Sotragada

Ben mirat, tot el que passa al nostre voltant és una gran sotragada a tots els nivells.

A nivell individual, se'ns han sacsejat les seguretats. També, a aquells qui estem confinats a casa, se'ns obri una possibilitat d'autoconeixença, de saber si realment ens suportem a nosaltres mateixos, què hi ha la vida de fugida i de passatemps (de deixar passar el temps de forma nihilista).

A nivell col·lectiu, perquè se'ns replantegen les prioritats... L'economia o les vides? Globalització o seguretat? Eficiència o previsió? Què té valor, d'allò que ens uneix als altres? Podem continuar, com si res, els 7.000 milions d'habitants del planeta pegant-li voltes pujadets a un avió que crema querosè? I si quelcom no és factible per als 7.000 milions del planeta, és ètic que només uns pocs hi tinguen accès? Què ha de canviar, del nostre dia a dia per no cremar el futur en l'altar d'un present que es construeix un passat a mida?

Però també hi ha quelcom que de sobte ha rebut una sotragada. I per a mi és el més important... Em referisc a la manera de relacionar-nos amb la realitat. Una realitat que teníem davant, contra la qual podríem haver actuat fa setmanes. Però vam decidir no fer-ho per... Per què? Estàvem, potser, massa segurs de nosaltres mateixos, pujats a l'altar de la nostra supèrbia? Jo reconec que ho estava.

A la "realitat" podem accedir a través de desitjos, creences, coneixements, supersticions, pensament màgic, intuïcions i conspiranoies... Estem immersos en món sobreinformat, amb infinites possibilitats d'accedir al coneixement, però incapaç de reconèixer què és un coneixement, què una creença, què un fet, què una opinió, què un pensament màgic i què una intuïció. On ha de quedar, però, cada cosa? Quin paper haurà de tenir a partir d'ara? Per què des de l'escola es contribueix a aquesta confusió? Quins són els regnes dels que la racionalitat ha d'abdicar i quins els que ha de recuperar de manera urgent?

Si després d'aquest sotrac, resulta que trobem les eines per continuar vivint, per vèncer el virus i continuar amb la nostra humanitat, però hi ha qui les titlla de "porqueria", que les rebutja en nom d'una conspiració, o "sap" (creu) que un altre remei "ancestral" li serà suficient, continuarem sense remei sent víctimes, ja no del virus, sinó de la nostra pròpia ingenuïtat.

De l'estultícia.

(Per cert, de l'all es coneixen les propietats per l'aparell respiratori abans que el xinesos construiren la Gran Muralla. El meu avi se'n prenia dos o tres dents en dejú, però mai va dubtar dels metges.)

PER PENSAR-HI.

Odi i instint

Hui la S. parlava de casualitats: llegia els passatges de El quadern Gris sobre els estralls de la grip espanyola, sobre els matins grisos de març amb una pluja tènue, com la ha caigut hui.  També se me n'han donat, de casualitats. El llibre que llegisc ha aparegut a la pel·licula que he vist: Jack London era citat a la llista de proscrits que anirien a la foguera en aquella nit de crema de llibres que fa vora un segle va simbolitzar la barbàrie. L'escena es recrea a La caiguda dels déus de Visconti.

Sí, calia cremar l'obra de Jack London. L'essència mateixa del nazisme es reflecteix tan bé a La crida del bosc com a l'escena sublim de la pel·lícula de Visconti que adjunte. L'odi. L'odi transforma fins i tot un dels personatges que, al film, personifica la llum, la cultura, la sensibilitat i el sentit ètic, igual com transforma el gos Buck en una de les pitjors bèsties. L'odi i l'instint que ens duu, si no deixem que en nosaltres guanye allò que se'n diu cultura, al nihilisme.

No demostrà amb cap acte d'impaciència l'odi mortal que tenia la gos Spitz, i es guardava prou bé de prendre l'ofensiva contra ell. [...] Aquest [Buck] repetí la seva tàctica i li trencà l'altra pota del davant. Reduït a la impotència, Spitz s'esforçava a lluitar contra el seu dolor i a tenir-se dret. Veia el cercle silenciós, amb els ulls brillants, amb les llengües penjant, estrenyent-se lentament al seu entorn, tal com havia vist altres fer-ho entorn de les seves víctimes. Ell ja sabia que estava perdut irremissiblement, car Buck seria inexorable. [...] Hi hagué un instant d'espera; cada animal restava immòbil i mut como una figura de pedra. Solament Spitz, tremolant i tambalejant, lladrava com si volgués allunyar la mort que se li acostava. Després Buck pegà un bot i saltà de costat, fent caure amb les seves espatlles l'enemic. El cercle, estrenyent-se, es convertí en un punt fosc sobre la neu d'argent del clar de lluna, i Spitz desaparegué arrossegat per l'horda famolenca, mentre Buck, que restava dret, contemplava l'escena... Bèstia primitiva que, havent matat, fruïa de la mort per ell donada!

Jack London, La crida del bosc

Rabiosa actualitat!