L'herba és mortal. Els hòmens són mortals. Els hòmens són herba.(Bateson)

31 d’agost del 2008

Llibres!

Ja pensant en l'1 de setembre, m'he posat a mirar la paret, com de costum, i m'he adonat de la quantitat de llibres que tinc, malgrat la meva intenció de tornar a Vlc aquells que "no em fan falta". Uf, la majoria dels d'ací crec que no em fan falta per a res, però malgrat això aquí estan, damunt de la prestatgeria. I és perquè tinc una espècie de sentiments bons vers a ells, o millor dit, ells, pels records que evoquen al voltant de les lectures que els he fet, transmeten bones sensacions només de mirar-se'ls. I és que els llibres crec que són els únics objectes amb què realment podem dir que hi ha una relació d'afectivitat, no creieu? Fins i tot amb aquells que hem comprat seguint impulsos extranys i que encara no hem llegit, però sabem que un dia ens cridaran de manera insistent...
Bé, ja somie el moment de tenir casa meva i anar muntant la meva pròpia biblioteca sense que es mescli amb la dels meus pares, hehe. No queda ni què!!
1 de setembre... Tot açò ho pense crec que per no donar-li més voltes a una cosa tristíssima: ja s'ha acabat l'estiu. El primer estiu de vacances pagades ^^. Ara, de nou a la rutina, nous reptes, noves persones, nous nens i nenes nerviosos i inquiets a qui donar quelcom que esperem sigui bo i profitós. La meva primera tutoria. Quina responsabilitat! Però amb bona voluntat, feina i constància, tinc la sensació que els resultats seran bons per tothom. En això confie.


Amb l'ajuda, com no, dels llibres!
PS-Algú coneix alguna versió del Tirant per a nens?

28 d’agost del 2008

Més de la RENFE


Avui he estat al borreguero, i ara sé per què el Regional Express s'anomena així. Ens han amuntegat com si fossim animals, tot ple de maletes, motxilles, bosses, neveres... Allà n'èrem cent i la mare, n'havien venut més bitllets del que realment cabia al tren, una unitat s'havia espatllat i el tren era més petit degut a aquesta incidència, i damunt... no endevineu? S'havia espatllat l'aire condicionat... 5 hores i 10 minuts de trajecte fins a Barcelona. Terrible. De pel·lícula. Condicions denigrants. No m'agrada l'adjectiu "tercermundista", però l'he sentit molt avui.
Però tot té la seva contrapartida. He fet amics al tren, que ja feia temps que no passava. La conversa ha estat més que interessant, hi havia companyerisme. Es veu que aquestes situacions, per fer-les més suportables, mostren el millor de cadascú.
Però quan he baixat del tren me n'he adonat d'una cosa essencial: en cap moment ens hem preguntat el nom els uns als altres. Aquestes persones durant les quals he parlat durant hores ara no sé que són. Coses de l'anonimat... Recordeu sempre de preguntar-lo!! La sensació que he tingut quan me n'he adonat m'ha fet pensar que el nom sempre és la porta d'entrada a altri.

26 d’agost del 2008

Visitant perfils

Avui es coneix la gent per internet, ningú ho hauria de posar en entredit. I gairebé sempre, el primer que coneixem d'una persona és el seu perfil. Per això cal currar-se'l, no siga cosa que la gent ens descarte per ser, simplement, garrulos. Al facebook, al gaydar, al bakala, al blogspot... Però me n'adone, després d'haver conegut algunes persones a través de la xarxa, o llegint el perfil de persones conegudes, que moltes vegades aquest perfil dista molt de com som en realitat. És una falsa imatge que volem donar, no sé si per caure bé, aparentar el que no som, o simplement surt de manera inconscient reflectit allò que voldríem o aspirem a ser però que, per sort moltes vegades (més que per desgràcia), no som. Acomplexats per allò que es "moda" o deixa de ser-ho.
Es veu que està de moda anar de fashion, de cosmopolita, de ser guai, fer coses d'allò més "txic", divertides i ser xaxipirulo. I si no què? Ppff. Però el pitjor de tot és quan els nostres gustos, hàbits, costums, creences i seguritats són amagades per tal de comprar altri. D'agradar-li, de sentir-nos agradats. La nostra personalitat es transforma i es ven al millor postor. Ens clavem de ple en una farsa de la que és difícil sortir sense sentir-nos vulnerables. No és trist? És com un desdoblament de personalitat: sóc d'aquesta manera, i ho sé, però vaig a intentar semblar un altra cosa perquè sembla que a "x" pot agradar-li més... Guanyem? No sé jo. Perdem? A nosaltres mateixos, que hauríem de ser el més important. I no penseu que parle pensant en terceres persones, que crec que a tots ens ha passat alguna vegada. O no?
Per no parlar ja dels perfils surrealistes, com el d'aquell que busca amistat i posa una foto de la seva polla, o el d'aquell que valora "el interior de las personas" i després... Ppppffff. El món virtual és molt fàcil crear-lo. Dur-lo a la realitat per algun temps. Però el que som surt tard o prompte. Agrade o no agrade. Però si no es mostra des del principi, la decepció està garantida.

