RES ÉS EL QUE SEMBLA
1.30 de la matinada, via Cavour. Hotelets amb la seva recepció il·luminada contrasten amb la porta del meu: una simple escala bruta, amb un cartellet mig esborrat al timbre del tercer pis: "Hotel ...". Pitjo el timbre, pujo i entro a un pis gran, vell, descuidat. Un recepcionista que acabo de despertar, un tant estrany. M'espanto i tinc por. "On m'he clavat?". Però finalment anem a les habitacions i per fi l'alleujament: una habitació gran, àmplia, neta, amb un llit còmode, amb tots els detalls i bany propi.
I és que no tot és el que sembla. La mateixa Florència no és el que m'esperava. La ciutat és impressionant, plena de pedres que parlen de la revolució en la concepció de l'ésser humà que va suposar el Renaixement. Plena d'art i de llocs increïblement bells. Però ben morta: ha estat convertida enterament en un parc temàtic. Desenes, centenars, milers de turistes emplenen tots els seus carrers, cadascun dels seus racons, llevat de comptats barris. Les botigues, souvenirs i gelateries pensades per a turistes, regentades per immigrants. Tot, absolutament tot, pensat per al turista. He pogut constatar-hi que el turisme està assassinant les ciutats. A Barcelona, per exemple, podem donar per perduda la Rambla, convertida en un lloc d'encontre de turistes sorollosos i borratxos. Però almenys queden els barris, els seus racons, el seu tarannà. Al centre de Florència, però, no queda res de la vida florentina. Un tant trist, trobe jo.
RESPIRS
Però hi ha hagut moments en què es podia sentir respirar la ciutat. A l'alba, aprofitant que els turistes encara dormien; els carrers tranquils i la gent treballant (preparant el dia turístic, això sí). I ja quan tancaven els museus, m'agradava d'allunyar-me del centre, passejar carrers on encara trobaves vida de barri: la plaça plena de joves, comerços antics (com un rellotger, o un restaurador de marcs). I m'agradava anar buscant un bon lloc per contemplar el crepuscle sobre la ciutat, moment en que el temps semblava parar-se, o tornar enrere i una estranya quietud ho envaïa tot. Sens dubte, el darrer que oblidaré d'aquest viatge.
EL TEMPS
L'alba i el crepuscle. El dia i la nit. Sens dubte, unes de les millors obres de Michelangelo, que pretenen il·lustrar d'una manera exemplar el pas del temps: inexorable. Per a tu i per a mi. Per al dia la fi del qual contemplava i per al meu viatge. Per als Mèdici que van ser engolits per la història i als quals l'art ha fet immortals. La sensació que el temps s'escapa és la que m'ha fet, crec, caminar i caminar fins l'esgotament amb l'ànsia de conèixer-ho tot: cada racó, cada museu, cada plaça. La idea que potser mai no tornaria a tenir-ne l'oportunitat m'animava a no parar. I certament que ha pagat la pena.
DESCOBRIMENTS
Donatello, Michelangelo, Brunelleschi, Ghiberti, Tiziano, Giambologna, Boticelli, Giotto... no defrauden. Lectures, classes a l'institut i a l'escola de magisteri estudiant aquestes obres, i anys desitjant de poder tenir-les davant. I de nou en topo amb Bronzino. Ja el vaig descobrir als Museus Vaticans. Però la Capella de Leonor de Toledo al Palazzo Vechio, o el martiri de Sant Llorenç m'han deixat bocabadat. I perquè als llibres gairebé no se l'anomena, crec que mereix en el meu bloc una menció especial. Crec que és un pintor que sap entendre el llenguatge del renaixement i es deixa influenciar pel millor dels diferents artistes, entre ells Buonarroti.
UN ART SENSUAL
I en el Renaixement, essencialment homoeròtic. No devia ser debades que Savonarola va fer seva una lluita a mort contra el vici de la llavors anomenada "sodomia", que segons ell, enverinava la Florència del seu temps, durant els anys que va estar al càrrec del govern de la ciutat. Un fanàtic de poca monta que va reduir a cendres obres valuosíssimes en la famosa "foguera de les vanitats".
