Comiat

Avui ja cap a València. Ahir el comiat que em feu la ciutat fou com "premeditat". En sortir del teatre, passàrem per la Font Màgica, i aquesta estava finalitzant el seu espectacle. Quan tot semblava haver acabat i ja començàvem a baixar l'escalinata, la font pegà un bram i començà a sonar Barcelona, de Mercury. Espanya havia guanyat el partit, i per darrere de les torres de plaça Espanya es podien veure focs d'artifici. De pel·lícula, eh?!

Ja baixant, hi havia una concentració de neonazis celebrant la victoria de la selecció espanyola... Tot ple de banderes amb l'àliga franquista onejant per tota la plaça... Terrible. El llop desperta, i personatges com el señor Savater con su manifiesto "intelectual" s'empenyen en fer soroll i més soroll per despertar-lo... I per això em vaig cagar en el manifiesto, aquell que es pot resumir així: CATALANES, SALVEMOS EL CASTELLANO...!! Desfan el que siga per aconseguir vots, no sé si es que pensaran que són màgics i en arribar al poder podran arreglar tots els merders que deixen...

Y el señor Savater me tendría que explicar en dónde ha dejado mi derecho a hablar el catalán si resulta que en la administración pública de Catalunya no se le puede exigir a un trabajador que conozca dicha lengua... No sé si es que yo seré tonto, pero la cosa no me cuadra...

En fi, tot això se'm va ocórrer en veure l'espectacle de plaça Espanya. Però malgrat tot, torní a casa conent de viure en aquesta ciutat. Visca Barcelona! No crec que trigue massa en tornar.

Fi de curs

Aquí estic, perfilant les (p... pèrfides) memòries de fi de curs, fent bobades amb els companys i escoltant els alumnes que han vingut a l'escola d'estiu cridar com a bojos. Ja s'ha acabat el curs, el meu primer curs com a mestre!

Ha estat un any en que molts dels meus reptes i aspiracions s'han vist assolides. Viure a una ciutat, treballar del que m'agrada, conèixer nova gent, noves realitats, formes de pensar, de viure... I també he aprés a nadar, que sembla fàcil, però m'ha costat anys posar-m'hi! :D

En fins, vaig a fer-ho breu, que haig de fer com si treballara, hahaha. Per fi desfan aquest zulo on la Generalitat ens té posats i construiran l'escola nova... I mentrestant, ens n'anirem a un lloc que no està gens malament. Són aules prefabricades, però molt millor que l'edifici ruïnós on estem ara. Col·le nou, piscina nova, perquè ja m'he acomiadat també de la Trinitat Vella. Massa metro!!

Salut i força al canut, que arriba l'estiu ^_^

Sota us pose el vídeo amb fotos del col·le provisional que la meva companya Isabel ha preparat. Au!

"Un plato es el reflejo de una cultura"

Així va començar el periodista la crònica del que havia vist al nostre col·legi. Finalment, després de discusions i punts de vista enfrontats, la festa de final de curs dels nens i nenes del Màrius Torres es convertí en una estona agradable, divertida, compartida, didàctica, calorosa i moguda. Ho passarem bé, i aprenguerem moltes coses.

La participació fou bona. Desenes de pares i mares es van comprometre, i el menjador es plenà amb plats i més plats de la cuina dels diferents països dels vora 25 que hi ha presents d'alguna manera en l'escola. Menjars de l'Índia, Equador, Perú, Xile, Sèrbia, Bolívia, Marroc, Panamà, Filipines... que tothom va contemplar, tastar i va poder contrastar opinions i receptes. Els alumnes estaven il·lusionats de veure el col·le ple de pares, molts, més que qualsevol altre dia del curs. I és que tenim tant que aprendre els uns dels altres!

I els mestres també estàvem contents. I ens adonàrem que malgrat les diferències d'opinió i maneres de fer, tothom tenim posats els ulls en els mateixos objectius, i junts, podem fer moltes coses. Us deixe el link de la notícia publicada en EL PAÍS, tot i que la redacció d'alguns detalls és un tant espinosa...

http://www.elpais.com/articulo/cataluna/plato/reflejo/cultura/elpepiespcat/20080620elpcat_10/Tes

Fotos: Isabel T.P. ;)

Misteris

Ahir, en tornar del meu passeig vespertí, vaig seure i mirar-me el mòbil, que me l'havia deixat a casa. I com si m'hagués estat esperant, va sonar. Algú em trucava... Però no marcava cap número. Ni tan sols un número desconegut. Em tocaven des d'un zero. A la pantalla només apareixia: 0. El vaig agafar i per supost, em van penjar en sentir la meua veu.

Algú sap com s'ho han fet perquè a la meua pantalla aparegués un zero? La veritat que em vaig quedar estranyat...

En fi, siga com siga, avui veient el sol amagant-se darrere de les muntanyes me n'he adonat d'una cosa òbvia... Que el món pega moltes voltes!! Ara aprofitem l'estiu que arriba, que al setembre qui sap què haurà sigut de nosaltres.

Aprenent per ensenyar.

