Actualment, amb la que ens està caient, crec que gran part de nosaltres es veu abocat a l'estalvi i és, per tant, estalviador per naturalesa. Estalviem per a un cas d'emergència, per a un viatge, per poder sortir, per comprar llibres, pel·lícules... què sé jo! Un sol plantejar-se d'entrada l'objectiu d'apartar uns (pocs) diners cada mes, i arribat el moment, els desenfunda amb alegria per gaudir del plaer que s'havia proposat.
Aquesta actitud estalviadora, que sol tenir recompenses a curt i mitjà termini, pot convertir-se però en un principi. Llavors l'estalviaire esdevé avar, l'estalvi es converteix en avarícia. El IEC defineix avarícia com a "continència excessiva en les despeses". És a dir, per norma cal no gastar, i llavors aquestes recompenses a mitjà i curt termini esdevenen hipotètiques situacions a llarg termini que qui sap si arribaran. Aleshores la situació de guardar i guardar esdevé plaent. L'avariciós col·loquialment és anomenat agarrat, si bé aquí preferim aquest altre terme més normatiu. L'agarrat, avar o avariciós s'avorreix a casa, no viatja, no compra, no es permet cap caprici, no gaudeix de les coses perquè troba que davant de tot això, és millor guardar els diners. Cal però distingir aquesta actitud de les situacions de força major: en situacions d'atur o mancança de recursos no podem parlar d'avarícia, sinó de necessitat. Tot i que una cosa pot sumar-se a una altra, i llavors és quan ens trobem davant de casos catastròfics.
I un es pregunta: com distingim un estalviaire d'un avariciós (llegim agarrat)? De vegades és difícil. Però alguns símptomes ens poden fer pensar que la frontera està més a prop del segon pol:
-L'avar, amb un pretext o d'altre, sempre acaba posant-se a la boca el tema dels diners per ressaltar l'amargor que suposa gastar-se'ls; l'estalviaire estalvia quan toca, però quan gasta, aquesta acció esdevé un acte necessari, com ho és vestir-se per sortir al carrer, obrir el paraigua quan plou o posar-se el cinturó de seguretat en conduir: un tràmit no traumàtic.
-L'avar, quan es veu abocat a gastar, sempre menysprea el producte amb el que ha fet el sacrifici: no ha pagat mai la pena. La qualitat del producte, l'aportació al gaudi personal no ha estat mai suficient per justificar la despesa. És l'excusa perfecta per justificar el principi d'estalvi radical: com que mai paga la pena, es justifica l'aparent pèrdua d'interès en aquelles activitats que suposen una despesa. Un mecanisme d'autosuggestió que funciona com el peix que es mossega la cua. L'estalviador unes vegades gaudeix molt de les coses en què inverteix, altres no tant, i d'altres gens, però no per això generalitza i es planteja suprimir aquestes activitats, ni torna sempre al tema dels diners que ha gastat. Com tots les coses en aquesta vida, hi ha coses que surten bé, i d'altres que no. L'important és experimentar i conèixer (el món). Si no hagués gastat, no hagués conegut, ni hagués opinat, ni hagués viscut aquestes (bones, males) experiències.
-L'estalviador té clar els seus interessos, i en pro d'aquests és que estalvia. Per a l'avar, és la magnitud de la depesa la que crea els interessos. Per posar un exemple: si u s'ha plantejat viatjar, es planteja les seves preferències. Pot estar entre Xina o Madagascar, i si l'economia va malament, doncs triarà la destinació més barata, però dintre dels seus interessos previs. Si no li arriba, esperarà a tenir els diners necessaris per poder anar. L'avar s'interessa per Xina i Madagascar, però acabarà viatjant a Ciudad Real perquè hi ha una oferta. I dirà que és que Xina i Madagascar no li interessen gaire.
-L'estalviador és sincer en els seus propòsits. Quan no fa una activitat per tal d'estalviar, ho diu amb total normalitat, sense negar que en efecte, li interessaria fer-la, però que la sacrifica. Una cosa no lleva l'altra, és clar. L'avar maquilla el seu pànic a la despesa posant excuses que acaba creient-se: no paga la pena, les activitats, actes, viatges, oferta cultural... no són rellevants ni tenen cap interès.
