La Torre del Rellotge del port de ciutat és, sens dubte, una de les icones de Barcelona, malgrat que aqueixa part del port romanga inaccessible. La torre li confereix una personalitat pròpia al port, especialment si passegem pel moll d'Espanya: des d'allà es pot contemplar un panorama que inclou el reflex de la torre a l'aigua, espectacle d'especial bellesa. La fesomia actual de la torre és fruit de la transformació de l'antic far portuari en rellotge a principis del segle XX (1904), moment en què el port fou ampliat i el far es va traslladar a Montjuïc. Cal afegir també que està situat en un punt estratègic: des d'aquest punt Méchain va dedicar-se a mesurar el meridià de París, establint una triangulació amb el castell de Montjuïc i la terrassa de la fonda on s'allotjava. Aquestes mesures donarien lloc al sistema mètric internacional.
Amb la Torre del Rellotge com a reclam un bon grapat de barcelonins vam acudir al port el darrer cap de setmana. Ara bé, estic segur que per a la majoria de gent allò més interessant de la visita a la torre i a la confraria de pescadors no va ser l'ascensió al monument, sinó el poder escoltar de primera mà en què consisteix la faena dels pescadors de la Barceloneta, els seus problemes, dubtes, cosmovisió i relacions amb una ciutat que cada vegada els assetja més. La prova la tenim en les darreres actuacions al Port Vell, que han comportat la sessió als russos de gran part del port per amarrar iots de luxe. Part del moll de pescadors ha estat cedit als magnats, però s'ha pogut negociar la cessió de la part del moll que va de la torre fins a l'escullera, de manera que l'activitat pesquera s'assegura la seua pervivència quaranta anys més. Aquesta negociació ha implicat també l'enderroc -pendent encara- de la llotja de pescadors actual i la construcció d'una de nova a la part del moll assignada a l'activitat pesquera.
No m'estendré sobre la situació dels pescadors de ciutat. Només diré que el que he escoltat m'ha recordat molt als llauradors i collidors de l'Horta i la Ribera: invisibilitat, intermediaris que paguen un preu irrisori per després vendre el producte fins a vora un 200 % més car del que han pagat per ell, jornades de faena dures i a mercès de l'oratge i dels elements, però malgrat tot, l'afany encara per dedicar-s'hi i la possibilitat de poder-se guanyar la vida. Per quant de temps?
Ah! També es confirma que vivim davant d'un gran abocador: davall d'aquesta capa blava aquosa tan bonica que es veu des de les platges hi ha tones i tones de fem, merda, plàstics i deixalles de tot tipus que de cada dia acaben a les xarxes dels vaixells. Trist.
Moll de pescadors actual |
Fàbrica de gel, element importantíssim en la posterior venda del producte aconseguit al mar. |
El mecanisme de cada rellotge és independent del de la resta. |
Els números set són una finestra: la Trinitat i els Elements fan 7. |
Vistes des de la torre |
Aprenent com funciona la subhasta del peix |
LA FACULTAT DE NÀUTICA
En relació al mar i al port durant aquest Open House he visitat dos edificis més: la Facultat de Nàutica i el Palau de Mar. El primer fou construït als anys trenta en un estil classicista -de marca noucentista- que, en consonància amb la Llotja de Mar, acaba dominant tot el Pla de Palau. La construcció és obra de Vilaseca i d'Adolf Florensa, els quals van reformar també l'Ajuntament i participaren en l'obertura de la Via Laietana.
El més interessant de l'edifici és la seua escala principal, decorada amb una vidriera al·lusiva a la navegació. Davant de l'escala s'obri un gran espai central, cobert per una gran claraboia, on trobem la reproducció d'una embarcació de vela que servia per a les classes de nàutica. La visita inclogué pujar als terrats, des d'on es poden contemplar unes vistes magnífiques sobre la Ribera i el Port Vell.
Sala de juntes |
Una vista poc coneguda de Santa Maria del Mar |
PALAU DE MAR
El que ara anomenem palau eren abans uns magatzems portuaris, única construcció que resta del Port Vell junt amb l'antiga terminal de passatgers, al capdavall de la Rambla. Els magatzems van ser construïts amb les tècniques més avançades de l'època: una gran estructura de ferro sustentada tant per les columnes com per la mateixa façana i voltes de maons entre bigues. L'edifici no només va ser car de construir, sinó que també va ser car de mantenir: allotjar-hi les mercaderies feia necessari l'ús de grues i màquines i, per tant, d'electricitat, benzina i carbó. És per això que només se'n va fer un d'aquesta tipologia, i més endavant s'optà pels coneguts tinglados portuaris que van subsistir fins fa pocs decennis.
L'edifici el devem a Elies Rogent, arquitecte de la seu central de la Universitat de Barcelona. La reforma per convertir-lo en seu del MUHC, d'oficines i restaurants resulta també ben interessant: s'hi va obrir un gran espai central a partir del qual articular els diferents espais. També vam poder accedir als terrats, on hi ha un restaurant que pinta molt bé: caldrà anar-hi en alguna ocasió, les vistes s'ho mereixen!