Fa pocs dies vaig fer un post sobre el silenci i la transmissió d'emocions. A l'escola en parlem molt, també, de l'educació emocional. Però molt a sovint, ens adonem que costa moltíssim seure i expressar allò que sentim, ens ho guardem i arriba el bloqueig. Com esperem educar si som uns analfabets, emocionalment parlant?

Avui ho he fet, això de seure i parlar. I m'ha costat moltíssim: el primer impuls ha estat enviar-ho tot a la merda. Però el resultat ha estat satisfactori. La perspectiva de les coses m'ha canviat radicalment. On pensava que hi havia enuig, hi havia realment incomprensió. On pensava que hi havia desig, hi havia sentiments que no han arribat. On pensava que hi havia enyor, hi havia ganes de dir el que s'havia quedat per dir. I el buit i els castells d'arena s'han esvaït i ha aparegut davant allò que tenim i que realment hi ha. I he notat que pensava que anava a dir una cosa, però de la meua boca ha sortit una altra. Com si les paraules saberen més que jo de mi mateix!

Una experiència que moltes vegades m'ha faltat, no sols a mi, crec que a molts dels qui conec. Però estic content d'haver-la viscuda, perquè el que anava a ser una ruptura dolorosa s'ha convertit en el inici d'una amistat... O no, qui sap. Perquè això també és cosa de dos.

Desamor

M'encanta Silvio Rodríguez, el podria escoltar tota la vida. I continue descobrint cançons que m'engisen de mala manera. Us dedique aquesta. Preciosa. A sota podeu escoltar-la en un vídeo. I és que té una cançó per a cada moment; cançons per pensar, per reflexionar, per sentir, per reivindicar, per enyorar, per recordar, per lluitar, per entendre, per conèixer-se, per estimar i per plànyer un desamor...

Ojalá que la aurora no dé gritos que caigan en mi espalda.
Ojalá que tu nombre se le olvide a esa voz.
Ojalá las paredes no retengan tu ruido de camino cansado.
Ojalá que el deseo se vaya tras de ti,
a tu viejo gobierno de difuntos y flores.

SILVIO RODRÍGUEZ

Avançant

Fa ja més d'un segle que caigué la Ciutadella, i ara, per fi, el castell de Montjuïc ha deixat de ser un punt de vigilància militar sobre la ciutat de Barcelona, que oferí una resistència ferotge a les tropes borbòniques allà pel segle XVIII. I que encara hui està (i estarà) en el punt de mira de l'espanyolisme més ranci i anacrònic. No ha calgut enderrocar-lo. Simplement, s'ha lluitat perquè deixara de pertànyer als militars, i s'ha convertit en un espai per a la Pau. Avui, en la jornada de portes obertes, Raimon ha fet un homenatge a tots aquells que l'invasor borbònic, el repressor, i més tard, el feixisme va assassinar impunement a la fortalesa.

El recital ha estat molt emocionant. No sols per les cançons d'amor. Sinó per aquelles que fan referència a la lluita contra la injustícia, l'opressió, la mentida, la manipulació històrica i l'intent, encara continu, d'esborrar la nostra identitat com a poble. Una lluita que continua essent actual. Perquè malgrat que hem avançat molt d'ençà la caiguda del franquisme, hi ha moltíssimes mentides amb les quals ens pretenen callar la boca. Sempre ve bé una reflexió per posar-les sobre la taula i veure què fem amb elles...

M'ha agradat aquest desafiament que ha suposat el fer onejar la bandera republicana. Visca la república, sí. Però no oblidem tampoc les dificultats i les mentides que van existir en aquell breu espai de temps: no la idealitzem. I la guerra que va suposar el poder dir les veritats amb llibertat. Esperem que la Tercera República siga ben diferent a aquella, i torne a cada poble el lloc que la seua història el fa merèixer. Perquè o Espanya accepta la realitat que és, i la transforma en una manera d'organitzar-se que respecte la seua Història superant el centralisme y la imposada hegemonia castellanitzant, o ben mirat, tampoc cal insistir-ne.

Camions

Ahir quan aní a Trinitat Vella, un gran soroll invadia l'estació de metro. En pujar dalt, me n'adoní que venia de una manifa de camioners al nus de la Trinitat. La Ronda de Dalt, tallada. I vaig pensar que això era la realitat. M'explique.

Notícies n'havia llegides moltes sobre la parada dels transportistes. De tot el que estava passant a les carreteres. Però aleshores ho estava mirant amb els meus ulls. I vaig pensar que a la premsa que havia llegit, el to en que estava escrita et portava a pensar com de dolents eren els transportistes. Però allà, en veure-ho, vaig pensar que per fer això, per deixar de treballar, perdre temps, diners i arriscar-se a una detenció, no havia de ser per una qüestió de gust. Sinó per necessitat.

