No puc dormir. De tant en tant guaiten les llàgrimes en pensar en el que passa a Barcelona. Potser ha estat un error estar tanta estona furgant pel Twitter, però què li farem... He vist el barri on vivia fins fa unes setmanes destrossat i més o menys he aguantat el tipus. Però ha estat veure la Rambla en flames i m'han saltat les llàgrimes. Veges tu... la Rambla!
Ja fa temps que em vaig desmarcar de l'independentisme perquè em començaren a espantar certes actituds. Justament les actituds que, als meus ulls, ens han portat al que hem viscut a aquests dies. No només són els disturbis. Han estat moltes mostres d'irracionalitat, fins i tot la de gent lletrada afirmant que veia la guerra com a l'única eixida per salvar Catalunya (la pàtria, el poble), una Catalunya «humiliada», si Europa no tocava la cresta a Espanya. Déu meu!
Espanya. Espanya és un Estat que té el passat que té, i que actualment té una Constitució que la defineix com un estat de dret i que, també, parla de nacionalitats i regions, però no aclarix què són les unes ni què són les altres. Té una estructura territorial i política descentralitzada, no tant l'econòmica. Per tant, guarda dins seu un cúmul de contradiccions fruit de la seua història complexa, alguns cops trista, d'altres admirable. Aquestes contradiccions no són ni més greus ni menys que les que tenen altres països democràtics, però a Espanya potser comptem amb uns polítics més mediocres que, lluny de voler solventar-les, han atiat el foc on ha calgut amb els ulls posats al curt termini d'unes properes eleccions.
Aquestes contradiccions han estat emprades per uns altres polítics encara més mediocres. Els polítics catalans no van dubtar d'abraçar el populisme, eixe populisme que exalta la nació, el greuge perpetu, la història mil·lenària, per a dur a la massa allà on ha volgut: a donar-los majories i cobertura mediàtica. La política catalana va pegar el tomb populista fa pocs anys, quan el 15M ocupava les places i feia perillar l'hegemonia dels de sempre, que van agitar llavors les banderes. El pretext va ser la sentència que retallava l'estatut, però podria haver estat un altre. Només es tractava d'ocultar la corrupció i les polítiques econòmiques que el Govern de la Generalitat duia a terme i que han fet de Catalunya una de les regions amb més desigualtats d'Espanya i d'Europa. En els cartells electorals, Mas apareixia enmig de la multitud, amb un gest messiànic, com si fóra Moisès obrint les aigües. I la gent votant-lo en massa perquè duria la pàtria a la llibertat mentre retallava, enganyava i atonyinava manifestants i els destrossava amb pilotes de goma.
I llavors van començar a reivindicar el «dret d'autodeterminació de Catalunya». Una entelèquia, perquè l'autodeterminació, segons el dret internacional, no és aplicable a Catalunya, perquè dins de l'estat en què es troba els seus ciutadans gaudeixen dels mateixos drets i llibertats que els de qualsevol ciutadà de la resta del país. Però igual tenia: què importa el dret, què importa la realitat, què importa si a Catalunya es viu o no es viu bé! El discurs va començar a bastir una realitat paral·lela on s'ha instal·lat moltíssima gent. El fet de ser moltíssima no els dona ni els treu raó. Senzillament els converteix en massa.
I la massa ha estat portada allà on s'ha volgut, a base de sentiments, de consignes, de greuges magnificats. El 15M va diluir-se, i el nacionalisme populista va ocupar les places. Van fer promeses i promeses, i quan veien que no podien acomplir-les, llavors van jugar a la ruleta russa: les lleis del 6 i 7 de setembre de 2017, l'atzucac del referèndum, les càrregues policials i la declaració d'independència «fake». No tenien res preparat ni previst, van improvisar fins l'últim moment, van enganyar vilment la gent. I només per ser percebuts com uns herois i guanyar les properes eleccions. Es pensaven que tothom jugava en clau simbòlica com ells. Però les institucions de l'estat s'han defès.
I s'han defès de la pitjor manera. Amb violència policial i aberracions jurídiques. La sentència contra els polítics catalans, populistes, corruptes, mediocres, és una aberració. Desobediència va haver-hi, és clar com l'aigua. Però per condemnar per sedició cal una interpretació massa esbiaixada dels fets. Però calia assentar precedent. I la sentència, aberrant, ha arribat quan els polítics catalans, mediocres, corruptes, han dit una i altra vegada que no l'acatarien, justificant, sense pretendre-ho potser, les actituds violentes que ja eren previsibles. En un clima en què unes organitzacions parapolítiques, l'ANC i Òmnium, han pres les regnes de la massa que encara creien controlada.
Però s'olorava de lluny. Només cal entrar a Twitter cada dia per palesar que l'odi, el fanatisme, els bàndols enfrontats, la irracionalitat i la incultura s'havien apoderat de la massa, que es creu portadora dels valors, ara buits, de democràcia i llibertat. La societat s'ha trencat i és ara que s'ha vist clar. Uns parlen de guerra, altres de matar si cal, tots parlen de l'enemic a batre. D'un costat més que de l'altre.
