aNDRòMiNa: de maig 2014

La casa-museu Verdaguer i Sant Pere de Casserres foren el pretext per moure'm cap a Osona diumenge passat, pretext que es va convertir en l'ham que em va fer descobrir les Guilleries: un paisatge de cingleres, boscos espesos i paratges màgics i encisadors. Després de rodar per uns quants pobles, tenia pensat de pujar al Puig de la Força: no n'estava massa convençut, ignorant com era de la seua espectacularitat. Però va ser el millor descobriment de la jornada.

Aquests paisatges foren els de la infància de Verdaguer. No és d'estranyar, doncs, que la seua obra mostre una especial veneració per la natura, i el seu llenguatge siga l'instrument per donar forma a un vincle amb la terra i el món natural que, a passes forçades, estem perdent. A la casa-museu Verdaguer, a Folgueroles, comprí el catàleg d'una exposició que es titulava com aquest post, i que versava sobre aquesta relació entre Verdaguer i el paisatge. Desencís? Verdaguer el manifestà quan, a finals del vuit-cents, veia com els boscos i les criatures que els havien poblat desapareixien substituïts per erms a causa de l'avarícia i la manca de sensibilitat d'uns pocs... Que en diria, ara, Verdaguer, de veure això no ha canviat? Què escriuria sobre el Barcelona World, els polígons industrials irrespectuosos, la proliferació d'urbanitzacions horroroses o la destrucció de la costa? Calamitats, ben de segur.

A poc a poc, vaig llegint els poemes i articles que s'inclouen a la publicació que he referit. I una cosa se'm fa evident: que aquest allunyament del paisatge i de la natura, entre d'altres aspectes del nostre estar-en-el-món, suposa un empobriment de la llengua. Qui coneix el nom de les plantes, dels ocells, dels processos i treballs agrícoles, de les parts d'un tronc, d'un bosc, d'un salt d'aigua? Reconec que jo no.

I allò per al que no tenim paraula per designar, senzillament no existeix. És impossible que ho tinguem en compte en el nostre dia a dia i, potser per això, no tinguem cap remordiment en produir desenes de quilograms de deixalles evitables cada setmana; ni percebem que la destrucció del paisatge acabarà per afectar la nostra existència, almenys en l'aspecte col·lectiu; que a la fi, la natura se'ns tirarà a sobre, ofegada per la nostra superba indiferència.

SANT JOAN DE FÀBREGUES i SALT DE SALLENT

Llegia abans d'anar-hi que era, potser, l'edifici romànic més bonic d'Osona. I si no és cert, quasi. No només per les seues característiques arquitectòniques, sinó per l'entorn espectacular que l'envolta: els cingles del Pla de Boixer s'alcen al darrere, com desafiant la petitesa de la humil construcció. A pocs metres cap a l'est, trobem un espectacular salt d'aigua: no us enganye si dic que em va impressionar molt més que el de Sant Miquel del Fai.

Eren poc més de les nou quan el contemplava, bocabadat, des del mirador, després d'haver errat el camí des de Sant Joan i haver pegat voltes i més voltes pel paratge. Vaig sentir un estrany benestar d'estar-me al davant d'aquell espectacle natural: com si haguera eixit d'una gàbia i em sentira lliure. Barcelona? Potser. Tot i que no descarte que gran part del que faig i del que sóc siga, en realitat, eixa gàbia de la que parle.

Absis de Sant Joan de Fàbregues

Sender equivocat cap al salt

Gairebé 100 m de salt d'aigua.

Resseguint les cingleres, la riera de Rupit va a buscar
el Ter a l'altura del pantà de Susqueda.

RUPIT

A pocs quilòmetres de Sant Joan hi ha la vila de Rupit, que va gaudir una època de bonança i esplendor durant els segles XVI i XVII: de llavors són la majoria dels seus casalots de pedra. El poble és bastit al voltant d'una roca que dóna nom al poble, sobre la qual hi havia l'antic castell.

Molts són els elements arquitectònics del poble que criden l'atenció de qui hi passeja: alguns d'ells han estat reproduïts al Poble Espanyol de Barcelona, com el portal de cal Ferrer o una finestra gòtica de la plaça Major. Quina fou la meua sorpresa en trobar-me un retaule barroc intacte a l'església de Sant Miquel, que domina la part baixa del poble, atribuït als germans Costa. Els plafons escultòrics relaten la vida i martiri de Sant Esteve màrtir.

Vistes de Rupit

Aquest pont penjant dóna accès a la vila

Cal Ferrer

Carrer del Fossar

Plaça dels Cavallers, situada als peus de l'antic castell

Reconstrucció de l'interior d'un dels casalots de pagès

Retaule major de l'església de Sant Miquel

RODA DE TER

Si mai hi passeu per la vora, atureu-vos un moment a l'altura del pont. El parc fluvial és un marc idoni per fer una pausa, tot contemplant el pont d'origen romà, que és l'element més conegut de la població. Roda compta amb un llegat industrial bastant important, tot i que un tant abandonat, i l'orgull d'haver estat el bressol del poeta Martí i Pol.

El Ter des del pont Vell de Roda

FOLGUEROLES

Església i monòlit en honor a Verdaguer

Monument a la Poesia, a l'alzinar vora
l'ermita de la Damunt

Plana de Vic des de l'ermita de la Damunt

Racó Verdaguer

Ermita de la Damunt, que
inspirà L'Arpa

L'ARPA

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d'una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d'una verge
d'aquella rodalia sobirana
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap al tard tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l'amor de la seva ànima.
A l'empènyer la porta de l'església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.

