Genial

"Y ahora parece como si en mi vida todo se hubiera enderzado. Ya nunca me preocupa lo de las puertas del espíritu que el predicador decía que había que mantener cerradas. Al no haber puertas, me ahorro un montón de problemas. Y después de todo, ¿qué sabe nadie sobre el reino de los cielos? Estoy en la tierra y ahora soy sincero respecto a ella y no pretendo ser más de lo que soy: una criatura llena de deseos decidida a satisfacerlos, y que probablemente no conseguirá todo lo que le corresponda."

El reino de la tierra

TENNESSEE WILLIAMS

1954

Avui quan he acabat de llegir el relat, no he pogut evitar que aquest paràgraf em sorprenguera...

El "chupa-chup" brut

Ho viu amb els meus propis ulls. Al xiquet, d'uns 3 anys, li cau el "chupa-chup" al terra, l'arreplega desconsolat i li'l mostra a sa mare, qui parla pressudament amb una amiga de una xorrada monumental. La mare se sent estorbada, ni mira la cara de desconsol del seu fill, li pega una manotada al "chupa-chup" i li'l torna a fotre a terra... El xiquet no entén res, plora, mira, i al poc se li passa i canvia d'activitat, però amb cara trista.

Què li costava a sa mare d'explicar-li? O de rentar-li'l a la font que està uns metres més enllà? Amb aquest nen, segurament, ningú parla durant més de 10 minuts al dia, i l'única cosa que deu rebre són ordres. Lleva't! Vesteix-te! Vine! Menja! Normal que quan arribe a l'escola no tinga cap marc de referència on penjar els seus coneixements, i la tonyina esdevinga igualment cereal, sentiment i fruita. També peix, però n'és una possibilitat més...

Si estem a aquest nivell encara en les relacions i reaccions més senzilles, en un tema tan complicat com els sentiments què volem esperar? El nen veu el "chupa-chup" al terra i no entén res, plora, mira, i finalment passa per què ningú no li explica. Es ressigna a comunicar res, ni a insistir o prendre solucions. Crec que massa vegades ens trobem en aquesta situació. I com que no sabem ni hem estat educats emocionalment, finalment passem. Però perquè no sabem què volem: el "chupa-chup"? Una piruleta? Un caramel? Tal vegada ens haurem de conformar amb una llauna de sardines en conserva.

En defensa del "niño ateo".

-- "El niño de padres ateos no puede dormir, porque ha empezado a pensar en la muerte. Aferrado a su oso, pide una expicación." Així de terriblement comença un article que he llegit avui (*), en el "Templo expiatorio de España". Es veu que els xiquets de famílies catòliques, musulmanes, o de qualsevol altre credo o secta sí que poden dormir tranquil·lament quan descobreixen que estar vius implica morir algun dia... De fet, tant uns i altres dormen tranquils, perquè el xiquet no entén què és exactament la mort. Però...

-- Sí que hi ha una diferència abismal entre el "niño bien" y el "niño ateo", com l'anomena l'articulista (perquè no hi ha nens ateus, ni creients, ni catòlics, els nens simplement no tenen capacitat crítica per elegir una opció, fan el que els diuen). Al "niño católico" li ho donen tot fabricat: el sentit de la vida, què passarà, com va ser, com serà, què ha de pensar, què es bo, què no ho és. Fes això i això altre i Déu serà bo amb tu. El "niño ateo" no sent parlar de tot això, però això no vol dir que estiga privat del sentit de la trascendència. Té un avantatge substancial: al llarg de la seua vida no s'interposarà entre ell i Déu cap llibre, cap norma, cap manera de fer. Tal vegada puga llegir directament els signes d'allò Trascendent a través de diferents experiències que tinga i realitats que té al seu voltant. I això farà de la seua elecció un tant més lliure. No sabem si acabarà declarant-se ateu, agnòstic o creient, però el que sí que serà ben cert és que haurà estat ell mateix qui s'ha enfrontat a la vida sense cap seguretat, tot creant-les compartint la seua vida amb els qui té al seu voltant amb un sentit crític que ja volgueren alguns... O tal vegada passe del tema, opció "de moda" pel trist dogmatisme i manca de llibertat en els diferents credos...

-- "Templo expiatorio de España"? Sí! És clar! És l'església del Tibidabo, que es veu per tot Barcelona! Hahaha, qui ho diria, que s'anomenara així... Hem pujat David i jo a peu fins el funicular. Tota una experiència!

(*) El niño ateo. Clara Sanchis Mira. LA VANGUARDIA 23-V-07

Aprenentatges

Em feia mandra, és cert, però el meu viatget a València ha estat molt satisfactori. Veure tota la gent que t'estimes junta és molt bonic, i m'ha recordat aquest sentiment: que els estime. Potser aquesta estima calga cuidar-la més, perquè qui no em diu que a alguns d'ells haja estat la darrera vegada que els veuré...? Ains, crec que em poso una mica pessimista.

No sé, alguna cosa m'ha passat que em fa de veure-ho tot amb ulls diferents. Les mateixes coses de cada dia, les mateixes persones que m'han acompanyat tota la vida, m'ensenyen i em fan veure coses noves en què abans no queia. I m'he enrecordat d'aquella dita que abans el mòbil vell que tenia em recordava cada vegada que l'engegava: NON NOVA, SED NOVE. No ens cal fer coses noves per sentir-nos bé. Ens cal retrobar el sentit que tenen aquelles que fem sempre, i fer-les amb un esperit nou.

Gràcies a tothom!

Ppppfffffff...

Mandra

Ains! Unes setmanes abans sempre em fa il·lusió això de tornar a València durant uns dies, però el dia d'abans sempre m'entra una mandra de repica'm el colze... I més després d'un passeig com el d'ahir amb Claudio. De Drassanes fins a Ciutadella, passejant el port, l'estació de França (molt bonica), assaborint el parc de la Ciutadella mentre el sol es ponia, el Borne, el Gòtic, la catedral, i per rematar la nit, un passeig en bici fins a casa, des de Catalunya, per la Gran Via i plaça Espanya...

Supòs que demà m'alegrarà el dia el fet de veure a la gent que estime. Però una vegada vistos i parlats, què? Que si jo no isc, que si jo no puc quedar, que si jo... que si jo... Pppppffffff... Espere fer alguna coseta agradable, hehe, a banda de la boda.

I si no tal vegada em console un bon passeig pel Carme, els jardins del Túria, Vivers, Montfort, l'avinguda del Regne i tal vegada Russafa i alguna exposició... Sí! Ara ho recorde... El Greco m'espera al Pius V... Menys mal!

Vivers o Ciutadella?

Percentatges

Avui hem llegit que 1 de cada 4 gais de Barcelona Ciutat, és a dir, el 25%, és portador del virus del VIH. 1 de cada 4!! Això significa que el virus és més quotidià del que nosaltres pensem. Que molts coneguts el tindran a la sang. Que estem més exposats del que ens puga semblar...

La dada m'ha esgarrifat una mica, de debó. Perquè m'he sentit vulnerable, i perquè necessàriament crec que hauré, hauríem, de canviar la nostra actitud sobre el tema. Des de deixar d'anar a les palpentes, com canviar la nostra relació amb les persones que en són portadores. Perquè ser-ne portador no hauria de ser una lacra social, i el fet de dir-ho no hauria de ser tan traumàtic com ara sembla ser-ho.

1 de cada 4... Espere que això a més d'un faça canviar d'hàbits.

PRESERVATIUS DEBADES JA!!