S'arriba al punt que hom parla del poble. Quin no pensa com «el poble», no és poble, i per tant, enemic, coló, ocupant. Mireu la discussió que la rectora de la Universitat Rovira i Virgili té amb un jovent ignorant, prepotent i sectari: però com l'aplaudeixen els seus companys! El discurs del poble i la seua essència és el que s'amaga darrere del que està passant esta nit: ja no hi ha principi de ciutadania, sinó d'etnicitat. Com que suposadament uns tenen la raó i lluiten per l'alliberament, qui no els hi dóna la raó és, necessàriament, enemic del poble. Nacionalisme, del pitjor nacionalisme que tant de dolor ha dut en la història d'Europa. Sectarisme. Arrogància. En una paret, en la paret de l'antic gremi de Velers hui ubicat a la via Laietana, veig en un dels vídeos una pintada que resa: és una lluita de classes. No hi ha manifestant-se els veïns de Bellvitge, ni els de Sant Roc, ni els de Bon Pastor ni els de Llefià. De fet, fa poques hores he llegit un Twitt, amb centenars de "m'agrada", titllant d'escòria la gent del barri de Sant Roc per no recolzar la marxa «per la llibertat». Però els fills de classe mitjana i classe alta, que ho han tingut tot gràcies al sistema que diuen combatre, afirmen que és una lluita de classes. Però en escriure-ho justament en aqueixa façana, demostren que és pura ignorància i estultícia.
Els polítics de les institucions centrals i de les autonòmiques continuen sent els mateixos mediocres, corruptes, incompetents. No els han canviat, continuen allà. M'esglaia moltíssim la fredor, la indiferència, que mostren els governants catalans. Lluny d'arreglar-ho, pretenen salvar-se el cul i no perdre simpaties. Atien la massa i envien després els mossos a atonyinar-la per salvar el seu propi cul davant de les institucions de justícia. El Tsunami Democràtic, pel que sembla, s'endevina com una enginyeria social acurada de caràcter distòpic, com demostra com i amb quin objectiu ha estat dissenyada la seua infraestructura informàtica. La barbàrie és ací. Tots els polítics semblen presos per un deliri col·lectiu que ja no els fa tocar de peus a terra. Deliren cada vegada que parlen perquè fins i tot ells mateixos s'han cregut les mentides que han dit durant anys. I va apareixent la figura d'un nou messies: un antic futbolista que dóna lliçons de democràcia i dignitat després d'haver-se omplit les butxaques promocionant un dels estats més corruptes i repressors del món.
Els polítics de l'Estat haurien d'admetre que l'Estat no ha estat a l'altura. Haurien de treballar per esmenar les contradiccions que el sistema té en el seu sí en lloc de tirar pilotes fora i atiar més els ànims dels «seus». No caldria més populismes, sinó polítics valents que començaren per desfer l'embolic de la sentència: amnistia, indult, què sé jo. Cal una gran coalició que ajuntara els principals partits fins que la convivència és restablira. A Catalunya, els polítics haurien d'abandonar el populisme, haurien d'admetre que basen el seu discurs en una mentida (el dret d'autodeterminació) i començar a treballar per cosir allò que han esquinçat. Perquè ens hi juguem moltíssim. Rufián ho està intentant, però ha arribat tard. I no ens equivoquem: el seu discurs d'ara és electoralista. Només els preocupa guanyar les properes eleccions!
Per això res del que caldria que passara, passarà. No passarà perquè per a massa gent ja no és possible el raonament ni el diàleg. La irracionalitat, l'odi, el sectarisme, els bàndols, el nacionalisme etnicista, el greuge perpetu, la mentida, la manipulació i la ignorància s'han instal·lat en el cor de la societat. La massa ja no vol sentir parlar de la realitat, sinó que les consignes fàcils duen les regnes. Han destrossat i cremat la ciutat de Barcelona perquè lluiten per la democràcia i la llibertat que els han promès uns polítics que només les han utilitzades per embolcallar un discurs demagògic i populista. La policia ha perdut les formes i ha convertit la ciutat en una carnisseria. I els responsables de tot plegat no paren de dir imbecil·litats per Twitter: «Que no serà que estem proclamant la independència», afirmava Lluís Llach. I els qui podrien amb valentia reconduir la situació callen o, quan parlen, deliren. Absurd i demolidor.
I per això em vénen les llàgrimes als ulls. Em faig creus que en tant poc de temps s'hagen destrossat tantes coses, tants valors, tants principis en nom d'una fal·làcia que només ha servit per maquillar una elit corrupta com totes.
Lluita de classes, diuen. El poble que busca llibertat... No! Mireu Barcelona i veureu com el que ha despertat és el monstre que torna cada cert temps i que destrossa les societats humanes.
