PER FI, A DRESDEN
Allí la tenia davant de mi, després de tants anys desitjant anar-hi: la Florència del Nord, Dresden. Amb el seu passat trist i esfereïdor que ja he referit altres vegades al meu bloc (ací i ací). Vaig arribar al cap-vespre. El sol omplia de daurat les pedres de la ciutat antiga, les quals oferien un contrast entre el gres ennegrit pel temps i per les bombes i les reconstruccions que, en pocs anys, havien retornat l'esplendor a la ciutat barroca. Quanta bellesa! Vaig trigar més d'un hora en creuar l'Augustusbrücke rumb a la ciutat vella, on tenia una entrada a un dels concerts que més ganes he tingut mai d'escoltar.
ESTRANYA BENVINGUDA
Hores abans havia aterrat a Berlín. En el rodalia que du de l'aeroport a l'estació principal vaig veure, en poc més de 5 minuts, tot allò que en l'anterior viatge havia trigat cinc dies en veure. L'East Side Gallery, Nikolaiviertel, l'Alexanderplatz, Mitte i el Gendalmenmarkt... Quin fred feia aquell hivern de fa tres anys, i què bé ara que era primavera...
Primavera? En realitat durà cinc minuts. Un cop comprat el bitllet cap a Dresden, vaig decidir pegar una volta durant l'hora d'espera per al tren. En eixir de l'estació, era primavera. El sol calfava i feia una temperatura agradable. Creuant el canal que separa l'estació del Reichstag es va posar núvol. Poques passes més enllà, un vent glaçat de collons. I en arribar enfront del Reichstag, pluja, vent, aiguaneu, calamarsa... tot plegat! Quina manera de donar una benvinguda!
No em quedà més remei que tornar a l'estació a esperar, ben mulladet, el tren amb la calefacció, tot fent-me mil i una preguntes sobre si és o no normal aquesta inestabilitat de l'oratge.
Us assegure que deu minuts abans de fer aquesta foto feia un sol més que agradable!
LA MÚSICA, BACH
La música ha estat, en realitat, el criteri amb què he organitzat el meu viatge. Visitar la Thomaskirche de Leipzig, lloc on va treballar durant molts anys Bach, i on va morir. Però sobretot, poder escoltar en concert la Passió segons Sant Mateu a la Frauenkirche de Dresde, una de les peces que més m'agraden d'aquest genial compositor en un dels llocs més emblemàtics i carregats de significat que per mi existeixen. Bach, Haydn, Mozart... però després durant el viatge he trobat Mendelsohn, Liszt, Brahms, Chopin, Rodríguez de Mota, Senfl, Schein, Reger, Monteverdi, De Victoria... i Bach de nou, amb la Johannes-passion a Potsdam. Aquest darrer concert va ser una casualitat trobar-lo, casualitat que només pots trobar-te en Alemanya. I d'un tir, vaig matar dos pardals: les dues passions de Bach en un sol viatge, audició que ací a Catalunya o Espanya no crec que es programen durant anys, si és que ho faran alguna vegada.
I és que si ací celebrem la setmana santa amb processons i folklore ranci, a Alemanya la celebren amb Bach i amb la música. Són difícil de descriure les sensacions que aquesta música em transmet, i més en unes dades i uns llocs tan especials. Admiració, records, màgia, transcendència, harmonia. Em va sobtar el silenci que, després de tres hores de concert, va invadir la Frauenkirche. Cap aplaudiment, només admiració i respecte. Com es pot aplaudir en realitat després d'un concert així? La música i el seu contingut estava, en aquest cas, per damunt dels intèrprets. El concert havia durat tres hores... però s'havien passat en un bufit.
Silenci que tan de bo ací recuperàrem. Quin sentit que en divendres sant emmudeixen les campanes si durant el seguici processional quatre moniatos que juguen a ser soldats es dediquen a fer estralls amb cornetes de so més que desagradable i a aporrejar timbals i tambors sense cap mirament? Antigament les processons de divendres sant, als Països Catalans, esdevenien en el més absolut silenci, que tant de bo sabérem recuperar. No sols en aquesta efemèride, sinó en altres moments del dia a dia. Crec que és més important del que sembla.
Malauradament, no vaig poder escoltar el Thomanenchor, que havia dirigit Bach. Només en un assaig, mentre visitava l'església a Leipzig. Queda pendent per a una altra escapada. Per cert, estan celebrant els seus 800 anys. Fins i tot han fet un documental que actualment està en cartell al cinema. També s'hi han organtizat exposicions. Hem d'esperar el mateix en l'aniversari, posem per cas, de l'Escolania de Montserrat? Per què tindré tants dubtes!?