Les coses van mal, i sembla que ningú faça res. Ens resignem. I aquestes persones no ho han fet. Per fi algu fa soroll i mostra el seu desacord... La llàstima és que només ho fem, ho han fet, quan ens toquen la butxaca... Mentrestant, tots callats i contents. Sembla que els únics problemes que realment existesquen siguen els econòmics, però això ho pareix pel nostre egoisme, la nostra manca de compromís i també d'esperança. Ens queixem molt, pensem molt, critiquem molt, però en el fons som conformistes, egoistes i peresosos.

I jo? Què puc fer jo? Com puc fer soroll? Els problemes econòmics m'importen, però no són els més importants per mí. Hi ha tants d'altres. Malgrat que els resultats siguen a molt llarg termini, crec que des de la meua feina m'hauré de plantejar moltes coses.

Reconozco la realidad. Reconozco los obstáculos, pero rechazo acomodarme en silencio o simplemente ser el eco vacío, avergonzado o cínico del discurso dominante.

FREIRE, 1997

Bicinguejant

Estic fet un ciclista professional. Què? Per què feu aquesta cara!? Total...! Per què no ho haig de ser? Bueno, bé, ho haig d'admetre... Però... Només he estat a punt d'atropellar un gos, però tot quedà en un esglai (tres vegades, sí, però sempre el mateix, el trauen a passejar quan vaig a treballar...); he caigut de la bici 3 vegades mal comptades; m'han amenaçat des d'un cotxe només una vegada; tan sols unes 30 weles de la carretera de Sants han corregut un greu perill (sort dels timbres de les bicis...). Tenint en compte la població del barri, és una xifra mínima! Ah! I oblidava la vegada que vaig deixar enganxada la bossa de mà a l'ancoratge de la bicicleta i haguí d'esperar una hora fins que algú va agafar aqueixa bici perquè el servei tècnic no venia... :D

Però com és d'agradable travessar la ciutat en bici quan està caient la nit. La veritat és que ha estat com un repte. I jo que em pensava que em costaria desenganxar-me del metro. Però la ciutat encara no està gaire preparada per tal d'anar del tot segur amb la bici. Falten molts carrils bici. La gent els utilitza per córrer, passejar, xarrar... Són intermitents i sovint estan mal senyalitzats.

Però si fem força, aconseguirem una ciutat més verda. N'estic segur. I vés per on, que a Algemesí també van a posar-ne... Tot el que siga boato... Ains!

¡¡Rabia, rabia, rabia!!

Pero si un día me demoro,
no te impacientes,yo volveré más tarde.
Será que a la más profunda alegría
me habrá seguido la rabia ese día:
la rabia simple del hombre silvestre,
la rabia bomba —la rabia de muerte—,
la rabia imperio asesino de niños,
la rabia se me ha podrido el cariño,
la rabia madre por dios tengo frío,
la rabia es mío —eso es mío, sólo mío—,
la rabia bebo pero no me mojo,
la rabia miedo a perder el manojo,
la rabia hijo zapato de tierra,
la rabia dame o te hago la guerra,
la rabia todo tiene su momento,
la rabia el grito se lo lleva el viento,
la rabia el oro sobre la conciencia,
la rabia —coño— paciencia paciencia.

La rabia es mi vocación...

SILVIO RODRÍGUEZ - Días y flores

¿Y quién ha dicho que la rabia sea mala? Rabia por tantas cosas... La podemos esconder de muchas maneras, hacer como que no está ahí. Pero hasta que no sale, no podemos estar serenos, ni actuar normalmente delante de lo que la sentimos. Y me doy cuenta que muchas cosas se ven afectadas por habérsela tragado como si nada...

Escupir, gritar, llorar, golpear, romper, arañar, patear, correr, insultar... También decir verdades afiladas. Maneras de comunicarla, cueste lo que nos cueste: dejarla salir es poner la bestia frente a frente. Allá vosotros, no es cosa de locos. Locos acaban los que se la guardan: locos y amargados.

Les paraules i el silenci

Diuen que el silenci és també música. Ho deia molt el meu mestre de dolçaina. Però se'n pot gaudir per això mateix, perquè existeix la música.

Cert és que de vegades parlem massa, i hi ha paraules que sobren. Però cert és també que de vegades deixem de dir coses importants, que sentim, que pensem, que afecten altri, que podrien fer-lo sentir bé, o fins i tot, fer-nos sentir bé a nosaltres mateixos... Però callem. Por? Mandra? Indiferència? Aquest silenci no es pot gaudir pas. Un silenci es gaudeix quan hi ha una comunicació plena. Quan els gestos també poden ser llegits. Quan una mirada plena un desig. Però sobre allò que s'ha callat, que mai s'ha dit, el silenci pesa, es fa insuportable i acaba per destruir-nos. Destrueix sentiments, destrueix desitjos i projectes. Perquè allò que mai s'ha dit, mai ha existit. Perquè allò per al que no tenim una paraula, no existeix per a nosaltres.

No siguem somniatruites, que no paga la pena. Gràcies per la lliçó. Espere que mai ningú es quede esperant cap paraula que haja de venir de mi, i també espere que mai res deixe de ser pel fet d'haver d'assumir paraules que no són realment meues. Perquè... que n'és de complicat, traduir sentiments a paraules!