Aigua, però... és la terra!

Llims

I

Si mireu les fotos que acompanyen el post més avall, l'aigua sembla ser la protagonista del paisatge. Però no... No ho és ben bé: en realitat, la perellonà, que consisteix en inundar els camps d'arròs dels tancats amb aigua durant bona part de l'hivern, només busca de l'aigua que protegisca la terra. I així és: a poc que guaitem a l'aigua apareix el fang. L'aigua converteix la terra en llims i evita que l'aigua del mar penetre i salinitze els camps. Al capdavall, és una manera d'assegurar-ne la fertilitat de cara a la nova collita.

II

Com podreu comprovar, el paisatge inundat és impressionant, especialment quan el ventet s'atura: llavors un gran espill reflecteix els canyissos, els motors, les alqueries i el cel. La realitat fragmentada sembla cobrar unitat en una imatge fugaç, trencada de seguida pel vent que assota l'aigua. A més a més, la inundació converteix el paratge en un paradís per a les aus migratòries: polles, garses comunes, garses reials, corbs marins, mosquiters, gavines, ànecs i moltes altres que desconec!

L'espectacle, però, pot desaparèixer en pocs anys: curterminisme i cretinisme senyoregen de nou al govern de la Generalitat. S'han entestat en ampliar el port. Sí, el projecte comptava amb un acurat estudi ambiental... Però hi ha un petit handicap: després de fer l'estudi, el projecte es va modificar. I moure un dic o una escullera al port port implicar l'erosió irreversible de la Devesa.

Però tant els hi fa: només busquen el benefici ràpid, a més d'irracional. En efecte, afirmen que el port ampliat serà una màquina de fer diners, però callen que actualment està sota mínims per l'aturada en la producció de la Ford. Així doncs, volen ampliar, fer més diners, tenir el port més gran de la Mediterrània... possiblement per a res i sense assegurar-se que no destruirà un dels tresors naturals més impressionants de la Mar Nostra.

Només puc dir una cosa: imbècils.

III

A la Generalitat també tenim un vicepresident torero i d'extrema dreta (o feixista, que ve a ser el mateix), del qual m'he assabentat, per exemple, que ha decidit reduir el pressupost cultural de la Valldigna a un exigu terç de la miserable subvenció que rebia fins ara. Detall a banda, el ben cert és que hi ha molts grups de teatre, humoristes, músics, editors, associacions que treballen per la llengua i la cultura del país que veuran amenaçada la seua supervivència per la manca de recolzament públic. Així de trist. 

Els feixistes de l'extrema dreta no donaran ni un duro a qui no s'avinga a la seua idea reaccionària del que ha de ser Espanya... Si bé encara no tenen prou poder per atacar, reprimir i suprimir drets, sí que que els han atorgat poder per invisibilitzar: no heu llegit, per exemple, que ja intenten porgar els llibres de les biblioteques que mencionen o parlen de persones pertanyents al col·lectiu LGTBI+ per posar-los a un racó inaccessibles per a joves i infants? És indignant...

(Però les corregudes de bous no faltaran.)

U només s'assabenta d'allò que la premsa decideix publicar. Què passarà entre bambolines? 

IV

Acabí el dia en un concert magnífic: la Capella de Ministrers presentava, al cicle de Nadal en Valencià, un repertori basat en músiques tradicionals valencianes. El lloc era també un marc inigualable: l'església del monestir de Sant Miquel dels Reis. El concert va acabar amb la interpretació de la Muixeranga d'Algemesí (per cert, la dolçaina sonà exageradament bé!). I hi hagué un bis: Jo vinc d'un silenci, de Raimon.

La cloenda del concert em va fer pensar que, efectivament, allò que passa entre bambolines és més greu del que es puga pensar en un començament.

(I molts esperen un 2024 meravellós. En fi...)

V

Una de les melodies que van sonar al concert fou el Virolai de Xiva de Morella, adaptat en aquest cas a la Mare de Déu del Roser. El text identifica la Mare de Déu amb una rosa: rosa d'abril. M'ha recordat la cançó de Praetorius:

Es ist ein Ros'entsprungen, 

Aus einer Wurzel zart, 

Wie uns die Alten sungen, 

Von Jesse kam die Art 

Und hat ein Blümlein bracht 

Mitten im kalten Winter, 

Wohl zu der halben Nacht.

(Un roseret eixia nat d'un esqueix tendral.

Com diu la profecia, fill de branca reial.

Una rosa ha florit al cor de l'hivernada.

Oidà, la mitja nit!)

I també el poema de Ronsard:

Mignonne, allons voir si la rose

Qui ce matin avoit desclose

Sa robe de pourpre au Soleil,

A point perdu ceste vesprée

Les plis de sa robe pourprée,

Et son teint au vostre pareil.

Les roses són un signe poètic universal. Rilke té roses eternes al seu epitafi:

Rose, oh reiner Widerspruch, Lust,
Niemandes Schlaf zu sein unter soviel
Lidern.

(Rosa, oh contradicción pura en el deleite
de ser el sueño de nadie bajo tantos
párpados.)

I Celan la converteix en cendra:

Niemand knetet uns wieder aus Erde und Lehm,

niemand bespricht unsern Staub.

Niemand.

Gelobt seist du, Niemand. 

Dir zulieb wollen

wir blühn.

Dir

entgegen.

Ein Nichts

waren wir, sind wir, werden

wir bleiben, blühend:

die Nichts-, die

Niemandsrose.

Mit

dem Griffel seelenhell,

dem Staubfaden himmelswüst,

der Krone rot

vom Purpurwort, das wir sangen

über, o über

dem Dorn.

(Nadie nos plasma de nuevo de tierra y arcilla,

nadie encanta nuestro polvo.

Nadie.

Alabado seas tú, Nadie.

Por amor a ti queremos

florecer.

Hacia

ti.

Una nada

fuimos, somos, seremos

siempre, floreciendo:

rosa de nada,

de Nadie rosa.

Claro de alma el estilo,

yermo tal cielo el estambre,

roja la corola

por la púrpura palabra que cantamos

sobre oh sobre

la espina.)

VI

I si havíem començat parlant de llims, hi hem acabat.

Casa de Baldoví

Motor del Canal de Dalt

El Palmar

El port, amenaçador...

La Torre i Sociòpolis guaiten darrere de les aigües del llac

Motor de Foro

Quan alça el vol és impressionant, tot i que
difícil de captar amb una càmera trencada com la meua...

Casa Micó i escorrenties 

Camps pentinats!

Sèquia Dreta i la Trilladora de Benlloch

El fantasma de la Serra de Corbera

Sollana

Carrera de la Reina, que connecta el llac amb
la gola del Perelló

Racons del Palmar

Durant aquests dies, han estat els amos del Racó de l'Olla