Ahir vaig pujar al Cosmocaixa (amb bici... mai més!). Mentre esperava alguna anul·lació per a l'espectacle del planetari que volia veure, vaig seure al costat d'un aparell que consistia en una roda de bicicleta dalt d'una barra de ferro vertical a la qual feia girar un dinamo, i de la que penjava una cadena fins al terra que fregava amb un raspall. Si bellugaves la cadena suament, aquesta oscilava i feia diferents trajectòries fins que la inèrcia la tornava on estava al començament. Un cartell ho advertia: no es tracta d'estirar la cadena o trepitjar el raspall, pot espatllar-se la màquina. Només amb tocar-la suament canviarà la trajectòria.
Doncs bé, famílies que sortien. D'entrada, què bonic veure que hi ha famílies que porten els fills al Cosmocaixa. És clar: ja volgués jo que als meus alumnes els hi dugueren una vegada en la seva vida. Però el fet d'estar al costat de la màquina em va permetre observar alguns fets que considero alarmants.
Per exemple. Primera família: pare, mare, quatre fills dels 3 al 7-8 anys. El nen gran anava xisclant d'una forma desagradable, imitant animals. Res no importava que hi hagués gent, com jo, que s'hi dedicava a llegir o a esperar en silenci. Ell a cridar i a molestar. Cap indicació dels pares. Les dues nenes es posaren a estirar com a boges de la cadena, cadascuna d'un costat. La mare veié el cartell, però no va fer ni menció per reprendre els fills. El nen continuava cridant. El pare, mentrestant, anava cedint a tot el que la nena de 3 anys li exigia: si pujar al carro, si baixar, si fes això, si vull allò. Finalment vaig pegar un bufit i la mare va tenir la dignitat de dir-los que canviaren de lloc per fer l'escama que feien... "Venga, que hay gente que intenta leer"...
Passaren tres o quatre famílies, i en totes els nens van fer el que els hi va donar al gana amb la cadena. Ningú va ser censurat ni représ pels seus responsables. El cas més alarmant, però, el viu amb dos germans, un d'uns 4 anys i altre de l'edat dels meus alumnes. El més gran s'hi acostà i començà a terpitjar el raspall. El seu germà vingué de seguida i com un boig es repenja de la cadena, vinga el crit. La màquina començà a trontollar. Ve la mare, i s'agenolla i intenta explicar-li al petit com va la màquina: aquest li fa un gest de despreci i surt per la porta del cosmocaixa com un esperitat. El gran para de trepitjar el raspall, s'escolta la mare amb respecte però després es repenja igualment de la cadena, fent trontollar la màquina: fa just el contrari del que la mare li demana, en els seus morros, i aquesta ni s'immuta.
És clar que el temps lliure cal passar-lo amb els fills. Cal estar amb ells, però sobretot, no s'han d'oblidar les obligacions: cal continuar educant-los! Clar, després tothom s'esglaia quan es veuen els resultats acadèmics i l'índex de fracàs escolar. La violència a les aules i la manca d'autosuperació i esforç. I és que les famílies són fàbriques de petits dictadors mimats!
Com a mestre haig de reconèixer que el meu col·lectiu té una part de responsabilitat, però no la té tota. Crec que es releguen a l'escola massa càrregues: les famílies s'espolsen les pròpies. I si resulta que no volies enfrontar els capricis del teu fill per no haver de tenir brega amb ell, llavors la qüestió és clara: tenir fills no és, per sort, obligat.
