Actualment, amb la que ens està caient, crec que gran part de nosaltres es veu abocat a l'estalvi i és, per tant, estalviador per naturalesa. Estalviem per a un cas d'emergència, per a un viatge, per poder sortir, per comprar llibres, pel·lícules... què sé jo! Un sol plantejar-se d'entrada l'objectiu d'apartar uns (pocs) diners cada mes, i arribat el moment, els desenfunda amb alegria per gaudir del plaer que s'havia proposat.
Aquesta actitud estalviadora, que sol tenir recompenses a curt i mitjà termini, pot convertir-se però en un principi. Llavors l'estalviaire esdevé avar, l'estalvi es converteix en avarícia. El IEC defineix avarícia com a "continència excessiva en les despeses". És a dir, per norma cal no gastar, i llavors aquestes recompenses a mitjà i curt termini esdevenen hipotètiques situacions a llarg termini que qui sap si arribaran. Aleshores la situació de guardar i guardar esdevé plaent. L'avariciós col·loquialment és anomenat agarrat, si bé aquí preferim aquest altre terme més normatiu. L'agarrat, avar o avariciós s'avorreix a casa, no viatja, no compra, no es permet cap caprici, no gaudeix de les coses perquè troba que davant de tot això, és millor guardar els diners. Cal però distingir aquesta actitud de les situacions de força major: en situacions d'atur o mancança de recursos no podem parlar d'avarícia, sinó de necessitat. Tot i que una cosa pot sumar-se a una altra, i llavors és quan ens trobem davant de casos catastròfics.
I un es pregunta: com distingim un estalviaire d'un avariciós (llegim agarrat)? De vegades és difícil. Però alguns símptomes ens poden fer pensar que la frontera està més a prop del segon pol:
-L'avar, amb un pretext o d'altre, sempre acaba posant-se a la boca el tema dels diners per ressaltar l'amargor que suposa gastar-se'ls; l'estalviaire estalvia quan toca, però quan gasta, aquesta acció esdevé un acte necessari, com ho és vestir-se per sortir al carrer, obrir el paraigua quan plou o posar-se el cinturó de seguretat en conduir: un tràmit no traumàtic.
-L'avar, quan es veu abocat a gastar, sempre menysprea el producte amb el que ha fet el sacrifici: no ha pagat mai la pena. La qualitat del producte, l'aportació al gaudi personal no ha estat mai suficient per justificar la despesa. És l'excusa perfecta per justificar el principi d'estalvi radical: com que mai paga la pena, es justifica l'aparent pèrdua d'interès en aquelles activitats que suposen una despesa. Un mecanisme d'autosuggestió que funciona com el peix que es mossega la cua. L'estalviador unes vegades gaudeix molt de les coses en què inverteix, altres no tant, i d'altres gens, però no per això generalitza i es planteja suprimir aquestes activitats, ni torna sempre al tema dels diners que ha gastat. Com tots les coses en aquesta vida, hi ha coses que surten bé, i d'altres que no. L'important és experimentar i conèixer (el món). Si no hagués gastat, no hagués conegut, ni hagués opinat, ni hagués viscut aquestes (bones, males) experiències.
-L'estalviador té clar els seus interessos, i en pro d'aquests és que estalvia. Per a l'avar, és la magnitud de la depesa la que crea els interessos. Per posar un exemple: si u s'ha plantejat viatjar, es planteja les seves preferències. Pot estar entre Xina o Madagascar, i si l'economia va malament, doncs triarà la destinació més barata, però dintre dels seus interessos previs. Si no li arriba, esperarà a tenir els diners necessaris per poder anar. L'avar s'interessa per Xina i Madagascar, però acabarà viatjant a Ciudad Real perquè hi ha una oferta. I dirà que és que Xina i Madagascar no li interessen gaire.
-L'estalviador és sincer en els seus propòsits. Quan no fa una activitat per tal d'estalviar, ho diu amb total normalitat, sense negar que en efecte, li interessaria fer-la, però que la sacrifica. Una cosa no lleva l'altra, és clar. L'avar maquilla el seu pànic a la despesa posant excuses que acaba creient-se: no paga la pena, les activitats, actes, viatges, oferta cultural... no són rellevants ni tenen cap interès.
-L'avar simplifica i confon conceptes: qui gasta en allò que ell en el fons desitja, però no més que l'afany de guardar-se els diners, és un malbaratador. Qui estalvia, és un avar com ell i per tant no té dret a titllar-lo amb aquest adjectiu. Els conceptes estalviar i gastar es confonen així amb acumular i malbaratar. En realitat, això és una actitud d'autodefensa.
-L'estalviador busca alternatives per tal de poder estalviar. Manifesta que ja li agradaria ell fer "x" activitat, però d'entrada no li és possible. L'avar no té aquesta actitud. Si algú ha engegat el tràmit de gastar "x" diners en "x" activitat, ho generalitza i aquest acte acaba esdevenint, des del seu punt de vista, un despilfarro. L'avar voldria mantenir l'estatus de qui gasta, però minimitzant la despesa. Vol compartir les activitats, però abaratint-les, i per tant, traient-hi qualsevol atractiu. És aquesta l'explicació de per què acaba per no gaudir de les coses, malgrat la despesa, que esdevé doblement traumàtica: per despesa, i per insatisfactòria. Aquest trauma doble, però, no serà acceptat, i es maquillarà igualment. És el cas donat quan, posem per cas, un hostal amb parets de fumar (el més barat de la llista de Bookings) esdevé "un bon hotel": com que he gastat en un "bon hotel" -ens dirà l'avariciós-, per això he malmenjat. Quan en realitat ha malmenjat, maldormit i volent disminuir al màxim la despesa, aquesta ha estat del tot improductiva. Gran contrasentit.
És clar que aquests símptomes poden no significar res, poden respondre a casualitats que no tenen per què traduir-se en res concret. L'estalvi és una conjuntura o un tràmit, l'avarícia és una actitud. Saber diferenciar una cosa de l'altra no és gaire fàcil. I cal deixar-ho clar des del començament: per ser estalviaire no s'és ni bona ni mala persona. Ni per ser avariciós tampoc. No té res de dolent, sempre que el darrer símptoma descrit no esdevinga una neurosi en contra d'aquells que decideixen gastar lliurement els seus diners. Una neurosi que fins i tot pot arribar a ridiculitzar l'acció de gastar-se els diners en una cosa plaent. Si quan un estalviador decideix, posem per cas, anar de ruta gastronòmica, i l'avar veu en aquesta acció que l'estalviador "malbarata sempre tots els seus recursos en menjarets", la situació està ja arribant al límit de la puresa del concepte.
Un servidor està rodejat de despilfarradors, estalviadors i avars (en l'accepció del terme abans esmentada). I el tema dels diners surt tant a col·lació que ja no sap en quin punt d'aquesta gradació es troba. Perquè no existeix l'estalviador "pur", ni l'avar "pur", ni el malbaratador "pur". En cada persona, la tendència es decanta cap a un o altre pol depenent de la situació, la temporada i el grau d'estabilitat emocional i, sobretot, les circumstàncies personals. Allò bo seria analitzar què volem ser, què volem fer i què estem fent en realitat de manera objectiva. Però hi ha qui no té por de perdre-la, l'objectivitat.
Siga com siga, el que no m'agradaria que em passara de qualsevol de les maneres és viure de manera miserable. Perquè els extrems sempre es toquen: qui guarda per el simple afany de guardar, acaba, en la pràctica, no tenint res. Em plantejo que sempre que guarde o sacrifique una activitat, sigui en ares d'una de millor que em faça més il·lusió, descomptant això sí les necessitats bàsiques de roba, habitatge i menjar (a casa). Aquestes són pur tràmit (per a mi), i per tant ja ni em plantege estalviar-ne, per necessàries.
Que consti que aquesta reflexió no ha pretès ofendre ningú. Només posar ordre els meus pensaments per tal de situar-me i, si fes falta (que en fa), modificar alguns hàbits, costums, actituds. Com vulgueu dir-li. I si algú s'ha sentit ofès, que conste que no sóc jo qui l'ofén (res més lluny de les meves intencions), sinó perquè segurament haurà vist reflectit alguna cosa d'ell que no li agrada. És el seu problema, no el meu.
Jo en la vida dels altres no em clave. Per tant, no em maregeu. Cadascú allà amb les seves raons. Però que no em facin creure que gastar-se 20 euros menjant fora de casa no és un preu raonable, i que per creure-ho, sóc un malbaratador. Perquè ni una cosa ni altra són certes. I estic segur que la majoria de vosaltres estareu d'acord amb mi.
4 comentaris:
He de dir-te varies coses al respecte del teu article des del meu punt de vista particular i em permets:
- Confons consumisme amb plaer. Les coses millors de la vida, la que ens fan més feliços, són gratis. Tenia entès que això tu ho tenies molt clar
- Et recomane que llisques "Padre Rico, Padre Pobre" o "Ajuste de Cuentas" per conèixer un altre mon. Et poden donar una idea de com pot canviar la vida d'una persona el tindre un mínim d'educació financera que mai ens donaren a l'escola. Has sentit allò de que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita? Gestionar bé els diners és una actitud gratificant que pot canviar la vida d'una persona.
- L'estalvi és una fase important si el que pretens és arribar a una massa monetària que, ben invertida, acaba donant-te una renda a canvi de res. Un poc de sacrifici a canvi de tindre uns ingressos fixes que no depenen de ningú no em pareix mal negoci.
- Els últims productes que he adquirit i que passen de cert preu els he estat rumiant durant molts dies, mirant opinions, buscant problemes que té la gent. No m'agrada equivocar-me i tirar els diners. Per contra, gaudisc coneguent bé on gaste els diners. Per això em vaig passar més de dos hores per triar un sofà de 1600€. Estem en una societat que fomenta la compra impulsiva i el resultat és una pobresa estúpida per excés de despeses innecessàries.
- Entenc que si no entres a un restaurant mai el coneixeràs i no sabràs el que et perds. Així es descobreixen els "chollos" en la relació qualitat/preu. No hi ha problema en pagar més si la qualitat ho val. Per desgràcia, la immensa majoria tenen una qualitat pèssima i un preu elevat i a mi em fa sentir estafat encara que només haja anat una volta. No fa falta que t'explique com molta gent prefereix un restaurant roin encara que semble exclusiu només per aparentar un estatus. Cada vegada hi han més d'eixos.
- No entenc l'afirmació categòrica: "al abaratir una activitat li lleves l'atractiu". Un cotxe em du igual als llocs coste 12K o 60K €. No el trobe més atractiu per això. I així i tot s'ha convertit en un estúpid símbol d'estatus. Després van patint contínuament per a que ningú no s'aprope a la seua inversió i la puguen ratllar. És això felicitat? És això atractiu?
- Jo no he dormit mai en un "mal hotel" ni he triat mai el més barat a booking. No es tracta d'això, sinó del que resulta millor puntuat i amb millors comentaris, però això sí, començant pel més econòmic. Pense que això és gastar el cap. Això implica normalment descartar els 10 primers. En qualsevol cas, la variable per a gaudir més d'un viatge és el número de dies que dura la experiència i això està en funció directa del cost diari del viatge (ningú té diners infinits). Per tant, en aquest cas, pense que paga la pena invertir un poc menys en un lloc al que només aniràs a dormir o a menjar (en cap lloc es menja millor que en casa) i un poc més en altres com entrades a llocs que només podràs accedir en eixe viatge.
- 20 euros poden ser barats o cars depenent de la qualitat del que menges. Si la qualitat és la mateixa que el restaurant del costat t'ofereix per 5 euros, és caríssim. Sí o sí. No es pot afirmar si és car o barat sense conèixer la qualitat del producte pel que pagues. És com dir que una casa de 1 milió d'euros és cara. Depèn. Si és el Palau de la Moncloa, a mi em pareix barat. No sé a tu. Els 18 euros que pagarem el dimarts foren cars perquè hi havia poc menjar i la qualitat d'aquest i del servici no ho valien, objectivament.
En definitiva, estem parlant d'actituds davant la gestió personal dels diners. Estic en situació de dir que la immensa majoria dels espanyols no tenen ni punyetera idea del que això significa i s'arrastren per la vida esperant a principis de mes per veure com entren els dinerets i sentir-se un poc menys ofegats. Això mentre culpen al seu jefe perquè no els paga més... Per a què si tindran el mateix problema encara que els pague el doble? És trist.
-Jo crec que no confonc consumisme amb plaer. És cert que allò que ens fa feliç és debades. Però també crec que de vegades caiem en falsos mites. Anar a menjar fora, o pagar 7 euros per l'entrada d'un museu o 50 per l'entrada a un concert al Palau de la Música etc. no em faran pas més feliç. Però tampoc més infeliç. Són activitats que u fa perquè té inquietuds, li permeten gaudir de certes coses que considera importants que sense fer la despesa no les tindria a l'abast. No és consumisme. Consumisme és el consum més enllà de les necessitats. Jo no necessite dinar fora cada dia, ni anar al teatre cada setmana ni tenir 20 pantalons de marca. Però quan se'm passa pel cap o surt l'ocasió, mai m'obsessionaré pel que em gaste o deixaré de fer-ho per no gastar-me els diners. I malgrat que normalment em compre roba econòmica i que no té marca (perquè no en tinc necessitat ni la considere millor), si algun dia veig un pantaló de marca que m'agrada no deixaré de comprar-lo pel fet de ser de marca. Això sí, si me l'estaquen m'ho pensaré. Com tot.
-El que dius de l'estalvi és cert. Això de la "massa monetària ben invertida" ho considere dubtós. Per mi, un treballador mitjà mai aconseguirà prou estalvis per viure de rendes o per tenir uns interessos que paguen la pena. Aquest "poc de sacrifici" que em dius, comporta per a moltes persones del meu voltant estar sempre amargats pels diners, mirant-se cada cèntim, donant la murga cada tres per quatre, deixant de fer activitats diverses, completament obsessionats pel tema. Si això és una bona qualitat de vida per a uns, no ho és per mi. I estar més avorrit que una ostra per no gastar-se un duro en gasolina o en una entrada de teatre, a mi em fa infeliç. Jo no guanye diners i treballe per tenir uns bons ingressos fixos que no depenguen de ningú, sinó per pagar-me les necessitats bàsiques, les no tan bàsiques però necessàries (internet, etc) i gaudir de les coses que m'agraden. Són diferents punts de vista.
