ja se sap: les jerarquies s'imposen, les llengües s'obliden i els mots perden la seua significació primera. En altres paraules: l'emparaulament de la realitat humana en algun moment va experimentar una ruptura en la seua transmissió. I aquesta ruptura tingué a veure amb sotragades socials, polítiques, culturals i religioses de les persones que poblaven les valls fa centenars, potser milers, d'anys.

El fet que avui el topònim Or o Oro remeta a riquesa o a un mineral, i no al vincle del lloc amb l'aigua, podria resultar anecdòtic, però és un exemple del poc valor que s'atorga a les llengües, al llenguatge en general, en moments de crisi i desestructuració. Moments com l'actual. El llenguatge, el fet d'anomenar, no només «crea el món», sinó que estableix vincles amb la tradició (els qui ens han precedit) i permet conèixer-la. El llenguatge es transmet: els noms, les històries, els mites, les teories científiques o els desitjos i utopies es transmeten perquè també són llenguatge. Tots ells estableixen un marc per a l'experiència. No obstant, avui aguaita un mal terrible: hom creu que no només la transmissió, sinó també l'experiència, són prescindibles, perquè es creu que les noves tecnologies permeten suplir-les.

A l'escola això es deixa veure ja des del primer cicle. Percep, des de la talaia de la meua experiència docent, que cada vegada són menys els xiquets i xiquetes de primer de primària que poden «aguantar» (i la paraula ja diu molt) una hora de conte sense veure'n cap imatge. També que cada vegada menys mestres valoren la importància d'aquesta activitat, ni tan sols són capaços de dur-la a terme amb un mínim de gràcia. La conseqüència d'això és que el discurs esdevé cada vegada més pobre, simple, fragmentari i anecdòtic, a més de descontextualitzat de l'experiència. I no, les imatges de les pantalles, per molt que ens empenyem, no podem suplir aquesta experiència.

En aquest context, la lectura esdevé senzillament inaccessible i inútil. Inaccessible, perquè és impossible generar comprensió: manquen vincles, vocabulari, coneixements i contextos. Els infants són cada vegada més incapaços d'ubicar un text en el seu context, idea que resumiria, a grans trets, el que consisteix la «comprensió lectora» segons Gregorio Luri. Però, a més, esdevé inútil, perquè la cultura a la qual conviden les noves tecnologies és principalment visual. No dic audiovisual, perquè la part de l'escolta es redueix a sons, músiques estridents i eslògans buits que hom consumeix sense cap tipus de criteri. Al seu torn, això té una conseqüència directa en l'escriptura: l'anomenada gamificació redueix tot saber a un clic que s'efectua no des del saber, sinó des del simple assaig/error, de manera que ja no s'estructuren textos complexos. Tal com es queixen sovint els professors de secundària, la canalla arriba a l'ESO sense saber llegir i escriure. Però l'origen d'això, sota el meu punt de vista, rau en el valor que se li dona a la paraula, no només a l'escola, sinó al conjunt de la societat.

Al capdavall, tot podria quedar en el fet que estem convertint els infants en closques buides, incapaços de parlar coherentment de res que no tinga a veure amb l'experiència més immediata. Però a tot açò cal sumar les exigències del capitalisme i del consum: productivitat, felicitat, competitivitat... Els obliguem a viure en un món exigent, feridor i restrictiu on és fàcil emmalaltir. I, de retruc, els traiem les armes i els instruments que podrien fer-los caure en el compte de què és exactament allò que els mena per camins de desesperança i desesperació.

Fa uns centenars d'anys, potser un parell de milers, els habitants de les valls de La Cuba o de Relleu van oblidar que ur volia dir aigua. Em pregunte què és el que ara estem oblidant.