Fa pocs dies vaig fer un post sobre el silenci i la transmissió d'emocions. A l'escola en parlem molt, també, de l'educació emocional. Però molt a sovint, ens adonem que costa moltíssim seure i expressar allò que sentim, ens ho guardem i arriba el bloqueig. Com esperem educar si som uns analfabets, emocionalment parlant?Avui ho he fet, això de seure i parlar. I m'ha costat moltíssim: el primer impuls ha estat enviar-ho tot a la merda. Però el resultat ha estat satisfactori. La perspectiva de les coses m'ha canviat radicalment. On pensava que hi havia enuig, hi havia realment incomprensió. On pensava que hi havia desig, hi havia sentiments que no han arribat. On pensava que hi havia enyor, hi havia ganes de dir el que s'havia quedat per dir. I el buit i els castells d'arena s'han esvaït i ha aparegut davant allò que tenim i que realment hi ha. I he notat que pensava que anava a dir una cosa, però de la meua boca ha sortit una altra. Com si les paraules saberen més que jo de mi mateix!
Una experiència que moltes vegades m'ha faltat, no sols a mi, crec que a molts dels qui conec. Però estic content d'haver-la viscuda, perquè el que anava a ser una ruptura dolorosa s'ha convertit en el inici d'una amistat... O no, qui sap. Perquè això també és cosa de dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada