Intensiu

Eixides de sol des d'Ulldeter, 28, 29 i 30 de desembre. 

Intensiu: és l'adjectiu que descriu perfectament el curs d'iniciació a l'alpinisme que el CEC ha organitzat durant aquestes vacances nadalenques. Havent eixit del refugi d'Ulldeter a l'eixida de sol, tornàvem cada dia a la posta després d'haver estat tot el dia immersos en el món de l'alpinisme: autodetencions, ús de piolet i grampons, cerca amb l'ARVA de víctimes d'allaus, rappel, escalada en ensamble, reunions, etc... I encara aprofitàvem el temps que quedava fins al sopar per fer tallers d'orientació, nusos... Esgotador però gratificant!

Gratificant perquè el curs m'ha obert un munt de possibilitats noves per viure la natura i la muntanya. L'ascensió al Gra de Fajol en hivern, primer per un vessant amb poc pendent usant el piolet i els grampons, després per un corredor de neu senzill utilitzant la tècnica d'escalada en ensamble, ha estat una vivència magnífica, no només per les vistes que es tenien, que abraçaven des de les valls de Conflent fins a Montserrat de nord a sud, i del Puigmal i les valls del Freser a la Costa Brava i Vermella d'oest a est, sinó per la satisfacció que he viscut pel fet d'haver pogut superar algunes pors i haver assolit aquest objectiu que m'havia marcat. I és que de vegades tenim una percepció errònia de les nostres possibilitats, i malgrat ser una mica maldestre i atrotinat, he pogut realitzar amb èxit tot allò que se m'ha proposat, i m'ha quedat ben clar que hi ha coses que de tant en tant cal canviar del sac de les pors al de les il·lusions.

Això sí, no ho haguera pogut fer sense l'ajuda dels monitors, que ens han transmès seguretat i han resultat uns guies excel·lents. Agrair-los l'experiència, i també la companyia dels altres participants del curs, amb qui ho he passat genial.

El Pirineu atrapa!

Rumb al coll de la Marrana

Gra de Fajol, 2712 m

Vall del Ter

Al fons, el Canigó, mític i llegendari

Gra de Fajol Petit des del Gran

El Ripollès

Rappelant durant una xicoteta nevada

Monitor obrint via...

Gra de Fajol durant l'eixida de sol

Ascendint al Gra de Fajol per un corredor de neu

Bastiments. Al darrere, el Vallespir

Montserrat

Vall del Freser

Fan el ridícul.

Durant segles, els europeus patírem les conseqüències de la confusió entre camps com la religió, les creences, la ciència, la política i la identitat. Així, hom coneix episodis com la condemna a Galileu, que s'atreví a afirmar que la terra no era plana com deia la Bíblia, cosa que va ser contestada per les autoritats eclesiàstiques com si elles tingueren potestat per afirmar això o el contrari. Però també trobem episodis un tant esperpèntics de l'altre costat, com aquells ajuntaments de la Segona República que votaven als plenaris sobre la existència o inexistència de Déu: molts d'ells van decretar, per majoria, que Déu, efectivament, no existia.

He parlat en passat, però potser hauria de fer-ho en present... I és que encara hi ha partits que legislen prenent com a punt de partida la moral religiosa, i no l'ètica cívica comuna. Exemples en veiem cada dia. Però fins i tot trobem alcaldes que parlen com si foren capellans, i que confonen la religió amb la identitat. Sí, ha passat aquest cap de setmana al meu propi poble! 

No va ser suficient el sotrac en llegir aquest post al que us acabe de remetre quan hui em trobe aquesta notícia a les portades:

M'ha caigut l'ànima als peus, per no esmentar altres parts que també solen caure a terra en aquests casos. I és que ara resulta que el Parlament Balear, amb majoria del PP, és competent per decidir sobre la existència o no existència dels fets, de les  idees, les relacions i vincles històrics i dels projectes polítics o culturals. Ja posats, podrien haver decidit que el català a les Illes mai ha existit, que la identitat portuguesa és una distorsió de l'espanyola, o que és mentida que els bavaresos se senten alemanys. 

Si llegiu detingudament la notícia, veureu que a banda de la fòbia i l'odi que tenen a tot el que sone "català", els seus arguments evidencien un complex d'inferioritat, un acomplexament que trobem calcat en el blaverisme. 

"Els Països Catalans no existeixen i les Illes Balears no formen part de cap país català". El Parlament "reafirma que les Illes Balears són una comunitat autònoma amb estat d'autonomia propi al mateix nivell que la comunitat autònoma de Catalunya". La cambra balear també manifestarà el seu "orgull" de ser la institució que representa el poble de les Illes Balears. (...) "Demà tenim una oportunitat de defensar la nostra autonomia pròpia, els nostres ciutadans, la nostra idiosincràcia pròpia, la nostra cultura, diferent de la catalana", hi ha insistit, reclamant el suport del PSIB.

Sí, aquesta cultura que des de la seua acció de govern no paren de perseguir i fer invisible! Caldria recordar-los el que és evident: que l'expressió "Països Catalans" ve de la suma dels conceptes país+país+país+país, i no a l'inrevés, que cap país està per damunt de l'altre i que ara per ara no són una realitat política (per a alguns, un projecte polític) però són una evident realitat cultural per més que s'empenyen a negar-la. I justament, negant-la, és quan es fan desaparèixer del mapa la "idiosincràsia balear", no ja davant de Catalunya, sinó d'un estat centralista i que es pretén uniforme i que durant anys i panys ha perseguit la cultura pròpia dels territoris de parla catalana. Sí, aquesta de la que diuen sentir-se tan "orgullosos".

