Als Ports pel Matarranya

Paisatges del Matarranya amb els Ports com escenari

Per Pasqua tocava anar a València i, com ve sent habitual, el trajecte en cotxe fou l'excusa per fer parada en algun indret de la nostra geografia. El meu objectiu en aquesta ocasió foren les Roques de Benet, als Ports de Tortosa, però aprofití també per conèixer alguns pobles del Matarranya, comarca de la Franja. Així doncs, agafí la N-420 des de Gandesa rumb a Vall de Roures i Beseit. Sí, pegava una mica de volta, però...

CALACEIT

Pagà la pena: en arribar a Calaceit, viu un cartell  que em recordà al que em feu anar cap a Castellnou dels Aspres: Calaceite, uno de los pueblos más bonitos de España. No sabia que per aquestes contrades existira també aquesta associació que, segons llegisc, busca fomentar el turisme rural i el desenvolupament econòmic d'aquests tresors que corren sempre el risc de l'abandó. No tenia previst de parar ací, però no podia passar de llarg!

Calaceit és un entramat de carrers de pedra, amb moltíssims casalots de totes les èpoques i raconets d'extraordinària bellesa. Arquitectònicament, destaquen els portals de la seua antiga muralla, adaptats i convertits en capelles de formes curioses i d'estil eclèctic, així com la portada barroca de l'església, digna d'una catedral. Per sobre de l'entramat de teulades guaita el seu campanar barroc inacabat: l'expressió angoixosa dels atlants de pedra que havien d'aguantar els cossos superiors de la torre esdevenen pur teatre ja que, no havent-se bastits aquests, han estat substituïts per un cos de campanes que només és una solució a la falta de recursos que degué provocar l'aturada de les obres.

Balconada barroca, amb un escut nobiliari

Carrer de l'Abadia

Detalls de la capella del Pilar, antiga porta de la muralla

Així era el món durant la meua infantesa, hehe

Creu de terme davant la capella de Sant Roc

Atlant de la torre campanar

Torre campanar barroca, inacabada

Els casalots del carrer Major

BESEIT

Aquest poble, junt a Tortosa, dóna nom a les muntanyes dels Ports: està situat al peu del massís i, per això mateix, té un entorn natural privilegiat. S'arriba a ell des de Vall-de-Roures seguint el curs del Matarranya. És al costat d'aquest riu que van apareixent antics molins papers: Beseit va arribar a ser un centre industrial equiparable a Capellades o Alcoi.

Una cosa que m'ha sorprès d'aquests pobles és com de viu està el català: gairebé no sents ningú parlar en castellà. Ara sí, oficialment, el català és invisible. Ni un miserable rètol! És així com s'estima el LAPAO el Gobierno de Aragón.

Campanar de paret de l'ermita de Santa Anna,
davant del pont de pedra que dóna accés a Beseit

Molí paperer al costat del Matarranya

Raval del Pont

Antiga torre de vigilància de Beseit

Molí paperer als afores de la població

VALL-DE-ROURES

Vista de Vall de Roures des de la carretera a Beseit

No deixa de sorprendre'm el fet de trobar, de tant en tant, pobles tan bonics. De Vall-de-Roures és bonica fins i tot la claveguera: no hi ha cap raconet que no meresca ser visitat en tot aquest entramat de casalots de pedra, teulades, cornises i balconades del qual sobreïxen les dues moles de pedra de l'església de Santa Maria la Major i del castell. 

I és que, com molts pobles de la zona (Morella, Alcanyís, etc), després d'anys de despoblament, el desenvolupament econòmic i l'eclosió del turisme rural va coincidir amb les lleis de protecció del paisatge i del patrimoni: deficients, però en molts casos, efectives. Potser per això, en el moment en què tocava passar aquests pobles per la piqueta, es van conservar i amb ells hem après a valorar el nostre patrimoni arquitectònic popular. I la bellesa que conté: o és que la percepció que tenim és la mateixa quan contemplem conjunts com el de Vall-de-Roures, Xàtiva o Onda, o quan adrecem la vista cap a Cullera, Benidorm o Algemesí?

Castell: façana de llevant

Pati

Distribuïdor renaixentista del primer pis

Galeries del servei, a la darrera planta

Mar de teules des de les galeries del castell

Portada de Santa Maria

Absis gòtic: no hi ha cap finestra que siga igual.

Pont gòtic sobre el Matarranya

A la dreta del portal de Sant Roc hi ha l'ajuntament, del s. XVI

ARNES

Havent dinat i fet un breu descans per les ombres dels carrers de Vall-de-Roures, i de camí cap a Horta de Sant Joan, calia fer un alto a Arnes, atès que havia llegit que al poble hi ha un dels escassos exemples de construcció renaixentista a les nostres terres: l'edifici de l'ajuntament. D'ell només es conserva la façana, ja que li botaren foc durant les carlinades i de l'interior no en quedà res.

Arnes té al seu voltant alguns indrets que semblen interessants, però que caldrà conèixer en alguna altra ocasió. Entre ells, els estrets d'Arnes i alguns indrets del riu Algars que conviden al bany. 

Façana principal de l'ajuntament, amb l'arcada a la planta baixa
i la característica galeria com a remat.

LES ROQUES DE BENET (1.007 m)

Vaig tenir exactament les mateixes impressions que m'havien expressat el V. i la I., qui m'aconsellaren d'anar-hi: les Roques de Benet tenen quelcom de màgic, apareixen del no res, com si ocuparen un indret que no els pertocara. Potser per això tenen, vistes de lluny i pels efectes de la humitat de l'ambient, alguna cosa també de fantasmagòriques. 

Les Roques semblen accessibles només per als escaladors, però una d'elles té una canal de pedres no massa empinada que permet accedir-ne a la terrassa superior. Heus ací que allà hi era jo: no parí fins arribar-hi. Aquest va ser el meu primer cim guanyat als Ports de Tortosa, i les vistes des d'ací no em defraudaren gens ni mica: Mediterrani en estat pur. 

Horta de Sant Joan de camí a les Roques

Horta de Sant Joan des del cim: espectacular

Les muntanyes van emblavint-se en la llunyania

El Matarranya vist des de les Roques

Muntanya de Santa Bàrbara

La Terra Alta

Mont Caro des de les Roques de Benet: hi anirem...

El cel... i la terra: m'agrada aquesta foto

De baixada, em va sorprendre un nombrós ramat de cabres ibèriques, les quals, lluny de mostrar-se esporuguides i fugir-me, em miraren amb certa curiositat i temeritat: per moments vaig témer que algun mascle tinguera la idea d'envestir-me! Per sort, no va ser així. Feia temps ja em trobí un grapat de cabres ibèriques per la Mola de Cortes de Pallars, però no era tan nombrós com aquest.

Si feu senderisme pels Ports, millor aneu en silenci, perquè segons m'han dit, s'hi veuen amb certa facilitat.

HORTA DE SANT JOAN: EL SALVADOR

Els monestirs normalment s'alcen, com vaig ressaltar fa un temps, en indrets amb una bellesa especial. I en cert sentit, màgics. Al convent dels Àngels d'Horta vaig dubtar si el que li donava cert encant i màgia a l'indret era el propi monestir, fundat pels templers, o les capelles d'ermitans que hi ha per tota la muntanya de Santa Bàrbara, o bé si aquest indret ja tenia aquesta màgia abans d'aquestes edificacions: hi ha alguna cosa especial que s'hi percep a l'ambient. Potser fóra aquesta percepció la que mogué els templers en construir el priorat de Santa Maria, segons diuen, l'última de les construccions que realitzaren a les seues possessions catalanes abans de ser abolida l'ordre de monjos-soldat.

