aNDRòMiNa: Queixar-se a 2750 m

10 de febrer del 2014

Queixar-se a 2750 m

L'experiència del Cambra d'Ase m'ha recordat els dies del Súper5: tot eren queixes al voltant de les excursions que fèiem (que si l'aigua gelada, que si cansats, que sí la pedra rellisca, que si no puc més, que si quina merda) però pocs dies després ja tornàvem a ser dins del cotxe embotits rumb a algun altre paratge no gaire acollidor. Com si ens agradara patir...

Ahir l'O. i jo ens vam queixar molt, però crec que la nostra queixa no manifestava descontent, sinó tot el contrari: era una manera de deixar anar les incomoditats i de prendre-les amb humor. Sobretot, l'humor! Perquè queixar-se del fred, del cansament, del dolor als dits, de les caigudes, és una manera de riure-se'n i transformar-les en una cosa bona de l'experiència. No creieu? Perquè el que cal saber entreveure quan hi ha una queixa és l'actitud que hi amaga!

Hi ha gent, però, que crec que no entén aquest humor ni aquesta funció, diem-ne catàrtica, de la queixa. I que després del dia se sorprenia en sentir-nos dir com havíem gaudit de l'ascensió al Cambra d'Ase. Per cert, allò que vam llegir que era una muntanya que sorprèn no solament era un mer recurs dels llibres d'alpinisme. Sorprèn i molt! Els cims del Cambra d'Ase, al voltant d'un antic circ glacial homònim, oferixen una ascensió dureta però amb unes vistes com a recompensa que treuen l'esma. Ara, ja us dic que a dalt sabreu què és l'hivern!