Infantesa

Silenci. Del record, allò que ho impregna tot és un silenci, trencat només per la combustió d'una estufa de gas d'aquestes antigues. Jo estic assegut a una catifa. Jo devia tenir uns dos anys, i recorde que aquella tarda d'hivern vaig jugar a les fustetes, un joc que conservaria durant molts anys, amb la meua tieta S., que llavors devia tenir uns 15 anys. I veig perfectament a la meua àvia cosint al sofà, estralejant i donant ordres per salvaguardar justament això, l'ordre. No devia tenir molt més d'un any.

Sovint la gent em mira incrèdula quan parle d'aquests records infantils. "No pot ser que te'n recordes d'això!", em diuen. Però sí, guardo molts records, potser més dels habitals, els quals, si n'analitze els detalls, es remunten a quan era ben xicotet. Em recorde caminant amb el taca-taca per cals pares, obert el balcó i ensopegant amb el petit escalonet que n'hi ha a la porta. O quan em van regalar aquell os de peluix gegantí, que em mirava des de l'habitació estant jo dret al passadís, els ulls del qual acabaren sent dos botons mal cosits. Guarde una foto amb aquest os on tinc 2 anys i escaig! També em recorde, amb menys de cinc anys, agafat de l'esquena del meu avi, pujat a la seua bicicleta, rumb a ca l'àvia R. pels carrers del poble. O com plorava quan m'hi deixava, perquè volia estar-me a ca l'altra àvia! O els dies a la piscina petitona, o els records de la guarderia, de l'escola... Dels mestres, dels veïns, dels grans esdeveniments familiars, dels dies de pluja esperats amb ànsia... O aquell primer dia de platja ben accidentat en què acabí en un quiròfan... Quin dolor en posar-m'hi els punts a la ferida sense cap mena d'anestèsia... !

Esmentava fa poc a un post aquella cita de Martí Domínguez sobre els xiquets, els al·lots, els minyons... els quals són, per a ell, els sòcols i capitells de les pàtries. Però l'altre dia una companya li pegava la volta a aquest aforisme: l'única pàtria és la infantesa. Potser una i altra sentència no estan renyides. Però no podem negar-nos que som fruït i ens comportem d'acord amb aquestes experiències, rutines, pautes i paraules viscudes durant els nostres primers anys de vida, fonament primer de la nostra personalitat, idees, formes d'actuar i relacionar-nos.

Perquè si hi ha un patriotisme sa, aquest ha de ser el respecte, el sentiment i l'estima a les persones, els llocs, les paraules i les experiències que ens han construït com allò que som, sense caure en la temptació de reduir-los a una entelèquia o a una bandera. Patriotisme que, per ser coherents, ha de tenir la voluntat de preservar allò bo que va tenir la infantesa i compartir-ho amb els nostres, tot fent-ho arribar a les futures generacions.

No s'ensorraria, en cas contrari, l'edifici de la nostra pròpia cultura?

Media

Era ahir que reflexionava, amb un amic, sobre notícies que enguany han eixit a premsa i televisió relacionades amb els nostres respectius centres escolars. Què n'hauria de dir...? Les notícies deixaven entreveure uns centres escolars on l'excel·lència, la cohesió, la "motivació", l'atenció... són la tònica general gràcies a la multitud de projectes... què dic!  PPProjectes (amb tres majúscules, així, com la Santa Trinitat) i les iniciatives dels molt honorables respectius directors. Hom podria quedar tranquil i satisfet per la marxa de l'escola pública en llegir-les. 

Però nosaltres que hem estat a l'altre costat del teló som conscients de la gran mentida que és tot això. La directora del centre on he treballat enguany deia, en acabar una de les performances que van ser motiu de notícia televisiva, una frase que no podia haver estat més idònia per concloure l'acte: -Ha estat una magnífica posada en escena.- Mai millor dit! Tot imatge, tot fum, tot papers i tot paraules amagant una realitat en què el dia a dia de l'alumnat és sacrificat per oferir una imatge portes cap a enfora del que no s'és. Imposició, sobrecàrrega, fum, desatenció de les necessitats reals de la mainada, incoherència, incongruència és el que hi ha en realitat darrere de l'escenari. I una escola dedicada a aquestes posades en escena i convertida en una fàbrica de persones incompetents, sense recursos suficients per enfrontar el seu futur, però això sí, amb un bon grapat de "vivències". Un grup de docents magnífic amb la llengua fora per poder arribar a tot, i amb la sensació que no compta per a res: ningú els consulta, la seua opinió no val, la democràcia i l'entesa han esdevingut despotisme i imposició. I tot això alimentat d'un bri necessari de mentida, però també d'autoengany: el creure i voler fer creure que aquest és el camí. Un camí on som esclaus de la imatge, de la posada en escena i de la mentida. Més que ser, importa el parèixer. (En realitat, malgrat la meua decepció, podíem i podem esperar una escola diferent de l'entorn que l'envolta...?)

El tema té molts punts foscos a discutir i analitzar: on queda l'alumnat a tot açò? Quines són les seues necessitats? Quin és el model d'escola que volem (discutim-lo, per favor, que no ens l'impossen!) On queda el funcionament democràtic a l'escola? Però per damunt d'aquests temes, hi ha un altre que ara em preocupa més: si una realitat tan coneguda pot vendre's tan falsejada i distorsionada, com ens arriben les realitats que no coneixem? De qui ens podem refiar i quins mitjans tenim per encarar la realitat que ens envolta?

Acabe el curs amb una part de la pregunta contestada: d'entrada, tot el que llegim als diaris i veiem a la televisió és mentida. Em d'obligar-nos a posar-ho tot sota sospita, tant el que confirma les nostres idees i punts de vista com allò que els fa trontollar. Els fets en sí mateixos no existeixen ni poden ser explicats. Només hem de salvar les opinions: i és a base de llegir-ne, d'argumentar-ne i contraargumentar-ne  que ens hem de fer la nostra.

Però només serà això, una opinió. Un criteri i una manera de fer que el temps segurament canviarà.