aNDRòMiNa: Cantavieja: alçant-se sobre el silenci

Si Mirambel bé mereixia un post, Cantavieja no és per a menys. El poble sembla recolzat sobre una de les muntanyes que, en forma de buc de vaixell tombat, el rodegen. I, entre les teulades de les cases del casc antic, emergeix una mole de pedra i maó roig que potser desentona amb la resta d'edificacions: l'església de l'Assumpció.

El paisatge d'aquesta contrada de les Batlies és preciós.

Si ens fixem en el perfil de l'església, de seguida ens adonem que el campanar no és proporcional a la nau de l'edifici. Això es deu a dues raons. En primer lloc, pel fet que pertany a un temple anterior, gòtic de reconquesta, que al segle XVI ja s'havia quedat xicotet per a les necessitats de la vila. En segon lloc, pel fet que el bisbat es va negar a finançar la construcció del nou temple, per la qual cosa els prohoms i nobles del poble van acabar fent-se'n càrrec de les despeses.

Ho feren amb una condició: que el seu edifici superara en altura el campanar, pertanyent al bisbat. I així va ser: el cimbori de l'Assumpció supera uns quants metres l'altura del campanar. Els dos elements arquitectònics han quedat com un testimoni d'una lluita de poder entre el clergat i la noblesa de Cantavieja.

III

La plaça de la Vila actualment s'anomena «de Cristo Rey». Sospite que darrere d'aquest nom també s'amaga una lluita de poder, esta volta entre els estaments reaccionaris i els democràtics. Si alguna vegada s'anomenà plaça del Generalísimo, cosa més que probable, el canvi de nom va voler disfressar de «tradició» la perpetuació d'una ideologia. En efecte, el poble ha estat governat gairebé ininterrompudament per la dreta des de 1975. També hem de recordar que Cristo Rey fou un crit de guerra de grupuscles terroristes i paramilitars d'extrema dreta que van intentar boicotejar la naixent democràcia espanyola. Avui, «Viva Cristo Rey» encara és una consigna fàcil d'escoltar a concentracions de feixistes, racistes i reaccionaris, com aquests darrers dies a Torre Pacheco.

Tot són hipòtesis, però no seria gens estrany vist el panorama actual.

Aquests dies devore una altra de les novel·les de Gómez Arcos: María República. La filla d'uns republicans abandonats, víctima de la hipocresia de la germana de sa mare, de la pobresa i els abusos sexuals i de poder, és obligada a deixar la prostitució per la promulgació d'una nova llei i acaba, així, en un convent. Aquest esdevé una al·legoria sublim de la societat franquista.

Hi ha un paratge que es pot relacionar amb un fragment de El cordero carnívoro. Els escric els dos:

—Según la tradición, el silencio es otro. Falso. El concepto moderno del silencio, a nivel estatal, sólo puede expresarse con dos palabras: beneficios, dividendos. Mantener al pueblo en permanente silencio es hacerle producir en beneficio de quienes imponen su silencio. Para nosotras, hacer voto de silencio significa, explícitamente, amordazar las palabras de los otros. Nosotras hablamos, ellos callan. [...] El voto de silencio, hija mía, supone todo lo que acabo de exponer. Guardar silencio consiste sobre todo en obligarlos a que no actúen, no piensen, no sueñen.

Agustín Gómez Arcos: María República

Es mi primer baño de masas, y ha resultado completamente distinto de cómo lo imaginaba... si es que imaginaba algo. Me pregunto por qué me ha impresionado tanto la muchedumbre. Al cabo de un rato lo entiendo: la falta de ruido. Me refiero al ruido interior. Tras las conversaciones de los ancianos, los gritos de los niños, las plegarias de los mendigos y las órdenes de los guardias, reina el silencio. Como si aquellas palabras, gritos, plegarias, órdenes, no fueran de verdad. Ocurre lo mismo que en casa. Mi aventura en el mundo exterior ha fracasado. Tan sólo son apariencias. No un mundo. Y todavía menos un universo.

Agustín Gómez Arcos: El cordero carnívoro.

Trencar aqueix silenci que oprimeix tal volta passe per enderrocar la torre de campanes i el cimbori. Així, d'un crit.

Encara que siga de forma simbòlica: cagar-se en Cristo Rey i en la mare que l'ha parit.