Ara que la rutina escolar guaitarà en el moment en què s'esvaïsca la nit, em ve al cap aquest moment de felicitat que vaig experimentar a les platges de Sòl de Riu, a Vinaròs. Tot va semblar suspendre's, el món, el present, el passat, el futur... només existien la remor de la mar, la calfor del sol hivernal i la xiscladissa dels xiquets que ens acompanyaven, sorpresos per cada descobriment.
Però aquesta suspensió era il·lusòria: en realitat m'havia deixat portar pels vincles. En un món inhòspit i desconegut no se m'haguera ocorregut d'abandonar-me d'aquella manera sobre els cudols de la platja.
[...]
No, no és que no tinga ganes de treballar. No és que no m'agrade la meua faena. És que de vegades el grau d'estupiditat i de surrealisme al qual es pot arribar en una escola és, sincerament, insuportable. Gràcies, però, que tenim aquests descansos.
Què en faríem, si no?
 |
| Sí, sí, està xula, eh? xD |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada