aNDRòMiNa: 2024

Mas i ermita dels Llivis, Morella

«Le gusta decir a mi amigo Eudardo Momeñe que la fotografía se mueve por la superficie de las cosas, que por otra parte es lo único que podemos conocer. Pero que esa superficie aquí y allá presenta grietas o hendiduras que nos muestran algo del interior. Y acaso la gracia estriba en penetrar por esas hendiduras y querer ver más. Podríamos añadir: y también en fijarse en aquello que se eleva sobre esa superficie. Pocos elementos se elevan sobre la superficie del mundo y se muestran con la convicción y la altivez con la que se muestran los árboles. Al fn y al cabo todo lo que triunfa sobre la tierra se yergue sobre ella, aunque sea temporalmente.»

Aquest paràgraf, d'un text que José Manuel Navía escriu al Litoral dedicat als arbres, em va fer pensar en què va passar realment el 29 d'octubre a moltes comarques valencianes. Fins fa ben poc, a la superfície brillaven els centres comercials, els pisos barats, els grans negocis urbanístics, autopistes i més autopistes i una societat serva del capitalisme més desenfrenat i del consumisme, incapaç de canviar d'hàbits per afrontar les conseqüències del canvi climàtic, de la destrucció del medi; ans al contrari, disposada a recolzar una classe política que promet el guany fàcil, nega la major i fa seua la màxima «qui dia passa, any empeny»... Però hi havia esquerdes i forats. Molts, massa: d'allà va aflorar allò que, tot i no voler veure-ho, triomfa sobre la terra, i que va decidir erigir-se sobre la superfície. Fang, destrucció, verí, incompetència, negligència, mort.

La teleologia del progrés és un camí que, en realitat, mena a la mort i el nihilisme. Al capdavant van uns interessos que condueixen, com a bons pastors, les masses cap on volen: el pitjor de tot és que han esdevingut bons pastors, perquè, parafrasejant Smith, un granger el testimoni del qual recull Robert Moor a En los senderos, ens han creat a nosaltres, els ovelles, el desig de fer el que el pastor vol que facen. I això no és poca cosa: vendre el nostre cos per uns pocs diners que al capdavall hem de posar a disposició de la maquinària del consum, en què tot, absolutament tot, inclòs el paisatge, la natura i la major part de persones del planeta, és una mercaderia que queda ràpidament obsoleta.

Sota el meu punt de vista, el quid de la qüestió rau en una concepció del jo que pretén «ser» de manera absoluta. Tendim a «autorealitzar-nos» a través del consum (de productes, de vivències trepidants) i per això el capitalisme ho ha posat tot a la venda. Però hi ha un element clau que es desprén d'algunes llengües ameríndies que el lingüista cherokee Tom Belt (de nou, citat per Moor) destaca i que ens pot fer caure en quelcom important: «nosaltres estem més en contacte amb el lloc com l'indret on han esdevingut coses i on les coses són, més que no pas el lloc on nosaltres som». En altres paraules: nosaltres només formem part d'una xarxa de relacions més grans que ens defineixen formada per les altres persones i el lloc (i també allò que conforma el lloc) sense les quals és una vana tasca això de «definir-se». I aquesta xarxa va establint lligams amb altres xarxes que acaben englobant-ho tot. També podem extreure d'aquesta manera de mirar el món el fet que el «jo» també depèn d'un «no jo» que està lluny d'haver estat remodelat sota el prisma dels nostres interessos. Un no jo format per la natura i les seues forces inhumanes.

