Avui he estat al borreguero, i ara sé per què el Regional Express s'anomena així. Ens han amuntegat com si fossim animals, tot ple de maletes, motxilles, bosses, neveres... Allà n'èrem cent i la mare, n'havien venut més bitllets del que realment cabia al tren, una unitat s'havia espatllat i el tren era més petit degut a aquesta incidència, i damunt... no endevineu? S'havia espatllat l'aire condicionat... 5 hores i 10 minuts de trajecte fins a Barcelona. Terrible. De pel·lícula. Condicions denigrants. No m'agrada l'adjectiu "tercermundista", però l'he sentit molt avui.
Però tot té la seva contrapartida. He fet amics al tren, que ja feia temps que no passava. La conversa ha estat més que interessant, hi havia companyerisme. Es veu que aquestes situacions, per fer-les més suportables, mostren el millor de cadascú.
Però quan he baixat del tren me n'he adonat d'una cosa essencial: en cap moment ens hem preguntat el nom els uns als altres. Aquestes persones durant les quals he parlat durant hores ara no sé que són. Coses de l'anonimat... Recordeu sempre de preguntar-lo!! La sensació que he tingut quan me n'he adonat m'ha fet pensar que el nom sempre és la porta d'entrada a altri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada