Laberint de paraules

El Símbol de Nicea no afirma l'existència de res... Ho demostraré posant-me dins d'un laberint de paraules. Fixeu-vos, si no ho acabeu de veure clar, que el Símbol només empra tres verbs: credo, confiteor i exspecto; crec, confie i espere. El primer, el verb llatí credere, procedeix de les arrels indoeuropees kerd- (cor) i dhe- (posar): credere, creure, no és altra cosa que «posar dins del cor». Per la seua banda, confiteor es relaciona amb fides, fe... que no vol dir «creença en», sinó confiança, fidelitat: en realitat, aquesta confiança no li és necessària a cap déu, sinó que ens interpel·la en tant que vivim immersos en un món on hi ha altres sense els quals no podem viure. Exspectare és el verb de qui espera, de qui desitja i anhela: tampoc afirma.  

Si ens adonem, el Símbol mostra dos moviments: un que va de fora cap a dins (pose en el cor) i un altre que va de dins cap a fora (confie, espere). Com veurem, són els dos moviments que fan créixer l'amistat, l'amor i una humanitat que, gràcies a ells, no torna del tot a la pols. No hi ha dubte: els antics eren uns experts en triar les paraules adequades per expressar les coses importants... o bé no havien oblidat el significat de les paraules. Significar: signum facere, «posar signes», i signe al seu torn de l'arrel indoeuropea sekw-, seguir... Els significats menen a seguir un camí que aparentment és un laberint, no té una direcció única o sentit (de sent-, en indoeuropeu «prendre una direcció»).

Tornant al Símbol, val a dir que aquest és considerat el dogma cristià. Però de nou hem d'esbudellar les paraules: «dogma» deriva del grec δοκειν, que no vol dir altra cosa que creure, en el sentit d'opinar. Per tant, el dogma no és quelcom que «se sap», sinó que ens parla justament d'allò que «no es pot saber» (és per això que no afirma). Efectivament, el saber, per als romans i també per als pobles més antics, es lliga als sentits. Així, la vista es relaciona amb la capacitat de formar idees, analitzar-les i projectar-les al futur: amb la vista es relacionen las paraules avís, idea, perspectiva i prospectiva. L'olor, en canvi, es relaciona amb la capacitat de previndre el futur tot partint de les claus del present: encara diem allò de «açò fa mala olor», o emprem la paraula sagaç (en llatí, dotat d'un olfacte fi) per a referir-nos a les persones que són hàbils descobrint coses. El tacte es relacionaria amb la cura i la mesura, i l'oïda amb la recepció d'informació i la capacitat d'aprendre de les paraules.

Arribats al sabor, aquest es relaciona amb el bon judici: saber i sabor tenen ambdues l'origen en el verb llatí sapere (tindre intel·ligència, tindre bon gust, assaborir) i, al seu torn, aquest verb conté l'arrel indoeuropea sap-, que es relaciona amb la degustació i la percepció. Allò que se sap, doncs, no podem guardar-ho al cor, sinó que ho hem de guardar a l'intel·lecte: la intel·ligència (inter+legere, o capacitat d'elegir entre vàries opcions) requereix de la consegüent discussió, anàlisi i deliberació abans d'arribar a un veredicte. I de nou cal esbudellar un altre mot: veredicte, verus dictus, veritat dita.

Però, què és la veritat? Quin ha de ser el sentit del veredicte al qual s'arriba a través del saber? L'etimologia torna a orientar-nos en aquest laberint. Dictus (participi de dicere) conté l'arrel indoeuropea deik-, que vol dir apuntar o assenyalar. Verus, en canvi, conté l'arrel wer-(7), que es relaciona amb l'amistat. La veritat, doncs, seria allò que ens fa amics. I amic? Què és un amic? Doncs la paraula amistat deriva d'amicus, formada al seu torn per amare i el sufix -icus: l'amic és aquell qui té la qualitat d'amar.

I ací ja hem arribat a un atzucac, perquè l'etimologia d'amar no resta clara. No hi ha cap arrel indoeuropea present en amare. Hi ha etimòlegs, però, que expliquen que, en realitat, amar no prové de cap ètim, sinó d'una veu expressiva, la primera que tot nadó balbuceja quan percep la mare: amma, ama, ma, mama. Aquest balbuceig acompanya la primera relació afectiva de tot ser humà: la que té amb una mare. I ací tenim de nou una peça important: l'afecte. Ad- factus: afectus (per assimilació i apofonia), essent factus el participi de facere (fer), que conté al seu torn l'arrel indoeuropea dhe-, que té el sentit de «posar, arreglar, reparar». Per tant, l'amic, tenint en compte que és una relació bidireccional i que implica un «afecte», és aquell en qui «poses» [en el cor, òrgan dels afectes] allò que has posat dintre del teu; i a la inversa, és aquell a qui li obris el cor perquè hi deposite allò que ell guarda dins del seu. I això ho fan els amics per «reparar» o tornar a posar bé allò malmès. Sense els amics, i parafrasejant Verdaguer, ens mustiaríem com dues flors tallades de la planta i posades al bell mig d'un caminal.

