aNDRòMiNa: de maig 2025

19 de maig del 2025

Camins antiquíssims!

Vereda de Sant Joaquim de la Menadella des del castell d'Olcaf

El tram de camí des de l'ermita de Sant Marc, anomenada la «Catedral de les Muntanyes», i Olocau del Rei el fiu ja aquest darrer estiu. Llavors, aquest camí de ferradura era l'últim d'una ruta de vora trenta quilòmetres realitzada sota l'inclement sol estival: em va semblar una tortura, un infern que no s'acabava mai i que només les fonts, el rierol i la xopera que hi ha poc abans d'arribar a Olocau van aconseguir alleujar. Ara, però, em retrobava amb el camí de bon de matí, als pocs quilòmetres d'haver eixit de Mirambel: em va semblar molt diferent!

La ruta del meu segon dia d'escapada durant les Pasqües dibuixava el triangle que hi ha entre Mirambel, Olocau del Rei i Tronxó. Si bé no coneixia eixa part de les Batlies aragoneses, el pretext per caminar va ser la possibilitat d'ascendir al castell d'Olocau, també anomenat amb el seu nom àrab (Olcaf). Durant la meua estada d'estiu, el cansament, el sol i la calor em van fer abandonar la idea. Un cop dalt del castell no són només les vistes sobre les Batlies i els Ports el que sorprenen, sinó també la mateixa història del recinte. Durant l'edat mitjana va servir de presó a Margarida de Montferrat, mare de Jaume d'Urgell, després del Compromís de Casp. Però molts segles enrere, mil·lennis fins i tot, el castell formava part d'un conjunt de bastions defensius datats a l'edat del bronze que servien per defendre un camí, just el que passa pel costat del castrum: la vereda de Sant Joaquim, part d'una ruta de transhumància que connectava les terres aragoneses i la vall de l'Ebre a través dels Ports i del Maestrat amb les zones de pastura de la costa situades entre l'Ebre i el Xúquer. Més de tres mil anys d'història! Durant l'hivern vaig recórrer una part d'aquest camí, a la Menadella, i allà ja vaig poder contemplar una necròpoli ibèrica datada ja a l'edat de ferro.

Des del castell fiu cap a Tronxó a través d'aquest antiquíssim camí. Constatava que la presència de la central eòlica era un autèntic ultratge a la bellesa i la història del lloc. Al capdavall, a qui importa? Hem situat tot allò que no volem al costat de casa en el hintergrund que ningú visita, i així tots contents! Malgrat tot, el panorama que es contempla des de l'ermita de Santa Anna feia que te n'oblidares aviat: el poble, l'ermita del Tremedal i el barranc de Los Quiñones conformaven de nou una estampa ideal per a parar i dinar. Després de visitar el poble, foren dos els ramats d'ovelles amb llurs pastors que em van sortir a l'encontre abans de baixar de nou a Mirambel pel barranc de Los Umbriones.

Les sorpreses de la ruta no s'acabaren aquell dia. En efecte, fa uns pocs dies un company em comentava que hi havia una nova casa rural a Algemesí que pagava molt la pena: la Casa Regal. Sí, la coneixia: és el casalot que s'alça vora el barranc dels Algadins, cantat i eternitzat per Teodoro Llorente. Ara bé, sempre l'havia conegut tancat i en estat d'abandó. Encuriosit, vaig llegir una mica ací i allà sobre la història del mas i del seu entorn. Quina sorpresa descobrir que el seu pati havia estat un corral al servei dels ramats que baixaven des de Terol i la vall de l'Ebre pels camins del Maestrat. És a dir, que el camí de l'Assagador, situat entre Algemesí i Alginet i tantes vegades recorregut i visitat, era el darrer tram d'aquella ruta mil·lenària que havia descobert durant les meues excursions.

Pel que sembla, estem connectats amb un munt de realitats. La llàstima és que ens siguen tan desconegudes!