Dissabte passat era al tren. Després de fer una ullada a la premsa, on em vaig submergir de nou en les mil i una ocurrències de Puigdemont, Artadi, Torrent, etc., etc. i als qui contesten a Puigdemont, Artadi, Torrent, etc., etc., em vaig submergir en la lectura de El silencio, un assaig magnífic de David Le Breton.
En un dels capítols llegia: "El exilio es otra forma de invalidar la palabra, reduciéndola al silencio mediante su alejamiento". Així va ser l'exili de Casals, de Fabra, de Tarradellas, de Machado, Calders i tants i tants d'altres: si bé van gaudir de cercles de llibertat en els països que els van acollir, ací van desaparèixer de la vida pública, la seua paraula es va apagar, parlar d'ells no era permés.
Però amb Puigdemont... podem parlar d'exili quan el tenim fins a la sopa? Podem parlar d'exili si tenim un bon grapat de periòdics pendents de totes les seues ocurrències? Podem parlar d'exili quan es nega al consens i ens vol imposar la seua paraula com a única legítima i vertadera? Si volem parlar amb propietat, Puigdemont no està a l'exili. Està a Brussel·les després d'haver fet quelcom que davant de la ciutadania ven com una gesta i una gran proesa, i que davant dels jutges els seus protagonistes venen com una pantomima "simbòlica" sense cap tipus de validesa legal ni política. I tot això barrejat amb la supèrbia i l'opulència.
I així estem, fent barates les paraules i esperant, sorpresos, qui la dirà més grossa demà. Perquè una vegada s'ha dit un exabrupte, demà cal superar-lo per poder tenir audiència. Però això ni és exili ni és silenci. És el soroll al que ens tenen acostumats per apartar la nostra atenció d'allò que realment és important.
 |
| En aquesta caseta del carrer dels Marxants on va viure Pompeu Fabra els seus darrers anys a l'exili. |
