Era ahir que reflexionava, amb un amic, sobre notícies que enguany han eixit a premsa i televisió relacionades amb els nostres respectius centres escolars. Què n'hauria de dir...? Les notícies deixaven entreveure uns centres escolars on l'excel·lència, la cohesió, la "motivació", l'atenció... són la tònica general gràcies a la multitud de projectes... què dic! PPProjectes (amb tres majúscules, així, com la Santa Trinitat) i les iniciatives dels molt honorables respectius directors. Hom podria quedar tranquil i satisfet per la marxa de l'escola pública en llegir-les.
Però nosaltres que hem estat a l'altre costat del teló som conscients de la gran mentida que és tot això. La directora del centre on he treballat enguany deia, en acabar una de les performances que van ser motiu de notícia televisiva, una frase que no podia haver estat més idònia per concloure l'acte: -Ha estat una magnífica posada en escena.- Mai millor dit! Tot imatge, tot fum, tot papers i tot paraules amagant una realitat en què el dia a dia de l'alumnat és sacrificat per oferir una imatge portes cap a enfora del que no s'és. Imposició, sobrecàrrega, fum, desatenció de les necessitats reals de la mainada, incoherència, incongruència és el que hi ha en realitat darrere de l'escenari. I una escola dedicada a aquestes posades en escena i convertida en una fàbrica de persones incompetents, sense recursos suficients per enfrontar el seu futur, però això sí, amb un bon grapat de "vivències". Un grup de docents magnífic amb la llengua fora per poder arribar a tot, i amb la sensació que no compta per a res: ningú els consulta, la seua opinió no val, la democràcia i l'entesa han esdevingut despotisme i imposició. I tot això alimentat d'un bri necessari de mentida, però també d'autoengany: el creure i voler fer creure que aquest és el camí. Un camí on som esclaus de la imatge, de la posada en escena i de la mentida. Més que ser, importa el parèixer. (En realitat, malgrat la meua decepció, podíem i podem esperar una escola diferent de l'entorn que l'envolta...?)
El tema té molts punts foscos a discutir i analitzar: on queda l'alumnat a tot açò? Quines són les seues necessitats? Quin és el model d'escola que volem (discutim-lo, per favor, que no ens l'impossen!) On queda el funcionament democràtic a l'escola? Però per damunt d'aquests temes, hi ha un altre que ara em preocupa més: si una realitat tan coneguda pot vendre's tan falsejada i distorsionada, com ens arriben les realitats que no coneixem? De qui ens podem refiar i quins mitjans tenim per encarar la realitat que ens envolta?
Acabe el curs amb una part de la pregunta contestada: d'entrada, tot el que llegim als diaris i veiem a la televisió és mentida. Em d'obligar-nos a posar-ho tot sota sospita, tant el que confirma les nostres idees i punts de vista com allò que els fa trontollar. Els fets en sí mateixos no existeixen ni poden ser explicats. Només hem de salvar les opinions: i és a base de llegir-ne, d'argumentar-ne i contraargumentar-ne que ens hem de fer la nostra.
Però només serà això, una opinió. Un criteri i una manera de fer que el temps segurament canviarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada