 |
| Monestir de Sixena, al desert dels Monegres. |
Senyors, jo no vinc d'enlloc ni vaig a cap banda. Només rondo d'un costat a l'altre del nostre país, en l'espai i en el temps. En barrejo els camins, perquè s'entrecreuen i se'm confonen, i els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on acaba. L'hem embastardit, però és. L'hem malmenat, però existeix. Ens angunieja molt de pensar si continuarà o no vivinti, si de cas, de quina manera. Amb la música i amb la paraula, en un to planer, potser aconseguirem de resseguir-ne alguns indrets i alguns moments, davant vostre.
Literatura. Així comença D'una vella i encerclada terra d'Espriu, que he estat fullejant, llegint i rellegint aquestes darreres setmanes. En aquesta petita obra poètica el Rodamón va voltant per alguns indrets d'arreu dels Països Catalans, els suficients per dibuixar un mosaic d'històries, matisos, sensacions... suficients per copsar aquesta vella i encerclada terra nostra. Un d'aquests indrets és el monestir de Sixena que, a propòsit de la lectura d'Espriu, es convertí en el destí de la meua excursió d'ahir per un bon grapat de pedres i paisatges propers però ben diferents, acompanyat del poemari.
Pedres. Per què Sixena? Geogràficament, l'indret es troba fora de les fronteres del nostre domini lingüístic, però és indubtable el significat que el lloc té o hauria de tenir per a nosaltres, sobretot els valencians: en ell descansen els ossos, entre altres monarques catalano-aragonesos, de Pere el Catòlic. El rei va morir a la famosa batalla de Muret, que posà fi a l'aventura occitana del Casal de Barcelona, i que mouria als seus successors (Jaume I) a expandir el poder de la Corona cap al sud. I llavors vingué la conquesta i la colonització de les terres del Regne de València: no ho sabem del cert, però sense Muret potser no haguérem estat nosaltres, els valencians.
Paisatges. Una terra amb diversitat de paisatges, mosaic de textures, colors, olors, activitats... Del regadiu al secà, de la mar a la muntanya, dels vergers als erms... Ací i allà esguitats d'abandó i de destrucció. La destrucció que ha suposat l'urbanisme dels darrers anys, que ens ha separat del mar que ens uneix amb tones i tones de formigó que s'eleven com a un monument al mal gust. La bellesa de la nostra costa és destruïda per sempre. Com em dol!, exclama Espriu per boca del Rodamón.
Abandó i destrucció. De les pedres, del paisatge, de la llengua que ens és encara el vincle més important d'unió. I és que tots tres són el fonament de la memòria d'allò que hem estat, som i no sé sap ben bé si serem. La memòria, com passa amb les persones, és també el fonament de les col·lectivitats que, partint d'ella, basteixen projectes comuns vers a nous horitzons. No és d'estranyar, doncs, que aquests tres fonaments siguen contínuament atacats per les oligarquies a qui interessa la nostra no-existència per continuar existint. I és que, com diu J.F. Mira al primer capítol de El tramvia groc (tot un homenatge a la memòria, tan denigrada actualment, sobretot entre els corrents pedagògics), qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, un cos sense esperit, un monstre sense ànima.
 |
| Paisatges: fruiters vora el Segre. |
 |
| Vora el Cinca: Fraga i regadiu |
 |
| Paisatge: el desert dels Monegres |
 |
| Un verger enmig del desert: vora el riu Alcanadre |
Si bé el meu destí era el monestir de Sixena, vaig buscar ací i allà llocs a visitar per tal d'aprofitar la pallissa de cotxe... I vés per on, trobí interessant un paratge que fins ara havia estat desconegut per mi: l'Aiguabarreig Segre-Cinca. I és que, com demostra aquesta darrera foto de dalt, els rius esdevenen les artèries per on flueix la vida al territori.
