I
Les sendes solen ser entretingudes. Estretes, has de vigilar on poses el peu per no caure. Si ascendeixen una muntanya, et fan ara pujar, ara baixar. Sovint la vegetació les envaeix amb les seues punxes: vigila també de no quedar-te sense pell a la canella. Solen deixar-te poc temps de treva per gaudir del paisatge, tot i que normalment el paisatge resta amagat pel bosc que travessen.
II
Els camins són diferents. No cal vigilar tant on xafes i la vista s'alça a l'horitzó. Hi ha pistes forestals que travessen el bosc, algunes que ascendeixen a cims destacats. La majoria, però, existeixen on hi ha o hi ha hagut camps: d'ametlers, de garroferes, de blat, vinyes o tarongerars. En aquest darrer cas, solen estar asfaltats.
III
L'altre dia, per un camí, me n'adoní que feia bastant estona que estava immers en un batec: només s'escoltava el ritme compassat dels meus passos, el soroll de les pedres xicotetes en fregar entre elles mogudes pel meu pes i la meua respiració. I així durant dues, tres, quatre hores? Aquell ritme i jo havíem passat a ser part del paisatge, tot i que és difícil explicar si el paisatge havia entrat dins de mí o jo havia esdevingut paisatge.
IV
Diria que vaig entendre un poc millor la metàfora rilkeana de l'espill. Perquè era com haver entrat dins d'un espill: allò que em rodejava i jo mateix formàvem part d'un tot, d'una mateixa "imatge" on tot cobra sentit per la interrelació que unes coses tenen amb les altres, i no per allò determinat de cada cosa o ésser. Potser és aquest l'estat que cerca un pelegrí: que el pensament i el camí es fusionen.
Caminar esdevé una meditació.
V
He escoltat algun conegut, amant de la muntanya, que s'ha mostrat poc disposat a fer rutes per camins: avorreixen, segons diuen. Sense ànim d'ofendre, diria que en realitat arriben ja avorrits. Perquè allò que hi ha abans que no es difumine és el que hom porta dins: els seus pensaments, sentiments, sensacions, intuïcions, vivències. El camí els posa al davant, com un horitzó. Si el camí ens avorreix és potser perquè la vida mateixa que portem ens resulta mancada d'interès ja abans de començar-lo. I perquè potser no estem capacitats o no hem après a, simplement, mirar.
Des del meu punt de vista, no hi ha més gratificant que quedar-se amb u mateix i anar embrutant les botes amb la pols d'un camí. I deixar-se portar pel ritme, pel frec de les pedres, pel pensament que vola lliure i per tot el que va emergint del nostre interior. I quan el cansament arriba, les sensacions es fan més nítides, més agudes. És difícil d'explicar. Camineu durant hores per camins solitaris i m'entendreu una mica millor.
VI
Camins solitaris: des del llogaret de l'Arroyo Cerezo fins a la Mola dels Tres Regnes: al cim conflueixen les fronteres de Castella, València i l'Aragó. El descens es realitza per un camí pertanyent a Castella, que en tombar s'endinsa en l'Aragó, al terme de Veguillas de la Sierra, des d'on torna a Arroyo Cerezo: fou en algun moment de la Història el llogaret més poblat de Castielfabib. Ara perd a poc a poc el que li queda de vida.
Des del cim es contemplen la Serrania de Conca, els Monts Universals i la vall del Cabriol, a més de la plana de Terol i tota la serra de Javalambre. Tant l'anada com la tornada es fa resseguint el traçat de rierols i barrancs esguitats d'arbres que ara lluen les seues millors gales.
En acabant, aprofite per fer un tomb pels carrerons de Torre Alta i Torre Baixa, antigues terres de senyoriu enmig d'antigues viles reials.
 |
Campana de Santa Bàrbara (1859) de la parròquia
d'Arroyo Cerezo |
 |
| Els xops resseguixen el barranc de l'Arroyo Cerezo |
 |
| Roure centenari |
 |
| Flama |
 |
| Camins! |
 |
| Corrals de l'abeurador, construccions de pedra en sec |
 |
| Canvi total de paisatge: bosc de pi negre i savines |
 |
| Sendes |
 |
| Serra de Javalambre |
 |
| Tallavents, construït amb la tècnica de la pedra en sec |
 |
| Al cim de la Mola dels Tres Regnes |
 |
| Castella - Aragó - València |
 |
| Serrania de Conca i vall del Cabriol |
 |
| Savina centenària |
 |
| Monts Universals |
 |
| Javalambre des dels camps |
 |
| Ocres, marrons i grocs: tardor! |
 |
| Camins |
TORRE ALTA
 |
| Peiró de Sant Roc |
 |
| Església de Santa Anna |
 |
Casalot i torre defensiva dels Garcés de Marcilla,
família del famós Amant de Terol. De fet, el casalot
fou propietat del seu germà. |
 |
La torre conserva les fustes que subjectaven
el cadafal defensiu |
TORRE BAIXA
 |
El temple del s. XVIII fou destruït pels bombardeigs de
l'aviació Cóndor |
 |
| Ermita de Sant Roc |
 |
| El sol llepa les muntanyes |