Se'm passa pel cap en molts moments que fa falta un estudi en clau gai de les obres florentines (si està fet m'agradaria llegir-lo). Crec que els artistes, emparant-se i fent créixer al mateix temps la nova concepció de l'home i de l'Antiguitat, aixó com en la protecció dels poderosos mecenes, burlen el fanatisme i la intolerància eclesial per il·lustrar la seva visió de l'erotisme i de l'amor en les diferents obres, no sols civils, sinó religioses. Un amor, entre d'altres adjectius, homosexual. Donatello, Michelangelo, Vasari... se m'han aparegut en certs moments com una colla de "loques" a les quals les seves habilitats han donat renom entre la classe dirigent de la ciutat. Una espècie de "movida madrileña" a la fiorentina.
Exagere? Probablement. Però alguns detalls em són força significatius. Algú se n'ha adonat que en el segon pla del Doni Tondo de Michelangelo i ha dos tios fornits abraçats? O si es fixeu en el martiri de sant Llorenç, no resulta un tant sospitosa la postura del personatge que, en el primer pla, arreplega llenya per avivar el foc en que crema el sant? I tants altres exemples! Aquesta fabulosa coneixença de l'anatomia humana que anomenen les guies d'història de l'art que es presuposa per a l'execució d'aquestes obres d'art deu ser fruit, si més no, d'hores i hores d'estudi "tranquil".
No m'estranya que al pobrissó de Savonarola, obsessionat per la virtut, se li ennuegués aquesta nova moda.
UN ART IMPERFECTE
Art, sublimació, perfecció: són conceptes que sovint van associats. Però Florència guarda un munt d'obres inacabades de Michelangelo; és a dir, imperfectes. La seva biografia està plena d'encàrrecs en diferents llocs, de prioritzats, d'abandó d'uns projectes per començar altres. I Vasari ens remarca el seu caràcter perfeccionista, que potser el feia abandonar aquelles obres de les quals no n'estava convençut. Dic potser perquè l'anècdota del Duomo m'ha fet pensar una altra teoria. I és que si ens fixem, el revestiment del tambor de la cúpula resta inacabat. Vaig preguntar a la guia el perquè, i la resposta també estava relacionada amb Michelangelo. Un cop acabada l’obra de Brunelleschi, es va obrir a concurs el revestiment del tambor. Quan s’estava executant el projecte guanyador per decorar-hi la façana, Michelangelo va exclamar en veure el primer tram acabat: realment aneu a rodejar aquesta obra genial per aquesta gàbia d’insectes? El prestigi que tenia els va portar a fer-li cas. Les obres van parar i el revestiment del tambor va quedar inacabat... fins als nostres dies. Tindria alguna altra raó per provocar que el Duomo quedés així, imperfecte? Potser sí. La imperfecció forma part de la persona i de la natura, i per tant, potser que Buonarroti pensés que també havia de formar part de l’art.
A Siena, el megalòman projecte del Duomo tampoc s’havia pogut dur a terme: la catedral ocupa el que havia de ser el creuer d’un projecte molt més ambiciós. Les causes, però, són molt més negres: pesta, crisi, decadència.
SOLITUD
A estones m’he preguntat sobre això de viatjar sol. Sol? Segons es miri. Suportar-s’hi a un mateix tampoc és gens fàcil, ben aviat. Passar tanta estona sol fora de la rutina del dia a dia et fa aprendre quelcom que per mi és importantíssim: a viure la solitud sense patir-la. Quantes persones hi ha que suporten la seva parella per la por que li tenen, a la solitud? Penso que només coneixent-se a un mateix pots oferir després, si surt la casualitat, l’oportunitat o com es vulgui dir, alguna cosa a altri, sense convertir-lo en una disfressa d’una realitat que no agrada, en una rutina o en una conveniència.
També és una oportunitat d’observar els comportaments dels altres. Sobretot quan seus sol a una taula enmig d’un restaurant. És ben curiós observar com en un lloc com Florència pots tenir uns companys de sala ben diferents. Com aquell cas en què es vam aplegar un valencià avorrit, unes japoneses que reien sense motiu i uns anglesos sorollosos, excèntrics i mig beguts. Una combinació ben curiosa, com tantes més. I és interessant de comprovar que, ben aviat, no som tan diferents.
Ara, no creieu. Hi ha coses que m’agradaria haver-les compartit. Viatjar sol, i en companyia, té sempre els seus peròs i els seus contres. No creieu?
PER QUÈ L’INFERN QUEDA AVALL?
Per als grecs, els inferns, l’Hades, estava a sota de la terra, i era el lloc on anava tothom en finalitzar la vida terrenal. Els cristians van desdoblar aquest món d’ultratomba, i van crear el cel i l’infern: no podien tenir la mateixa recompensa “justos” i “pecadors”! I a Florència he descobert per què l’infern va quedar avall, i el cel, amunt. La raó és òbvia, malgrat que fins ara no n’havia caigut: l’infern cal que sigui ben visible! M’explico. Gairebé en totes les esglésies que he visitat, hi havia representat al fresc en alguna cúpula, nau, capella o paret el judici final: la cúpula del Duomo, el Baptisteri, la Col·legiata de San Gimignano... I sempre aquest infern ple de dimonis, sers fabulosos que estrangulaven i torturaven els condemnats, sang, foc, dolor. Posant-lo avall quedava ben a la vista. El cel, la glòria, vista allà dalt, tan amunt, quedava com quelcom obtús i llunyà. Calia treballar-s’ho força per arribar-hi, i fer cas al senyor retor per alliberar-se d’aquesta tortura eterna, que segurament era recordada cada dia amb to amenaçador.
Quin sentiment tant diferent el que jo tenia en contemplar aquestes obres, ple de curiositat i certa ironia, i els ulls d’aquells per als qui va ser pintat, segurament plens de terror i superstició. I quin nerviosisme el dels nous “savonaroles” que veuen que l’infern ja no és una arma efectiva!
EL VICI
I clar, havent deixat de ser efectiva aquesta condemna eterna, tenim el camí abonat per tal de cultivar els vicis capitals. Menjar com un golafre, abandonar-se a la bellesa dels llocs, i el sexe! Ummm! Ulls lascius, mirades a llocs que no “toquen”. I quanta hipocresia per part d’aquells que els denuncien, aquests vicis.
Hipocresia si tenim en compte que l’únic “ligue” d’aquest viatge era un seminarista. No se l’imagineu prototípic: era ben fornit i atractiu. Però clar, sóc home de principis. Abans d’intentar res amb mi havia de cremar l’església on era... i enteneu-ho amb un sentit més aviat metafòric. Malgrat tot, jo em vaig quedar amb les ganes, i ell, amb un pam de nas.
CONTRASTOS
El més gran el que es produeix en entrar al Duomo de Florència: la façana, acolorida i decorada a l’extrem, dona pas a un interior totalment sobri i mancat de decoració. Un doble objectiu, doncs: aparentar i ostentar el poder econòmic i polític de la Florència dels quatre-cents (sobretot de cara a Pisa i Siena), però al mateix temps, il·lustrar una nova concepció de les relacions entre el poder civil i religiós. Un primer assaig de laïcitat, d’equilibri entre ambdós poders, que de forma revolucionària a l’època omple la nau del Duomo de referències a personatges importants de la vida de la ciutat i la buida de sants i escenes sagrades.
Un equilibri que avui caldria tornar a trobar. Laïcisme i confessionalitat es polaritzen avui fins a l’extrem i es converteixen en dos pols oposats. Però crec que no hauria de ser així: respectant la llibertat, la tolerància i la igualtat, l’esfera de les creences hauria de trobar el lloc just en la nostra societat sense convertir-se en una coacció a l’hora de dictar lleis i costums. Portem quasi mig mil·lenni i encara no hem trobat l’equilibri...
DOGMATISME
El dogma sagrat: a partir de les 5.30 l’església quedarà tancada als turistes. El vigilant del dogma: un poca soca. Resultat: intent d’assassinat. Cansat, arribo a la plaça del Sant Esperit cap a un quart de sis, i entro a l’església. S’hi està fresquet, jo estic esgotat i m’assec. A la poca estona, posen un cordó a la porta i comencen el rosari. M’hi quedo, somiquejant, recuperant forces i observant el panorama. 30 minuts de res monòton. Quan acaben, m’aixeco per sortir, però passo per un racó que m’ha cridat l’atenció. En apropar-me a veure l’autor de l’obra, el radar del vigilant s’engega: turista a la vista. Si haguéreu vist la por que vaig passar en veure l’actitud que tenia en venir cara mi per fer-me fora! Déu n’hi do! Després d’aguantar el rosari dels collons m’havia de fer fora d’aquella manera?
Ara, per a llestos jo. De seguida vaig anar cara un Cristo i em vaig agenollar. Es va quedar de pedra, i em va demanar disculpes. Fet el paripé, em vaig aixecar i em vaig espolsar. Vaig poder sortir caminant de l’església i no d’una espenta. Adéu.
I és que els turistes no poden ser també cristians practicants? No era el cas, però d’haver-ho estat, m’hagués sentit realment ofès.
UNA PORTA OBERTA A LA CULTURA.
Els museus, les esglésies farcides d’art, d’història i bellesa. Parada obligada. Obligada? Parem-nos a pensar-hi un segon. Quanta gent de les que feia les cues hauria visitat els museus de la ciutat on viu? Sentint els comentaris, crec que realment ben poca. I per què la necessitat de visitar els museus quan hom va de viatge? És un fenomen que caldria estudiar, no sé si des de la sociologia, la psicologia de masses o des de punt de vista de la paranormalitat.
Pero quién es ese Miguel Angel? Pero Miguel Angel no era pintor? Pero esta cola para qué la hacemos, qué vamos a ver? No entréis a esa iglesia, solo hay que candelabros. (L’església en qüestió era la capella Medicea, que allotja unes de les obres més importants de Michelangelo, i que té un paviment impressionant fet amb pedres de colors). Però com fas la cua sense saber si t’interessa el que vas a veure? El cas més catastròfic el vaig veure en un grup d’estudiants als Ufizzi. El professor llegia, monòtonament, la guia de la galeria. Els alumnes, xerraven entre ells. Un d’avorrit feia el pallasso i assenyalava fent gestos còmics l’obra que tenien davant. Ningú, absolutament ningú, alçava la vista per contemplar res.
Però tot això, per a què?!
GUIA “TURÍSTICA”
No se la creieu. San Gimignano era, suposadament, un poble medieval que havia quedat “intacte”, immune al pas del temps. Bé, en realitat, de les 72 torres que van arribar a existir en aquest bellíssim poble de la via Francigena, ara en queden 12. No sé jo que s’entén per intacte... Pagava la pena anar-hi, però... de les guies no se’n creieu ni la meitat! Ens venen la moto.
Tot mentida! Quantes me n’hauré cregudes!?
SIMPATIES
De la porta del Duomo de Siena fins el Battistero hi ha una escalinata monumental que condueix a una plaça que a migdia resta ombrívola. La llegenda conta que Santa Caterina, una de les vegades que hi baixava, va ser empesa pel mateix Satanàs, que la va fer caure de genolls...
I des d’aquell moment em va caure més simpàtica la santa sienesa. M’alegra saber que no sóc l’únic patós que ha entropessat per l’anomenada escala i que un personatge tan digne també va passar per la mateixa experiència.
Sé que pensareu que haig d’anar de seguida al confessionari per haver tingut aquest pensament de la santa... Caterina patosa? Sacrilegi! Bé, bé. No les tinc totes! Tal vegada la llegenda sigui certa... No es poseu així, que no dic que no.
Però si és el cas, puc dir que el dimoni encara estava allà esperant-me per fer-me entropessar. Tota una experiència mística!
EL BUS
Una altre dels moments agradables, seure a l’autobús que anava parant pels poblets entre Siena i San Gimignano. Desenes de rostres diferents, actituds, sentiments, motivacions. I el paisatge: impressionant. Camps de blat, d’arbres fruiters, vinyes... i aquests xiprers monumentals que flanquejaven els camins. I la vista fugaç de Monterrigione: allà si que s’hi havia parat el temps!
FIORENZA?
En realitat el nom actual de la ciutat és Firenze. Però vaig veure escrit Fiorenza a un mapa antic. No ho he comprovat, però supose que devia ser el nom de la ciutat en el dialecte florentí antic. O no. En tot cas, el prefereixo. Perquè la Florència que m’ha captivat no és aquesta ciutat actual, farcida de turistes desficiosos i avorrits, sinó la que m’han contat les pedres. Li diré Fiorenza. S’assembla més a flor, a florir, floració.
La Fiorenza que va fer nàixer el Renaixement.