Sense voler-ho, la meua escapada es va convertir en una ruta marcada per la presència de tres rius: l'Alcanadre, que anava a morir al Cinca; el Cinca, que a l'Aiguabarreig mor al Segre que, pocs quilòmetres més avall, es converteix en l'últim gran riu pirinenc en morir a l'Ebre sota el castell de Mequinensa. Tres paratges dels quals, ara que els conec, us puc recomanar de visitar, tant per la seua bellesa com per la seua riquesa natural.
 |
Bosc de ribera als marges del Cinca, poc abans de trobar l'Alcanadre.
Al fons, el Pirineu (l'Aneto?). |
CONFLUÈNCIA DE L'ALCANADRE AMB EL CINCA
Es troba situada a pocs quilòmetres de Ballobar, anant cap a Fraga, al peu d'unes impressionants cingleres que donen pas al riu i l'horta.
 |
| Ballobar |
 |
Mentre que l'ombra de les cingleres ja havia engolit el marge dret,
a l'altre costat el sol encara daurava les branques dels arbres nus. |
 |
| Confluència |
 |
| Turbulències i corrents evidenciats per les textures a l'aigua. |
 |
| Qui diu que no li agrada l'hivern? |
CONFLUÈNCIA DEL CINCA AMB EL SEGRE: L'AIGUABARREIG
Com he dit més amunt, paga molt la pena de visitar. Tant als termes de Massalcoreig com a la Granja d'Escarp hi ha rutes senyalitzades pel bosc de ribera de l'Aiguabarreig, arranjades amb passarel·les i miradors que permeten observar les aus. El bosc deixa pas als cultius d'arbres fruiters, i si bé els pobles de l'Aiguabarreig no tenen res d'espectacular, oferixen una bella estampa amb llurs campanars coronats pels nius de cigonyes.
 |
| Campanar i cimbori de l'església de Massalcoreig |
 |
| Massalcoreig, rodejat d'hortes |
 |
| Últim tram del riu Cinca |
 |
| Pel bosc de ribera... La meua ombra! |
 |
| L'hivern és groc al bosc de ribera |
 |
| Polla d'aigua fent-se de pregar... |
 |
| Bresquillera en flor |
 |
| El Segre anant a l'ocàs del seu darrer afluent |
 |
| Confluència |
 |
| Monestir d'Escarp, convertit en una granja, vora la confluència. |
 |
| La Granja d'Escarp |
CONFLUÈNCIA DEL SEGRE A L'EBRE
El punt final del Segre, que es pot contemplar des del pontàs que unix Mequinensa amb el Principat, posà final també a la meua excursió. El castell de Mequinensa és privat i està vigilat, però a prop hi ha un mirador des d'on es pot contemplar el darrer tram del Segre i l'embassament de Mequinensa. Des d'ací, l'Ebre s'encarrega de portar la vida del Pirineu a les planes costaneres. Quin paisatge!
 |
| Darrer tram del Segre, enmig de l'ocàs del dia |
 |
| Embassament de Mequinensa |
 |
| Castell de Mequinensa, des del mirador |
FRAGA
La capital del Baix Cinca, i localitat més poblada de la Franja, fou la meua primera parada. Perdre's pels carrers de l'entrada em va permetre fer un primer alto a turó del Castell, des d'on es contempla una magnífica vista del poble, del riu i la comarca. Això sí, l'anomenat Castell no és més que una església gòtica en runes coberta per un edifici de nova trinca que encara tinc pendent de classificar entre els meus gustos per manca de criteri. El nom li ve pel fet que fou utilitzada com a fortí durant les carlinades.
El casc antic de Fraga és esgavellat i tortuós (no s'hi fiqueu amb el cotxe!), però té uns quants racons deliciosos, tots ells presidits per la torre de l'església, que domina el municipi.
 |
| Fraga des del Castell |
 |
| Ribera del Cinca, amb restes d'un passat industrial |
 |
| Portal de Sant Jaume |
 |
Alguns elements evidencien l'existència d'antics
palaus reconvertits en habitatges |
 |
| Detall de la portada romànica de l'església de Sant Pere |
 |
| Carrer de Sant Pere |
 |
| Torre des del palau Montcada, hui biblioteca pública |
AVINGANYA
Situat vora el Segre, a 2 km al sud de Serós i no gaire lluny del Montmàneu, hi ha el monestir d'Avinganya, que va allotjar la primera comunitat trinitària masculina de la península i, en davallar aquesta, la primera comunitat femenina de la mateixa ordre. Justament fou Constança d'Aragó, filla il·legítima de Pere el Catòlic i esposa de Guillem de Montcada, qui va donar a la casa l'embranzida que li donaria uns temps d'esplendor, temps durant el qual l'església es convertí en panteó d'aquesta important família nobiliària.
