aNDRòMiNa: de juliol 2023

16 de juliol del 2023

Una manera nova de mirar al mar

Fa uns anys, al MNAC, es van exposar els panells de la "Visió d'Espanya" que Sorolla va pintar per a la Hispanic Society de Nova York. Davant de l'actitud de la major part de companys i companyes, que delia per anar-hi a veure les obres, un altre va afirmar que ell no hi aniria pas: Sorolla "no aportava res al món de l'art, no era gens original". Aquesta persona no entenia per què havia esdevingut un pintor de renom.

Bé, al marge d'una concepció del valor de l'art basat exclusivament en "l'originalitat", el ben cert és que aquesta persona pretenia demostrar-nos que era un expert en art, que estava per sobre dels nostres gustos barats. Però en realitat qui no en tenia ni idea era ell i amb els seus prejudicis i idees petites es va perdre una gran oportunitat de gaudi artístic. I si ara faig aquesta afirmació és perquè una lectura recent de Markus Gabriel m'ha permès donar forma al que llavors era una mera intuïció que es materialitzava en una sola paraula: "papanatas".

En primer lloc, de Sorolla podem destacar en primer lloc una actitud contestatària. Hem d'entendre, en efecte, que allò que converteix en portador real del sentit de l'art, la relació entre la llum i el color, no és només una manera d'idealitzar la realitat, sinó de fer front a una revolució científica que concebia el color únicament com una il·lusió del nostre aparell sensorial. Davant d'aquest menyspreu, la pintura moderna comença a cridar: color, color, color!

A l'exposició de la col·lecció Masaveu, al Pius V de València, es recull una afirmació de Sorolla que dona una clau: "Pintor de retrats, jo?". Sorolla pintava retrats, sí, però no era un retratista. Crec que això ens permet deduir que el valor del seu art potser residia en el fet que era el primer que pintava una realitat que fins llavors havia estat ahí, però sobre la qual ningú ens havia fet reflexionar sobre què s'hi veia i com s'hi veia: la mar i la seua gent.

Segons Gabriel, l'art allibera els objectes dels que tracta, situant-nos en posicions distintes davant d'ells i situant-los en un camp de sentit especialment creat per a ells. L'art desvia els objectes dels camps de sentit en què apareixen normalment sense que ens apercebem de la forma en què apareixen. En altres paraules: l'art ens sorprèn amb un sentit nou i il·lumina els objectes des d'una perspectiva inusual o, el que és el mateix, l'obra d'art esdevé un camp de sentit reflexiu en què apareixen no només una sèrie d'objectes, sinó objectes com a tals en un camp de sentit en una infinitat de variacions. Tal com fa el Quadrat negre sobre fons blanc de Malevich, en què es materialitza la interacció entre primer pla i fons, l'obra de Sorolla fa sorgir en forma d'obra d'art destacada del fons del món que l'envolta un element d'aquest món, i ens fa contemplar-lo amb uns ulls nous.

Ara bé, tenint en compte açò, la imatge de l'obra d'art és sempre ambivalent, interpretable de moltes maneres. Apel·la als aspectes de la nostra vida que tenim com a materials però que en realitat són imaginaris o purament simbòlics. Juga en molts nivells enter aparença i realitat. Així, a través de la fantasia establim la nostra convicció sobre el valor de la realitat, una realitat sobre la que ningú ens havia fet reflexionar i que, al capdavall, sense la mirada de Sorolla, hauria estat engolida per l'oblit.

El mar i la seua gent a una platja de València. De València, només? Per què no Catània, Alger, Càndia o Beirut? La realitat imaginada no és, al capdavall, igual a moltes altres realitats?

Quina és, al capdavall, la nostra identitat?

València celebra l'any Sorolla i la ciutat s'ha omplit d'obres del pintor. "Sorolla en negre" al Centre Cultural Bancaixa, i la col·lecció d'obres de la família Masaveu al Museu de Belles Arts són exposicions que cal anar a veure en més d'una ocasió.

Mediterrani

8 de juliol del 2023

Al camp

Durant la lectura de El hombre en busca de sentido, de Viktor Frankl, hi hagué dos moments que hem van fer parar pel contrast que suposaven a tanta desolació i inhumanitat. Són:

«A medida que se intensificaba la vida interior de algunos reclusos, apreciábamos también la belleza del arte y de la naturaleza con una emoción desconocida. Bajo su influencia ovidábamos a veces las terribles condiciones de nuestro entorno. Si en el trayecto de Auschwitz a un campo de Baviera alguien hubiera visto, asomados a los ventanucos de los vagones del tren, nuestros rostros radiantes al contemplar las cimas de las montañas de Salzburgo, refulgentes por la puesta de sol, no habría creído que fuésemos hobmres que habían perdido toda esperanza de vida y libertad. A pesar de ello —o tal vez precisamente por ello— nos maravillaba la belleza de la naturaleza, de la que nos privó tanto tiempo el cautiverio. Incluso sucedía que, en pleno trabajo, un prisionero atraía la atención de su compañero señalándole un resplandeciente crepúsculo tras las altas copas de los bosques bávaros (como en la famosa acuarela de Durero), en los mismos bosques donde construíamos un enorme almacén secreto de munición. Una tarde, de vuelta en los barracones, ya tumbados en el suelo por el cansancio, con el c uenco de sopa entre las manos, entró de pronto un compañero que no surgía a salir a contemplar una maravillosa puesta de sol. Allí, de pie, vimos hacia el oeste un cielo plagado de nubes que variaban de forma y color, del azul acero al rojo bermellón. Esa luminosidad contrastaba con la hiriente desolación grisácea de los barracones y del suelo fangoso, cuyos charcos reflejaban aún el resplandor del cielo. Luego, tras unos minutos de silenciosa emoción, un prisionero dijo: "¡Qué hermoso podría ser el mundo!"».