-L'avar simplifica i confon conceptes: qui gasta en allò que ell en el fons desitja, però no més que l'afany de guardar-se els diners, és un malbaratador. Qui estalvia, és un avar com ell i per tant no té dret a titllar-lo amb aquest adjectiu. Els conceptes estalviar i gastar es confonen així amb acumular i malbaratar. En realitat, això és una actitud d'autodefensa.
-L'estalviador busca alternatives per tal de poder estalviar. Manifesta que ja li agradaria ell fer "x" activitat, però d'entrada no li és possible. L'avar no té aquesta actitud. Si algú ha engegat el tràmit de gastar "x" diners en "x" activitat, ho generalitza i aquest acte acaba esdevenint, des del seu punt de vista, un despilfarro. L'avar voldria mantenir l'estatus de qui gasta, però minimitzant la despesa. Vol compartir les activitats, però abaratint-les, i per tant, traient-hi qualsevol atractiu. És aquesta l'explicació de per què acaba per no gaudir de les coses, malgrat la despesa, que esdevé doblement traumàtica: per despesa, i per insatisfactòria. Aquest trauma doble, però, no serà acceptat, i es maquillarà igualment. És el cas donat quan, posem per cas, un hostal amb parets de fumar (el més barat de la llista de Bookings) esdevé "un bon hotel": com que he gastat en un "bon hotel" -ens dirà l'avariciós-, per això he malmenjat. Quan en realitat ha malmenjat, maldormit i volent disminuir al màxim la despesa, aquesta ha estat del tot improductiva. Gran contrasentit.
És clar que aquests símptomes poden no significar res, poden respondre a casualitats que no tenen per què traduir-se en res concret. L'estalvi és una conjuntura o un tràmit, l'avarícia és una actitud. Saber diferenciar una cosa de l'altra no és gaire fàcil. I cal deixar-ho clar des del començament: per ser estalviaire no s'és ni bona ni mala persona. Ni per ser avariciós tampoc. No té res de dolent, sempre que el darrer símptoma descrit no esdevinga una neurosi en contra d'aquells que decideixen gastar lliurement els seus diners. Una neurosi que fins i tot pot arribar a ridiculitzar l'acció de gastar-se els diners en una cosa plaent. Si quan un estalviador decideix, posem per cas, anar de ruta gastronòmica, i l'avar veu en aquesta acció que l'estalviador "malbarata sempre tots els seus recursos en menjarets", la situació està ja arribant al límit de la puresa del concepte.
Un servidor està rodejat de despilfarradors, estalviadors i avars (en l'accepció del terme abans esmentada). I el tema dels diners surt tant a col·lació que ja no sap en quin punt d'aquesta gradació es troba. Perquè no existeix l'estalviador "pur", ni l'avar "pur", ni el malbaratador "pur". En cada persona, la tendència es decanta cap a un o altre pol depenent de la situació, la temporada i el grau d'estabilitat emocional i, sobretot, les circumstàncies personals. Allò bo seria analitzar què volem ser, què volem fer i què estem fent en realitat de manera objectiva. Però hi ha qui no té por de perdre-la, l'objectivitat.
Siga com siga, el que no m'agradaria que em passara de qualsevol de les maneres és viure de manera miserable. Perquè els extrems sempre es toquen: qui guarda per el simple afany de guardar, acaba, en la pràctica, no tenint res. Em plantejo que sempre que guarde o sacrifique una activitat, sigui en ares d'una de millor que em faça més il·lusió, descomptant això sí les necessitats bàsiques de roba, habitatge i menjar (a casa). Aquestes són pur tràmit (per a mi), i per tant ja ni em plantege estalviar-ne, per necessàries.
Que consti que aquesta reflexió no ha pretès ofendre ningú. Només posar ordre els meus pensaments per tal de situar-me i, si fes falta (que en fa), modificar alguns hàbits, costums, actituds. Com vulgueu dir-li. I si algú s'ha sentit ofès, que conste que no sóc jo qui l'ofén (res més lluny de les meves intencions), sinó perquè segurament haurà vist reflectit alguna cosa d'ell que no li agrada. És el seu problema, no el meu.
Jo en la vida dels altres no em clave. Per tant, no em maregeu. Cadascú allà amb les seves raons. Però que no em facin creure que gastar-se 20 euros menjant fora de casa no és un preu raonable, i que per creure-ho, sóc un malbaratador. Perquè ni una cosa ni altra són certes. I estic segur que la majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi.