Després dels templers, vingueren els franciscans, que ocuparen l'edifici fins la desamortització de Mendizábal. Entre ells, un frare amb fama de miracler, Sant Salvador, va convertir el lloc en un centre de donacions i pelegrinatge, que permeteren ampliar-lo al llarg de les diferents èpoques fins a la fi de la seua ocupació pels monjos. Després de la desamortització, passà a mans privades: els propietaris anaren venent les parts del convent (carreus, bigues, etc.) fins que fou comprat per un grup de pares franciscans d'Horta, que pogueren així salvar de l'enderroc l'església i el seu atri, les parts més antigues del convent.

Arcs de diafragma de l'església templera.

Detall del retaule de la capella de Sant Salvador

El claustre renaixentista, molt malmés

Portada tardo-gòtica de l'església

Horta de Sant Joan des del convent del Salvador

LA MUNTANYA DE SANTA BÀRBARA (751 m)

La guia del monestir va aconsellar-nos als qui fèiem la visita d'enfilar-nos a la muntanya de Santa Bàrbara, als peus del qual s'alça el recinte (només li fiu cas jo...). I és que el capvespre, segons ens digué, és el millor moment per fer-ho: i és veritat. Ara bé, l'ascensió sembla fàcil, però no ho és tant: potser m'equivocara de camí, però la majoria del recorregut transcorre per una canal de pedres soltes que pot resultar perillosa de baixar una vegada el sol ja s'ha post, sobre tot si no es coneix bé.

La vista des de la muntanya està dominada per les Roques de Benet. Ací i allà van apareixent capelles on vivien pares ermitans, en completa solitud, fins que al capdamunt trobem la de Santa Bàrbara, que dóna nom a l'elevació.  

El monestir dels Àngels des de la muntanya de Santa Bàrbara

Vistes cap als Ports, amb les Roques de Benet dominant el paisatge

A la carena

I esdevingué la fi del dia. En baixar de la muntanya, vaig parar de nou al Salvador i vaig seure al capdamunt de l'escalinata de porta a l'atri: 33 escalons, no podia ser d'altra manera. Vaig parar-me a contemplar com queia la nit, fer un descans (quin dia!) i fer un mos mentre Horta de Sant Joan s'anava convertint en una ombra. Al meu voltant, les tombes dels templers anònims, el silenci només trencat per algun que altre animal nocturn i la solitud: un moment del tot romàntic, com a les llegendes de Bécquer. Em va estranyar que cap dels templers s'alcés de la tomba a cantar un miserere...

PASSEIG PER HORTA DE SANT JOAN

L'ESTRANY CAS DE LA PORTA OBERTA

Inquietant!

El meu passeig pels carrers d'Horta, que com ben bé es pot comprovar a les fotos, estaven a eixes hores buits i silenciosos, va acabar a la plaça porticada on són l'església i l'ajuntament. No esperava de trobar-me l'església oberta i poder-la visitar a eixes hores...

I aquesta és la imatge que em trobí en apropar-me: si fóra supersticiós, hi haguera vist un senyal del cel! Dimecres sant, un dia d'experiències variades que acabava amb una visió de Crist en la creu en un ambient surrealista, per estrany i poc freqüent. 

Entrí a l'església i vaig seure una estona. No hi havia ningú. Si hagués volgut, l'haguera cremada amb total impunitat. Però em continguí, no patiu! Més aviat, vaig pensar sobre les intuïcions, les creences, les esperances... I vaig materialitzar una conclusió a la qual m'aboquen algunes experiències que he tingut recentment. I és que, al capdavall, poc m'importa que tenen de cert i de científic les creences religioses. M'importa ben poc si Jesús va caminar sobre les aigües, si Mahoma menjava cansalada o si Budha va reencarnar-se. Crec que l'actitud que prenc davant de tot això no és de creença: no m'agraden les veritats. Tampoc de menyspreu,  negació o incredulitat. Més aviat, la meua actitud és el dubte permanent, un dubte que busca d'entreveure i burxar en el significat de tot plegat i el que aquest significat pot aportar a la nostra existència. Crec que d'això es tracta: d'enriquir les nostres experiències i sentir-nos, cada dia, més vius. 

Abandoní l'església sense que hagués aparegut ningú. Ningú de camí al cotxe. Poble fantasma.

I a València que arribí!