La casa natal de Verdaguer és, sota el meu punt de vista, un lloc imprescindible per submergir-se en l'univers verdaguerià, com ho és vil·la Joana a Barcelona, de la qual parlí fa un temps. A la casa s'hi recrea l'ambient d'una llar del XIX, amb alguns objectes provinents de la família del poeta i d'altres semblants als que devien ser-hi durant la seua infància. Un breu repàs sobre la vida i l'obra de Verdaguer, la visita a la planta primera de la casa i un audiovisual fan arribar al visitant la vida, l'obra i el pensament del Poeta de Catalunya. I la possibilitat de comprar gran part de la seua obra a la recepció del museu.

Com he anomenat abans, vaig triar Desencís d'un paisatge. Poesia i natura a través de Verdaguer. M'està resultant interessantíssim constatar que aquest sentiment que se'm desperta quan visite muntanyes i cales, esglésies i camps, cims i valls, és fruit de la visió que del territori i del país que Verdaguer i els seus coetanis, però sobre tot ell, van forjar durant el Romanticisme i la Renaixença. Que molts dels noms que en altres posts he titllat d'evocadors, com Puigmal, Canigó, Montcalm o d'altres, ho són justament perquè apareixen a l'obra de Verdaguer, rodejats de la mística i la veneració de la natura.

Com recordava fa poques setmanes, Verdaguer fou dels pioners en apropar-se a l'alta muntanya pirinenca. La desolació i tristesa que la seua nuesa li transmeteren no tardaren en esdevenir veneració, la qual ha arribat a nosaltres a través de la literatura i dels grups excursionistes.

Arca del pare del poeta, Josep Verdaguer, un dels pocs objectes
originaris de la llar de Verdaguer nen.

Fermentadora de pa

CASTELL DE SAVASSONA

En realitat, el més interessant del paratge on s'alça el castell no és aquest, sinó que ho trobem a l'altre costat de la carretera: s'hi veu un turo boscós, presidit per una esglesiola que, segons havia llegit, estava ple de dolmens i inscripcions relacionades amb bruixeria o rituals no se sap ben bé de quina època. Històries sobre bruixes i bruixots, llegendes sobre rituals pagans, rumors sobre sacrificis humans... Tots ells donen encant a un lloc on s'han trobat restes d'enterraments des de la Prehistòria.

L'església que presideix el turó, Sant Feliuet, és d'origen preromànic, i des de l'indret on es troba es contemplen unes magnífiques vistes de les Guilleries i de la propera plana de Vic.

Jo no em trobí cap bruixa ni bruixot, només gent que practicava l'escalada enfilant-se als dolmens i monòlits del bosc encantat. Això sí, una serp de grandària considerable rondava per allà... Potser un esperit malèfic que guaitava amb males intencions? Qui sap!?

Sant Feliuet

La serp: per què la relacionem amb el mal i la desgràcia?

Castell de Savassona

Sant Feliuet

Pedra dels Sacrificis. Diu la llegenda que se sacrificaven
persones damunt d'ella. En realitat, és una tomba
datada en el Calcolític.

SANT PERE DE CASSERRES

Per arribar-hi, cal recórrer fins a l'extrem una espècie de península que queda enmig d'un meandre pronunciat del Ter des del parador de turisme de Vic. Vistes al Ter i les Guilleries des del sender que mena de l'aparcament al monestir. Al poc d'entrar, la pluja: més que un entrebanc, crec que va ajudar a convertir la visita al recinte monàstic en una experiència difícil d'explicar. Silenci, humitat, desolació, història, màgia, grandesa i esplendor perduts. I el xip-xip del plugim que queia i l'olor de terra mullada.

Sant Pere de Casserres és un dels grans monuments del romànic català, contemporani d'altres grans monestirs com Cuixà o Ripoll. La seua història, i la seua decadència, s'entrellaça amb la de Cardona: els comtes d'Osona foren més endavant els qui ostentaren el títol de ducs de Cardona. El seu poder i riqueses van fer que deixaren de costat aquest monestir que havien triat com a lloc de sepultura. Abandó que, més que dur-lo a l'oblit i la ruïna total, ha permès conservar pràcticament intactes la seua estructura i les seues dependències.

Un dels llocs més bonics que he visitat aquests darrers mesos.

Un dels únics vestigis pictòrics de Sant Pere, al claustre

TAVÈRNOLES

Camps, bosc, romànic i un fantàstic mirador cap a la plana.

ASCENSIÓ AL PUIG DE LA FORÇA

Vaig dubtar si ascendir-hi fins el darrer moment, però l'oratge m'oferí una treva, i no vaig poder negar-m'hi. Si us fixeu en la primera foto de més avall, veureu que el camí mena per la llengua de bosc que trenca els cingles de Tavertet. Des de dalt, vorejant el pla del castell, un camí mena fins a un sender que baixa pel cingle i, per una sèrie de balmes, du fins al Puig de la Força, que observem al fons. El camí està ple de sensacions difícils de descriure, i ofereix unes vistes sobre el pantà de Sau, les Guilleries i el Montseny que deixen bocabadat.

Desencís? Tenim raons per ser pessimistes, però moltes altres de les que meravellar-nos i sentir-nos, encara, encisats pel paisatge.