«Los prisioneros eran conducidos como si fueran ganado —de un sitio a otro, juntos o separados—, como un rebaño de ovejas sin pensamiento propio o voluntad. [...] Por supuesto, había momentos en que era necesario alejarse de la aglomeración. Sabemos que la imposición de la vida comunitaria, en la que continuamente somos observados en las más triviales acciones del día, produce un deseo irrefrenable de estar solo, al menos unos instantes. El prisionero anhelaba estar a solas consigo mismo y con sus pensamientos, Añoraba intimidad y soledad. Después de mi traslado a uno de los llamados "campos de reposo", tuve la increíble fortuna de encontrar, de vez en cuando, cinco minutos de soledad. Detrás del barracón en el que trabajaba y donde se hacinaban, sobre un suelo de tierra, unos cincuenta pacientes delirantes, había un lugar tranquilo junto a la doble alambrada que rodeaba el campo. Una tienda improvisada con unos postes y ramas de árbol servía de cobertizo para guarecer a unos seis cadáveres (la media diaria de muertes en el campo). Había al lado, además, un pozo por el que se accedía a las tuberías de conducción de agua, cubierto con una tapa de madera. Si no me reclamaban, aprovechaba para sentarme de cuclillas sobre esta tapadera y contemplar el florecer de la sverdes laderas y las lejanas colinas azuladas del paisaje bávaro, enmarcadas por las alambradas de espino. La melancolía me vencía y mis pensamientos vagaban hacia el norte y el nordeste, en la ansiada direccción de mi hogar, aunque solo podía ver nubes. No me perturbaban los cadáveres tendidos a mi lado, hormigueantes de piojos».

Hauria de ser sorprenent que, enmig dels sofriments més grans, encara s'allotge el desig de solitud i aflore la necessitat humana de theoria?

Byung-Chul Han, a Vida contemplativa, explica que la paraula grega theoria es relaciona amb theos, divinitat. Els theoroí eren entusiastes contempladors de la divinitat, persones que eren enviades en una ambaixada festiva a altres ciutats per contemplar les festivitats als déus. La bíos theoretikós era l'activitat pròpia dels déus, tot i que el ser humà en té la capacitat perquè tindria dins de sí quelcom diví. La theoria o la contemplació és una activitat que, en realitat, no té cap meta fora de sí mateixa: la vida contemplativa no actua, no serveix per a res, no serveix a res ni a ningú, no mena a cap lloc fora de sí mateixa.

Aquesta necessitat de contemplació i de solitud que explica Frankl tindria a veure, doncs, amb la necessitat de preservar, enmig de la deshumanització més gran, la pròpia humanitat. No ens fa humans menjar, ni treballar, ni proveir-se, ni actuar amb una finalitat: ens fa humans la capacitat d'alliberar-nos d'un «per-a-alguna-cosa», tal com fem durant les festes i la inactivitat, tal com viu un infant el joc, el moviment i tota (in)activitat que el caracteritza. De fet, si una cosa hauríem d'aprendre dels xiquets és justament la incapacitat de valorar les coses per la seua utilitat. Un xiquet que es nega a menjar ens demostra que és incapaç de veure-hi una utilitat a aquesta acció: només pensa en jugar, en mirar-se l'adult que té davant... sempre per sobre de la necessitat.

Han cau en el compte que la inactivitat ens converteix en un «ningú» en sentit particular, ja que va acompanyada d'un oblit de sí mateix. A més, el replegament davant de la contemplació ens porta a buidar-nos de tot, a badar davant d'allò indisponible i irrealitzable i, consegüentment, desperta una receptivitat amable cap a l'altre com, de nou, ens demostren els infants.

Podem establir un paral·lelisme entre la vida en el camp de concentració i la vida que portem en la societat actual. Som com aquell ramat de criatures que parla Frankl, que és portat d'un costat a un altre, però potser el més greu és que hem perdut el desig d'intimitat, de solitud i de contemplar res si no comporta un «per-a-què». Això vol dir que ens estem deshumanitzant a passos agegantats: el que no van ser capaços d'arrencar els nazis a les seues víctimes ens ho treuen ara de manera impune en nom del guany i el creixement econòmic. Aquesta pèrdua es relaciona en gran mesura amb unes tecnologies que, tot convertint-nos en mercaderia, ens obliguen constantment a exhibir-nos, que desperten el desig constant d'exposar-nos a uns altres, anònims en la majoria de casos. Fins i tot les postes de sol només tenen sentit si les podem fotografiar i publicar a l'Instagram de manera immediata.

El futur pinta negre si tenim en compte que aquest utilitarisme s'imposa a la infància des dels primers anys de vida. Els xiquets i xiquetes ja no juguen: han d'anar a les extraescolars «per-tal-de», han de menjar així o aixà, han de fer tals activitats o altres perquè res que se n'isca de la utilitat té ja un sentit per a nosaltres. A més a més, els donem aparells que destrossen la seua capacitat d'atenció i de meravellar-se davant del que tenen al voltant i defugim la theoria a l'escola: tot ha de ser competencial, tenir un «per-a-què». Així ho diu la «nova» llei i tots volem ser els més moderns.

Estem construint la societat perfecta per a la barbàrie.

Fa uns mesos vaig ascendir al cim de la Safor. Em va sorprendre moltíssim: és potser el mirador més privilegiat del país. Des del cim no només es poden contemplar totes les muntanyes de la Marina i del sud d'Alacant, sinó també el pic de Pina, el Caroig o el Montcabrer i, si el dia és clar, potser també el Penyagolosa.

Un espectacle com pocs!