DESPOTISME IL·LUSTRAT, DEMOCRÀCIA DESIL·LUSTRADA
Frederic II de Prússia s'hi estava llargs períodes de temps a la seua residència estival a Sanssouci, a Potsdam. Allà es dedicava a cultivar les arts, sobretot la música (hi treballava Carl Philipp E. Bach), i a conversar amb els il·lustrats de l'època, segons expliquen, sense cap tipus de censura. Entre els seus convidats d'honor va estar Voltaire. Es respiraven temps de canvis a Europa.
Els electors de Saxònia també van ser uns grans percussors de les arts i el pensament. Frederic August III va poder veure realitzat el seu somni de posseir a Dresden una de les obres del gran mestre Rafael: la Madonna Sixtina, que avui és a la Gemäldegallerie Alte Meister de la ciutat. Diuen que en arribar el quadre a la residència reial, el rei va apartar d'una patada el tro per fer al quadre el lloc que es mereixia i exposar-lo allà a la gent.
Joan Carles I d'Espanya també és un gran... vividor. Es dedica anar a Baqueira, a fer discursos esperpèntics les nits de Nadal i a follar-se tot allò que es meneja i té una xona, mentre defensa les més fèrries tradicions i costums morals i familiars en connivència amb els poders eclesiàstics. De passada, fa bons "negocis" allà on pot. És el màxim representant de la nostra democràcia, en un país de gent manipulada en massa per uns mitjans de comunicació pútrids i infames, que vota cada quatre anys entre un "ampli" assortiment de polítics curts de mires que confonen els interessos personals i de partit amb els interessos públics.
Són els avantatges de viure en democràcia. Tinc clar que l'hem de defensar, però... justament aquesta?
A tot açò, la Madonna Sixtina de Rafael és impressionant. La desconeixia, va ser una gran sorpresa trobar-la-hi. L'admiració per l'art i la cultura que la van dur a Dresden es transformarien, 200 anys més tard, en barbàrie i destrucció... Pensar que podria haver sigut víctima de les flames!
TEMPS ATURAT
És la sensació que tinguí a Pirna. Famosa perquè fou pintada per Canaletto, observant la pintura i contrastant-la amb la ciutat, t'adones que poc ha canviat...
MEISSEN, I COM SEMBLAR UN MONIATO
Després de camejar amunt i avall per la ciutat de la ceràmica, em venia de gust de fer un cafè amb un dolç per recuperar forces. Va ser llavors quan em vaig convèncer que mai hem de jutjar ningú per les primeres impressions... Estem molt acostumats a fer-ho, però. Estic segur que les cambreres de la cafeteria on entrí deuen estar pensant encara que sóc un friki-patós-moniato-pardal. I si no, gaudiu de l'espectacle.
Entre. Convençut que en alemany cafeïna es deia Kafeina, vaig demanar un "kaffee ohne Kafeina" i em vaig quedar més ample que llarg. Em van mirar amb cara estranya... bé, els va costar poc entendre que era un Kafeinfreikaffee el que volia... uf. Però jo ja m'havia posat nerviós, així que vaig ensopegar de camí a la taula. El pastís me'l mengí a gust, però a l'hora de posar-me la jaqueta, vaig ficar-me-la com si fos una capa i quasi destrosse la làmpada que hi havia damunt de la taula. Pagant, se'm caigué la cartera. Auf wiedersehen? No, no acaba ací la cosa que en eixir encara se'm va quedar enganxada la bufanda a la porta...
Conscienciem-nos que no hem de jutjar les persones per les primeres impressions... és important no fer-ho! Ara, també diré que tal vegada m'afectà l'estabilitat emocional i mental el seu dolç estrella: espagueti amb... gelat de pesto, cafè o cireres, a triar. No us fa fàstic? (Havia de defensar-me d'alguna manera)
RESTAURANT "BARCELONA"
Ací i allà he trobat mostres de l'admiració i respecte que es té de la cultura hispànica a Alemanya. Per exemple, al passadís d'honor de la Semperoper de Dresden hi ha escrit el nom de Lope de Vega. A la part dreta de l'escenar s'hi menciona el "Don Juan". Entre el repertori d'un dels concerts que vaig escoltar a Potsdam hi havia obres de compositors espanyols com Rodríguez de Mota, F.L. Capillas o Tomás Luís de Victoria.
També en l'aspecte gastronòmic, t'hi anaves trobant restaurants: de tapes, de cuina andalusa, d'arrosos... Ara bé, no és per a estirar-se els cabells que un restaurant que es pretén "espanyol", amb el menjador ple de quadres de toreros i sevillanes, s'haja de dir "Barcelona"? És evident que som una nació invisible de cara a l'exterior. La nostra cultura, costums i llengua passen desapercebuts, eclipsats per la cultura castellana dominant.
Almenys, havien tingut el detall de no posar la bandereta espanyola en l'escut del restaurant... tot un detall! S'hi menjava bé, tot siga dit.
CAFÉ RIQUET
No, no està a la Rambla, sinó a la ciutat vella de Leipzig. Em va sorprendre, no sols que fos modernista, sinó que fos d'un modernisme molt similar al que trobem a molts locals a Barcelona. També ho eren alguns edificis que hi havia per la ciutat. Caldrà investigar com va entrar aquest corrent artístic a Saxònia. L'edifici del Café Riquet era un dels pocs que s'havien reconstruït a una illa de cases a prop del Markt: com si després de la desfeta, hagueren volgut recuperar abans de res el glamour i el toc "txic" que tota ciutat ofereix.
La guia també comentava que en el cementiri del Sud hi havia també mostres significatives de Modernisme a algunes sepultures. Allà que hi vaig anar, mogut per la curiositat. Però ben cert és que aquí a Barcelona els cementiris són molt més monumentals. Almenys més que aquest que vaig visitar.
Per cert, parlant de locals, si alguna vegada aneu a Leipzig, no deixeu d'anar a l'Auerbachs Keller, al Mälderpassage, local immortalitzat per Göthe al Faust. Un ambient molt alemany i bon menjar: altament recomanable. Em va recordar la Hofbräuhause de Múnic.
I JO, MÉS!
És cert que la vista del monument a la Batalla dels Pobles de Leipzig, en què s'inicia la davallada de l'Imperi Napoleònic, imposava bastant: una gran estructura de pedra, rodejada per soldats colossals amb gest de dormir, envoltada per la boira de primeres hores del matí. Però en comprar l'entrada al monument em va intrigar la comparació d'altures que vaig trobar entre aquest i altres monuments coneguts
En realitat, és falsa. L'estàtua de la Llibertat arriba a mitjan del Völkerschlachtdenkmal, però sense el pedestal... això de la torre Eiffel és una falsedat colossal com el mateix monument... però què bé queda, i què absurde és, de dir: al meu poble tenim la... més gran de... Quantes vegades ens omplim els llavis de com destaquem sobre els altres!
En fi, solucionada la intriga, no li treu mèrit: realment impressiona. Sí que és el monument d'aquestes característiques més gran d'Europa. Després de pujar els vora 400 escalons fins al mirador, la boira continuava i no vaig veure ni la barana. No tot havia de ser perfecte!
PIM-PAM-PUM
En relació a la Batalla dels Pobles de Leipzig, també s'hi va construir, no gaire lluny del Völkerschlachtdenkmal, una església ortodoxa russa, per retre honors als milers de soldats russos caiguts en la batalla més cruenta coneguda abans de la Gran Guerra. Per fer temps mentre obrien el cementiri del Sud, allí que aní. Creuant el carrer de davant l'església vaig topar-me amb un grup de viatge organitzat, russos, baixant de l'autocar. Als pocs segons d'entrar jo a l'església (el que em va costar seure en un dels dos bancs que hi havia), van irrompre tots alhora.
Resos, encesa de ciris, preguntes al vigilant, fotos, dones agenollades, comentari del guia... La quantitat de coses que van fer en els 30-45 segons que hi estigueren. Va ser impressionant, arribar i besar el sant! Quan van marxar no vaig saber si era cert que havien entrat o no. Potser havia estat un deliri causat pel cansament. Però no, no, aquell dia estava fresc com una rosa!
És el que té viatjar en grup organitzat. Tot a la carrera. Pim-pam-pum.
JESÚS A L'OLIMP
Fragment
Quina idea tan herètica, però no per això menys genial! Crist predicant a l'Olimp... com és que el primer en ocórrer-se-li fou Klinger i no a altre? L'episodi sembla una anècdota, però crec que amaga una reflexió més profunda. Qui va ser vencedor en aquesta confrontació, Crist o Zeus? Si atenem a les formes i rituals del catolicisme, la seua jerarquia i organització, és evident que el paganisme va acabar per imposar-se. El cristianisme acabà convertit en un conglomerat de tradicions paganes i jueves de les quals es va fer una nova lectura a partir dels esdeveniments narrats als Evangelis. No potser que siga la Reforma un intent de desfer-se d'aquesta part pagana del catolicisme, de nul encaix en el món germànic?
ALGUN CANVI?
HERTEL, Schulstube während des Geographieunterrichts
HASENCLEVER, Hieronymus Jobs als Schulmeister
Curioses pintures. En què ha canviat tot? La ratio, l'estatus, el sou... però el principal canvi és que, contradictòriament, les millores educatives s'han traduït en analfabetisme funcional. Abans s'aprenia, i ara, a dures penes la canalla aprèn alguna cosa.
I crec que és un mal social, no un mal de l'escola: parlen de motivació. Sense motivació, no pot haver aprenentatge. Cert. Però la qüestió rau en l'interès: sense interès, no pot haver motivació, per molt que ens hi esforcem. I entre els interessos que els mitjans de comunicació, la família i l'entorn creen en els infants ni sol estar l'escola, ni l'esforç, no l'autosuperació.
En qualsevol situació, amb qualsevol metodologia pots aprendre alguna cosa si hi ha un mínim interès. Acceptem-ho, i deixem-nos estar de tantes teories i de descobrir cada quinze dies la sopa d'all!
PRODIGIS?
Aquest pensament se'm confirmà a la Mendelsohnshaus de Leipzig, on va viure el compositor durant els seus últims anys, període en què va dirigir l'orquestra de la Gewandhaus. Coincidí que hi havia un concert de música romàntica oferida per estudiants de tot el món, de 8 a 16 anys. Em vaig quedar per curiositat. D'entrada, l'ambient que oferia la sala on se celebrava no et feia crear massa expectatives sobre el concert: jovenalla i nens ací i allà, mil i una excentricitats. Alumnes de Rússia, Bulgària, Canadà, Alemanya, Emirats Àrabs, Corea, Bahrain... Quan es va donar senyal de començar, la cosa canvià com de la nit al dia. I quina manera de tocar el piano! Impressionant!
Dubte fins a quin punt era qüestió de "prodigiositat" o de treball i afany de superació. Quantes potencialitats es veuen frustrades per un entorn poc propici, per una manca de recursos i unes limitacions evidents a l'hora d'emprendre el procés educatiu. Veure aquells nens tocar d'aquella manera, malgrat els impediments, limitacions i dificultats que molts d'ells tenien al seu país d'origen, bé per raons culturals o d'altres, em va fer adonar-me que no tot està podrit, que de tant en tant, es recull algun fruit.
DE COLMENAR VIEJO...
...a la Potsdamerplatz de Berlín, un dia gèlid de "primavera", a les 8 del matí, intentant treure bitllets per anar a l'Alexanderplatz. Eren un matrimoni de jubilats que havien vingut de vacances a Berlín sols, a l'aventura, sense conèixer l'idioma ni res de res. Estaven apurats, per això vaig apropar-me i dir-los que parlava castellà. "Eres español?", va dir alegrant-se la dona. Vaig dubtar en contestar-li, però vaig decidir no entrar en polèmiques i anar per feina: a comprar el bitllet de la màquina que s'hi resistia. "¡Qué alegría entender a alguien y que nos entiendan!".Tot seguit, més entrebancs: la línia estava en obres i calia agafar un autobús des de fora que feia el mateix trajecte.
Bé, tot va acabar bé. Durant el trajecte vam tenir una conversa agradable. Em comentaven que era la primera vegada que havien viatjat i que ningú els entenia, i que s'ho passaven malament. "En París, o en Londres, algo nos entendían, al final siempre conseguíamos entendernos, pero aqui, hijo... encima con ese hablar, como si estuvieran enfadados...". Segurament enfadats no estarien, però dominats per la impaciència tal vegada... Quina actitud més lloable, de totes maneres, la d'aquest matrimoni gran, amb aquestes ganes de viure i de conèixer coses.
Ara, feta la lloança, cal clavar la ganivetada ben fonda... Senyors, que el "Imperio donde no se pone nunca el sol" fa vora 200 anys que es va enfonsar! On esperen arribar parlant només castellà!? Sí que és cert, com m'havien dit, que hi ha gent que es creu la cantarella aquesta del "español lengua internacional" i que, anant confiats pel món, s'estranyen que algú no els entengui. Què patètic! Ah, però ells no són nacionalistes, eh!? Que quede clar!
Més ganes m'entraren de pegar-li un carxot al senyor aquest de Colmenar quan va dir que "a ver si tenemos suerte y podemos comer codillo en algun sitio". A Berlín a menjar "codillo"??? Un buen codazo te daba yo a ti... Aggghh!!!
Agraïda per la meua amabilitat va acomiadar-se la dona. Alleujat vaig quedar jo dalt de l'autobús, contenint-me les ganes de baixar a fotre'ls la clatellada, rumb a Prenzlauerberg.
PRÚSSIA
A l'institut mirava aquest nom als mapes del llibre d'història estranyat. Ni idea de quin país era aquest. A les postres, la professora es va saltar el tema de la reunificació d'Itàlia i d'Alemanya perquè anàvem "mal de temps". Gran error, perquè és un tema clau per entendre el que passaria després...
Contràriament al que passa amb l'Imperi Espanyol en la ment d'alguns madrilenys, Prússia avui ha estat esborrada dels mapes. Cap referència. Els russos i la dictadura comunista a la RDA es van afanyar a esborrar-ne qualsevol rastre. Van treure el nom del mapa, van fer desaparèixer de les ciutats qualsevol símbol prussià: el palau imperial de Berlín, per exemple. Prússia s'associava, i s'associa, a militarisme, autoritarisme, nacionalisme excloent, expansionisme, annexions, guerres... Alguns fins i tot fan del moviment nacionalista alemany sorgit del Romanticisme la llavor del Nazisme.
Passejant aquí i allà he trobat, però, referències a Prússia. A la Prussischegasse de Leipzig; o a la fundació encarregada de cuidar els jardins del parc Sanssouci (Stiftung preussische Schlösser und Gärten). El nom d'un parc a Berlín. I és que, segons sembla, Prússia tornarà de nou als mapes: existeix un debat obert per tornar el nom de Prússia al land de Berlín-Brandenburg. Debat que va acompanyat d'alguns gestos, com la reconstrucció del palau imperial de Berlín, que actualment es du a terme. Tot plegat és vist amb sospita per alguns, però crec que després de tant de temps i tantes lliçons apreses, tornar Prússia al mapa no significarà gran cosa. L'assumpte, però, pot tenir mil i una lectures.
FER-SE VELL
Cal estar preparat: no només és el cos que comença a flaquejar. Comencen també les manies i les obsessions de vell. De vegades no comprenia algunes actituds del meu avi, però ara en certes coses que li veia comencen a aparèixer en mi. Dalt de l'avió, feliç com unes pasqües, de sobte dubto si no m'hauré deixat les claus de casa en algun hotel. "I ara que faré?" Angoixa... Respire fons, intente aplicar la racionalitat. És evident que si no les he tretes de la bossa de mà, hi deuen estar allà.
La cosa va començar ja fa anys amb els dubtes si havia tancat o no el cotxe. Ara apareixen noves manies, hehe, i la cosa anirà en augment, supose. Faré el curs de ioga amb Jesús per aprendre a aplicar la mica de calma, serenor i paciència que cal en aquests casos...
TORNADA
Aterratge a la T2: perfecte, doncs podia agafar el rodalia fins a casa. Tants dies camejant per Alemanya em va fer oblidar la trista realitat de les infraestructures catalanes... Si durant tot el viatge per diferents ciutats alemanyes no em vaig perdre, ho fiu anant de la T2 a l'estació de Renfe de l'aeroport: seré jo que sóc una mica inútil o és que la senyalització deixa que desitjar? En arribar, el tren atapeït de gent i de maletes: freqüència insuficient, no cabia ni una agulla! A les postres, el tren es para en mig dels horts del Prat. 10-15 minuts, calor asfixiant, ganes d'arribar a casa. A sobres... sorpresa! "Les vamos a acompañar con una linda canción". Acordionista i cantant per amenitzar l'ambient. Fins ací tot bé, si no fos perquè en acabar la cançó havien de passar a recollir les propines, xafant gent, maletes i tot el que pillaven per davant, acordió i altaveu amunt i avall. En arribar a Sants, aquelles escales estretes. Aaaggghhh!! Quan acabarà aquest malson!?
Dic jo que si la llei ja protegeix els pollastres, i s'han de criar respectant el seu espai vital, la mateixa llei, almenys, podria aplicar-se als viatgers desemparats que utilitzem les rodalies de Renfe. O és molt demanar?
SABORS
Però malgrat els entrebancs i incidències que t'hi trobes, viatjar sempre és un plaer i una experiència grata, pel que aprens del món i de tu mateix. Arribat a casa vénen a la ment alguns moments, alguns sabors especials que l'experiència ha deixat. El moment d'estar al mirador de la Frauenkirche i observar Dresde envaïda per la música d'un mar de campanes anunciant la setmana santa; o aquella boira espesa; o aquella melodia estimada; els paisatges des del tren; la lluna plena que omplia l'habitació de l'hotel de Berlín...
Cal pensar on fer la propera escapada. Malauradament, amb això de les retallades, enguany no tindrem pagues extres... Em prostituiré si fa falta, jo vull conèixer món!
Bones Pasqües!