Els arbres ornamentals: funcionals. Donen ombra, absorbeixen el soroll del trànsit i de passada embelleixen la ciutat. Qualsevol d'ells ha estat plantat, ha crescut durant anys entre diòxids i sulfurs, sorolls i maltractament, i finalment té la mala sort de caure malalt. És llavors quan la patrulla de jardiners de l'ajuntament el marca, el tala i prepara el parterre per a la propera campanya de plantació. Tot això davant la més absoluta indiferència de la gent qui, de forma més o menys conscient, gaudeix de tot allò positiu que ha anat emanant de l'arbre durant aquests anys que ens ha acompanyat.
Lluny de compartir l'absurdoecologisme, em pregunto si com a éssers vius no es mereixen un tant més de cura i atenció. Sobretot si l'exemplar en concret té rere seu una llarga vida, o una grandària que el fa difícilment substituïble almenys durant una desena llarga d'anys... Vull dir jo, si abans de la tala definitiva, no es mereixerien un tractament o un canvi de les condicions de la ciutat que els han fet emmalaltir. Perquè ben de segur que si no són bones per a ells, molt menys ho seran per a nosaltres.
En fi. Aquesta foto m'ha fet pensar en la gran tenacitat de la natura. Aquest arbre no es rendeix malgrat el mal que li ha fet el jardiner. Potser una bona imatge de la lluita de la vida al nostre planeta front a la devastació que la sotmetem.
Supose que en un futur no massa llunyà sabrem qui ha estat més fort: si la tenacitat de la natura o la nostra estultícia. D'entrada, mirant com ha rebrotat l'arbre, permeteu-me gaudir d'una certa esperança.
