aNDRòMiNa: de març 2024

Ciutat alta de Conca vista des de l'Hospital de Santiago

A Conca he descobert un pintor valencià (ja veus qui ho diria): Calo Carratalà. Es tracta d'un pintor paisatgista que els crítics d'art declaren hereu de Friedrich, Turner, de Haes i d'altres paisatgistes italians, neerlandesos o francesos, que no és poc. En efecte, les seues obres ens enfronten amb uns paisatges immensos, deserts, aparentment verges, que els habitants actuals de les ciutats tendim a associar amb una sensació de desconnexió i alliberament de la tirania de l'urbs. Però en realitat plasmen el poder de la natura entesa com una potència superior, a mercès de la qual vivim: en qualsevol moment, la natura pot esclatar, sacsejar la nostra existència i deixar-nos inermes, desarmats i nus. La ciutat ens asfixia i ens oprimeix, a l'hora que ens fa sentir segurs; escapar a la natura suposa un alliberament, però la contrapartida és que en aquest entorn perdem tota seguretat, ens posem a mercès de les forces que no podem controlar.

Carratalà començà la seua obra a l'entorn de l'horta de Torrent, la seua ciutat natal. Més endavant, va pintar els paisatges pirinencs i alpins d'Europa per passar a ser, en les seues darreres etapes, un pintor de les perifèries: Àfrica i l'Amazones. Ara bé, tant l'obra de Carratalà com alguns conceptes que ara faig servir a geografia econòmica m'han fet reflexionar sobre aquest concepte, el de perifèria, que duu inherent l'establiment de jerarquies que passen, gairebé sempre, desapercebudes però que, d'una o d'altra manera, determinen la nostra forma d'actuar, de pensar i de relacionar-nos.

En temps antics els centres i les perifèries eren fàcilment identificables: la relació entre Roma i els altres territoris de l'imperi n'és un clar exemple. En l'època medieval el centre es difumina, podem parlar de «centres»: a la Corona d'Aragó, Barcelona, Palma, València i Nàpols, que anirien brillant un més que l'altre segons els capricis de la cort i que, al final, queden eclipsats per Toledo, Sevilla i, finalment, Madrid. En efecte, el policentrisme medieval va desembocant de nou en l'establiment d'uns centres nítids al llarg de l'edat moderna: París i Londres, més endavant Nova York. L'economia es mundialitza, actualment esdevé global. Però, on resta el centre en un món globalitzat?

No podem obviar les dinàmiques del capitalisme actual: fa ja bastants decennis que el capitalisme va entrar en la seua fase de financiarització, que J. Kocka defineix com l'auge del capitalisme dels inversors en unes proporcions que ha transformat radicalment la natura del propi sistema. Així, lluny ha quedat qualsevol tret que pogués servir de base a una visió del sistema com a força civilitzadora que, suposadament, havia de portar prosperitat i llibertat arreu. En efecte, actualment l'únic que mou el sistema és el lucre, l'expansió i el creixement: els inversors es distancien i separen la seua actuació de qualsevol context social, polític i ambiental. Existeix una indiferència total a qualsevol altra meta que no siga la del benefici i la de fer créixer un capital que ha acabat independitzant-se de l'economia mateixa. Consegüentment, tot es posa al servei de la inversió i de la multiplicació del capital: el habitatge, amb els fons voltor; les ciutats, amb la gentrificació i la turistització; el camp i la mateixa natura, que esdevenen un producte. Al capdavall, els guanys creixen, però alhora ho fan també les desigualtats, les injustícies, l'explotació de les persones i la destrucció ambiental.

I on està el centre en aquest context? Com en l'edat mitjana, s'ha tornat a difuminar. Les grans corporacions i els grans fons inversors són immensos, la seua riquesa supera fins i tot la de molts països rics i no podem identificar-los amb un únic lloc ni amb una única oligarquia. S'han convertit en una abstracció, amb una lògica que s'imposa i que ens fa actuar: per una banda, la nostra vida acaba prenent sentit en relació al consum; per altra, tot, absolutament tot, se situa en una jerarquia implícita en la mesura en què és procliu a transformar-se en un producte que genera beneficis. Fins i tot la política: els anuncis d'una guerra que s'aproxima no poden deslligar-se de la lògica expansionista del capital, al servei de la qual molts governs es posen de manera vergonyant i no declarada.

En última instància, els centres es configuren com uns indrets on la lògica del guany, la rendibilitat i del consum imperen i regeixen tots els aspectes de la vida: la gran ciutat, el centre comercial, el comité de decisió d'una corporació o d'un fons inversor. La resta esdevé perifèria: o bé és obligat a convertir-se en un producte del mercat (a ser un reclam turístic, un cos a explotar o una font d'especulació), o bé a deixar-se explotar per sobreviure (tants i tants treballadors/es dels països del Sud global), i bé són condemnats a la indiferència, la inexistència, la desaparició. És el que està passant amb el nostre entorn rural: un món que s'apaga, que es buida de persones, d'activitats econòmiques i de tradicions centenàries que ni cotitzen ni poden competir amb les grans empreses i dinàmiques comercials globals.

No és necessari, doncs, anar a Àfrica o a l'Amazònia a buscar les perifèries, com fa Carratalà. La perifèria ja es troba a cada suburbi, a cada ciutat de províncies, a cada poble de l'interior. Hui es podia llegir en la premsa que huit de cada deu pobles valencians perden població a un ritme accelerat: aquesta tendència il·lustra també una jerarquia, una desigualtat i una lògica en què, malgrat les alternatives que molts s'esforcen a dibuixar (decreixement, comerç de proximitat, economia del bé comú...), tot s'aboca a la gran foguera del guany que acaba consumint-ho tot. Fins i tot el poc que ens queda d'humanitat quedarà anihilat en un hipotètic i proper conflicte bèl·lic.

Conca! Feia trenta-dos anys que la visití per primera vegada (snif, em faig gran!): en guardava un bon record i haig de dir que he gaudit molt redescobrint-la. N'he passejat cada racó: això sí, ben matí, perquè després els turistes de cap de setmana l'omplin de banalitat. Com tot, la ciutat també ha hagut de vendre's per poder sobreviure en aquest món "global"...

És bellíssima però, paradoxalment, poc valorada: per la proximitat, per les jerarquies, pels estatus que donen certs productes de consum (turístic) dins dels quals no es troba visitar-la.

Jo, però, vos aconselle que s'hi deixeu caure!

Alfons VIII conquesta Al-Qunqa

Racionalisme, quines formes, quina elegància!

Casa de las Rejas, s. XVI

Muralles de la ciutat baixa

Portada de les Concepcionistes (detall)

El Salvador

Escalinata de Sant Felip Neri

Portal de Sant Joan: mena al camí que baixa al Xúquer

La ciutat des del Xúquer

Passeig del Xúquer

Las Angustias

Baixada (per a mi, pujada) de las Angustias

Totalment cert!

Des de la ciutat alta! Fred? Impossible!

Església de Sant Pere

Aquest, però, és Sant Jaume

L'octògon exterior es transforma en una circumferència dins

Quan ascendí a la torre, diluviava!
Al fons, la catedral.

Sostre mudèjar d'una capella: impressionant!

Portal del Trabuco

Antic convent de les Carmelites, avui seu de la
Fundació Antonio Pérez

La catedral: Leonor de Plantagenet va portar amb ella
un grapat d'arquitectes normands que van dur amb
ells l'incipient estil gòtic... Amb aquest gòtic primerenc
es pensa la catedral de Conca!