Patètic. Però encara no s'ha recuperat un del "notición" i se li apareix la Consellera d'Educació de la Generalitat Valenciana (la notícia ací):

I és així com volen ara fer-nos veure que defensen "las señas de identidad"? Després d'haver-s'ho carregat tot, d'haver aconseguit que el valencià haja retrocedit com no ho feia en anys, i d'haver-nos deixats endeutats fins el segle XXIII, és així com es posen a defendre la nostra "identitat"? Vergonyós: folkloritzar-ho i dur-ho tot al nivell del llibret de falla, convertint-ho en part de la coentor que emanen a cabassades. 

Fixeu-vos en el detall: ha fet l'anunci de la seua ocurrència a la seu de Lo Rat Penat, entitat que des de fa anys és senyera del blaverisme i que ha posat durant tot aquest temps tots els pals a les rodes que ha pogut en el procés de normalització lingüística del valencià.

Senzillament, fan el ridícul. Perquè amb tot el que està eixint a la llum, la gent comença a conèixer de quin pal van.

Esperem que s'acaben prompte tantes ocurrències i que els facen fora a les pròximes eleccions.

Turisme i negoci

Calella des del far

Crec que el que em va dur ahir fins a Calella a badar una estona davant la mar va ser la notícia que el Govern Central ha legislat per possibilitar que els fars siguen reconvertits en hotels i restaurants. Si bé és cert que alguns fars ja tenen el seu restaurant a la vora, com és el cas del far del cap de la Nau, o el seu complex hoteler, em vingueren a la ment alguns llocs solitaris i paradisíacs presidits per una d'aquestes torres que podrien veure destrossat el seu encant amb la seua reconversió "turística".

Sé que pot parèixer un poc contradictori: durant gran part del meu temps lliure esdevinc un turista, però odie el turisme. Ara bé, podem fer vàries definicions del turisme: podem veure'l com una forma de consum, però també una forma de coneixement. I crec que és la primera accepció la que rebutge: si bé veig amb respecte els grups que recorren amb un guia el barri Gòtic parant esment a cada detall, m'entren ganes de vomitar quan veig la Rambla plena de turistes borratxos amb el barret de mexicà i el cubalitro de sangria.

I és en pro d'aquest tipus de turisme han estat destrossades joietes del nostre territori: des de Benidorm, Cullera o Peníscola fins a Platja d'Aro o Calella, on per cert vaig veure ahir un monument al personatge local que havia promogut aquest turisme.

Per sort, encara queden alguns raconets en totes aquestes selves d'hotels i restaurants de gust dubtós on poder gaudir del mar, del paisatge i de la soledat, com passa al far de Calella. 

I el Gobierno s'obstina ara en acabar amb ells. Em pregunte a qui té en ment beneficiar promovent aquests negocis. I si no pensen parar fins que hagen acabat amb tot!

La pregunta

Pàgines i més pàgines, notícies i més notícies sobre la pregunta i la data de la consulta. Ens centrarem en la pregunta: tan difícil és convertir una reivindicació clara en una pregunta també clara? Què porres vol dir "pregunta inclusiva", "pregunta social", "pregunta que reculli totes les opcions", "pregunta o preguntes"? Ha arribat un moment en què, havent deixat unes setmanes de llegir sobre el tema, m'hi aprope de nou i no entenc res de res.

Posem per cas que em pregunten si vull dinar. Puc contestar que no. O puc contestar que sí. Si faig això últim, pensaré o pensarem què volem fer per dinar.

Posem que em pregunten si tinc fam i vull dinar. Puc contestar que sí, però potser que vulga dinar no perquè tinga fam, sinó perquè haig de marxar prompte de casa, o perquè tinc son i vull fotre una migdiada. Llavors com ho conteste? Que "no i sí"? Que "no pero sí"?

Posem que em pregunten si vull dinar llentilles. Si responc que no, poden dir-me: molt bé, doncs anem a la platja. Però alto! No vull dinar llentilles, però potser m'apetisca una altra cosa!

Una pregunta sobre una mateixa cosa pot crear molta confusió. Però ai, el panorama està ple de polítics als quals els interessa, aquesta confusió. I que intentaran que tot se'n vaja en orris malgrat que aparentment treballen per l'anomenat "procés". Per això cal fer una pregunta clara que ens permeta de valorar de forma crítica pros i contres, conseqüències d'una i altra opció, cosa que no podrem fer si la pregunta és ambigua, donat que ens passarem el temps discutint que collons se'ns està preguntant.

Per tant, volem o no volem que Catalunya esdevinga un estat independent? O sí, o no. Un cop formulada, fem l'exercici de pensar-nos-ho, valorar-ho i dir la nostra. I un cop contestada, treballem entre tots per materialitzar i donar forma a l'opció que hem triat de forma democràtica: i si ix el SÍ, haurem d'anar per feina per decidir quin model de societat volem, si volem o no volem estar a la UE, quines hauran de ser les nostres institucions...

Pas a pas. I en cadascun, escriure poc, clar i amb bona lletra. Sense marejar-nos.

Ah! I pel que fa a la data... A què collons esperen? Dilatar-ho en el temps és una forma de desmobilitzar-nos, i ja es pot veure com intentaran fer-ho.