Avinganya, com la majoria de monestirs, va ser víctima de l'abandó, l'espoli i la destrucció. Però des de fa uns anys l'Institut d'Estudis Ilerdencs es dedica a recuperar el recinte, que ha passat a ser un centre d'arqueologia on s'hi fan nombroses activitats. L'edifici guarda, malgrat les adversitats, alguns tresors arquitectònics dignes de ser vistos, com les claus de volta de la part gòtica de l'església, restes d'uns frescors mudèjars o el diàleg existent entre els llenguatges romànic, gòtic i barroc.
 |
| El Montmàneu, visible des del cenobi |
 |
| Poble de Serós des del campanar |
 |
| Fruiters del Segrià |
 |
| Avinganya des de l'est |
 |
| Una portada barroca convertí el presbiteri romànic en entrada |
 |
| Balustrada de la torre, barroca, dialoga amb les mènsules romàniques |
 |
| Espectadors |
 |
| Claustre barroc |
 |
| Claus de volta gòtiques |
 |
| Des de la torre. |
CHALAMERA
Ja de camí cap a Sixena, vaig aprofitar per visitar un indret que la guia del romànic recomanava: l'ermita de Santa Maria de Chalamera. Si l'església és un exemple magnífic de l'art romànic, encara més espectaculars resulten les vistes que es poden contemplar des del turó on està situada. Si no, mireu!
Cap a l'oest, desert. Més enllà de Chalamera comencen els Monegres, terres ermes de pols i marrons només ferides pel curs de l'Alcanadre, que permet el miracle de l'horta i el regadiu al seu voltant. Cap a l'oest, la ribera del Cinca, fèrtil, plena de cultius i bosc de ribera, presidida per la mola nevada del Pirineu. Espectacular!
Des de Santa Maria pensí que si algun dia aconseguim desxifrar els texts ibèrics, ben de segur que ens parlaran d'alguna cosa pareguda a l'Olimp referint-se al Pirineu. I és que la visió que es té des d'aquest punt és molt semblant a com m'imaginava l'Olimp quan era xicotet: una muntanya llunyana, altíssima, nevada, inexpugnable.
 |
| Vistes cap a ponent: el desert dels Monegres |
 |
| Vistes cap a llevant: la ribera del Cinca i el Pirineu |
 |
| Santa Maria des de migdia. |
 |
| Façana occidental. |
 |
| Detalls de la portada. |
 |
Aquesta porta, situada a la part sud del creuer, té un símbol solar,
que ens parla dels seus antics propietaris: els templers. |
VILANOVA DE SIXENA
Més aviat, un poble lleig i gens atractiu, però un senyal a l'entrada informa al visitant que allà s'hi troba la casa natal de Miquel Servet. I és que sempre passa que el poble més lleig del món (pense, per exemple, en el meu...) sempre guarda algun que altre racó interessant, o algun que altre testimoni valuós.
Servet fou un humanista bastant conegut en el món del segle XVI, víctima del fanatisme i la intolerància religiosa: morí cremat per la Inquisició. Al marge de les teories i raonaments teològics que li van aplanar el camí a la foguera, no podem negar que Servet esdevingué un màrtir de la llibertat de pensament i d'expressió. Valga'n el record en uns temps com aquests, en què en poques setmanes les direccions dels diaris de major tirada de l'Estat han estat escapçades...
 |
Església de Vilanova de Sixena. Sixena canvià de lloc per deixar solitaris
els terrenys on s'aixecà el monestir. D'ací el nom "Vilanova". |
 |
| Casa natal de Servet |
EL MONESTIR DE SIXENA
 |
| Monestir vist des del poble |
Per fi, el pretext del dia. Arribar al destí, seure, esperar. Mentre dinava, vaig percebre una calma i una quietud tacades només de tant en tant per algun cotxe que passava per la carretera a Sarinyena. Terres de silenci, començava el Rodamón... I és que, en acabant, aprofití el temps que restava fins la visita guiada al monestir per rellegir alguns fragments del poemari d'Espriu.
