I
Aquesta societat està plena de contradiccions. Un món en què hom proscriu la mort, molesten els signes de vellesa i s'anhela l'eterna joventut, es descriu la tardor com a bella i molta gent la converteix en la seua estació predilecta. La tardor és bella, sí; però no hem d'oblidar que la tardor és declivi, decadència, dormició i, al capdavall, mort. Quan diem que la tardor és bella hauríem de tindre clar a què estem dient «bell» i, potser, deixar que aquesta bellesa sacsege les nostres conviccions.
II
Així doncs, ahir vaig deixar-ho tot i em vaig submergir en la tardor. Vaig triar la ruta del riu Bohilgues, entre Ademús i Vallanca. Tenia por que el paratge estigués massa concorregut però, per sort, no fou així. En lloc de tornar pel riu vaig agafar una part de la ruta dels arbres monumentals fins a Negrón, i des d'allà torní per los Llanos del Pinar: en aquells paratges la solitud sí que era plena. Camins infinits que es perdien en un horitzó dominat per la serra de Javalambre.
III
Aquestes caminades cal fer-les acompanyades d'un bon llibre. Si és de poesia, millor; un dia com ahir era, potser, un bon dia per endinsar-se en els rèquiems de Rilke. Vaig deixar de banda el Rèquiem per a una amiga, i vaig llegir i rellegir el Rèquiem pel comte Wolf von Kalckreuth i el Rèquiem a la mort d'un infant. Són uns textos colpidors però plens d'esperança i d'interrogants. Ja per la nit vaig acabar el dia amb el Rèquiem per Gretel Kottmeyer. (Versió espanyola de Jesús Munárriz, Hiperión)
IV
A Negrón, penjada d'una paret de l'església, encara roman una cabina telefònica... Una mica polsosa, però, no sé per quina raó, vaig despenjar el telèfon per comprovar si donava línia. I no.
La veritat és que em va fer una mica de por... La línia, en realitat, haguera comunicat amb un món que ja no existeix. I segurament per aqueixa línia va esvair-se la vida del poble que ara trobava desert: des d'allà moltes mares van haver-se de comunicar amb sos fills i ses filles que havien marxat a València, a Terol, a Saragossa o a Madrid a estudiar i que, coses de la vida, ja no van tornar-hi.
Només hi quedaven els gats.
V
És curiós com canvien les percepcions. Abans percebia els camins com les ferides del paisatge. Ara els veig com les seues artèries. La lectura canvia la nostra manera de veure el món.
VI
I de nou, la serra de Javalambre davant de mi. Temptadora, propera, bella... Crec que arribarem a tindre una bona relació, aqueix indret i jo...
 |
| Ermita de la Virgen de la Mare de Déu de l'Horta, Ademús |
 |
| L'últim romànic |
 |
| Ademús des de la pujada al castell |
 |
Els xops indiquen el camí del riu Bohilgues. Al fons
es percep el canyó per on transcorre el riu de Negrón |
 |
| Ermita de Santa Bàrbara |
 |
| Arc de l'antic forn de Baix |
 |
| Antic hospital d'Ademús |
 |
| Portada de l'església de Sant Pere i Sant Pau |
 |
| Portal de Sant Vicent |
 |
| Molí de la Vila, antigament molí Reial |
 |
| Molí de la Vila |
 |
| Camins... |
Qué cerca estabas de ella aquí, querido.Qué en casa se sentia aquí, la que tu imaginabas,
la seria alegría de tu rigurosa nostalgia.
Cuando, desilusionado de la dicha y la desdicha,
te hundías en ti mismo, y emergías penosamente
con un descubrimiento, casi destrozado
por el peso de tu oscuro hallazgo:
entonces la llevabas, a ella, a la que no reconociste,
llevabas la alegría, la carga de tu pequeño redentor
la llevabas en tu sangre, y la cruzaste.
(...)
No te avergüences si los muertos te rozan,
los otros muertos que resistieron
hasta al final. (¿Qué quiere decir final?) Intercambia
una mirada con ellos, tranquilo, como es costrumbre,
y no temas que nuestro duelo te agobie
de forma extraña y llames su atención.
Las grandes palabras de aquellos tiempos en que
lo que sucedía aún era visible, no son para nosotros.
¿Quién habla de victoria? Sobreponerse es todo.
Réquiem por el conde Wolf von Kalckreuth (fragments)
Vivir es sólo parte... ¿de qué?
Vivir es sólo sonido... ¿pero dónde?
Vivir sólo tiene sentido en relación con muchos
círculos del espacio en su inmenso crecimiento,
Vivir sólo sueño de otro sueño,
pero el velar está en otra parte.
Réquiem por Gretel Rottmeyer (fragment)
A veces, apoyado en la casa, pasaba el rato sentado
y contemplaba un pájaro.
¡Si hubiera podido transformarme en aquella mirada!
Me llevaba, me elevaba, mis cejas
se alzaban bien altas. A nadie amaba.
Pues amar daba miedo; entiendes, en tal caso
yo no era nosotros
y era mucho más alto que un hombre
y era
como si fuera yo mismo el peligro,
y en su interior
yo era la semilla.
(...)
Ahora casi creo que nos hemos equivocado siempre.
Al mirar al arroyo, cuántas veces he murmurado;
si murmuraba el arroyo, yo me lanzaba en él.
Donde veía algo que sonaba, sonaba yo mismo,
y donde sonaba, era por causa mía.
Así me fui inmiscuyendo en todo.
Y sin embargo todo sin mí estaba contento
y se ponía triste si me metía yo.
(...)
Curarse... Qué raro suena aquí. ¿Tiene aún sentido?
Allá donde yo estoy,
no hay, creo, nadie enfermo.
Desde que me dolía la garganta, hace ya mucho tiempo
Aquí somos todos como una bebida fresca.
Aún no he visto a los que nos beben
... ... ... ... ... ... ... ... ... ....
Réquiem a la muerte de un niño (fragments)
 |
| Font del Poll |
 |
| Impressionisme |
 |
| Antiga escola de Vallanca... Tancada |
 |
| Antiga casa del delme i del pòsit |
 |
| Tardor... |
 |
Font Podrida i riu Bohilgues. De la font brolla
aigua sulfurosa que empastifa el paratge amb
una olor d'ou podrit |
 |
| Pi negre monumental al camí de Moya |
 |
| Sabina del Llano |
 |
| Riu d'Algarra |
 |
| Riu de Negrón |
 |
| Negrón: arquitectura ruïnosa |
 |
| Sant Francesc de Paula |
 |
| Llavaner de Negrón, vora la font de l'Àlber |
 |
| Àlber monumental vora la font |
 |
| Serra de Javalambre a l'horitzó |
 |
| Congost del riu Negrón |
 |
| Ademús |
 |
| Darrera estona de lectura |
Qué cerca estabas de ella aquí, querido.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada