Anit aní al teatre, a la sala Beckett. Una obra molt recomanable amb un títol suggeridor: Gos, dona, home. Ja m'he acostumat de tant en tant a anar al teatre sol, o a algun concert, o al cinema, però ahir estava sol a la primera fila, ran l'escenari. Només hi havia quatre persones a l'altra punta. Era un tant còmic: -Segurament m'identificaré amb el gos - vaig pensar, sense oblidar el famós "perro verde" d'aquella expressió tan efectista en el seu temps. L'actor que feia de gos algun que altre moment em mirava estranyat, allà assegut.
Però mira, que al final no m'hi vaig identificar. Algú em va treure el lloc! En tornar vaig venir fent un passeig. Quasi arribant a ronda Sant Pere vaig veure un altre xic de la meva edat. Anava vestit més o menys com jo, amb una americana. Era atractiu. I anava caminant de pressa, amb un sandvitx a una ma i una ampolla de vi a l'altra. Em va fer el gest per si en volia, de sandvitx.
I de seguida vaig quedar decebut que a Barcelona encara n'hi ha de més rars que no pas jo!
L'OBRA (sehr interessant)
A Hund, Frau, Mann (Gos, dona, home, 2001) trobem tota la poètica de Sibylle Berg: els protagonistes són tres éssers que "no criden l'atenció. Ni clarament bonics, ni gaire lletjos": un gos, un home i una dona. Aquests dos últims, solters al voltant de la quarentena, es coneixen i comencen una història d'amor sense massa expectatives, entre alts i baixos, més per posar fi a l'avorriment que no pas per veritable convicció. La imatge d'una nova vida junts es revela en poc temps com només un miratge, i la felicitat queda com un miracle incomplet que sucumbeix sota el pes de la quotidianitat. Berg juga amb els cànons de la comèdia, però es manté ben lluny de l'obligació moral d'un happy end: quan l'amor arriba, és difícil gestionar-lo, el sexe pot esdevenir un gest mecànic i el cicle biològic de l'ésser humà avança a ritme monòton de la rutina. La relació entre home i dona es fa impossible perquè cadascú ja és esclau del seu propi individualisme: poden estar junts només si un dels dos agafa una posició d'avantatge sobre l'altre. Així, quan l'Home es posa misteriosament malalt i esdevé l'element feble, la Dona pot fer allò que millor sap fer, és a dir, cuidar del company com si fos un fill. D'aquesta manera, la relació de parella entre persones adultes manifesta el seu fracàs en aquest succedani de l'amor maternal, que resulta fins i tot morbós: la Dona lliga l'Home al llit de manera que no pugui fugir, mentre que l'Home acaba avesant-sea la nova condició i enamorant-se del seu botxí. Al cap i a la fi, l'obra - parafrasejant el Gos quan comenta les pel·lícules de Wong Kar Wai- tracta "de la incapacitat de l'home per estimar. De projeccions i d'influències de la més tendra infantesa". Com les obres citades anteriorment, Gos, dona, home també es pot considerar una mena de sàtira il·lustrada dels comportaments humans. Els diàlegs són breus anuncis que interrompen el flux narratiu dels monòlegs, la majoria dels quals estan en mans d'un Gos pensador que té contacte directe amb l'espectador. Tampoc no és cap casualitat que en les obres de Berg apareguin tan sovint animals o altres figures antrompomorfitzades que parlen i es comporten com a éssers humans. És una mirada des de l'exterior: el punt de vista de la bèstia fa l'home més bèstia. El Gos analtiza impietosament les contradiccions d'una societat en què els humans semblen ja tenir-ho tot, però no són feliços perquè sempre busquen allò que no tenen. I com més coses tenen, més difícil és la recerca: l'animal ja ho ha entès perfectament, això, però "els homes no arriben a tenir mai pensaments així de simples."
DAVIDE CARNEVALI (del programa de mà)