24 d’agost del 2008

eL m0n c0NtiNUa pEgANt v0LtEs

I cada dia ens mostra una cosa. COSES QUE OCULTEM SURTEN A LA LLUM. Es demostra que les intuicions són certes. Cap fet no és fortuït. ALLÒ QUE NO ENTENEM TÉ LA SEVA EXPLICACIÓ MÉS LÒGICA. No paga la pena fer elucubracions absurdes. MAI NO VEUREM EL SOL QUE JA S'HA AMAGAT SORTIR PEL MATEIX LLOC. De vegades ens enganyem a nosaltres mateixos per intentar justificar allò que no té justificació. AQUESTS ARGUMENTS DE FUM MAI SERVEIXEN DE RES. Les coses són sempre el que semblen, no el que volem que semblen. HI HA GENT QUE MAREJA LA PERDIU DE MALA MANERA. LA PREGUNTA LA RECORDE MOLT BÉ. I la van contestar amb una mentida. L'ERRADA FOU MEVA D'HAVER-HI CONFIAT. D'esperar que el sol tornar a eixir per l'oest. El temps posarà cada cosa en el seu lloc. SÓN ELS MEUS (PITJORS) DESITJOS. Confirmades ara les intuïcions, sabem que hem pres les decisions correctes i ens adonem de les grans errades comeses. La soledat no ha de fer que ens venem a un preu baix. SENTIM ARREPENTIMENT D'HAVER-HO FET. PERÒ CONTINUEM CONVENÇUTS QUE FA MÉS FELIÇ DONAR QUE REBRE, I QUE QUI NO DÓNA RES RES REP A CANVI.
LES ERRADES... Segur que tornen a passar!!
PERÒ TANT FA, JA SOM A UN NOU DIA.

22 d’agost del 2008

Dol

L'accident d'avió sembla haver pegat un cop gran a les seguretats de tothom. 153 morts... Una xifra esfereïdora. Ara començaran a marejar amb les causes, un dira una cosa, altre altra, que si el pilot digué això, que si és mentida, que si la revisió estava ben feta, que si no, que si Spanair va malament... i aniran fent mala sang fins que el jutge dictamini si hi hagué o no negligència. No m'agrada que la gent siga tan morbosa: tots allà, a veure fotos de l'accident. Com refregant-se en les misèries de la pobra gent que l'ha patit. Jo pense que a la notícia no li calen imatges. Les paraules ja ens fan una idea bastant clara de tot el dolor que ha causat. Ni elucubracions absurdes inútils fins que no s'investigui de manera seriosa.
Pense que cal esperar pacientment la investigació. I com no, compartir el dolor. Perquè malgrat que no puguem fer-hi res, almenys la gent se sap acompanyada en aquests moments difícils.

Espere que un fet així servisca per tal que no torni a passar...

21 d’agost del 2008

Contramanifest!

Ho vaig escriure al juliol, i com que no he vist cap lloc en què m'ho puguin publicar, doncs us done la tabarra ací al meu blog. El Manifiesto de Savater sembla que està molt calladet... però quan arribin les eleccions, veureu si el tenim fins a la sopa (de lletres). És llarg, però em quede content si algú ho llegeix, hehe. I m'ho debateix, és clar!
Salut!
Derechos lingüísticos

Creo conveniente recalcar que en el manifiesto del señor Savater se pasan por alto los resultados de las políticas lingüísticas que denuncia (la catalana) y las que anhela (el modelo valenciano). La catalana se ve como una aberración (inmersión lingüística, apoyo institucional al catalán, etc. medidas harto conocidas, aunque de manera sesgada y manipulada). La valenciana, en cambio, parece ser la situación idílica anhelada en todas las comunidades bilingües, aparentemente por el hecho que los padres pueden escolarizar a sus hijos en castellano. En algunas zonas del País Valenciano los ciudadanos están exentos, incluso, de estudiar el valenciano como asignatura, y en una amplia mayoría de centros esta asignatura es una maría más que no asegura, como la realidad demuestra día a día, que los alumnos, futuros ciudadanos, conozcan la lengua propia al final de su escolarización obligatoria.
Estas políticas generan situaciones dispares. Por un lado, en Cataluña se consigue que un ciudadano que quiera usar el catalán como lengua habitual (haciendo uso de sus derechos) lo haga cada vez con menos problemas. Incluso gran parte de la población inmigrante es conocedora de la lengua propia y la valora como instrumento de cohesión social, como demuestran esa treintena larga de asociaciones de inmigrantes que se han pronunciado en contra del susodicho manifiesto. En cambio, en el País Valenciano situaciones de rechazo lingüístico al catalán son más habituales de lo que sería deseable, ya no por parte de la población inmigrante, sino por esos valencianos que, tras siglos de castellanización (impuesta, recordémoslo), ya no conocen la lengua propia, y para los que la situación sociopolítica hace que tampoco sea una necesidad ni, mucho menos, un privilegio. El catalanohablante en valencia ha de, o bien cambiar de lengua y dejar sus derechos en casa si quiere no ser tomado por “nacionalista”, o bien ser tratado de extranjero en su propia tierra, como si hablara en urdu o alguna extraña lengua africana.
Por tanto, este modelo de segregación lingüística que existe en el País Valenciano, más que ser bueno por garantizar esos “derechos de los padres”, puede que sea “bueno” efectivamente para algunos porque pone en clara situación de desventaja a los catalanohablantes, que para nada logran una situación sociolingüística que garantice el pleno uso de sus derechos lingüísticos. El derecho a usar la lengua oficial propia se convierte así en agua de borrajas. Y no hay que rascar mucho para entrever el signo político de los poderes públicos que buscan y propician esta situación.
Si resulta que la única lengua que se debe presuponer a cualquier persona de Cataluña o de Valencia es el castellano, ¿dónde queda mi derecho a expresarme en catalán si mis interlocutores no tienen por qué conocerlo? ¿No acompaña el derecho a usar el catalán en Cataluña o Valencia la obligación de los habitantes de estas comunidades donde es oficial de, por lo menos, conocerlo? Y otra cuestión que se me ocurre es: ¿dónde está escrito que escolarizar a los hijos en la lengua española sea un derecho? Hasta dónde me llega, derecho es expresarse en una o otra lengua, pero en ningún lugar he encontrado que sea un derecho que los maestros la hablemos. Por tanto, las administraciones públicas han de buscar modos que estos derechos que hoy por hoy están sobre papel y distan mucho de ser reales, se conviertan en derechos reales y para todos. Y la mejor manera que se me ocurre para que los catalanohablantes gocemos de una situación equiparable a los castellanohablantes en las comunidades en que el catalán es también oficial (que no oficioso) es la inmersión lingüística. No como un instrumento de “imposición” del idioma (después cada uno que hable como quiera), sino de enseñanza y aprendizaje del mismo, que para nada afecta al aprendizaje de la lengua española (a la vista están los resultados). Recordemos que no podemos hablar de imposición, y mucho menos cuando ha sido un parlamento soberano democráticamente elegido (les Corts Catalanes) el que ha aprobado, en uso pleno de las competencias que la Constitución le otorga y respetando la legalidad vigente, las leyes lingüísticas y educativas. ¿No consideran ustedes un poco peligroso este rechazo al conocimiento de la diferencia? Me recuerda a otras épocas felizmente ¿superadas?
Tal vez hubiere sido mucho más acertado un manifiesto que denunciara las situaciones de rechazo lingüístico que los catalanohablantes todavía tienen que soportar en su propio entorno. O reivindicando que ese bilingüismo que dicen defender sea visible en Valencia, en donde la mayoría de veces la lengua propia es invisible. ¿Por qué será que contra esto nadie dice nada? ¿Tal vez porque estamos en España? Luego se llenan la boca contra los separatismos… Y es que, según mi modesta opinión, con manifiestos así dan ganas de
salir corriendo.

Arquitectura


Enmig de la foto, jo! :P

20 d’agost del 2008

:) --> <-- (:

De vegades apareixen les lectures que u necessita sense buscar massa. Bé, la veritat que vaig sempre a fonts segures: BOFF sempre és genial.

"Para ser feliz a lo largo del tiempo se necesita invención y sabiduría práctica. Invención es la capacidad de romper la rutina: visitar a un amigo, ir al teatro, inventar un programa. Sabiduría práctica es saber desproblematizar las cuestiones, aceptar los límites con levedad, saber rimar dolor con amor. Si no se hace eso, se es infeliz toda la vida. "
LEONARDO BOFF
Us aconselle l'article complet. No té pèrdua.