Si atenem, doncs, a l'origen i la història de les paraules, tots tenim un «dogma», és a dir, una opinió sobre les coses que no percebem i que guardem en el cor. Però no tots som dogmàtics, en el sentit en què prenem per única i certa la δόξα (opinió) que hem triat, i no tots tanquem les portes als amics que ens aporten una altra que pot ser igual o més valuosa que la nostra. Perquè qui té amics té necessàriament les portes del cor obertes, i les opinions entren i ixen, muden i creixen, es mesclen i muten.

El dogmatisme sempre esdevé fanatisme. Fanàtic ve de llatí fanum, que vol dir santuari o temple. El mot fanàtic acabà designant a aquell que retia culte en un sol temple «de forma exclusiva»: en efecte, allò habitual en el món antic era el sincretisme: hom participava dels cultes de tot aquell estranger les terres del qual es visitaven. Sincretisme, al seu torn, deriva del grec συγκρητισμος, que es referia al moment en què els cretencs deixaven de banda les diferències i rivalitats entre tribus i ciutats per fer front als enemics comuns. El sincretisme, doncs, esdevé la qualitat d'aquells que accepten la diferència de dogma i que, amb ella, són capaços de realitzar quelcom junts, de ser amics. Tornant a fanum, alguns etimòlegs relacionen aquest mot amb l'arrel indoeuropea dhes-, de la qual deriva el mot grec θεός (theós,«déu»), però també els mots llatins de festus, fanum i feria. El nostre mot «déu», en canvi, no es relaciona amb aquesta arrel, perquè la paraula llatina deus està relacionada amb una variant de l'arrel deiw- (llum, brillantor): dyeu-, que es traduiria com a «llum diürna». 

El fanàtic, però, no apel·la a cap «llum» o veritat: no es pot dir saber ni veritat al que diu, perquè no esperen que esdevinga dit (dictus) sinó dictat: dictare és el freqüentatiu de dicere, i es tradueix com l'acció de dir alguna cosa perquè siga copiada per escrit per altri. El fanàtic vol que li òbrigues el teu cor, però té el seu tancat: només hi té una escletxa per on ix una δόξα que empra com a arma per anihilar la que guardes dins del teu i obligar-te, així, a copiar la seua. Paradoxalment, el fanàtic assenyala allò que diu com a criteri d'autoritat, formant un cercle viciós. Però trobem de nou que les paraules ens mostren que no, que no té cap autoritat. Efectivament, auctoritas (de la qual deriva auctor) es relaciona amb el verb augere, que vol dir augmentar, promoure, fer progressar: el terreny del fanàtic és erm, no vol fer créixer res nou, sinó replicar quelcom. Així, el fanàtic, en realitat, s'atorga una potestas en base al que diu, però aquesta potestas no la pot donar un dogma o opinió, sinó que, en llatí, la potestas (poder) és la capacitat d'un magistrat o càrrec públic d'actuar donada pel conjunt de ciutadans que hi confien. Com que en realitat aquest fanàtic no pot revestir-se d'aquesta potestas, necessita de l'imperium (d'imperar, que vol dir manar, dominar) o capacitat de dirigir les forces militars. El fanàtic no coneix ni el dogma, ni la veritat, ni l'amor, ni l'amistat, ni el sincretisme: només coneix l'imperatiu i la violència (abundància de força). L'imperatiu i la força anihilen tota possibilitat de llum, de creixement, d'amor, d'afecte...

Perquè la relació d'afecte demanda mirada i consideració recíproques. I apareix un altre carrer del laberint de paraules que ens mena a una estació en la qual paga la pena fer parada: considerar, del llatí con-sider-are. L'arrel llatina -sider- fa referència als astres (que brillen, il·luminen i es mouen): segons interpreten alguns etimòlegs, considerar seria l'acció que fa l'endeví que mira cap a les estrelles per esbrinar el futur a través d'elles i que es veu obligat a fer-ne un examen conjunt. Però crec que podem fer una altra interpretació d'aquesta paraula, ja que tenir consideració d'una persona s'allunya d'aquest exercici d'endevinació. Per això hem de pouar en un passat més remot: sider provindria de l'arrel indoeuropea sweid-, que no vol dir altra cosa que brillar. Tenir consideració per altri, ser considerat, no seria altra cosa que la voluntat (de wel-, desitjar) de «brillar junts», ja que sols no ho podem fer. Caldria dir, doncs «considerar amb els altres».

I això ho podem fer tant amb els vius com amb els morts. Perquè als uns els tenim al davant i els podem mirar, i els altres els posem en el cor i ens ajuden a veure. Especialment (o només) si han estat amics (amats, amants afectuosos), humils i severs, perquè... Se-verus, al contrari del que puga paréixer, és la qualitat que té aquell qui vol ser vertader (recordem, de wer-, amic), si bé altres estudiosos relacionen sever amb l'arrel segh- (sostindre, el qui sosté). La humilitas, o qualitat de ser humus (terra), és indispensable per poder «considerar amb els altres»: la pretensió d'elevar-se sobre un altre impossibilita l'amistat. Però el final, aquest humus, potser no siga exactament el mateix que l'origen: perquè si bé es cert que venim i tornem a terra i a la pols, entremig s'ha produït aquesta llum que continua brillant si no defallim en la voluntat de ser considerats, amics i veritables.

Credo, confiteor, exspecto. Al capdavall, són els verbs, i no els substantius, el nucli i la clau del Símbol.

(PS- La major part d'etimologies les he consultades a etimologias.dechile.net)