En algun moment de la pubertat vaig descobrir RNE 2, la "Clàssica". No sé a quina hora de la nit feien un programa que no recorde ben bé com s'anomenava, però al final el locutor feia cinc cèntims de què s'emetria en el programa següent. En un de tants programes, anuncià una cantata de Bach. N'havia escoltades unes quantes, amb el walkman, per les nits, a l'habitació. M'havien captivat: vaig decidir no faltar a la cita i gravar l'efemèride.
Sí, gravar-la. La tecnologia del «rec»... Llavors ens semblava que no hi hauria res més enllà! Encara tinc la cinta de cassette on hi ha la gravació de la cantata BWV 93, «Wer nur den lieben Gott läßt walten». Era la tecnologia de llavors... Avui, ha millorat molt. La buscava i no recordava el número de catàleg, però sí el ritme del primer dels versos. L'he trobada en un moment.
Però és clar, sabia què buscava. I és que passa una cosa: Internet és un gran pallar on, si no saps que hi ha una agulla, esdevé un cúmul de merda gegant.
Però jo sabia que l'agulla hi era. Per això he acabat escoltant aquesta obra sublim veient ploure, després d'un dia llarg i satisfactori.
És el que té ser «antic»... El walkman deu estar per algun calaix de cals pares. No recorde haver-lo llençat...
Bach, pluja, tardor, escola.
Gaudiu!