2012: Galactic suit, primer hotel espacial

Curiosa, la notícia. El viatge? Un poc car: 3 milions d'euros. Inclòs, això sí, el període de 18 setmanes de preparació a una illa del Carib. I jo em pregunte: qui pot pagar-se això? Com és possible que existesquen persones que puguen pagar-se un viatge d'aquest preu? És ètic?
No sé, no sé. Resulta que la notícia explica que ja hi ha 38 reserves fetes, quatre d'elles d'espanyols. Espanya, EEUU, Emirats Àrabs, Xina... 3 reserves de Sud-Amèrica... Cap d'Àfrica. Paradigmàtic.
Capitalisme. Benefici cada vegada per a menys persones a base de destruir el nostre planeta. I resulta que ara es pot anar a veure el desastre des de dalt... Espere que quan hi arriben el planeta encara siga un espectacle digne de veure. Perquè de moment, des de dalt, la barbàrie no es nota.
Notícies com aquesta que en aparència són curioses, a mi em remenen els budells, no sé exactament per què. Quan ho sàpiga ben bé, ja us ho explique. De moment, continuaré estalviant per al meu viatget a Berlín...


http://www.elpais.com/articulo/sociedad/2012/Galactic/Suite/primer/hotel/espacio/elpepusoc/20080820elpepusoc_3/Tes

19 d’agost del 2008

17 d’agost del 2008

Barcelona


L'estiu, un bufit. Ara ja em cal tornar de nou a Bcn. La veritat és que hi ha hagut dies molt bons ací al poble, però també tardes en què m'he avorrit com una ovella en la conferència de la Rita Barberà a Washington.


I ja veig el nou curs! Està apareixent a l'horitzo. Feina, feina, feina i més feina. I nous propòsits: les opos, Berlín, la ruta romàntica i esperant que el proper juliol em destinen a prop de Barcelona!
Fins aviat, algemesinencs!

PS-Espere que no suspenguen les festes de la maedéu per la meva absència... :D

16 d’agost del 2008

Prohibicions, no tradicions

Un any més ha passat la Festa d'Elx. No hi he anat, supòs que deu haver estat emocionant, com sempre... Però sempre que hi penso no puc defugir com d'absurda és la idea que les xiquetes i les dones tinguen vetada la seva participació en la representació del misteri. L'absurde arriba a tal punt que la Mare de Déu i les seves companyes són representades per xiquets!! La Mare de Déu amb piu!! Qui ho diria, travestisme en l'església catòlica :D
Clar, i molts diran que és la tradició. Però... ¿tradició una prohibició absurda? Per molt de temps que faci que aquesta prohibició existeix, no deixa de ser això: discriminació, anacronisme, barbaritat, ridícul.
En fi, llevat d'aquest detall continua sent un acte lloable. L'única peça de teatre sacramental medieval que continua representant-se en la península de forma ininterrompuda des de fa segles. I en català! Si no heu anat mai us el recomano. S'emocionareu malgrat ser ateus empedernits, hehe. Ara, haureu d'anar amb temps suficient per pillar un bon lloc. Enguany, que és parell, fan representacions l'1 de novembre.


12 d’agost del 2008

De nou aquí.

Ja ha passat. Uns dies en què crec que hem desconnectat totalment de tots els nostres lligams. L'única cosa en què pensar: quant caminar el sendemà? 25, 20, 30 km? Quant aguantaríem carregats amb les motxillotes? Plouria, faria sol?
El camí és fantàstic. Ple de contrastos i gent nova, paisatges nous, natura, ruralitat, vaques, art i urbanisme lleig i cascs històrics impressionants. I la plaça de l'Obradoiro, meta última, que ens acollí amb una aparent passivitat. Ah! I el menjar! Com es menja a Galícia, i què barat! I els companys del camí: arreu gent disposada a parlar, a compartir experiències i a riure dels mals del caminant.

Crec també que els moments de silenci del camí ensenyen moltes coses. No us les vaig a contar, són coses de cadascú, hehe. Hem acabat desfets, sobretot els nostres peus, però malgrat això, ja estem pensant en quina ruta fer l'any vinent. I aquesta meta vital: fer-lo des d'Algemesí. Un poble que, malgrat ser una caqueta al costat del Xúquer, ara té per a nosaltres un nou encant pel fet d'estar farcit dels símbols del Camí de Sant Jaume.

Ànim caminant!


3 d’agost del 2008

10 kg

Això és el que pesa la nostra motxilla. :D 10 kg a l'esquena i un i mig a la cintura, i a caminar! Ah! Cal afegir el pes de l'aigua de la cantimplora, que ara va buida! Déu ens pille confessats, ens farà falta.
Quan arribem a Santiago supose que la sensació serà grandiosa... només per haver patejat vora 150 km caminant amb aqueixa càrrega, ja s'ho mereix, ja. En fins, vaig a dormir un poc abans de baixar a l'estació. El tren surt d'ací unes hores. Ja us contarem les anècdotes.


Buen camino!