RODAMÓN:
Els meus passos em duen a poc a poc a aspres terres del silenci. rocam, maleses, claps de rostolls. Un voltor sotja i encercla aquest gran despullament. Fraga i el seu riu queden enrera. Solcant la pols m'atanso al monestir de Sixena.
UNA MONJA:
La misèria visita la misèria. Que Déu l'empari, germà. Ni una set d'aigua no tenim.
RODAMÓN:
Almenys són riques de bellesa.
UNA MONJA:
Les ruïnes ni les veiem. I no interessen ningú.
Ruïnes d'un edifici esplendorós, que malgrat haver estat declarat monument durant la Segona República, va cremar durant més de tres dies després d'un saqueig durant la Guerra Civil. Malgrat això, s'ha sabut recuperar. Espriu s'imaginà quatre monges velles, decrèpites, desdentades, que esperaven la mort a unes ruïnes dessolades que convertí en un símbol dels Països Catalans i el seu esdevenir històric: tres segles fa que cremen!
Uns anys més tard d'escriure D'una vella i encerclada terra, el monestir fou recuperat i una ordre religiosa francesa, les germanes de Betlem, seguidores de la regla de Sant Bru, han tornat a donar vida al lloc. Per cert, no només franceses. Com m'indicà la guia, franceses n'hi ha, però també moltes de valencianes. Fins a un total de trenta. A veure si el fet vol dir-nos alguna cosa sobre el nostre futur com a poble i esdevé, seguint la metàfora d'Espriu, un fat!
En el meu cas no va ser un voltor qui em donà la benvinguda, sinó les cigonyes que, a dalt del cloquer de paret, feien sonar els seus becs de manera insistent. El vol d'algunes d'elles em sorprengué mentre dinava a un camp proper al cenobi. La visita no decep. Fins a catorze arquivoltes té la portada de l'església, orientada al sud, la magnificència de la qual converteix la resta de construccions de Sixena en un trist panorama. No n'ha quedat res! Arcs nus de pedra que han estat reutilitzats en les progressives reconstruccions.
LA MORT
(...)
Volten rares dimensions
entorn del finit govern
de la corba sense límits.
No sóc un poder etern.
I ho demostra la renovada vitalitat de Santa Maria, que encara és capaç de ser testimoni d'una Història tan nostrada que mira, amb ulls esperançats, cap a un futur incert.
 |
Cigonyes. Per tot arreu, cigonyes. I és a que als pobles de mar els falten
dues coses per ser perfectes: cigonyes dalt dels campanars i neu
sobre el turó de l'ermita. |
 |
| Transsepte, cimbori i absis de l'església. |
 |
| Portada |
 |
| Mènsules de la paret sud de l'església. |
 |
| Tombes reials. |
 |
| Finestra meridional del transsepte. |
 |
| Restes d'una epifania |
 |
| Nau central |
 |
| Ala sud del claustre, reconstruïda |
 |
| Antics dormitoris |
FINAL DE TRAJECTE
Desfiu els meus passos, seguint el curs dels rius, fins a la mort del Segre, a Mequinensa. I tinguí la sort d'arribar a temps de contemplar la posta de sol des del mirador del castell. Les dues hores de cotxe que m'esperaven fins a Barcelona ja estaven més que pagades amb tot el que havia vist, viscut i après aquell dia...
Del poemari d'Espriu em quedo amb unes paraules del Rodamón que crec que haurien de guiar els passos de molts. A partir d'ara, intentaré fer-ne cas jo també:
Sobre el que no és possible de discórrer, cal callar.
Perquè la natura ja ens hi parla de moltíssimes maneres. Què hi hem d'afegir, nosaltres?