Contràriament, ens hem volgut independitzar del «no jo» tot desvinculant-nos progressivament del topos. Moor anomena que, amb l'agricultura, es va sortejar la necessitat que havien tingut els caçadors-recol·lectors de recórrer, estudiar i interactuar amb ecosistemes sencers per poder sobreviure; amb l'escriptura, el paisatge va ser reemplaçat de la seua funció d'arxiu de coneixement comunitari per llibres i tractats; el monoteisme, per la seua banda, va derrotar els esperits animistes i va eliminar-ne els santuaris terrenals: elevant la divinitat a les esferes «celestials», la terra va quedar totalment dessacralitzada. A tot això caldria afegir que, a través de la tecnologia i la possibilitat de viatjar a velocitats de vertigen, les distàncies i els llocs han deixat de ser rellevants. No només perquè no suposen cap limitació, sinó perquè fins i tot han passat a ser iguals i intercanviables: són iguals totes les ciutats, tots els aeroports, totes les botigues, tots els productes. Vivim immersos en un «no lloc», vivim pensant que hem vençut el «no jo» i que, per tant, el jo no té límits i s'erigeix victoriós sobre la terra.

Però no. No ha estat així. La catàstrofe del 29 d'octubre hagués estat molt diferent si haguérem viscut immersos en un altre univers simbòlic i una altra relació amb l'alteritat i l'entorn. Si la mentalitat extractiva no hagués existit, l'Albufera i el mar no s'hagueren omplert de productes contaminants que han dut la mort de milers de criatures; si el guany no hagués estat el nostre objectiu, no s'hagueren construït habitatges en llocs inundables, fins a l'extrem de dur la impossibilitat de construir als tribunals per privar els propietaris del dret d'obtenir guanys de les seues propietats; si haguérem estat sensibles als senyals que una vegada i una altra es perceben sobre el dany que fem al planeta, potser els fenòmens meteorològics no hagueren arribat a tindre el poder destructor que han arribat a tenir; si entre les prioritats més importants hagueren estat les persones, els càlculs economicistes que segurament van existir no hagueren retardat l'enviament de les alarmes.

És per això que crec que, en realitat, s'ha erigit sobre la superfície el que s'ocultava, com el pus d'un abscés, dins de les esquerdes i dels forats. I encara n'eixirà més, de merda: els oportunismes s'aprofiten del dolor i de la ràbia per continuar inculcant aqueix desig en les ovelles de voler fer el que els interessos que menen al desastre volen que fem. L'odi, la irracionalitat i el rèdit polític guanyen. Trigarem en aprendre la lliçó.

El camí de la Serra del Llivis recorre la serra fins a la veïna dena de la Vespa, baixant cap a la rambla Sellumbres i rodejant el Tossal de Montserrat. Llivis, Montserrat: els topònims parlen d'una repoblació dels masos amb gent del Pirineu.

El camí es conserva només en el tram que mena als masos, tot i que la major part d'ells resten ja abandonats. Així, a partir d'un dels corrals del mas Montserrat el camí sembla desaparèixer: només se'l reconeix en alguns trams, i no torna a fer-se de nou evident fins que no s'arriba a les terres del mas de Marín i la Serra de Marinet. Allà, els camps i els prats han tornat a ser ocupats per un incipient bosc de carrasques, ginebres i pins.

Partisc de l'ermita de Sant Pere dels Llivis i, després de pegar la volta a la serra, hi torne. A l'ermita encara se celebra aplec i ritu anuals. Fins i tot, fa pocs anys un mecenes va restablir-ne la campana tot acomplint una promesa feta al sant. Però com molts altres edificis del terme de Morella, pateix problemes estructurals: la teulada comença a cedir, i diners no hi ha per reparar-la.

Segurament, i espere equivocar-me, en pocs decennis serà una ruïna i els camins que he transitat començaran a ser oblidats, recorreguts només, i molt de tant en tant, per alguns excursionistes esgarriats.

Seran pocs, però potser suficients per evitar que els camins s'esborren. Justament com les veus que ens parlen d'una manera diferent de viure: són poques, els camins que assenyalen estan poc transitats. Però tard o d'hora no ens quedarà altre remei que escoltar, reflexionar i seguir-los. Del contrari, no seran els arbres, sinó el fang, el que s'erigirà sobre la superfície de la Terra.