-Totalment d'acord en mirar en què invertim els diners. Però crec que això no ho anomene en el meu post.
-Lo dels restaurants, molts estafen. És cert, per això moltes vegades és millor anar a lo segur, i de tant en tant, provar coses noves. 20 euros és un preu raonable, d'entrada, per sortir fora a dinar o sopar. Després venen els casos en quan t'estafen i et cobren 20 pel que val 10. Passa. Sí. Però el comentari que va motivar la discussió que ha acabat fent que escrigués tot això em discutia, en un principi, que pagar 38 euros per a un dinar per a dues persones era excessiu. El tema de la qualitat va vindre després. I el vaig veure com una excusa i justificació, sobretot tractant-se d'una persona que fins i tot m'havia discutit que un sopar de 12 euros en un restaurant que estava francament bé, en el bell mig de Barcelona, era CAR. De tota manera, com saps, ve d'una persona que mai troba que ha pagat allò just, tot li sembla car i que porta anys amb el mateix discurs. I torne a la meva idea que d'entrada, gastar-se 20 euros en un dinar fora de casa no és una cosa excessiva. És el que avui en dia se sol pagar. Pot ser que t'estafen. Però sempre?
-Abaratint l'activitat li lleves l'atractiu. O no. Segons el cas. El que tu comentes, és evident que no és així. Però en el cas, posem per exemple, d'un viatge, o de triar un concert o un restaurant on anar, pot ser del tot cert. Pot passar, per exemple, que veure una òpera al Liceu valgui una pasta, i un concert de jazz pot ser més barat, però a mi no m'agrada el jazz i sí l'òpera.Pot ser que no m'apetisca anar de tapes, i sí menjar un bon arròs. Potser que menjar malament durant un viatge cada dia, acabant estrenyit i amb un malestar d'aupa, no em pague la pena.
-En el tema dels viatges, hi ha diferents maneres de viatjar. Personalment, estic poc temps on m'allotjo, i molt caminant, passejant, mirant museus, etc. Activitats que normalment acaben sent esgotadores. En arribar, posem per cas, un migdia d'un dia fred i humit en què has estat passejant des de ben d'hora, has vist un museu i després has pujat a una torre les escales de la qual no s'acaben mai, doncs no m'apetix menjar-me un entrepà de mortadela, sinó carregar les piles davant d'una sopa ben calenteta i un bon tros de carn o de peix. I ho faré en un lloc agradable que vegi que m'agradi, sense passar-me dues hores més caminant per estalviar-me 5 euros. Reconec que el comentari de l'hotel està simplificat i fora de context, però també vaig sentir fa un temps en el cas al que em referia comentaris de com de dolents eren els hotels (en relació amb el preu pagat, el de sempre) i durant la discussió que provocà el post aquest hotels de repent eren "bons hotels", com si l'opció hagués estat triar un hotel de 5 estrelles superior. Heus aquí el motiu de la meua burla. El procediment que tu indiques per triar els hotels d'entre el llistat de Bookings també el faig servir jo. És lògic, raonable i la majoria de vegades encertat.
-Totalment en desacord que l'atractiu d'un viatge siga el número de dies que duri. Jo compte més l'interès que tingui en el lloc i la intensitat de les experiències viscudes. I allò que em permet conèixer i aprendre. Un viatge curt, segons com, pot ser més intens i productiu que un viatge d'un mes, segons on i en quines circumstàncies.
I res més. En aquest tema dels diners hi ha diferents punts de vista, allà la vida de cadascú. Però porte ja massa anys sentint comentaris i monsergues cada vegada que vas a fer algo amb segons qui. I això que anomenes al final pot ser sigui cert. Però també pense que els diners són importants fins a cert punt, i que sí bé cal estalviar quan toca, invertir-los bé, pot ser fins i tot fer que ens donin interessos, també és important aprendre a gaudir-ne.
Sense que el tema arribi a obsessionar-nos i sigui un impediment per gaudir de les coses que ens agraden (cosa que no vol dir consumisme, com t'he explicat). Perquè la vida només passa una vegada, i a mi tan me fot que la meva làpida del cementeri sigui d'algeps, de granit o de marbre de carrara amb incrustacions d'or. El passat només són records (i idees), el futur és incert, i havent fet les suficients provisions i prediccions per possibilitar-lo, l'única cosa certa que tenim cada dia és que som ARA i AQUÍ.
Publica un comentari a l'entrada