Tot era ideal. Ideal per explicar la història d'Europa del segle XX a l'alumnat de 8 anys (sí, heu entès bé, 8 anys) partint del conte de la Bella Dorment del bosc, amb música de Txaikovski i amb una coreografia abstracta que consistia, bàsicament, en una ballarina amb convulsions deixant-se caure i pegant-se cabotades a terra i un ballarí (de molt bon veure, això sí) pegant voltes com un boig per l'escenari. Llavors han estat relatades la Gran Guerra, la Revolució Russa, la història dels zars i de les seues filles, de Hitler, la crema de llibres dels nazis, la II Guerra Mundial, la Guerra Freda i l'amenaça nuclear. Tot condensat i dinamitzat en un espai de poc més d'una hora, incloent projeccions, objectes flotants, música en directe i la lectura d'un text digne d'estar present en un manual de filosofia... escrit, això sí, pensant en la canalla que seia al voltant de l'escenari.
Alumnes amb altes capacitats intel·lectuals? En realitat la meitat de nens que hi havia al teatre (què optimista sóc!) no sabien que estaven en Europa, i a l'altra meitat els costa encara reconèixer-la en un mapa. Alemanya, per a ells, pot ser des d'un país del tròpic al país dels esquimals, és indiferent. I a Rússia, per descomptat, s'hi parla xinès. Ara, no els vull deixar malament: és normal en el seu estadi de desenvolupament. I això del temps... va millorant! A classe, hem aconseguit baixar a 7-10 minuts el temps que ens costa buscar el dia que vivim al calendari, veure què era ahir, què serà demà i quin més vindrà.
Ah! Però els creadors de l'espectacle tan... tan... il·lustrat i metafòric havien pensat en tot, i han eixit en acabant per tal que els infants els hi feren una tanda de preguntes. "-Per si us ha quedat cap dubte, ara ens ho podeu preguntar". Preguntes ben concretes i breus, com el seu món. ¿Per què la ballarina es tirava a terra? ¿S'hi feia mal? ¿Per què el noi pegava tantes voltes? ¿Per què buscava a la ballarina si la tenia davant? ¿Per què projectàveu dibuixos? ¿Els ballarins són novios de veritat? ¿Quina edat tenen? ¿On estaven els nens que s'escoltaven parlant? ¿El bes era de veritat? ¿Per què la ballarina duia una genollera? Aclarits els dubtes (si se n'adoneu, la història del segle XX a Europa els havia quedat claríssima!), hem passat a la tanda per aclarir què ens havia agradat més de l'espectacle: quan s'aixecaven les làmpades, quan es pegaven el bes, quan ell pujava la ballarina i se la posava a l'esquena... Quina manca de sensibilitat! Ningú s'havia deixat embadalir per l'escenificació de la crueltat de la guerra o l'esperança de pau!
A la fi de la tanda d'intervencions infantils ha aparegut, per part d'un alumne nostre, un poc de seny. -El que més m'ha agradat és quan per fi després de pegar voltes han ballat els dos junts: ho han fet molt bé i ha sigut molt bonic. Alto! Cara d'alarma de la creadora: -Vols dir que només t'ha agradat quan ballaven? No t'ha agradat el text?! (Cara d'estupor). El nen, sortosament, és un expert quedant bé: -No! -li ha contestat. -La veritat és que el que més m'ha agradat ha estat el text. -Sempre pots dir que t'ha agradat TOT!-ha sentenciat ella.
Es notava que el text l'havia preparat ella... o sí. Ara, això de la percepció de la realitat és tan subjectiu: la creadora ha vist que tot ha anat sobre rodes i que aquest missatge tan important, sobre el valor de la pau i el significat de la guerra, implícit en el text, ha calat en els infants. Així doncs, espere que haja quedat ben motivada per escriure un altra pirula amb què delectar-nos l'any vinent.
I jo ho he vist clar. Cada volta més no s'hi pensa en el destinatari, sinó en l'ego del creador, del mestre, del periodista, del director, de l'entrevistador... a l'hora d'oferir una creació, un espectacle, un projecte, una classe, una entrevista... I així anem, d'esperpent en esperpent.
Espere que, almenys, aquests creadors tinguin el currículum ben complet, que una performance com la que hem presenciat hui sempre queda molt bé traduïda en paraules. Tot siga dit, un aplaudiment als ballarins, doncs el seu treball ha estat molt bo. No ha estat suficient, però, per salvar l'espectacle: és possible que els infants allà presents no tornen a xafar el teatre per gaudir d'un espectacle de dansa.
