aNDRòMiNa: de març 2018

Encara que semble mentida, les dues fotos han estat preses el mateix dia: l'una, de matí, sota un sol primaveral esplèndid; l'altra, per la vesprada, sota una nevada i a temperatures plenament hivernals. És el que té la primavera: l'oratge destarotat, els ànims inestables. Ni roures, ni aurons ni xops han brotat encara, però per Sant Josep ja toca celebrar la fi de l'hivern i el regal que suposen les hores de llum extres amb què comptem cada dia.

Ahir pugí caminant des de Borredà fins a Sant Sadurní de Rotgers. Aquesta és una de les esglésies romàniques millor conservades del Berguedà. La seua estructura és ben simple: una nau única presidida per un absis semicircular; el campanar descansa sobre la volta de canó apuntada. El que no resta tan clar és la història constructiva de l'edifici: mentre la capçalera és del primer romànic d'estil llombard, la nau és del darrer període, cosa que notem pels carreus més treballats i ordenats i el tipus de volta. No hi ha restes de murs anteriors a la nau, ni tampoc s'han trobat restes de la construcció preromànica que devia existir quan aparegué anomenada l'any 938 com a església del palatium Rodegarii. Va estar l'absis durant pràcticament un segle sense nau que acollís la gent? Per quin motiu?

La parròquia de Rotgers era sufragània de Ripoll i donava culte a un conjunt de huit masies disseminades pel terme. Encara s'observen a uns 300 metres de l'església les restes de la masia del Putxot, que va viure el seu declivi durant la pesta negra, època en què fou abandonada. La pesta va reduir a tres les huit masies inicials, però la conjuntura va ser aprofitada per la família Cirera, propietària d'un dels masos, que va anar adquirint les terres dels masos que quedaven abandonats. Aquesta família va esdevenir tan rica que es va construir una magnífica casa pairal i va manar construir, a l'església, una cripta on eren soterrats els seus membres. Corria ja el segle XVIII. La modernitat, però, va acabar també amb la vida del mas Cirera, que en ser abandonat fou desmuntat i espoliat, i les seues pedres aprofitades per a altres construccions de la zona.

El culte es va mantenir fins la Guerra Civil; supose que, en acabant, era difícil reunir parers tan enfrontats i ferides tan sagnants sota un mateix sostre per celebrar l'eucaristia. Només van mantenir-se les celebracions de Sant Sadurní i de la pasqua granada. A mitjans dels anys 50 l'església tenia ja un estat de conservació pèssim i fou abandonada definitivament. Posteriorment, els veïns van col·laborar en la restauració: van ser ells els qui van picar l'arrebossat dels murs interiors, amb què probablement van caure també les restes de la decoració pictòrica. Al Museu Episcopal de Vic es conserva, però, un frontal d'altar amb escenes de la vida del sant tolosà, del qual hi ha una reproducció al seu emplaçament original. El seu estil amb trets de l'art bizantí remet a l'escola de Ripoll.

I bé, el paratge és magnífic. Pinedes, rouredes, prats, rierols, fonts, masos abandonats... El bosc encara està refent-se d'un hivern que molts arbres no han pogut superar: resten encara caiguts, travessant els camins i les pistes, vençuts pel pes de la neu. La vida secreta de los árboles, de Wohlleben, permet llegir en el bosc moltes informacions, lluites i esdeveniments que normalment passen desapercebuts. Així, davant de l'espectacle desolador d'uns magnífics exemplars de roure partits per la meitat pel pes de la neu podem deduir que el roure valencià, que no perd les fulles seques durant l'hivern, té les de perdre en estes latituds: les seues fulles li suposen un desavantatge clar per defensar-se de la neu, que més al sud gairebé no cau.

I així vaig anar fent. D'allà aní cap a Vallhonesta. La vall quedà entre el Llobregat i la Mola de Sant Llorenç, i des dels seus camins hi ha un panorama espectacular presidit per les agulles de Montserrat. Hi ha dos indrets que paguen la pena visitar: Sant Pere, amb un magnífic campanar de paret les campanes del qual devien ressonar per tota la vall, i l'hostal de Sant Jaume. Aquest hostal rebia els viatgers que transitaven el camí ral de Manresa a Barcelona. Una vegada construïda la carretera C-58 i el ferrocarril, el camí ral fou abandonat i el mas tancat esdevingué ràpidament una ruïna. Però d'això fa, com aquell qui diu, quatre dies...

Als peus de la vall trobem el pont gòtic de Vilomara, que creua el Llobregat i que degué tenir durant segles una gran importància per a les comunicacions de la zona. I a uns centenars de metres riu avall, al marge esquerre, Santa Maria de Marquet: un conjunt preromànic on es poden admirar elements com els arcs de ferradura o l'opus spicatum amb què es basteixen les parets del cimbori damunt del creuer. La construcció ha estat exquisitament restaurada.

El romànic és l'excusa, doncs, per descobrir indrets fantàstics del territori. La seua aparent senzillesa amaga en realitat la materialització d'un determinat ordre en clau simbòlica. No només pel fet que la situació dels edificis evoque forces tel·lúriques i la seua orientació siga símbol d'una determinada concepció de la vida, sinó pel fet que les pedres mateixes són portadores d'un significat determinat, d'un ordre moral que llavors es basava en l'existència d'un Déu-jutge i que, malgrat que ens puga parèixer el contrari, a l'època ja havia començat a esquerdar-se. Perquè el "romànic" pren el nom pel fet que és un primer intent de recuperar tècniques i motius constructius "romans" o pagans. S'encetà amb ell un camí que conduiria a l'Humanisme i, més tard, al triomf de la raó i de la democràcia. Però arribats ací, ens trobem davant d'un ordre que dignifica l'ésser humà, o és la democràcia quelcom assetjat per mil perills, sent el més gran de tots el feixisme? Què hem d'ensenyar? Què pot representar de nou per a nosaltres una mesura, un altre criteri que no sigui el mercat o el poder, que no fan més que especular amb els nostres instints més primitius? ¿On torbarem el fil conductor -el fil vermell, el fil d'Ariadna- que ens podrà guiar cap a una societat humana i civilitzada en cas que no vulguem optar per la societat de l'home-màquina?

Aquestes i altres preguntes són abordades en un llibre que m'acompanyà durant l'excursió d'ahir i que vaig acabar de llegir sota la nevada. Un llibre imprescindible que vos recomane insistentment: Per combatre aquesta època, de Rob Riemen. Perquè si aparentment estem gaudint de dies assolellats i esplèndids, el ben cert és que hi ha senyals de sobra que ens fan evident que aviat caurà la nevada i que, de no espavilar-nos, ens pillarà a tots en calçotets.

DE BORREDÀ A SANT SADURNÍ DE ROTGERS